dijous, 22 de setembre del 2022

Tríptic de la mare


Ja he parlat més d’una vegada aquí dels llibres d’Abdellah Taïa, marroquí de 1973 que va descobrir el do de l’escriptura l’any 1999, quan es va traslladar a viure a París. Atrapat, com tants altres autors del món francòfon, en l’ambient literari de l’ex-metròpoli, ha bastit una sòlida carrera on ha combinat en igual mesura els records del seu Marroc natal amb les experiències com a immigrant en el país d’acollida, unes i altres unificades per l’assumpció de la pròpia homosexualitat.


La seva darrera novel·la Vivre à ta lumière, editada per Seuil enguany (i que de ben segur Cabaret Voltaire traduirà aviat al castellà) té la particularitat de presentar una protagonista femenina, Malika, en tres moments de la seva vida. La coneixerem l’any 1954 com una jove camperola acabada de casar. Aviat el marit parteix a la guerra d’Indoxina, on no trigarà a morir. Els sogres, després d’haver-se embutxacat la indemnització que paga l’estat francès, li fan la vida impossible a la jove vídua i l’obliguen a tornar a viure a casa dels pares.


Retrobem Malika als anys 60. Viu a Rabat, s’ha tornat a casar i té tres fills. El seu marit treballa a la Biblioteca Nacional, just al costat del Palau Reial. Monique, una amable burgesa d’origen francès, vol que la filla gran de Malika vingui a treballar de minyona a la seva vil·la, però la dona marroquina s’hi resisteix. Té aspiracions molt més altes per a ella: la vol casar amb l’hereu del rei.


L’any 1999, la vetlla del traspàs de Hassan II, un jove lladre homosexual entra a casa de Malika per robar-li els diners. El delicte és en realitat una excusa per tornar a ingressar a la presó, on vol retrobar el seu amor. Però la dona veu en ell un reflex del seu fill, també homosexual, el qual va emigrar a París i del que fa temps que no es sap res.


Els dos primers fragments estan narrats en primera persona per la protagonista. Fa servir paraules senzilles, frases curtes, repetitives, i traspua la ingenuïtat d’una dona humil i sense estudis. Transmet però un to poètic, que de vegades s’acosta al realisme màgic, i evidencia una força de voluntat que està per sobre de qualsevol consideració moral. El tercer episodi té el format d’un llarg diàleg entre Malika i el lladre Jaâfar, on la dona vella intenta expiar el maltracte que va infligir al fill.


El motiu de la novel·la no té més misteri, Abdellah Taïa ho explica a la contracoberta: «Malika, és la meva mare: M’Barka Allali Taïa (1930 - 2010). Aquest llibre li és dedicat.» De totes maneres, vist el to fantàstic d’alguns dels passatges, costa de creure que el que es descriu correspongui a la biografia de la mare de l’autor. Es diria que és més aviat una projecció poètica i un rescabalament pels greuges patits per Taïa. No sé si em cau gaire bé que es faci actuar la difunta com una marioneta que actuï tal com ens hagués agradat que actués i no com ho va fer en realitat. No, no m’ha arribat el contingut de Vivre à ta lumière. 

dimecres, 21 de setembre del 2022

Figurants


HBO ha recuperat la sèrie Extras que va coproduir amb la BBC entre 2005 i 2007. Va ser creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant, els quals també la protagonitzaren. Segueix les tristes carreres professionals d’Andy Millman (Gervais) i la seva col·lega Maggie Jacobs (Ashley Jensen) en el món de la figuració, tant en teatre com en cinema i televisió. Durant la primera temporada la seva única obsessió és obtenir un paper amb dret a frase. A la segona temporada Millman troba feina en una sitcom d’humor extremadament vulgar i adquireix una gens envejable notorietat pública.


Encara que sigui més convencional que The Office (em refereixo a la britànica, esclar), Extras conté totes les característiques de l’humor de Gervais, basat en l’exhibició incòmoda de les pitjors lacres de l’ésser humà. Com caldria esperar, Millman és mesquí, insolidari, mentider i mal amic; tampoc té inconvenient d’ofendre amb les seves opinions a grassos, lletjos, homosexuals i discapacitats. Res de nou per a qui conegui el seu estil. El detall distintiu d’aquesta sèrie —que més endavant possiblement inspiraria la francesa Dix pour cent— és la inclusió en cada episodi d’una o més celebritats interpretant una versió perversament distorsionada de si mateixes.


Potser no totes les suposades celebritats ens resultaran familiars, ja que l’star system britànic de vegades ens queda lluny, però deu-n’hi do la colla de famosos que aplega Gervais! I com xalen subvertint la seva persona pública! Daniel Radcliffe es comporta com un adolescent més calent que un bonobo, mentre que Patrick Stewart està obsessionat en despullar les seves companyes de repartiment. David Bowie improvisa una cançó satírica al piano i Kate Winslet (en hàbit de monja) demostra la seva destresa en proferir obscenitats. És una combinació realment divertida que només s’espatlla una mica en el sentimentalisme final de l’episodi nadalenc. A mi doneu-me sempre el Gervais més àcid.  

dimarts, 20 de setembre del 2022

Posar-se al dia


La irrupció l’any 1999 a Channel 4 de Queer as Folk va causar una moderada i necessària commoció que va posar en evidència com de minvada era la representació de l’homosexualitat a la televisió. La sèrie de Russell T Davies seguia les vides de tres joves gais de Manchester, molt especialment en el vessant de les seves relacions sexuals, les quals eren mostrades amb admirable franquesa. Malgrat que tot plegat consistí en deu episodis repartits en dues temporades i que la crítica respongué de forma molt tèbia, el ressò que tingueren a nivell de les converses de carrer fou molt superior. Apart de normalitzar la imatge hedonista dels homosexuals urbans, la sèrie significà també el llançament de les carreres d’Aidan Gillen i el joveníssim Charlie Hunnam.


Com sol passar amb totes les sèries britàniques d’èxit, aviat (concretament el 2000) s’estrenà una adaptació americana ambientada a Philadelphia. Com sol passar amb les adaptacions americanes, en resultà una versió menys trencadora i visualment més púdica. Encara així constituí un dels grans èxits de la cadena Showtime, i la seva emissió es va prolongar durant cinc temporades i 83 capítols. Tot un serial, en definitiva.


L’any 2022, en temps de remakes i refregits, s’ha cregut convenient ressuscitar Queer as Folk en una nova encarnació que es pot veure a la plataforma Starz, fillola d’Amazon Prime. Ara l’acció s’ha traslladat a New Orleans, una de les capitals americanes del vici, i el centre de l’activitat social torna a ser la discoteca Babylon, on té lloc un tiroteig massiu inspirat en el cas similar del nightclub Pulse d’Orlando. Aquest tràgic incident, amb les seves conseqüències, forma l’espina dramàtica de tota la temporada.


La nova Queer as Folk s’esforça a posar-se al dia en la representació del major nombre de membres del col·lectiu LGBT… Conformar-se amb gais i lesbianes ja no li és suficient, així que també s’introdueixen transsexuals, bisexuals, persones no binàries, neurodiversos i discapacitats, apart d’una bona col·lecció de drags. Tota aquesta panòplia tan completa sembla respondre més a una intenció programàtica que a una necessitat dramàtica. De fet aquesta colla de personatges, més que humans amb vides creïbles, semblen ideals platònics immersos en decorats plens de bombetes de colors que fan pensar en un escenari teatral.


Per descomptat que tenen problemes, quin personatge d’un serial no en té!, però tot es resol de la millor manera possible. Així un jove amb paràlisi cerebral i un altre a qui han amputat les cames són els que s’emporten al catre els homes més apetitosos, una circumstància que rarament succeeix a la vida real. De la mateixa manera, les úniques mares que hi surten —una espatllada Juliette Lewis i Kim Cattrall, rebotada de Sex and the City— no podrien ser més comprensives i protectores. Tot contribueix, i el físic dels actors no n’és aliè, a formar un espectacle visualment agradable, però inconsistent. Correcció política de manual, escassament inspiradora. 

dilluns, 19 de setembre del 2022

Rebel·lió al menjador


La col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, apart de les seves boniques cobertes, em sembla ideal per algú que comença a tenir problemes per llegir textos més llargs com ara jo. Integrada per nouvelles, novel·les curtes o contes llargs, es tracta d’obres de llargària suficient per familiaritzar-se amb el seu marc argumental tot evitant la volatilitat dels contes, que et solen obligar a reiniciar el sistema cada poques pàgines. El títol amb el que m’he estrenat és Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke (1956 - 2021), traduït per Marisa Presas i editat l’octubre de 2021, dos mesos abans de la seva mort. Aquesta fou la novel·la amb la que va debutar l’autora l’any 1990 i la que li proporcionà el prestigiós premi Ingeborg Bachmann.


Un vespre una família composta per la mare, un fill i una filla joves esperen l’arribada del pare, que ha estat en viatge de treball. Per celebrar el seu recent ascens li han preparat una cassola de musclos, el seu plat preferit, encara que sigui una menja que a la resta de la família no els diu gran cosa. Està previst que el pare arribi a les sis, i quan a les 18:03 encara no ha comparegut, comencen a preocupar-se (són alemanys). La novel·la està narrada per la filla, que deu tenir uns divuit anys, i que entreté l’espera compartint amb la mare i el germà passades històries sobre les rareses del pare. Així, de mica en mica, la figura paterna que inicialment ha sigut presentada com a convencional persona d’ordre, va desvelant-se com a implacable tirà que s’entesta a reconduir els impulsos naturals de tots els membres de la família.


El text està format per llarguíssims paràgrafs, a penes hi ha punts i apart, en un to obsessiu, on es repeteixen algunes expressions una vegada i una altra. Per això m’ha recordat Thomas Bernhard. També per un humor subterrani que alleugereix una mica la seriositat del contingut.

Fos com fos, el diumenge s’acabava inexorablement i definitivament a l’hora de trobar una plaça d’aparcament, perquè la meva mare deia que darrere de casa hi havia aire més que suficient per respirar, i nosaltres dèiem que en aquell moment els nens dels veins estaven jugant a naus especials i nosaltres mai no havíem pogut jugar a naus especials amb els altres nens, perquè havíem d’anar a respirar aire pur tots junts a uns indrets on no hi havia manera d’aparcar, mentre que darrere de casa hi havia lloc per aparcar i prou aire per respirar. Aleshores el meu pare s’enfadava per la nostra manca d’esperit familiar, però la meva mare s’afanyava a demostrar el seu esperit familiar i deia que en aquell indret la natura era especialment bonica, molt més bonica que darrere de casa nostra, a part que la de casa nostra la vèiem cada dia, i aquella només la podíem veure perquè el nostre pare havia tingut la magnífica idea de portar-nos en aquell indret tan natural a respirar aire pur.

Atès que Vanderbeke provenia d’una família que va fugir de l’Alemanya Oriental, igual que la d’aquest llibre, s’ha fet una interpretació política de l’argument i s’ha identificat el pare autoritari que indueix a la delació amb les pràctiques usuals del règim comunista. De totes maneres el relat funciona perfectament sense necessitat d’aplicar-hi segones lectures: el crescendo està molt ben dosificat fins arribar a una conclusió plena de malícia. Aquest petit llibre ha estat un bon descobriment. 

diumenge, 18 de setembre del 2022

Filmoteca forçosa (83)


La cadutta degli dei (Luchino Visconti, Itàlia 1969 (Filmin))

Crònica de l’ascensió del nazisme a través d’una família d’industrials alemanys. En mans de Visconti es converteix en un melodrama sumptuós, però excessiu. (8) 


Cluedo (Jonathan Lynn, USA 1985 (Filmin))

Comèdia de crims amb mansió sinistra. Malgrat alguns excel·lents actors i (sobretot) actrius, resulta beneita i fatigosa. Preu per preu, doneu-me «Un cadàver a les postres». (6)



Smoke (Wayne Wang i Paul Auster, USA 1994 (Filmin))

Meravellosa faula sobre el poder d’imaginar històries. William Hurt i Harvey Keitel en estat de gràcia. (8)


Three Thousand Days of Longing (George Miller, Austràlia 2022 (Balmes))

Colorista col·lecció d’històries, a partir d’un conte d’A. S. Byatt, que sembla defensar el poder de la ficció per damunt de la tecnologia. Excèntrica, notable, emocionant. (8)



South Park: Bigger, Longer & Uncut (Matt Stone i Trey Parker, USA 1999 (HBO max))

Calia esperar una bretolada més o menys divertida, però sorprèn que sigui també un musical força competent. (8)


Good Luck to You (Sophie Hyde, Regne Unit 2022 (Movistar+))

Crònica amb regust molt teatral de les trobades consentides entre una mestra reprimida i un treballador sexual. Val sobretot per la professionalitat d’Emma Thompson. (7)

divendres, 16 de setembre del 2022

Els mil i un somnis

L’actual producció massiva d’obres audiovisuals que parteixen de textos literaris em temo que no hauran fet augmentar precisament els nivells de lectura, tot i que sempre hi haurà espectadors entusiastes que acudiran a les fonts per prolongar el seu gaudi. La relació entre l’original i la seva adaptació és un tema que ha generat incomptables debats i que caldria contemplar cas per cas. Si assumim una certa fidelitat en la còpia, convindrem que l’única conclusió objectiva és que els productes audiovisuals requereixen un menor esforç de consum que la lletra impresa, tot i que el temps invertit en l’un i l’altre no estaria tan clar quin seria superior. En qualsevol cas, quan l’obra de partida rep consideració canònica, em costa molt no començar-ne la coneixença per la peça escrita, tot deixant per a les postres el suc que n’hagin pogut extreure les plataformes televisives. Tot aquest preàmbul per dir-vos que no havia llegit cap títol de la sèrie de The Sandman de Neil Gaiman, malgrat que ha sigut valorat com una de les grans obres del còmic adult, comparable a Maus o The Watchmen; i, no obstant això, vaig escollir tirar pel dret i acudir directament a la sèrie de Netflix, amb l’únic eximent que Gaiman mateix firmava l’adaptació, amb el que la sanció de l’autor quedava implícita.


The Sandman està protagonitzada per Morpheus, una representació antropomòrfica del responsable de tots els nostres somnis, però la sèrie no segueix una trama lineal convencional, sinó que es ramifica en històries i en històries d’històries. I encara que Morpheus sigui la figura central de tots els episodis, la seva presència no és sempre visible. Els relats més o menys llargs que componen The Sandman pertanyen tots al gènere de la fantasia, però el seu to és enormement divers, terrorífic o tendre segons convingui a l’ocasió. Això vol dir que cadascú es quedarà amb moments diferents, depenent dels gustos de l’espectador.


A mi particularment, els fragments més portentosos i al·legòrics, com la visita a l’infern, m’han deixat bastant fred, tot i reconèixer l’excel·lent estètica dantesca de la producció. Tampoc m’acaba de convèncer el regne de la fantasia, quan intenta ser «bonic» però acaba enfarfegant. M’han seduït en canvi els moments més intimistes i més propers a l’experiència humana, com la faula de Caín, Abel i la seva gàrgola de companyia o la jornada laboral de la Mort, i sobretot el preciós conte sobre la relació entre Morpheus i l’immortal Hob Gadling. En general m’han agradat més els episodis inicials que els finals, quan s’emboliquen amb allò del «vòrtex», per entendre’ns.


L’extens repartiment compta amb bons encerts, començant pel Morpheus de Tom Sturridge, molt en el seu paper de jove gòtic de veu cavernosa. David Thewlis està absolutament terrorífic, mentre que grans actors de caràcter com Charles Dance, Stephen Fry o Charles Dance dominen amb les seves intervencions. També m’ha sorprès molt favorablement Jenna Coleman, a qui coneixia de la sèrie de la reina Victòria i que aquí fa de detectiu amb atractiva autoritat (i deixa amb ganes de saber-ne més). En canvi al Llucifer de la pobra Gwendoline Christie li han clavat una perruca que la fa semblar una bacallanera del mercat del Ninot.


Com que The Sandman és obra de culte, du a la gepa una colla de fanàtics que tenen cura de la fidelitat de les adaptacions. No els ha agradat gens que s’hagi alterat el gènere, raça i orientació sexual d’alguns dels personatges originals; i ho han expressat sorollosament. Gaiman (cada dia em cau millor aquest paio) els ha respost que s’hi posin fulles, que per alguna cosa és el pare de la criatura.


Un cop emesos els deu episodis de la primera temporada, es van treure de la màniga un onzè capítol. Es compon de dues històries independents, una d’elles d’animació i amb gats, l’altra amb Derek Jacobi. Trobo que és la millor prova de la flexibilitat i la llibertat amb la que funciona aquesta sèrie inusual, un cas insòlit que caldrà seguir amb atenció.  

dijous, 15 de setembre del 2022

Grans invents de la humanitat


Farà cosa d’any i mig hi va haver un cert enrenou amb l’aparició del llibre Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol, ja que en la presentació als mitjans l’autor proclamava sense gota de modèstia que havia estat estudiant les estructures narratives del cinema i la literatura —una qüestió escassament investigada, segons deia ell— i de la qual n’havia extret tots els secrets, fins al punt de referir-se a l’estructura narrativa primordial amb l’apel·latiu familiar de «Papitu». Tant la presumpció d’originalitat en una matèria que s’ha estat estudiant des que els grecs feien teatre (si no d’abans) com la peregrina terminologia van escandalitzar els benpensants de l’acadèmia, sense adonar-se que havien caigut de quatre grapes en les estratègies promocionals de l’autor (innegablement un tipus llest).


Excitada la meva curiositat, no vaig poder evitar manllevar el llibre, quan el vaig veure exposat a la meva biblioteca, i aviat vaig descobrir que el to de l’assaig era tan fatxenda com la campanya publicitària que s’hi havia bastit al voltant, «Papitu» inclòs. En quant al seu contingut, exposava de forma molt assequible, amb exemples, definicions i gràfiques, quins són els elements bàsics d’un relat i la manera més eficaç de disposar-los. Sánchez Piñol se centra exclusivament en la capacitat d’un text per encuriosir el lector/espectador i empènyer-lo a saber-ne més, tot conduint-lo finalment a un desenllaç satisfactori. Es tracta de la funció narrativa més primària, aquella que descobrim a les rondalles infantils i que ja no ens sol abandonar la resta de la vida. Com que l’autor es dedica majoritàriament a la literatura de gènere, aquella en la qual l’estructura de la trama té una gran prioritat, és lògic que dediqui el seu estudi als ressorts mecànics de la narrativa que permeten tenir «entretingut» al lector; però dol una mica que deixi fora tantes àrees de la literatura, per les quals no pot dissimular un franc menyspreu:

Hi ha dos grans exemples «no-narratius»: Joyce i Proust. A l’Ulisses Joyce substitueix els tres actes per un torrent de consciència. Per la seva banda, Proust reemplaça els tres actes per una observació minuciosa de l’ànima humana.


Aquests autors tenen legions d’admiradors. També és cert, i això s’acostuma a callar, que no els falten detractors. Personalment, l’Ulisses sempre m’ha semblat insofrible, mai he pogut acabar-lo. Per què? Justament perquè no té tres actes, i això el fa àrid i estèril. De Proust, senzillament, m’estalviaré cap comentari perquè els seus seguidors no em lapidin.

Crec detectar en aquest anti-elitisme i en la professió de fe en les fórmules (els tres actes) una complaença populista que s’oposa a qualsevol ambició. Diria que les novel·les i pel·lícules que més m’han fet gaudir han estat aquelles en les quals l’estructura s’endinsava en l’imprevist. Apart d’això, moltes de les asseveracions del llibre, em semblen més que discutibles, per molt que després s’intenti aclarir-les:


Què és narrativa? Un relat compost per tres actes.

Què és literatura? Qualsevol cosa.


De vegades es pressuposa que el nivell del lector que està llegint Les estructures elementals de la narrativa ha de ser efectivament «elemental»: 

…si jo dic la frase «Cel el és blau», tots els catalanoparlants saben que és una frase incorrecta, però tampoc sabrien dir exactament per què.

No sé, Sánchez, jo crec que alguns catalans (que no han oblidat els estudis de primària) sí que sabrien dir-te què falla a la frase, que una cosa és fer divulgació i una altra tractar-nos de rucs. No descartaria tanmateix que tot plegat fos una màscara adoptada per l’autor per crear-se un personatge de ficció superb i paternalista. Segons aquesta hipòtesi Les estructures elementals de la narrativa podria constituir un cas insòlit de llibre d’assaig escrit des de la veu d’un narrador no fiable, un conflicte entre objectivitat i subjectivitat abocat al curt circuit. A partir d’aquí, ja és qüestió de gustos si ens diverteix o no que un discurs teòric es vegi acompanyat d’observacions amb tendència a l’estirabot:

No ho heu entès? No us amoïneu. En primer lloc, i per àrida que sigui la definició, us aconsello que torneu a llegir-la. (M’ho mereixo: em va costar molt precisar-la amb les paraules exactes. I en qualsevol cas, llegir una cosa important dues vegades sempre ajuda.) 

No, no ha estat del meu gust.