Valentes i màgiques

Amb el llibre de contes «Soy una tonta por quererte» (Tusquets, març de 2022) l’argentina Camila Sosa Villada confirma l’excel·lent impressió que va causar la seva novel·la «Las malas». El seu territori torna a ser en gran mesura el de les dones transsexuals, a les quals Sosa sempre denomina «travestis» per defensar en primera persona l’apropiació d’un terme inexacte però popular que es distancia del vocabulari científic normatiu.

Comença el recull amb «Gracias, Difunta Correa», potser el relat més autobiogràfic, on la protagonista viatja amb els seus pares a un santuari de devoció popular per demanar-li a la imatge venerada un «modus vivendi» que li permeti allunyar-se de la prostitució, ofici on ha demostrat una total ineptitud. La meuca aficionada trobarà una sortida professional en el món del teatre, tal com li va passar a la mateixa Sosa Villada.

El to dels nou contes varia sensiblement, de vegades amb un realisme cru i emotiu, com a «No te quedes mucho rato en el guadal», sobre uns nens que han estat abandonats per la mare i han de conviure amb el pare borratxo, o a «La merienda», un diàleg sobre racisme entre una àvia i la seva neta, amb un final inesperat. El més humorístic és «Mujer pantalla» sobre una dona que es guanya la vida fent de xicota de gais que no han sortit encara de l’armari; tot i que el descarnat «La noche no permitirá que amanezca», sobre una prostituta transsexual que participa en una orgia amb uns nois de casa bona, també està explicat amb molta gràcia.

«Soy una tonta por quererte», el conte titular i el més extens, narra la improbable relació entre dues «travestis» llatines i la cantant Billie Holiday durant els últims mesos de la seva vida. A «La casa de la compasión», una prostituta agredida troba refugi en un insòlit convent de monges. El que al principi sembla una variació sobre l’«Entre tinieblas» d’Almodovar, conclou en clau fantàstica, com ho fa també «Seis tetas», on un grup d’heterodoxes sexuals busca refugi a la jungla i acaba establint una nova comunitat regida per les lleis del realisme màgic.

«Soy una tonta por quererte» és una col·lecció d’una gran força i originalitat, molt variada en els seus registres i de gran intel·ligència narrativa. No hi ha cap dubte que Camila Sosa Villada és un nom a seguir atentament. 

De gira

Per misteris dels calendaris d’emissió de les sèries hem pogut veure la segona temporada de «Hacks» tres mesos després que HBOmax estrenés la primera. Prossegueix la relació professional entre la vella comedianta Deborah Vance (Jean Smart) i la jove guionista Ava Daniels (Hannah Einbinder), ara amb una gira per «províncies» (suposo que als USA en diran «estats»), on planegen rodar nou material per renovar la rutina de la Vance. Unes desafortunades declaracions d’Ava, causades per un moment de despit, provocaran que Deborah la demandi judicialment, sense que això interfereixi en els plans de la gira.

Una relació tensa, com es pot veure, i en aquest enfrontament trobarem gran part de l’encant còmic i emocional d’aquesta temporada. En aquest cas ens allunyarem de Las Vegas i, embarcats en una luxosa autocaravana, visitarem centres comercials perduts en el no res, fires agrícoles i bars de carretera. Hi haurà també un episodi en un creuer de lesbianes que no serà tan triomfal com Deborah podia esperar.

Totes les virtuts de l’excel·lent primera temporada es mantenen intactes, amb l’única excepció que consta només de vuit capítols (en lloc de deu). L’episodi final ho deixa tot molt ben lligat i sembla indicar que no hi haurà continuació. Segurament seria la millor decisió, ja que «Hacks» tal com la coneixem és virtualment perfecta. Seria massa fàcil espatllar-la… 

Ciutat perduda

A «Noruega» (Llibres de la Drassana, desembre de 2020) Rafa Lahuerta Yúfera escriu en primera persona la història d’Albert Sanchis Bermell, un coetani seu nascut al rovell de l’ou de la ciutat de València, últim testimoni d’un món proper i popular, on convivien la menestralia i la marginalitat, i que va anar desapareixent amb les acaballes del segle XX. El Mercat Central és al cor de la novel·la, i a la seva vora el comerç de pesca salada, de nom «Noruega», propietat de la família del narrador. Tracta d’un passat recent, de prop de mig segle, marcat per un riu que encara dividia la ciutat i que amb la seva desaparició sembla que li esborrés part de la seva ànima.

La novel·la s’organitza en blocs temàtics que coincideixen amb l’ordre cronològic d’una forma que li lleva organicitat al conjunt. Així, comença amb la descripció dels anys d’adolescència i el tracte amb una colla de petits delinqüents procedents de famílies poc estructurades. Aquest grup d’amics, tret d’alguna referència puntual, ja no tornaran a aparèixer. A continuació se’ns explica les vides dels familiars propers —avi, mare i pare—, i en el bloc següent les seves morts successives. Només quan el narrador es queda sol a la vida, començarà a explicar-nos a que es dedica i amb qui es relaciona; fins aquest moment sembla haver-se mantingut en suspens, com a espectador passiu de la tragèdia familiar.

A partir d’aquí serem testimonis d’una vida autodestructiva i de difícil encaix, íntimament lligada a uns carrers i unes persones condemnades a la desaparició imposada pel ritme dels nous temps. L’única escletxa d’esperança que troba aquest Albert Sanchis és la pràctica de la literatura i en el llibre s’intercalen alguns dels seus projectes fallits de novel·la, escrits des de la poètica del barri, sota l’advocació explícita del barceloní Juan Marsé i l’argentí Raúl Núñez. 

«Noruega» és molt irregular en la seva estructura i, com sol passar en les primeres novel·les, inclou un excés de materials no sempre necessaris. Té, això sí, un llenguatge molt fresc —un valencià a peu de carrer—, i una expressió amb molta grapa, a les antípodes de la monotonia. Des de la seva publicació, el llibre ha esdevingut un fenomen editorial pel seu inusitat èxit de vendes al País Valencià (i de retruc, però en menor mesura, també a Catalunya). Crec que el seu atractiu respon a la nostàlgia que tots sentim per noms, llocs i experiències que van acompanyar els nostres anys d’infantesa i joventut. En aquest sentit «Noruega» és un veritable catàleg de bars, cinemes, tallers, sales de ball, bordells i parades del mercat, tot un paisatge urbà esborrat per l’implacable pas dels anys, com ho foren els humans que l’habitaren. Per això aquest llibre el gaudiran amb més profit tots aquells familiaritzats amb una València que no és l’actual, sinó la d’abans d’ahir. 

La història en clau de drama

La ficció històrica —que es basa en fets reals sobre els quals basteix les peripècies d’un fulletó de tota la vida— em produeix sempre un sentiment de malfiança, com si mitjançant una coartada cultural es volgués apaivagar la mala consciència d’estar perdent el temps amb materials de pur entreteniment. No per això totes aquestes històries funcionen al mateix nivell de qualitat i alguns exemples del gènere són plenament recomanables, més per la veritat humana que contenen que per la seva precisió factual.

Passa això amb «Pachinko», una producció d’Apple TV+ que es basa en la novel·la d’una coreana de Manhattan de nom Min Jin Lee. L’espinada històrica de la trama és la invasió de la península de Corea per part del Japó i la humiliació que van infligir a aquest poble durant gran part del segle XX, condemnant-los a la condició d’apàtrides si es veien obligats a emigrar per qüestions econòmiques. Poc sabia d’aquestes experiències tan inhumanes i doloroses; em pregunto com contemplarà el públic japonès un serial que conclou amb els testimonis documentals d’un grapat d’ancianes que encara sobreviuen avui dia en terra nipona.

La sèrie respecta els requisits dramàtics del gènere amb una doble trama paral·lela. La primera s’inicia el 1915 i concerneix Kim Sunja una noia coreana que perd el pare i poc després queda embarassada (un clàssic del fulletó!) Un jove pastor protestant es casa amb ella i se l’emporta a Osaka, on haurà d’enfrontar-se a la repressió dels amos japonesos i a unes miserables condicions de vida. El segon braç de la història se situa el 1989, quan Kim Sunka és ja una anciana i la seva família ha prosperat amb els salons de «pachinko» (unes màquines recreatives que combinen els milions amb les escurabutxaques).

Si el material de base pot semblar convencional, no ho és l’execució, amb un ritme pausat i un amor pel detall que converteixen «Pachinko» en una joia, gran combinació de moments espectaculars i delicadeses intimistes. Molt hi té a veure la direcció de Kogonada, el pseudònim que oculta a un reconegut teòric del cinema, molt obsessionat per la seva arquitectura, i autor de la interessant «Columbus» de 2017. Però també és vital la presència de molt bons actors (i millors actrius) entre els que destaca la veterana Youn Yuh-jung que fa poc vam veure a «Minari».

La temporada acaba amb totes les trames en suspens i no vull pensar en la depressió que patiria, si no sabés que la segona temporada ja està assegurada.

Si «Pachinko» és sens dubte una de les sèries de l’any, a un nivell més modest cal mencionar «El temps de la felicitat» («Lykkeland», que es podria traduir com «La terra de la felicitat»), un serial visible a Filmin sobre el descobriment de petroli a les costes noruegues a finals dels anys 60. Ambientada a Stavanger, al sud del país, sorprèn per la visió que dóna de Noruega com una nació tradicional i molt religiosa, on l’economia se centra en la ramaderia i la pesca. L’aparició de grans bosses d’or negre a les aigües del mar del Nord, seguit de l’arribada dels especuladors i els aventurers que aquestes «febres» àuries comporten, va produir un daltabaix al país amb conseqüències que afectaren tant l’economia i els costums com, a la llarga, el medi ambient.

Per tractar-se d’un serial per a tots els públics trobo que les motivacions tècniques i econòmiques tenen un paper preponderant, sense desmerèixer l’element humà, on sobre tot les dones estan tractades amb una certa profunditat (la incorporació al món laboral, la depressió, les mares solteres (sí!)…) La sèrie té una segona temporada, amb els mateixos personatges, ambientada deu anys més tard. «El temps de la felicitat» pot ser útil per moderar una mica l’admiració pel progressisme escandinau, en un context de fulletó prestigiós, ben interpretat i amb uns escenaris que no són els habituals d’aquest gènere.

Filmoteca forçosa (75)

Benedetta (Paul Verhoeven, França 2021 (Movistar+))
Basada en fets històrics sobre lesbianisme a un convent, amb monges estigmatitzades i religiosos cínics. Un tipus de cinema que no vèiem des de fa dècades. Tanmateix Verhoeven és incapaç de fer una pel·lícula avorrida. (7)

The Train /John Frankenheimer, USA/França 1964 (Filmin))
Magnífica epopeia ferroviària amb rerefons de nazis, resistència i quadres espoliats. Se li pot perdonar que no tinguin gaire clar el que és l’art degenerat. (8)

L’homme blessé (Patrice Chéreau, França 1983 (Netflix))
Chéreau i el seu coguionista Hervé Guibert semblen invocar Jean Genet en aquesta barreja d’«amour fou», homosexualitat, sordidesa i delinqüència. Profundament pertorbadora. (7)

Maigret (Patrice Leconte, França 2021 (Filmin))
Molt correcta versió del personatge de Simenon, amb un sòlid Depardieu, una ambientació marronosa i una intriga bastant senzilla. Es deixa veure. (7)

The Music Lovers (Ken Russell, Regne Unit 1971 (Filmin))
Que ningú s’esperi res similar a la veritat històrica en aquesta biografia esbojarrada de Txaikovski. Tanmateix el xoc de trens provoca una fascinació del tot culpable. (7)

The Graduate (Mike Nichols, USA 1967 (Filmin))
Trencadora en el seu moment, ha envellit tan malament com la banda sonora de Simon & Garfunkel. Benji se’ns ha fet insuportable, ara preferim la senyora Robinson. (6)

Oh, Europa!

Si algú havia trobat a faltar una sèrie televisiva sobre el funcionament dels organismes centrals de la Unió Europea, que sàpiga que existeix «Parlement», programa franco-belga-alemany creat per Noé Debré i visible a Filmin. S’inicia amb l’arribada a Brussel·les del jove Samy (Xavier Lacaille), un ambiciós assistent parlamentari que ho té tot per aprendre, un recurs de guió que es fa servir per anar-nos presentant gradualment els complicats mecanismes que regeixen els organs de la UE. No cal pensar per això que el contingut didàctic de «Parlement» vagi més enllà d’un condiment narratiu al servei d’uns guions que són eminentment satírics. En l’estela de grans comèdies polítiques, com el clàssic «Sí, ministre», els representants parlamentaris són retratats com a ineptes d’altes pretensions, mentre que els seus assessors són els que intriguen sense aturall per treure’ls les castanyes del foc. Afegiu a l’equació els «lobbys», els periodistes i les ONGs, i obtindreu un microcosmos delirant que fa pensar en les peripècies d’un col·legi major per a adults.

Durant vint capítols i dues temporades (2020 - 2022) la sèrie utilitza com a «MacGuffin» únic l’aprovació d’una llei que prohibiria el «shark finning» (la pràctica de retornar a la mar els taurons pescats, després d’haver-los tallat les aletes, destinades a fer una apreciada sopa). Sembla mentida que una excusa tan peregrina pugui donar tant de joc i mobilitzi tal quantitat de personatges.

Com correspon a una sèrie poblada amb personatges paneuropeus, se sent parlar en totes les llengües del continent, encara que les tres predominants són el francès, l’anglès i l’alemany. Fins i tot hi ha un parell de frases en català en un moment molt divertit que produeix una batussa entre dos intèrprets-traductors del parlament (hi surt també una bigotuda política del PP que sembla sorgida de la cripta de l’Escorial).

Entre els personatges que deixen petja memorable hi ha una diputada pro-Brexit, festera i curta de gambals, un administrador enigmàtic que alguns sospiten que és reptilià i una parlamentària alemanya dolçament maternal. Però el meu favorit és el polític interpretat per Philippe Duquesne, un as de la incompetència, l’estratègia del qual és passar desapercebut i fer el mínim possible. Amb aquests objectius, a la segona temporada assoleix cims surrealistes d’ineptitud. En resum, una sèrie tan divertida com «Parlement» ja justifica la subscripció de Filmin. 

El túnel del temps

La primera temporada de «Russian Doll» —comèdia metafísica en la qual Natasha Lyonne es veia condemnada a un etern retorn després de successius casos de mort accidental— em va causar una boníssima impressió tant per la seva originalitat com per la comicitat marciana que l’acompanyava. Fa unes setmanes s’ha estrenat la segona temporada i m’ha causat una lleugera decepció.

Aquest cop Nadia (Lyonne) es veu traslladada en el temps (i reencarnada en la seva mare o la seva àvia) cada cop que entra en un determinat comboi del metro de Nova York. Reconeguem-ho, els viatges en el temps i l’intent de resoldre en el passat els problemes del present no són els temes argumentals més innovadors del món; però que la peripècia ens traslladi a la DDR comunista o a la Budapest nazi té una certa gràcia exòtica. Però el desenvolupament de la idea sembla confús i al capdavall es demostra totalment inútil.

El personatge que interpreta Charlie Barnett, i que a la primera temporada vivia una experiència paral·lela a la de Nadia, aquí apareix ficat amb calçador en una subtrama que no arriba mai a emprendre el vol. Una pèrdua de temps, vaja. Pel que fa al desenllaç, és un embolic considerable que no s’entén de cap manera, un problema que és bastant freqüent en els relats de viatges en el temps. Si aquesta «Russian Doll» és passadora, es deu únicament a la presència de Natasha Lyonne, una actriu de veu de cassalla (i el munt de cigarretes que es fuma la tia!) i maneres de bandarra que em cau definitivament simpàtica.