Fred als peus: la sèrie

«Trapped» (Ófærð/Atrapados) és una sèrie islandesa, que participa de la incomprensible moda del «nòrdic noir» que ens ha envaït d’uns anys ençà. Parteix d’una idea de Baltasar Kormákur, el cineasta més conegut de l’illa, que també dirigeix algun dels episodis. L’acció té lloc a Seyðisfjörður (no és broma), un remot llogaret de l’est del país, que compta amb poc més de 600 ànimes ,i s’inicia quan apareix a les aigües del fiord un tors humà acabat de desmembrar. El macabre descobriment coincideix amb l’arribada d’un ferry ple de turistes i amb una tempesta de neu que deixa el poble aïllat durant dies. Com que això passa el mes de febrer, és fosc la major part del dia i fa un fred que pela. Afegiu-hi apagades elèctriques i una allau (hola!); i ja podreu deduir que aquesta sèrie s’ha de contemplar amb la manteta i la calefacció a tota pastilla.

Pel que fa a la trama és correcta, tot i que no gaire original. Als primers capítols es toquen masses tecles, però al final tot acaba lligant. Es podria dir que el protagonisme és bastant coral, tot i que el tercet de policies són la peça central del relat. Demostren ser uns professionals força fal·libles i el seu físic és ordinari fins l’anonimat (bé, l’Ólafur Darri Ólafsson no faria un mal paper en un bar d’ossos). Hi ha el problema afegit dels noms dels personatges: quan la gent es diu coses com Þórhildur, Guðmundur, Sigurður, Hjörtur o Sigvaldi, és difícil fer-se una idea de qui estan parlant a cada moment.

La sèrie és moderadament entretinguda, amb aquell aire esmorteït de funeral de tercera que tenen les nits nòrdiques. I es confirma una vegada més que en aquells verals tenen sang d’orxata. Digueu-me si no com el marit cornut i abandonat continua dormint al sofà del menjador dels seus ex-sogres, mentre l’adúltera i el seu manso es beneficien de cambra privada. Coses d’islandesos.

Encara així diuen que pel 2018 ens volen regalar una segona temporada amb un cas encara més complicat. Veurem.

Agatha vestida per Adams

I així arribem a l'obra que donaria més fama a l'artista: la seva col·laboració durant més de vint anys amb les editorials que publicaven les novel·les d'Agatha Christie en edicions de butxaca. Un èxit ressonant de crítica i públic que el conduí als excessos d'haver d'il·lustrar el mateix títol més d'una vegada (i de dues).

Per a la capçalera de l'apunt he escollit aquest exemple aparentment innocent de la coberta de "Cinc porquets", que tan bé il·lumina la inherent perversitat d'Adams. Una il·lustració immaculada amb un ambigu morter farmacèutic en primer terme. Al darrere s'entrellegeix el poema popular que comença comptant els dits de la mà, des d'aquell garrí impulsiu que va anar al mercat, i acaba en matança del porc.

Ningú no li negarà a Adams el seu control tècnic del patró hiperrealista; tot i que el seu vocabulari argumental podria ser més que discutible per la seva barreja d'incongruències i truculència barata. A mi, he de dir que m'agrada, quasi sempre, malgrat la seva manca de versemblança. Us poso alguns exemples no escollits a l'atzar on es combinen elements heterogenis pensats per provocar la inquietud.

Aquests dissenys s'utilitzaren també per edicions estrangeres. Acabem de veure un exemple en francès, "Le chat et les pigeons", i no podem oblidar les Selecciones de Biblioteca Oro d'Editorial Molino. "El asesinato de Rogelio Ackroyd" i "El espejo se rajó de parte a parte" eviten el recurs del bodegó, però continuen sent tan suggestives com inquietants (un pèl "gore" la primera).

La que ve és la novel·la més popular de la Christie i també la que més títols ha tingut. Es va publicar a Gran Bretanya el novembre de 1939 sota el títol de "Ten Little Niggers", fent referència a una popular cançó infantil. A l'hora d'editar-la a l'altra costat de l'Atlàntic, on la paraula "nigger" ja resultava despectiva, es va optar per "And Then There Were None" ("I aleshores no en quedà cap"), que és el vers final de la cançó, i que acabat sent el títol definitiu en totes les edicions en llengua anglesa (tot i que també ha sigut coneguda com "Ten Little Indians").

En català, fins fa ben poc s'ha mantingut el títol "Deu negrets", encara que aquest diminutiu faci dècades que sona paternalista. Sorprèn però que a l'edició de Fontana Books als anys 60 es mantingués encara el títol original i que Tom Adams emprés la controvertida imatge d'un nino Golliwog (penjat en el que bé podria ser un cas de linxament!) com a tema principal. Bé, espero que alguna cosa haguem avançat en la qüestió de no ferir sensibilitats.

De vegades Adams pot esdevenir massa delirant pel meu gust. No sé si seria influència de la psicodèlia de l'època; però la seva solució per "Destí desconegut" em fa pensar més en The Moody Blues que en Agatha Christie.

I en la seva època de segones versions podia ser emprenyadorament manierista, com ara aquí, on només falta la Patum de Berga per completar l'efecte.

Per desengreixar i no acabar amb una nota amarga, us deixo amb tres cobertes que sí que m'agraden. Només afegiré que "The ABC Murders" és potser la meva novel·la favorita de la Christie i que la coberta d'Adams és potser la meva favorita de les seves. I no em puc creure que en català la titulessin amb la insipiditat d'"Assassinats en ordre alfabètic". 

Entra Tom Adams

Tom Adams és un pintor i dissenyador americà de Rhode Island, collita de 1926. D'orígens anglo-escocesos, ha viscut pràcticament tota la vida a la Gran Bretanya i actualment resideix a Cornualla. S'ha especialitzat en il·lustrar cobertes de llibres, però també ha treballat el cartellisme, el retrat i la publicitat.

L'home, inquiet com és, ha mantingut bons lligams amb poetes i músics. Durant els anys 60 i 70 va crear pòsters per a The Jimmy Hendrix Experience o Soft Machine. Lou Reed, que admirava el seu art, li va encarregar la coberta del seu primer disc en solitari. Potser us sonarà:

Però la seva obra bibliogràfica ha estat lligada a autors molt concrets. Per exemple, va il·lustrar quatre títols clàssics de Raymond Chandler: "La dama del llac" (que veieu dalt), el recull de contes "Pickup on Noon Street", i  les novel·les "El somni etern" i "Adéu, nena".

Un altre autor amb el que va reincidir fou John Fowles, de qui va il·lustrar "El col·leccionista", "El mag" i "La muller del tinent francès" (que no he sabut trobar a la xarxa).

Però el nom d'Adams anirà lligat per sempre més al d'Agatha Christie. Ho veurem demà, fa?

Desglaç

Francis Lee va néixer fa cosa de 48 anys a una granja de porcs de Yorkshire al nord d’Anglaterra. Inoculat pel verí del teatre, va bescanviar la criança porcina pels oripells de l’escena londinenca. Vint anys més tard, després d’una carrera de discreta mitjania al teatre, el cinema i la televisió, amb cada vegada més freqüents col·lisions amb els directors, va decidir retornar a la terra dels seus pares. Va traslladar-se a viure a una cabana de fusta sense connexió a internet, a pocs quilòmetres de la casa pairal. Va ser allí on va escriure el guió de «God’s Own Country», la pel·lícula que també ha dirigit, que l’ha tret de l’anonimat, i que probablement l’enviarà a Hollywood de pet (a menys que la Providència no hi posi remei).

A «God’s Own Country» («Tierra de Dios», segons la traducció oficial) Francis Lee es limita a parlar-nos del que coneix més que bé i ens explica la història del jove Johnny Saxby (Josh O’Connor), que viu a un mas ramader de Yorkshire amb el seu pare impedit (Ian Hart) i la seva àvia eixuta (Gemma Jones). Johnny, que porta el fet de ser gai amb secretisme, assumeix l’esterilitat del seu futur amb l’ajuda de l’estupor alcohòlic i el sexe sense compromís. La cosa canviarà quan aparegui a la seva vida un treballador temporal, el romanès Gheorghe Ionescu (Alec Secareanu), el qual de mica en mica enderrocarà el mur de precaucions en el que s’ha criat i l’obrirà a la possibilitat de comunicar-se amb la gent que té al voltant.

Com que això va (també) de mansos de pagès rebolcant-se per les eres, serà inevitable fer menció de «Brokeback Mountain», i prendre les degudes distàncies. El conte d’Annie Proulx s’esdevenia a un immens paisatge de Wyoming l’any 1963, amb esposes abnegades esperant a casa, impressionats paisatges de «National Geographic», i un lleuger aroma d’homofòbia que acabaria sent letal. El conte de Francis Lee passa al Yorkshire actual, a una densa Anglaterra on tot paisatge bucòlic té com a teló de fons una llumenera urbana, la de Bradford potser. Ja no es tracta de la molt digna qüestió del gai rural que intenta escapar del seu armari, sinó de la més universal d’aquell que té els sentiments bloquejats per una repressió emocional innata. En això els anglesos són especialistes.

Lee, malgrat la seva inexperiència, demostra tenir les idees molt clares i dirigeix el film sense gota de vacil·lació. Opta per un estil naturalista, amb una observació molt propera del dia a dia en una finca que cria ovelles. Els diàlegs són mínims, però significatius, i són més aviat els gestos i les mirades, o l’abrupte paisatge de Yorkshire els que condueixen la narració.

El quartet protagonista està excel·lent —sempre és un goig retrobar-se amb Gemma Jones—; però cal destacar sobretot la tasca de Josh O’Connor, que dibuixa de forma impecable una evolució personal i quasi física des de l’embrutiment degradant fins un principi de desglaç emocional. Potser el personatge del romanès acumula masses virtuts per poder creure-te’l del tot; però el convenciment amb el que actuen tots plegats, fa una mica fútil l’objecció.

Recomanada i satisfactòria per a tota classe de públics.

Matar és fàcil

La recent lectura d'Agatha Christie m'ha posat nostàlgic. Quan la vaig llegir per primer cop? Diria que va ser un estiu a Espinelves a principis dels 70 i el títol amb el que em vaig estrenar va ser amb tota seguretat "Matar es fácil", potser no un dels seus llibres més distingits, però sí una bona introducció a les seves virtuts i defectes. L'edició era aquella tan tronada de Molino, que només es salvava per l'atractiva però inquietant coberta de Tom Adams.

Aviat tornaré a aquest singular artista; però de moment faré una repassada informal a l'evolució dels dissenys de les cobertes de la senyora Christie al llarg de la història, prenent com a referència precisament aquest "Murder is Easy". Serà inevitable començar per la primera edició anglesa de juny de 1939 a la qual molt poca gràcia li sé trobar. Diré en el seu descàrrec que la prosaica escombra es pot interpretar com un sinònim de bruixeria, fenomen que té alguna importància a la novel·la.

La següent és la clàssica a tres bandes, molt de bandera andalusa, que lluïen els títols de la col·lecció Penguin Crime abans dels alegres 60. Un concepte molt poc informatiu del que ha d'explicar una coberta, però una obra mestra de la història del disseny.

Abans que a Fontana Books comptessin amb la col·laboració del gran Tom Adams, s'havien de conformar amb aquestes baratures "pulp" dignes de quiosc de la British Railways. Fins i tot gosen modificar el títol afegint-hi uns punts suspensius. Sembla que la noia del gest críptic digui "MATAR ÉS FÀCIL... sempre que ningú no sospiti de tu".

Mentrestant a Penguin assajaven noves fórmules amb estètiques més modernes impulsades per l'italià Germano Facetti. Comparant els preus marcats a l'extrem inferior dret, potser aquesta precedia en el temps l'anterior; però com a concepte se situava en una altra galàxia molt més llunyana.

Per respectar la cronologia, ara haureu d'intercalar la fantàstica imatge de dalt de tot, la del canari, l'aranya i la medicina/metzina. Ens trobem a la interessant cruïlla dels anys 60 i 70. El que vindrà després és molt més indescriptible i d'una lletjor supina que em deixa mancat de paraules. Així que no podré assegurar-vos que això que publico a continuació prové de cap època coneguda, però sospito que ha de ser dels 70 i 80.

La primera, apart de lletja, és un despropòsit d'idea, que a més no té res a veure amb el llibre. La segona és una derivació kitsch del pitjor Tom Adams; però és la més salvable de les tres. La tercera pren els elements de la il·lustració de dalt i aconsegueix un veritable avortó de Satanàs del disseny.

El 1982 se'n va fer una adaptació televisiva amb el malaguanyat Bill Bixby (el deliciós protagonista de "Mi marciano favorito" i "El increible Hulk"), mereixedor de vida més llarga. També hi sortien Lesley Ann Down, Helen Hayes i Olivia de Havilland. Aquesta és doncs una coberta de vídeo i me la saltaré pietosament.

Actualment, que tant ens agrada el fals "vintage", les cobertes de Christie s'acullen a una estètica art déco, tot i que l'estil ja era una relíquia a finals dels anys 30. Encara així, és un mal menor que fins i tot trobo que fa goig.

Un món de metros: Ankara

Una altra primícia, Ankara, la capital turca. Més de 6 milions d'habitants. El metro es va inaugurar l'any 1997 i compta amb 45 estacions i 51,9 quilòmetres de vies.

Es tracta d'un dels dissenys més nocius que han passat per aquestes pàgines. Si no us molesta la informe disposició general, ni les rodonetes escampades a tort i a dret, com si estiguessin jugant a bales; us hauria d'ofendre que el tren lleuger Ankaray i la línia 1 del metro comparteixin el mateix color verd. Posar dibuixos dels vehicles no queda gaire professional (inclou telefèric).

El vol sense motor com a experiència religiosa

S’acaba d’estrenar la pel·lícula «Jupiter’s Moon» de l’hongarès Kornél Mundruczó. Pels que no domineu la llengua d’Agatha Christie, us informaré que en català això vol dir «Lluna de Júpiter». El títol és intrigant, oi que sí? El planeta Júpiter compta amb 69 (he, he!) satèl·lits coneguts —no patiu, no us els detallaré tots—, la guionista del film (Kata Weber) ja aclareix al primer minut de metratge que entre els satèl·lits/llunes del planeta n’hi ha un amb mars interiors salins i esperança de vida favorable als humans, i que de nom se’n diu Europa. Metàfora al canto! i sense ni una sola gota de misteri: tan destralera com si l’amic McAbeu proposés a la vegada l’endevinalla i la seva solució. O sigui que «Jupiter’s Moon», es podria dir directament «Europa», però no quedaria tan aparent. Malament comencem.

Les primeres escenes ens presenten uns refugiats sirians que creuen clandestinament i amb nocturnitat la frontera d’Hongria fins que són interceptats per una policia fronterera sense gaires escrúpols. Són moments caòtics, desconcertants, violents, terribles i molt reals; potser l’únic autènticament punyent que el film conté fins arribar al punt en que el jove refugiat protagonista Aryan (Zsombor Jéger) rep uns trets per part d’un policia de gallet fàcil. Inexplicablement les ferides se li guareixen per miracle i el noi adquireix de passada el do de la levitació. Bé, dic inexplicablement, tot i que està clar que tot això es produeix per exigències del guió; perquè «Jupiter’s Moon» és una d’aquelles pel·lícules tan emprenyadores on el missatge predeterminat passa per sobre de la lògica de les situacions i la versemblança dels personatges.

Aviat queda clar que el que se’ns pretén explicar és la història d’una redempció, la de Gabor Stern (Merab Ninidze) un metge corrupte que viu d’explotar les mancances dels asilats. La seva trobada amb el volador Aryan, li donarà la idea d’exhibir-lo davant d’un públic de pagament, fins que el candor del noi el transformi de dalt a baix. No hi ha cap motiu perquè Gabor Stern deixi de ser una mala persona; com no sigui que el jove sirià és una figura messiànica, que vola i es fill d’un fuster. Aryan és de fet un personatge sense contingut, més un bon salvatge, que algú dotat d’un programa moral. Contemplat amb paternalisme eurocèntric, el veiem desconèixer l’ús del tovalló i la forquilla, o obsedit per les patates fregides.

El guió es desenvolupa segons l’esquema previst i sense ni una sola gota d’emoció autèntica. Una subtrama que implica refugiats que són en realitat terroristes afegeix llenya a una llegenda de dubtosa veracitat i que no ha produït ni un sol atemptat a Hongria (fet que no impedeix la puixant xenofòbia del país). Hauré de reconèixer que les escenes de levitació i telequinèsia són espectaculars i que hi ha una persecució automobilística filmada a nivell de para-xocs que fa goig de mirar. La cinta fins i tot s’endugué el premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges de 2017, o sigui que poca broma.

Però tant me fa, "Jupiter's Moon" és llarga (o sembla llarga), és lletja (aquella il·luminació groga, aquells hotels de Formica) i més falsa que un duro sevillano. Pretensiosa i antipàtica com per concedir-li el primer premi negatiu de la temporada.