Es diria que Finlàndia, després del part portentós del compositor Jan Sibelius, no va produir cap altre artista de categoria universal fins arribar a la modernitat del dissenyador i arquitecte Alvar Aalto. I encara podríem intercalar Tove Jansson, la il·lustradora que va crear els Moomins. Potser li sonarà blasfem a algú incloure en aquest panteó la figura de Touko Laaksonen (conegut universalment com «Tom of Finland»), el dibuixant i dissenyador especialitzat en obres de caràcter homoeròtic; però sembla que al seu país, després d’una etapa de desconeixement, comencen a estar-ne força orgullosos. No us estranyi doncs que aquest 2017 s’hagi estrenat un biopic sobre la seva figura, dirigit per Dome Karukosky, i amb gran èxit per cert al seu país de producció.
«Tom of Finland» explica, amb alguns salts en el temps i poca intenció didàctica, la vida de Laaksonen des de la seva participació en la guerra de 1940 contra els russos, fins al seu triomf durant els anys 70 i 80 com un dels artistes d’iconografia gai més populars del món. És un film correcte, amb una bona direcció artística (decorats, vestuari, fotografia, banda sonora) i una interpretació adequada de Pekka Strang, que dóna molt bé el tipus desairat de l’original i envelleix de forma molt plausible (bravo pels maquilladors!). Desafortunadament li manca força dramàtica, tot i que documenti prou bé la persecució que patien els homosexuals a Finlàndia durant la post-guerra i demostrin que fins i tots els països nòrdics no sempre van ser tant lliures i feliços.
Potser el problema principal és que la biografia de Touko Laaksonen no és gaire interessant en la seva peripècia i que el que és realment rellevant és la repercussió de la seva obra. Els seus dibuixos d’homes d’una masculinitat exagerada —policies, vaquers, «moteros», mariners— gaudint desacomplexadament dels seus cossos, va fer més per l’assumpció d’un desig fins llavors prohibit (i humiliat) que moltes hores de militància polititzada. Això el film ho mostra, igual que la responsabilitat indirecta que se li va imputar en la propagació de la sida, però són qüestions que s’adapten més a un documental que a un drama.
Apart de mancat de grapa, «Tom of Finland» no és gota procaç. No fa trempar, vaja (la norma de qualitat per la qual es guiava Laaksonen). El més picant que conté és la pròpia obra de l’artista. Suposo que el director apuntava a un espectacle per a tots els públics. A Helsinki.
«Tom of Finland» explica, amb alguns salts en el temps i poca intenció didàctica, la vida de Laaksonen des de la seva participació en la guerra de 1940 contra els russos, fins al seu triomf durant els anys 70 i 80 com un dels artistes d’iconografia gai més populars del món. És un film correcte, amb una bona direcció artística (decorats, vestuari, fotografia, banda sonora) i una interpretació adequada de Pekka Strang, que dóna molt bé el tipus desairat de l’original i envelleix de forma molt plausible (bravo pels maquilladors!). Desafortunadament li manca força dramàtica, tot i que documenti prou bé la persecució que patien els homosexuals a Finlàndia durant la post-guerra i demostrin que fins i tots els països nòrdics no sempre van ser tant lliures i feliços.
Potser el problema principal és que la biografia de Touko Laaksonen no és gaire interessant en la seva peripècia i que el que és realment rellevant és la repercussió de la seva obra. Els seus dibuixos d’homes d’una masculinitat exagerada —policies, vaquers, «moteros», mariners— gaudint desacomplexadament dels seus cossos, va fer més per l’assumpció d’un desig fins llavors prohibit (i humiliat) que moltes hores de militància polititzada. Això el film ho mostra, igual que la responsabilitat indirecta que se li va imputar en la propagació de la sida, però són qüestions que s’adapten més a un documental que a un drama.
Apart de mancat de grapa, «Tom of Finland» no és gota procaç. No fa trempar, vaja (la norma de qualitat per la qual es guiava Laaksonen). El més picant que conté és la pròpia obra de l’artista. Suposo que el director apuntava a un espectacle per a tots els públics. A Helsinki.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada