Ghibli (8): contes de gats

Set de les vuit primeres pel·lícules dels Estudis Ghibli havien sigut dirigides bé per Hayao Miyazaki, bé per Isao Takahata. Atès que ambdós directors ja començaven a tenir una edat, era hora de buscar-se un possible reemplaç. Van pensar que el trobaven en Yoshifumi Kondo, que ja havia col·laborat amb els estudis a projectes anteriors, i per això van encarregar-li dirigir «Murmuris del cor» de 1995 (tot i que el guió era cosa de Miyazaki, basat en un «manga» d’Aoi Hiiragi).

Malgrat unes seqüències de fantasia (que són el menys interessant de la pel·lícula), «Murmuris del cor» connecta amb la crònica realista i de superació de l’adolescència que ja vam veure a «Records de l’ahir» (1991) i «Puc sentir el mar» (1993). Shizuku Tsukishima, la protagonista, és una noia de 14 anys, bona estudiant i millor lectora. Un dia se n’adona que tots els llibres que treu en préstec de la biblioteca han estat llegits abans per un tal Seiji Amasawa, que sembla ser la seva ànima bessona. Suposo que no sorprendré ningú, si dic que aquest Seiji acaba revelant-se com un jove atractiu que primer fa la guitza a Shizuku… però després no tant.

La història de Shizuku és un típic relat de maduració, en el qual a través de noves experiències una noia insegura acaba descobrint la seva veritable vocació en la literatura. L’argument en si no justifica els generosos 111 minuts de durada del film, però sí que permet, enmig d’un ritme calmós, que la protagonista vagi amarant-se dels múltiples encants de la ciutat durant l’estiu. A una de les seqüències més encisadores del film, Shizuku es troba al tren un gat gras i malcarat i comença a seguir-lo ciutat amunt cap als barris residencials. Tot el que anirà veient —escales, passatges, miradors, carrerons— adquirirà una pàtina gairebé epifànica, malgrat la seva aparent vulgaritat.

«Murmuris del cor» —tret dels moments de fantasia citats abans, i de les fesomies típiques de l’«anime»— deu ser la pel·lícula d’imatge més realista mai creada per Ghibli. No és l’exactitud al detall real el tractament que sembli més adequat per a un film d’animació, i tanmateix l’amor amb el que estan reproduïts els paisatges urbans i els interiors moblats de les cases constitueixen un dels trets més interessants de l’obra de Kondo. Podria lamentar alguna inclinació puntual del guió cap a la novel·leta rosa (mai tan flagrant com en el final «feliç»), però qualsevol història protagonitzada per una lletraferida i el seu pare bibliotecari ja em tenen vençut d’entrada.

Una nota trista final. Yoshifumi Kondo, que havia de ser la gran esperança de futur pels Estudis Ghibli, ja no dirigiria cap altre film: va morir d’un aneurisma el 1998 als 47 anys.

*****************

«Haru al regne dels gats» (o «The Cat Returns», com se la coneix en anglès) és una pel·lícula de 2002 dirigida per Hiroyuki Morita que, amb 75 minuts de durada és el llargmetratge més curt de la Ghibli. Sense ser una seqüela, sol ser associada amb «Murmuris del cor» pel fet de compartir dos personatges, dos gats en concret, tot i que el que allà són un gat de debò i un altre que és un bibelot estilitzat seran ara bèsties antropomòrfiques i parlants.

De fet, no es poden imaginar obres més distants per to i estètica que «Murmuris…» i «Haru…». Només cal veure les faccions simplificades de la nena protagonista, per entendre l’esforç menor esmerçat en aquest projecte. Tampoc la història en si, un garbuix d’idees que sembla barrejar l’Alícia de Carroll amb Dartacan i els Mosqueperros, participa de la riquesa psicològica dels productes Ghibli.

Haru, una nena desordenada i impulsiva, un dia salva un gat que estava a punt de ser atropellat. Com a recompensa és convidada a visitar el regne dels gats. Allà descobrirà que, quant més temps hi romangui, més felines esdevindran les seves faccions. Mentrestant el rei dels gats intenta casar-la amb el príncep, el seu fill. Tot plegat un conte superficial i al que ningú hi va dedicar dos segons de reflexió. No és del tot desdenyable —res a Ghibli ho és—, ja que conté algunes escenes d’impressionant inventiva, com la solemne desfilada nocturna dels gats o la fuita organitzada pels corbs, però en general la reservaria pel públic més infantil.