Filmoteca forçosa (7): D’A Film Festival

A Stormy Night (David Moragas, Espanya 2019 (filmin))
El català David Moragas dirigeix, escriu i protagonitza aquesta comèdia romàntica en la qual un parell de desconeguts comparteixen confidències durant una nit a Brooklyn. Potser la diferència generacional m’ha fet els personatges una mica irritants, però aquest debut m’ha semblat força prometedor. (7)

Chambre 212 (Christophe Honoré, França 2019 (filmin))
Un matrimoni en crisi després de 20 anys. Ella repassa amb el fantasma jove del seu marit la llista d’homes amb els que l’ha enganyat. Artificiós com només ho poden ser alguns films francesos. Molt bé Chiara Mastroianni. (7)

Nevia (Nunzia De Stefano, Itàlia 2019 (filmin))
Nevia és una adolescent que viu en un suburbi de Nàpols en una família desestructurada, al marge de la llei. No future? La sortida podria raure al circ. Una solució massa fàcil. (7)

Nomad (Werner Herzog, Regne Unit 2019 (filmin))
Documental sobre les trobades i concomitàncies de dos caminants mítics: Werner Herzog i Bruce Chatwin. Feta amb quatre retalls. Podria haver estat millor. (7)

Nocturnal (Nathalie Biancheri, Regne Unit 2019 (filmin))
Una adolescent estableix una relació incerta amb un jove adult. Drama ben conduït sobre les ferides del passat. Acaba emocionant. (8)

My Mexican Bretzel (Nuria Giménez, Espanya 2019 (filmin))
Afegint subtítols a les filmacions de diverses vacances familiars, la banalitat d’una vida pot esdevenir digne material de novel·la. (7)

Línies vermelles

«La línea invisible», sèrie de Movistar+ escrita per Michel Gaztanbide, documenta en forma de ficció els primers crims de sang perpetrats per ETA l’any 1968. Malgrat que ja fa més de dos anys que està dissolta, la menció de la banda terrorista encara s’empra com a projectil injuriós a l’actual arena política; no és estrany doncs que qualsevol relat que es faci al seu entorn sigui mirat amb lupa, sobretot si, com aquest, s’intenta representar als seus implicats de la forma més humana possible. De moment, la crítica més cavernària no ha entomat gaire bé la sèrie, potser perquè els terroristes que hi apareixen són joves i atractius, no especialment violents i només perillosos per pura incompetència.

Cal dir, però, que el torturador Melitón Manzanas (interpretat pel sempre sòlid Antonio de la Torre), que tenia tots els números per ser el dolent de la funció, és presentat també amb aspectes més tendres, sobre tot en relació amb la seva filla i la seva amant. I, potser en un excés d’equidistància, per no carregar les tintes contra les forces de l’ordre, el malaguanyat guàrdia civil José Antonio Pardines apareix com un gallec encantador, de bon veure, i enamorat d’una xicota basca! La seva aparició sobtada al capítol cinquè, envoltat de tota mena de virtuts, no pot fer més que anunciar la seva mala fi abans que acabi l’episodi.

Dirigeix Mariano Barroso, que ja ens té acostumats a una factura competent i a excel·lents prestacions actorals. Em pregunto si no hi havia bons actors bascos per encarnar els protagonistes, però la veritat és que, més enllà dels seus discutibles accents, els catalans Àlex Monner i Anna Castillo no donen motiu de queixa. I el que fa una vegada més Enric Auquer ((després de «Vida perfecta» i «Quien a hierro mata») ja és digne de devoció absoluta.

Confesso que no sé com s’haurien d’enfocar aquestes històries delicades del passat i si aquesta és la millor manera possible. Segurament qualsevol enfocament serà mereixedor de crítiques. Un rètol al final de la sèrie, que informa que la majoria dels militants etarres de les primeres fornades van sortir de la banda així que arribà la democràcia, sembla suggerir que aquells primers assassinats estaven justificats per la situació política del país. Com si es volgués dir que, si ens atenim al moment, hi va haver morts de diverses categories. En tot cas, «La línea invisible» pot ser controvertida (i millorable), però no ofensiva. Benvingudes siguin les discordances.

Salva-pàtries

Hace falta un hombre en Italia que imponga con decisiva voluntad el «¡basta ya!» a esta enloquecida carrera hacia el suicidio. Un hombre que no esté lastrado por la molesta preocupación diaria de mantener el equilibrio parlamentario […]. Un hombre que pueda mirar a la cara una realidad que no aguanta medidas a medias […]. La gangrena no se cura con paños calientes. ¿Existe un hombre así? Si surge este hombre, tendrá a su lado el unánime consenso nacional.

Gazzetta Ferrarese (periódico conservador),
20 de octubre de 1920, nota de la redacción

Mai no hauria llegit un volum com «M. El hijo del siglo» d’Antonio Scurati, si no fos per les moltes hores que té el confinament (i perquè Josep me’l va regalar). El llibre tracta de l’accés al poder de Benito Mussolini, començant l'any 1919, com qui diu l’endemà de la Primera Guerra Mundial, i acabant el gener de 1925, quan Mussolini, com a Primer Ministre, va abandonar definitivament qualsevol pretensió democràtica. Suposo que el personatge i el seu moment té interès, sobretot si ets un lector italià: el llibre ha gaudit d’un considerable èxit de públic i ha guanyat el prestigiós Premio Strega 2019, a més sembla ser que era la primera vegada que es novel·litzava la vida del dictador. Però per a mi 800 pàgines sobre un fragment de la vida de Mussolini supera qualsevol curiositat que pogués sentir d’entrada. De fet, Scurati té previst convertir aquest volum en part d’una trilogia que arribarà fins al final de la vida del personatge.

«M. El hijo del siglo», no sé si ho he dit, és una novel·la, però d’aquelles que et certifiquen que tot el que s’explica és rigorosament cert. A tal efecte, s’intercalen sovint notícies de premsa, fragments de correspondència o discursos parlamentaris de l’època. El text està bastit a partir de capítols relativament curts, tots ells encapçalats pel lloc i la data de l’acció i per la persona o persones que la protagonitzen, ja que, apart de Mussolini, se’ns descriuen les anades i vingudes de desenes d’altres personatges. En el meu cas aquest prolix mosaic dels fets no m’ha ajudat gaire a fer-me una idea acurada del sentit general de tota la història. Estic convençut que hagués tret més profit d’un resum de plana i mitja.

A més, els esdeveniments relatats, sovint actes de violència perpetrats per pinxos sense cap tret que els redimeixi, ni fan de bon pair, ni milloren l’experiència per la seva reiteració. L’estil de Scurati de vegades és fredament notarial, i quan intenta ser més «literari» sembla que se li empelti el tremendisme ranci de la prosa feixista: expressions com «yace con hembra», o comparar la saliva seca de la comissura dels llavis amb esperma.

Pero ahora que se ha quedado solo, Benito Mussolini se aparta de la ventana, deja la estrella de la tarde con su ocaso y deambula por la habitación colmándola de la propia euforia. Son muchos los fantasmas que ha de ahuyentar: el monigote de su cadáver ahogado en un canal milanés por los cuatro mil miserables votos de mil novecientos diecinueve, el traidor ahuyentado como un perro rabioso por sus compañeros en mil novecientos catorce, el emigrante furioso que duerme bajo los puentes en Suiza en mil novecientos ocho, el maestrillo de escuela que recorre descalzo la milla que lo separa del pueblo, caminando con los pies desnudos por las vías del ferrocarril, con los zapatos a la espalda para no gastar las suelas; en la rarísima luminiscencia diurna de Venus reverbera incluso el espectro del niño que, hace muchos años, en los campos de la Romaña, en una clara mañana soleada, con los viñedos amarillos y las cubas listas para la vendimia, oye tañer en el aire de septiembre las campanadas a muerto por su abuela.

Una justificació freqüent de la novel·la històrica és el seu poder per il·luminar els temps presents amb les lliçons que proporcionen els fets d’antany. Com que ara és l’hora dels líders populistes, disposats a arreglar els problemes de forma directa i expeditiva, la figura de Mussolini podria ser un bon model a no imitar. Jo, poc amic de buscar en la literatura receptes d’autoajuda civil, prometo que amb confinament o sense no tornaré a visitar les futures pàgines de Scurati. 

Sin embargo, el análisis de la votación, realizado en frío con los datos que afluyen del Ministerio del Interior en los días posteriores a la borrachera, revela que la gran lista fascista está en minoría en las grandes regiones industrializadas del norte y en todas sus capitales, Milán incluído: los obreros de las fábricas septentrionales han votado obstinadamente contra el fascismo. Su triunfo se debe al plebiscito del centro y, sobre todo, del sur, donde hasta la marcha sobre Roma el fascismo casi no existía. Son los fascistas de última hora los que han entregado el país a Mussolini, es la vocación por la servidumbre de los pueblos con escasa educación política, la carrera para saltar sobre el carro del vencedor.

Filmoteca forçosa (6)

Twelve Angry Men/Dotze homes sense pietat (Sidney Lumet, USA 1957 (Movistar+))
Adaptació del clàssic teatral sobre el sentit de la justícia i els dubtes raonables. Direcció i repartiment, en estat de glòria. (9)

Circus of Books (Rachel Mason, USA 2019 (Netflix))
Mason ens explica la història dels seus pares, propietaris d’una llibreria per a un públic gai i productors de films pornogràfics d’amagat dels seus fills. Els estranys camins que separen els negocis i les conviccions (i com és inevitable que de vegades xoquin). (7)

The Sting/El cop (George Roy Hill, USA 1973 (Movistar+))
No l’havia vist mai. Les pel·lícules de timadors són més que res la descripció d’un mecanisme en funcionament, però aquesta deu ser de les millors. Amb Newman i Redford demostrant perquè són estrelles de la pantalla. (8)

Wildlife/El que crema al foc (Paul Dano, USA 2018 (Movistar+))
Paul Dano i Zoe Kazan adapten una novel·la de Richard Ford de manera impecable. Relat, modèlic en tots els apartats, d’una crisi matrimonial, amb grans interpretacions de Carey Mulligan, Jake Gyllenhaal i Ed Oxenbould. (9)

Saturday Fiction (Lou Ye, Xina 2019 (Filmin))
Intriga d’espionatge a la Concessió de Shangai («El Lotus Blau»!) Gong Li i la fotografia en blanc i negre hi aporten molt d’estil, però no hi ha per on agafar-la. (5)

A Secret Love (Chris Bolan, USA 2019 (Netflix))
Després de viure plegades durant més de seixanta anys, dues dones decideixen explicar la seva relació a la família. Documental puntualment emocionant, tot i que és una pena que sortissin de l’armari només per enfrontar la decrepitud. (7)

New York, New York

"High Maintenance" és una sèrie de HBO que m'agrada molt i que em fa l'efecte que aquí només la miro jo. Al febrer s'estrenava la quarta temporada —nou episodis de mitja hora— que no presentaven cap novetat formal respecte les anteriors. Els capítols d'aquesta sèrie són com relats independents unificats pel personatge de The Guy (Ben Sinclair), un camell distribuïdor de marihuana que circula pels carrers de Nova York en bicicleta i funciona com a connexió entre la pintoresca fauna que habita la metròpolis i les històries que protagonitzen. Bé, en aquesta temporada sí que hi ha una novetat, i és que The Guy adopta un gos borni que s'acaba de trobar i el bateja FOMO ("fear of missing out", por de no estar al dia i de perdre's coses).

Cada episodi de la sèrie inclou dues o tres situacions independents, sovint sense un principi i un final, a la manera de fragments de vida. La gràcia d'aquest caire costumista és que els seus personatges eviten sempre caure en els clixés i ens sorprenen amb aspectes tan reals com poc explorats. En aquesta quarta encarnació per a HBO (n'hi havia hagut anteriors en format websèrie) ens toparem amb un home asexual que cerca una relació romàntica, un adolescent que fa negocis amb sabatilles de marca, una dona que coordina les escenes sexuals de les pel·lícules o un apartament on fan nit les hostesses de diverses companyies aèries.

Il·luminada per la serendípia i amb plaers tan relaxats com els d'un seguit de calades de maria, "High Maintenance" és com un àlbum de retrats de familiars que mai no havíem tingut.

Els posseïts

Se sol repetir que l’escriptor Stephen King no té gens de sort quan l’adapten per a la televisió. Aquesta mala ratxa sembla haver fet una excepció amb la recent versió de la novel·la «The Outsider», visible a HBO en deu capítols de prop d’una hora. Un dels motius del seu èxit, encara que no sempre sigui garantia de res, és la qualitat dels elements que la conformen, començant per un guió de Richard Price, autor que a la televisió ja ens havia ofert glòries de la categoria de «The Wire», «The Night Of» o «The Deuce».

«The Outsider» s’inicia amb el descobriment del cadàver horriblement malmès d’un adolescent. Totes les proves apunten cap a l’entrenador de beisbol del noi, però tot seguit apareixen cintes de vídeo de càmeres de seguretat que demostren que l’acusat es trobava en el moment dels fets a moltes milles de distància. A partir d’aquí es desenvolupa una complexa investigació que es relacionarà amb altres homicidis anteriors. El que podria semblar inicialment un típic relat d’assassinats en sèrie aviat pren matisos sobrenaturals (al cap i a la fi ens trobem en territori King). Sembla que ens les havem amb un esperit demoníac que pren possessió de víctimes innocents per convertir-les en executores dels seus crims. Per tant, a més dels investigadors policials, cal recórrer a una mèdium amb capacitats paranormals.

S’ha acusat a la sèrie d’una certa lentitud en el seu desenvolupament, però això permet un ritme més còmode per anar coneixent en profunditat la gran quantitat de personatges protagonistes. Aquests estan interpretats per grans professionals, d’aquells que moltes vegades no coneixem el nom, però que hem vist brillar en mantes ocasions. Potser el més conegut sigui Jason Bateman, però tenen molt més paper Ben Mandelsohn, Bill Camp, Julianne Nicholson, Mare Winningham o Paddy Considine. I quedeu-vos amb el nom de Cinthia Erivo, de la que sentireu a parlar molt.

«The Outsider» gestiona millor el retrat d’una comunitat en perill que la investigació del fenomen paranormal, que és francament arbitrari en el seu procedir. Després d’una escalada ominosa, que fa esperar un portentós enfrontament amb les forces del mal, el desenllaç és decebedor per anticlimàtic. Resta però una sèrie inquietant i amb una bona col·lecció de personatges complexos; de cap de les maneres una pèrdua de temps.

Ghibli (8): contes de gats

Set de les vuit primeres pel·lícules dels Estudis Ghibli havien sigut dirigides bé per Hayao Miyazaki, bé per Isao Takahata. Atès que ambdós directors ja començaven a tenir una edat, era hora de buscar-se un possible reemplaç. Van pensar que el trobaven en Yoshifumi Kondo, que ja havia col·laborat amb els estudis a projectes anteriors, i per això van encarregar-li dirigir «Murmuris del cor» de 1995 (tot i que el guió era cosa de Miyazaki, basat en un «manga» d’Aoi Hiiragi).

Malgrat unes seqüències de fantasia (que són el menys interessant de la pel·lícula), «Murmuris del cor» connecta amb la crònica realista i de superació de l’adolescència que ja vam veure a «Records de l’ahir» (1991) i «Puc sentir el mar» (1993). Shizuku Tsukishima, la protagonista, és una noia de 14 anys, bona estudiant i millor lectora. Un dia se n’adona que tots els llibres que treu en préstec de la biblioteca han estat llegits abans per un tal Seiji Amasawa, que sembla ser la seva ànima bessona. Suposo que no sorprendré ningú, si dic que aquest Seiji acaba revelant-se com un jove atractiu que primer fa la guitza a Shizuku… però després no tant.

La història de Shizuku és un típic relat de maduració, en el qual a través de noves experiències una noia insegura acaba descobrint la seva veritable vocació en la literatura. L’argument en si no justifica els generosos 111 minuts de durada del film, però sí que permet, enmig d’un ritme calmós, que la protagonista vagi amarant-se dels múltiples encants de la ciutat durant l’estiu. A una de les seqüències més encisadores del film, Shizuku es troba al tren un gat gras i malcarat i comença a seguir-lo ciutat amunt cap als barris residencials. Tot el que anirà veient —escales, passatges, miradors, carrerons— adquirirà una pàtina gairebé epifànica, malgrat la seva aparent vulgaritat.

«Murmuris del cor» —tret dels moments de fantasia citats abans, i de les fesomies típiques de l’«anime»— deu ser la pel·lícula d’imatge més realista mai creada per Ghibli. No és l’exactitud al detall real el tractament que sembli més adequat per a un film d’animació, i tanmateix l’amor amb el que estan reproduïts els paisatges urbans i els interiors moblats de les cases constitueixen un dels trets més interessants de l’obra de Kondo. Podria lamentar alguna inclinació puntual del guió cap a la novel·leta rosa (mai tan flagrant com en el final «feliç»), però qualsevol història protagonitzada per una lletraferida i el seu pare bibliotecari ja em tenen vençut d’entrada.

Una nota trista final. Yoshifumi Kondo, que havia de ser la gran esperança de futur pels Estudis Ghibli, ja no dirigiria cap altre film: va morir d’un aneurisma el 1998 als 47 anys.

*****************

«Haru al regne dels gats» (o «The Cat Returns», com se la coneix en anglès) és una pel·lícula de 2002 dirigida per Hiroyuki Morita que, amb 75 minuts de durada és el llargmetratge més curt de la Ghibli. Sense ser una seqüela, sol ser associada amb «Murmuris del cor» pel fet de compartir dos personatges, dos gats en concret, tot i que el que allà són un gat de debò i un altre que és un bibelot estilitzat seran ara bèsties antropomòrfiques i parlants.

De fet, no es poden imaginar obres més distants per to i estètica que «Murmuris…» i «Haru…». Només cal veure les faccions simplificades de la nena protagonista, per entendre l’esforç menor esmerçat en aquest projecte. Tampoc la història en si, un garbuix d’idees que sembla barrejar l’Alícia de Carroll amb Dartacan i els Mosqueperros, participa de la riquesa psicològica dels productes Ghibli.

Haru, una nena desordenada i impulsiva, un dia salva un gat que estava a punt de ser atropellat. Com a recompensa és convidada a visitar el regne dels gats. Allà descobrirà que, quant més temps hi romangui, més felines esdevindran les seves faccions. Mentrestant el rei dels gats intenta casar-la amb el príncep, el seu fill. Tot plegat un conte superficial i al que ningú hi va dedicar dos segons de reflexió. No és del tot desdenyable —res a Ghibli ho és—, ja que conté algunes escenes d’impressionant inventiva, com la solemne desfilada nocturna dels gats o la fuita organitzada pels corbs, però en general la reservaria pel públic més infantil.