S’acaba d’estrenar la pel·lícula «Jupiter’s Moon» de l’hongarès Kornél Mundruczó. Pels que no domineu la llengua d’Agatha Christie, us informaré que en català això vol dir «Lluna de Júpiter». El títol és intrigant, oi que sí? El planeta Júpiter compta amb 69 (he, he!) satèl·lits coneguts —no patiu, no us els detallaré tots—, la guionista del film (Kata Weber) ja aclareix al primer minut de metratge que entre els satèl·lits/llunes del planeta n’hi ha un amb mars interiors salins i esperança de vida favorable als humans, i que de nom se’n diu Europa. Metàfora al canto! i sense ni una sola gota de misteri: tan destralera com si l’amic McAbeu proposés a la vegada l’endevinalla i la seva solució. O sigui que «Jupiter’s Moon», es podria dir directament «Europa», però no quedaria tan aparent. Malament comencem.
Les primeres escenes ens presenten uns refugiats sirians que creuen clandestinament i amb nocturnitat la frontera d’Hongria fins que són interceptats per una policia fronterera sense gaires escrúpols. Són moments caòtics, desconcertants, violents, terribles i molt reals; potser l’únic autènticament punyent que el film conté fins arribar al punt en que el jove refugiat protagonista Aryan (Zsombor Jéger) rep uns trets per part d’un policia de gallet fàcil. Inexplicablement les ferides se li guareixen per miracle i el noi adquireix de passada el do de la levitació. Bé, dic inexplicablement, tot i que està clar que tot això es produeix per exigències del guió; perquè «Jupiter’s Moon» és una d’aquelles pel·lícules tan emprenyadores on el missatge predeterminat passa per sobre de la lògica de les situacions i la versemblança dels personatges.
Aviat queda clar que el que se’ns pretén explicar és la història d’una redempció, la de Gabor Stern (Merab Ninidze) un metge corrupte que viu d’explotar les mancances dels asilats. La seva trobada amb el volador Aryan, li donarà la idea d’exhibir-lo davant d’un públic de pagament, fins que el candor del noi el transformi de dalt a baix. No hi ha cap motiu perquè Gabor Stern deixi de ser una mala persona; com no sigui que el jove sirià és una figura messiànica, que vola i es fill d’un fuster. Aryan és de fet un personatge sense contingut, més un bon salvatge, que algú dotat d’un programa moral. Contemplat amb paternalisme eurocèntric, el veiem desconèixer l’ús del tovalló i la forquilla, o obsedit per les patates fregides.
El guió es desenvolupa segons l’esquema previst i sense ni una sola gota d’emoció autèntica. Una subtrama que implica refugiats que són en realitat terroristes afegeix llenya a una llegenda de dubtosa veracitat i que no ha produït ni un sol atemptat a Hongria (fet que no impedeix la puixant xenofòbia del país). Hauré de reconèixer que les escenes de levitació i telequinèsia són espectaculars i que hi ha una persecució automobilística filmada a nivell de para-xocs que fa goig de mirar. La cinta fins i tot s’endugué el premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges de 2017, o sigui que poca broma.
Però tant me fa, "Jupiter's Moon" és llarga (o sembla llarga), és lletja (aquella il·luminació groga, aquells hotels de Formica) i més falsa que un duro sevillano. Pretensiosa i antipàtica com per concedir-li el primer premi negatiu de la temporada.
Les primeres escenes ens presenten uns refugiats sirians que creuen clandestinament i amb nocturnitat la frontera d’Hongria fins que són interceptats per una policia fronterera sense gaires escrúpols. Són moments caòtics, desconcertants, violents, terribles i molt reals; potser l’únic autènticament punyent que el film conté fins arribar al punt en que el jove refugiat protagonista Aryan (Zsombor Jéger) rep uns trets per part d’un policia de gallet fàcil. Inexplicablement les ferides se li guareixen per miracle i el noi adquireix de passada el do de la levitació. Bé, dic inexplicablement, tot i que està clar que tot això es produeix per exigències del guió; perquè «Jupiter’s Moon» és una d’aquelles pel·lícules tan emprenyadores on el missatge predeterminat passa per sobre de la lògica de les situacions i la versemblança dels personatges.
Aviat queda clar que el que se’ns pretén explicar és la història d’una redempció, la de Gabor Stern (Merab Ninidze) un metge corrupte que viu d’explotar les mancances dels asilats. La seva trobada amb el volador Aryan, li donarà la idea d’exhibir-lo davant d’un públic de pagament, fins que el candor del noi el transformi de dalt a baix. No hi ha cap motiu perquè Gabor Stern deixi de ser una mala persona; com no sigui que el jove sirià és una figura messiànica, que vola i es fill d’un fuster. Aryan és de fet un personatge sense contingut, més un bon salvatge, que algú dotat d’un programa moral. Contemplat amb paternalisme eurocèntric, el veiem desconèixer l’ús del tovalló i la forquilla, o obsedit per les patates fregides.
El guió es desenvolupa segons l’esquema previst i sense ni una sola gota d’emoció autèntica. Una subtrama que implica refugiats que són en realitat terroristes afegeix llenya a una llegenda de dubtosa veracitat i que no ha produït ni un sol atemptat a Hongria (fet que no impedeix la puixant xenofòbia del país). Hauré de reconèixer que les escenes de levitació i telequinèsia són espectaculars i que hi ha una persecució automobilística filmada a nivell de para-xocs que fa goig de mirar. La cinta fins i tot s’endugué el premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges de 2017, o sigui que poca broma.
Però tant me fa, "Jupiter's Moon" és llarga (o sembla llarga), és lletja (aquella il·luminació groga, aquells hotels de Formica) i més falsa que un duro sevillano. Pretensiosa i antipàtica com per concedir-li el primer premi negatiu de la temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada