«La línea invisible», sèrie de Movistar+ escrita per Michel Gaztanbide, documenta en forma de ficció els primers crims de sang perpetrats per ETA l’any 1968. Malgrat que ja fa més de dos anys que està dissolta, la menció de la banda terrorista encara s’empra com a projectil injuriós a l’actual arena política; no és estrany doncs que qualsevol relat que es faci al seu entorn sigui mirat amb lupa, sobretot si, com aquest, s’intenta representar als seus implicats de la forma més humana possible. De moment, la crítica més cavernària no ha entomat gaire bé la sèrie, potser perquè els terroristes que hi apareixen són joves i atractius, no especialment violents i només perillosos per pura incompetència.
Cal dir, però, que el torturador Melitón Manzanas (interpretat pel sempre sòlid Antonio de la Torre), que tenia tots els números per ser el dolent de la funció, és presentat també amb aspectes més tendres, sobre tot en relació amb la seva filla i la seva amant. I, potser en un excés d’equidistància, per no carregar les tintes contra les forces de l’ordre, el malaguanyat guàrdia civil José Antonio Pardines apareix com un gallec encantador, de bon veure, i enamorat d’una xicota basca! La seva aparició sobtada al capítol cinquè, envoltat de tota mena de virtuts, no pot fer més que anunciar la seva mala fi abans que acabi l’episodi.
Dirigeix Mariano Barroso, que ja ens té acostumats a una factura competent i a excel·lents prestacions actorals. Em pregunto si no hi havia bons actors bascos per encarnar els protagonistes, però la veritat és que, més enllà dels seus discutibles accents, els catalans Àlex Monner i Anna Castillo no donen motiu de queixa. I el que fa una vegada més Enric Auquer ((després de «Vida perfecta» i «Quien a hierro mata») ja és digne de devoció absoluta.
Confesso que no sé com s’haurien d’enfocar aquestes històries delicades del passat i si aquesta és la millor manera possible. Segurament qualsevol enfocament serà mereixedor de crítiques. Un rètol al final de la sèrie, que informa que la majoria dels militants etarres de les primeres fornades van sortir de la banda així que arribà la democràcia, sembla suggerir que aquells primers assassinats estaven justificats per la situació política del país. Com si es volgués dir que, si ens atenim al moment, hi va haver morts de diverses categories. En tot cas, «La línea invisible» pot ser controvertida (i millorable), però no ofensiva. Benvingudes siguin les discordances.
Cal dir, però, que el torturador Melitón Manzanas (interpretat pel sempre sòlid Antonio de la Torre), que tenia tots els números per ser el dolent de la funció, és presentat també amb aspectes més tendres, sobre tot en relació amb la seva filla i la seva amant. I, potser en un excés d’equidistància, per no carregar les tintes contra les forces de l’ordre, el malaguanyat guàrdia civil José Antonio Pardines apareix com un gallec encantador, de bon veure, i enamorat d’una xicota basca! La seva aparició sobtada al capítol cinquè, envoltat de tota mena de virtuts, no pot fer més que anunciar la seva mala fi abans que acabi l’episodi.
Dirigeix Mariano Barroso, que ja ens té acostumats a una factura competent i a excel·lents prestacions actorals. Em pregunto si no hi havia bons actors bascos per encarnar els protagonistes, però la veritat és que, més enllà dels seus discutibles accents, els catalans Àlex Monner i Anna Castillo no donen motiu de queixa. I el que fa una vegada més Enric Auquer ((després de «Vida perfecta» i «Quien a hierro mata») ja és digne de devoció absoluta.
Confesso que no sé com s’haurien d’enfocar aquestes històries delicades del passat i si aquesta és la millor manera possible. Segurament qualsevol enfocament serà mereixedor de crítiques. Un rètol al final de la sèrie, que informa que la majoria dels militants etarres de les primeres fornades van sortir de la banda així que arribà la democràcia, sembla suggerir que aquells primers assassinats estaven justificats per la situació política del país. Com si es volgués dir que, si ens atenim al moment, hi va haver morts de diverses categories. En tot cas, «La línea invisible» pot ser controvertida (i millorable), però no ofensiva. Benvingudes siguin les discordances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada