La família és una illa

Fa deu anys (com passa el temps!) ja li vaig dedicar un parell de tres apunts a la fascinant artista finesa Tove Jansson (1914 - 2001), creadora dels adorables Mumin, però també pintora, il·lustradora i escriptora. Si ara hi torno és per la lectura recent del seu «El llibre de l’estiu» (1972), reeditat per Angle Editorial (traducció de Montserrat Vallvé Viladoms) a partir d’una primera edició del 2004. Es tracta d’una obra inclassificable, com no podria ser d’una altra manera en el cas d’aquesta autora tan fora de normes: un recull de proses breus que es podrien identificar laxament amb un llibre de contes, tot i que amb un protagonisme compartit.

En efecte, «El llibre de l’estiu» narra els mesos estivals que passen en una illa remota del golf de Finlàndia la petita Sophia i la seva àvia (i el pare de la nena, que queda més en segon terme). La mare de Sophia fa poc que ha mort, però aquesta és una dada que roman com a subtext, sense que Jansson en tregui cap profit argumental. Aquí el que importa és el dia a dia de les protagonistes en contacte amb la canviant natura salvatge del lloc on habiten. No espereu una convencional àvia afectuosa amb una frase consoladora i una lliçó de vida sempre a flor de llavi: aquesta àvia pot ser arrauxada i misantròpica, sovint a punt d’amagar-se en un racó per fer una cigarreta sense que la destorbin. Però també és una aferrissada defensora de la intimitat familiar davant dels estranys: d’una forma molt esquerpa s’erigeix en la gran protectora que Sophia necessita. I és que, només confrontats per la mirada dels forasters, ens adonem que la nostra tranquil·la quotidianitat és per a tothom l’equivalent a la normalitat.

Tot d’una arribes aquí, on hi ha un grup de persones que sempre han viscut juntes i que es comporten amb la seguretat que dona ser l’amo, a prop els uns dels altres, en una terra que coneixen de sobres. I qualsevol cosa que amenaci la seva vida de cada dia els uneix encara més i els dona més seguretat. Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.

Ran d’aquesta declaració de solipsisme illenc, resulta inevitable pensar en la mateixa Jansson, qui passava llargues temporades en una senzilla cabana al Bàltic, en companyia de la seva estimada companya Tuulikki Pietilä. Per això tot el que s’hi descriu en aquestes pàgines prové de la pura observació del món natural (començant per la preciosa aquarel·la que il·lustra la coberta), una visió precisa, però gens condescendent i per descomptat gens convencional.

No puc deixar d’admirar aquest «Llibre de l’estiu», idíl·lic i tendre, però també humorístic i inquietant, una obra com cap altra que conec. Només he de lamentar que el món de l’aire lliure m’interessi moderadament i que, per això, la lectura no hagi fluït tan planerament com m’hauria agradat.