Increïble però ficció

És una veritat que la realitat demostra àmpliament que, a l’hora de concedir un premi (tant sigui cinematogràfic com literari), el drama sempre té tots els avantatges per davant de la comèdia, que per cada «Annie Hall» hi ha vint-i-cinc «Ordinary People». Per això sorprèn tant com intriga que el darrer Premio Herralde de Novela sigui una comèdia sense pal·liatius (bé, presenta algunes excuses metaliteràries, però no es pot tenir tot en aquesta vida). Es titula «No voy a pedirle a nadie que me crea» i la firma Juan Pablo Villalobos, mexicà de Guadalajara, actualment resident a Barcelona.

El protagonista de la novel·la, un tal Juan Pablo Villalobos (¿fins a quan semblarà enginyós que les novel·les les protagonitzi un homònim de l’autor?), està a punt de viatjar a Barcelona becat per desenvolupar un doctorat sobre els límits de l’humor a la literatura latinoamericana, quan el seu cosí l’involucra en una conspiració criminal que l’obliga, mitjançant extorsió, a cometre actes bastant delirants. La natura del complot queda sempre deliberadament fosca (alguna cosa que té a veure amb la corrupció), però hi intervenen mafiosos mexicans, consellers autonòmics de l’Opus i okupes italians de doble moral. En el fons, poc importa l’argument, que consisteix en un embolica que fa fort de personatges pintorescos i un conflicte d’interessos de complexitat creixent. Malgrat que d’aquest tipus de novel·les no cal esperar cap versemblança, potser Villalobos (l’autor) podria haver treballat una mica més la trama, ja que la implicació del filòleg mexicà té una justificació molt feble. Tampoc el personatge de la lesbiana seduïda de sobte per un mascle no gaire atractiu i amb una dermatitis notable és fàcil d’empassar.

En el balanç positiu cal citar la comicitat impàvida, una mica a l’estil Buster Keaton, del novel·lista, capaç de narrar les bestieses més grans amb un sentit estoic i negríssim de la vida. També la multiplicitat de veus narratives, que faciliten la varietat de registres lingüístics: els diaris de Valentina, els missatges pòstums del cosí, el relat en primera persona del propi Juan Pablo i les inenarrables cartes de la seva mare («de tu madre»).

I, encara no s’ha dit, una de les grans virtuts del llibre és el joc amb els prejudicis ètnics i les variacions dialectals. Formidable, tant la mare mexicana, classista i racista, com formidable és la reflexió lingüística que implica mexicans, argentins i catalans. Afortunadament els prejudicis de Juan Pablo Villalobos no coneixen distincions i parlen malament de tots els concernits. I, de tant en tant, deixen perles com aquesta:

—Acá vivía antes una pareja de colombianos, boluda —seguía Facundo—, en el cuarto donde vos vivís ahora con el boludo de tu novio. Por cierto, déjame que te diga, pero qué boludo es tu novio, boluda, el otro día bajamos juntos en el ascensor y le pregunté adónde iba. ¿Y sabes qué me contestó el boludo? ¡Que a clases de catalán, boluda! ¡A clases de catalán! Dejate de joder, boluda, los catalanes no quieren que los demás hablen catalán,  boluda, lo que quieren es sentirse superiores, o como mínimo diferentes, pero ya el boludo de tu novio se va a enterar, cuando quiera hablar catalán en la calle y nadie le haga ni puto caso.

Quan l’argument se li embolica més enllà del que pot ser solucionat de forma satisfactòria en dos minuts, l’escriptor talla en sec i acut a una explicació de compromís amb pudor de post-modernitat (bàsicament, «tot era un somni»).

Però, amb tots els peròs que hi vulgueu interposar, el cert és que «No voy a pedirle a nadie que me crea», un mantra que repeteixen en un moment o altre totes les veus narratives del llibre, es llegeix delerosament i alegrement en un parell de sessions, i deixa un record al darrere de somriures i riallades sense sentiment de culpa. Més no es podria demanar.

México lindo y jodido

Continuo amb Juan Pablo Villalobos, ara amb «Si viviéramos en un lugar normal» (Anagrama, 2012), segona part del denominat «Tríptico de los dos dedos» en homenatge a Jorge Ibargüengoitia, i de la que «Te vendo un perro» devia de ser la tercera part, tot i que són llibres que es poden llegir amb total independència.

La novel·la explica la vida d’una família nombrosa que viu a un habitatge minúscul i precari dalt del Cerro de la Chingada. El pare és professor de civisme en una escola i practicant de l’exabrupte antigovernamental, mentre la mare passa les hores cuinant «quesadillas» per la seva prole formada per Aristóteles, Orestes, Arquíloco, Calímaco, Electra, i els falsos bessons Cástor i Pólux. Precisament és Orestes (o Oreo) qui actua de narrador i protagonista i ens posa en contacte amb les contradiccions de la realitat mexicana, començant per la crisi suscitada per unes eleccions amanyades. Mentre dilucida si són pobres o pertanyen a la classe mitja, com sostenen els seus pares, es produeix la desaparició dels bessons el que forçarà els dos germans grans a sortir de casa per trobar-los.

Se succeeixen els episodis hilarants i absurds on intervenen un policia de cabells rebels, una família polonesa, un romiatge de peregrins fanàtics, alienígenes abductors d’infants, una colla de vaques en zel i un petit aparell amb curioses propietats elèctriques. Entre tots aquests fets surrealistes es fàcil llegir un retrat del Mèxic contemporani (bé, l’acció se situa als anys 80 del segle passat), on l’humor negre sempre té un deix amarg. Villalobos sembla voler contrarestar aquest pintoresquisme colorista que intenta maquillar els grans dèficits del país.

    Mi madre fue corriendo a la cocina y volvió con los ojos llorocitos y la voz tambaleante.
    —Mi amor —le anunció a mi padre, y ese cariñoso inicio servía en casa siempre de prólogo a las catástrofes—, sólo nos quedan treinta y siete tortillas y ochocientos gramos de queso.
    Entramos en una fase de racionamiento de quesadillas que terminó por radicalizar las posturas políticas de todos los miembros de la familia. Nosotros conocíamos muy bien la montaña rusa de la economía nacional a partir del grosor de las quesadillas que nos servía mi madre en casa. Incluso habíamos creado categorías: quesadillas inflacionarias, quesadillas normales, quesadillas devaluació y quesadillas de pobre —citadas en orden de mayor opulencia a mayor mezquindad. Las quesadillas inflacionarias eran gordas para evitar que se pudriera el queso que mi madre había comprado en estado de pánico, ante el anuncio de una nueva subida en los precios de los alimentos y el peligro tangible que la cuenta del súper pasara de los billones a los trillones de pesos. Las quesadillas normales eran las comeríamos todos los días si vivíeramos en un país normal, pero si fuéramos un país normal no comeríamos quesadillas, por lo cual también llamaríamos quesadillas imposibles. Las quesadillas devaluación perdían sustancia por razones psicológicas, más que económicas, eran las quesadillas de la depresión crónica nacional —y eran las más comunes en casa de mis padres. Finalmente teníamos las quesadillas de pobre, en las que la presencia del queso era literaria: abrías la tortilla y en lugar del queso derretido mi madre había escrito la palabra queso en la superficie de la tortilla. Lo que no habíamos conocido todavía era el chantaje del desabastecimiento quesadillesco.

«Si viviéramos en un lugar normal» conclou potser de manera precipitada i atrabiliària. Per gaudir-la en profunditat, seria aconsellable una certa familiaritat amb el país asteca, cosa que no succeïa tant a «Te vendo un perro» i encara menys a «No voy a pedirle a nadie que me crea». En tot cas, Juan Pablo Villalobos és un valor segur i una petita joia a descobrir. Sospito que no se li està fent prou justícia a casa nostra, malgrat el premi Herralde.

Gossos i «tacos»

Després de l’excel·lent impressió que a casa va deixar «No voy a pedirle a nadie que me crea» de Juan Pablo Villalobos, van apareixent-me misteriosament a la tauleta de nit altres obres de l’autor. «Te vendo un perro» és de gener del 2015 i diria que encara m’agrada més que la del Premio Herralde.

En un decrèpit edifici de Ciutat de Mèxic, on tots els pisos estan ocupats per persones de la tercera edat, els veïns omplen els seus dies amb animats clubs de lectura al portal, sota la batuta de la decidida Francesca (pronuncieu Frantxesca). Teo, el narrador, té setanta vuit anys, acaba de traslladar-se a l’edifici i refusa unir-se a la tertúlia literària. Teo havia sigut venedor de «tacos» i en la seva joventut havia intentat ser pintor, igual que el seu pare. Teo té una fe absoluta en la «Teoria estètica» d’Adorno, que utilitza per a tot, especialment per treure’s de sobre trucades de teleoperadors. Les seves ocupacions principals són racionar-se els estalvis per poder continuar bevent cervesa i tequila el màxim temps possible i resoldre la tensió sexual triangular que hi ha amb Francesca i amb Juliette, la verdulera subversiva.

Tots aquests fets del present es van alternant amb la crònica familiar de Teo, la qual abunda en morts paternes i canines, mentre frega tangencialment la història artística del país durant el segon terç del segle XX (Diego Rivera, Juan O’Gorman, Manuel González Serrano…) Podeu comptar que tot és seriosament delirant i absolutament divertit sense necessitat que Villalobos incorri en la pallassada.

Al vigor de la festa hi contribueixen una bona col·lecció de secundaris, com Willem (el pudibund mormó de Utah), Mao (peruà-xinès, clandestí i maoista) o Papayón (inspector veterinari amb ínfules de novel·lista). I mil trepidants circumstàncies més, com una invasió de paneroles (vençudes per mètodes musicals) o la desaparició d’una llauna de «jalapeños» que tindrà dramàtiques conseqüències ulteriors. Fins i tot el «Palinuro de México» de Fernando del Paso roba diverses escenes còmiques, sempre des de l’admiració.

Com que Villalobos potser té por que una deliciosa novel·la còmica com aquesta no sigui suficient en temps tan il·luminats com els nostres, hi introdueix una mica de metaficció, quan Francesca s’entesta a pensar que Teo és un escriptor de novel·les. Que la novel·la que acabarà escrivint és la que hem estat llegint és una solució previsible que, afortunadament, no invalida tota la resta.

He d’advertir a les ànimes sensibles que a «Te vendo un perro» es maltracten un munt de gossos, però que són gossos literaris, d’aquella raça que ni respira ni pateix. Acabada la lectura, potser us mirareu amb aprensió la carn dels «tacos» que us han servit a la cantina mexicana de torn. Però això és inevitable si llegeixes un deixeble confés de Jorge Ibargüengoitia. Matilde Urbach, si no l’has llegit, ja trigues.

I, sapigueu-ho, el que recomano a la Matilde, va a missa. Com si diguéssim.

Fumigaron el edificio y tuvimos que quedarnos afuera todo el día. Empezaron a cortar el agua a diario, porque había sequía. Los canapés del «vernissage» de la exposición de pajaritos de migajón estaban echados a perder y hubo diarrea generalizada. Cambiaron al repartidor del supermercado, acusaron al nuevo de robarse una lata de chiles jalapeños. Se fundió la lámpara del tercer piso. Alguien dejó el portal abierto y se metieron los mormones, que fueron tocando de puerta en puerta. La tertulia leyó «Palinuro de México» en la edición de las obras completas de Fernando del Paso del Fondo de Cultura Económica, en la que también se incluía «José Trigo». Mil doscientas treinta páginas, tapas duras, tres kilos y medio (los que tenían artritis estaban dispensados). Se recolectaron firmas para que volviera el antiguo repartidor. Se fundió la lámpara del primer piso. Las cucarachas, tan campantes.

Sublim!

Forasters tots

     Esta es la historia de Gastón y de su mejor amigo, Max; es además, la historia de Gato, el perro de Gastón, y de Pol, el hijo de Max. Hay muchos más personajes en esta historia, pero nosotros siempre vamos a acompañar a Gastón, como si flotáramos detrás de él y pudiéramos acceder a sus sentimientos, a sus sensaciones, al flujo de su pensamiento. Somos unos entrometidos, en realidad, por lo que tendremos que ser cautelosos o podría echarnos de su lado y acabar con nuestro plan. Nuestro plan es llegar a la última página de este libro (que nadie imagine una conspiración), por eso tenemos que seguir a Gastón, en el presente, hasta llegar al final. El presente está aquí, mientras escribimos aquí y leemos aquí. Aquí. También el lugar, la ciudad en la que se desarrolla la historia está aquí. En esta página, no hace falta buscarla más allá. Al fin y al cabo, el tiempo y el espacio son lo mismo. Nuestro lugar es el tiempo en el que transcurrimos; el presente es nuestro lugar de residencia. El pasado lo iremos entendiendo sobre la marcha, porque es la conexión entre el presente y el futuro. El pasado será el dedo que hará avanzar las páginas de este libro.
     Demos la vuelta a la página: el futuro está ahí.

Des del capítol inicial de «La invasión del pueblo del espíritu» (Anagrama, febrer 2020) Juan Pablo Villalobos vol deixar ben clar quines són les regles de la ficció (la seva i la de tothom que escriu), un àmbit amb un temps i un espai propis que es relaciona amb allò que anomenem «realitat» de formes molt elàstiques. En anunciar que la novel·la es basa en un joc de convencions, el que fa l’autor es prendre distàncies respecte situacions i personatges. La seva mediació, sempre present a les pàgines d’aquest llibre, aixeca una barrera davant del lector i fa que la seva implicació esdevingui sobre tot intel·lectual.

vamos a quedarnos ahí contemplando la ciudad, sin mirar atrás, vamos a demostrar un poco de pudor, de decencia, vamos a probar que incluso al escribir ficción hay que respetar una moral y una ética.

Però hi ha més, perquè per augmentar la desorientació, l’autor evita emprar noms propis (llevat del dels quatre protagonistes citats a dalt) i referències geogràfiques, començant per la ciutat on s’esdevé l’acció (que és, sens dubte, Barcelona).

Aquí no lo queremos nombrar, como tampoco nombramos otras cosas, algunas porque no tienen importancia, otras porque al negarnos a nombrarlas nos resultan todavía más ominosas.

Així els personatges s’identifiquen com «el abuelo de Pol», «la adormecedora», «el regidor», o es fa referència sense anomenar-los al «equipo de la ciudad», al «mejor futbolista de la Tierra», a «la aplicación que utiliza todo el mundo» o a «la lengua aborigen» (el català). Però sobre tot s’identifica les persones pel seu origen: «el conosureño», «el cordillerano», «el costapacifiqueño», «el próximoriental», «el lejanoriental»… Perquè aquesta novel·la està poblada gairebé en la seva totalitat per gent forana i és precisament la qüestió dels orígens, el sentiment de pertinença i el de desarrelament les seves grans línies temàtiques, les pròpies per altra banda de qualsevol ciutat contemporània, amb els seus xocs culturals, les seves aliances inesperades i els seus brots de xenofòbia.

«La invasión del pueblo del espíritu» (quin títol tan poc inspirador!) és també la història d’una amistat que ja ha complert trenta anys i es troba a la vora d’un daltabaix. Villalobos, que en els seus textos no sol incidir gaire en les relacions amoroses, tracta la crisi entre Gastón i Max gairebé com una separació matrimonial i l’envolta d’un munt de subtrames on sempre hi és present la temptació invasiva dels humans (i fins i tot dels extraterrestres).

A casa som molt fans de tot el que escriu Villalobos, però aquesta novel·la no li ha acabat de quedar rodona, potser per un excés de peripècia que sembla poc justificada. A més tota aquesta paràfrasi —el próximoriental, el conosureño, etc.— potser faria gràcia dins d’un relat, però llegir-ho en una novel·la aviat provoca fatiga. Per acabar, diria que el recurs a un gos en malaltia terminal es pot considerar un abús de sentimentalisme. Tot i això el llibre es llegeix ràpid, és distret, i el seu original punt de vista convida a algunes reflexions. Ja és prou.

Infants en fuita

Professo una admiració sense esquerdes per les quatre novel·les que ha publicat aquí aquest barceloní de Jalisco que es diu Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, 1973). En el seu llibre més recent, «Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos» (Anagrama, 2018), l’autor canvia de registre i salta a la crònica del present més lacerant sense perdre per això la seva excel·lència literària.

L’obra sorgeix de l’encàrrec d’entrevistar diversos menors en centres de detenció de Los Angeles i Nova York l’any 2016, tots ells entre deu i disset anys, tots ells immigrants provinents del triangle de països refotudament conflictius que conformen Guatemala, Hondures i El Salvador. Tots ells fugint de situacions de violència extrema i a la recerca dels parents que havien emprès prèviament aquest camí.

Els deu relats, tots en rigorosa primera persona, retraten amb detall circumstàncies diverses del seu viatge migratori fins a fer-nos-les properes i viscudes com no ho aconseguirien mai les notícies de premsa per molt acurada i dramàtica que sigui la seva redacció.

Algunes de les històries se centren en el motiu de la fugida: el deteriorament social en els països d’origen, causat per la violència endèmica, i la por que se’n resulta. Nosaltres de tot això, de la mortaldat extrema per homicidi que es produeix a ciutats com San Pedro Sula o San Salvador, poc en sabem; com no sabem que pots perdre la vida per viure al barri equivocat, per tenir la família equivocada o per voler fer la mena de vida equivocada. Escriu Alberto Arce en el breu però informat epíleg i a propòsit del nombre de víctimes mortals de la regió, que superen els de qualsevol país oficialment en guerra, i que per la desena part d’aquesta xifra la OMS ja n’hauria declarat una epidèmia.

En altres d’aquestes històries es subratllen els perills del viatge, el que a l’hora de la veritat es tradueix a l’odissea de travessar Mèxic de punta a punta. Extorsions per part de la policia («mordidas»), agressions sexuals o fins i tot assassinats són els preus a pagar per unes fugides que tenen sobretot el regust del fracàs, tant personal com nacional. A la presentació a Barcelona l’autor reconeixia que, com a mascle i mexicà, s’adonava que no podia suposar una figura simbòlica més diabòlica en l’argument d’aquests relats. I ja està bé que se n’adoni i que ho digui amb humilitat.

L’ultim tram de l’epopeia, el que transcorre als Estats Units, també té un regust desagradable, però bàsicament burocràtic, o sigui que és més fàcil de pair. Com que sabem que les entrevistes que han originat aquests contes es van realitzar quan els interviuats ja tenien destí assignat, se’ls hi ha de suposar un final relativament feliç. Almenys sabem que els testimonis van sobreviure el seu èxode, que ja és molt.

«Yo tuve un sueño» no és crònica periodística; o no és només això. Villalobos respecta les imprecisions i errors del relat original, així com el llenguatge primari dels interlocutors; però retalla les redundàncies, evita carregar les tintes  (hi ha moments de reconfortant solidaritat) i assoleix l’emoció dramàtica a partir de la contenció. Utilitza en definitiva els recursos de la retòrica per apropar-nos a la veritat.

—¿Y con quién vivían allá en Guatemala? —preguntó el hombre. 

—Con mi tía —dijo la niña—, primero vivíamos con mi abuela, cuando mi mamá se fue a Estados Unidos, pero luego a mi abuelita la mataron los mareros porque ya no quiso seguir pagando el impuesto que nos cobraban. Como teníamos unas tiendas los mareros creían que teníamos dinero, ellos siguen los negocios que creen que hay dinero, siguen a los comercios, siguen a los que trabajan, y les piden dinero. Mi mamá dice que atacan a la familia por una venganza de los mareros, que como ella también había huido querían terminar con todos. Mi mamá nos mandaba dinero de Estados Unidos y parte de ese dinero mi abuela tenía que dárselo a los mareros. Mi mamá trabajaba para pagarle a los pandilleros y por eso mi abuela se cansó y ya no quiso pagar y la mataron. Y también mataron a mi tío. Por eso mejor nos venimos, Kevin decía siempre que prefería morirse en México a que lo mataran en Guatemala. Siempre me decía: Nicole, prefiero morirme en el camino.

Què bo que és Villalobos! Tant si escriu novel·la còmica absurdista com si fa crònica del present més incòmode, no perd mai de vista el nivell de qualitat literària que d'ell cal esperar. Absolutament recomanat.

L'ordit de la trama

Éramos felices y comíamos tacos, butifarras y feijoada. Éramos tan felices que yo me podía permitir escribirlo desvergonzadamente al inicio de un libro, como si fuera el final.

D’aquesta forma tan inesperada inicia Juan Pablo Villalobos la seva novel·la «Peluquería y letras» amb la presentació d’una família feliç que, tot contradient el famós íncipit de Tolstoi, sí que té una història, encara que sigui com a efecte de la introducció d’una mica de caos inventat a la seva vida. Així el novel·lista, auto-ficcionador confés, es disposa a descriure la seva jornada des del moment de l’esmorzar familiar i ens mostra en forma d’exemple pràctic com va elaborant el text a partir de les coses que li van succeint. Una mena de taller de l’escriptor que comença amb aparença documental, però que aviat descarrila cap a un absurd de versemblança dubtosa on l’auto-ficció s’inclina definitivament cap a la segona part de la paraula.

 El quid del text és que difumina les fronteres entre l’acte de viure i el d’escriure, l’autor és alhora el protagonista i l’artífex de la seva experiència, on una rèplica o una coma de vocatiu són tan viscudes com redactades. Però, apart d’aquesta revelació de les tècniques del narrador, aquesta novel·la també despulla les misèries de l’ofici: la seva falta de respectabilitat, el bloqueig creatiu, l’obligació de justificar-se, les exigències editorials…

Tot això pot sonar eixut i excessivament teòric, però Villalobos ho exposa amb infinita gràcia i una acció sempre engrescadora on passarem d’un tràmit per obtenir un justificant d’una colonoscòpia a una experiència traumàtica en una perruqueria, de la desastrosa presentació d’un curs d’escriptura a la trobada amb un guàrdia de seguretat equatorià que exhibeix suposades ínfules literàries… Després d’una novel·la amb la que no vaig acabar de connectar, l’autor torna amb les seves millors virtuts en un llibre lleuger, savi i molt còmic. Precisament l’escàs prestigi de la comèdia, unit a la brevetat de l’obra, podria fer-nos pensar que es tracta d’una peça menor: un error que, per corregir-lo, serà suficient un parell d’hores de lectura.

—Pues mira, (…) voy a escribir de nosotros porque en el fondo no voy a estar hablando de nosotros, sino de algo más, de algo que está más allá de nosotros. En la literatura siempre es así, escribes de una cosa aunque en realidad estás hablando de otra.

—¿De qué? —me preguntó.

—No sé —le contesté—, de una idea, de una forma, de la forma de una idea, de la idea de una forma, algo así. 

Infidels

Luisgé Martín (Madrid, 1962) va guanyar el darrer Premio Herralde de Novela amb «Cien noches», puntualment editat per Anagrama el novembre de 2020. En obrir el llibre sobta la dedicatòria «Para Jorge Gubern y Lali Herralde», persones possiblement inexistents; però, si s’intercanvien els  cognoms, resulten ser els noms del matrimoni d’editors que han portat Anagrama tota la vida. Que ja sé que això dels premis no s’ha de prendre gaire seriosament, però no trobo de gaire bon gust fer la pilota als editors (tant si la dedicatòria es va escriure abans o després de guanyar el premi).

Des de les primeres línies «Cien noches» revela que el seu tema és la fidelitat entre les parelles i més concretament la fidelitat sexual, amb una tesi poc encoberta que la infidelitat és la tònica general en un alt percentatge de les relacions amoroses. La novel·la seria en certa manera una investigació sobre els tipus d’infidelitat que es poden produir i sobre si algunes són més perdonables que d’altres. Té a Irene com a protagonista (i narradora principal), una noia madrilenya de bona família que se’n va a Chicago a estudiar psicologia. Allà s’enamora d’un noi argentí, però té (per diferents motius que van des de l’analític fins al crematístic) relacions sexuals amb un munt d’homes. Pel mig hi ha un assassinat i una investigació detectivesca, que és el més proper a una trama que la novel·la pot oferir.

La resta: la descripció de diversos personatges, biografies, escenaris i circumstàncies que, sedimentats els uns sobre els altres, formen una mena de ficció informe on costa veure el traç d’una evolució. Res no sembla gaire ancorat a la realitat; tant la senyoreta de bona família, com els restaurants exclusius, les prostitutes de luxe o els carrers de Chicago, habiten el territori impersonal i abstracte del clixé. Tampoc la majoria dels detalls semblen necessaris: igual que succeeix una cosa, podria succeir-ne una altra, tal és l’arbitrarietat que es respira en aquestes «Cien noches» (que marquen, per cert, la data de caducitat amatòria de qualsevol relació).

Apart de les aventures d’Irene, la novel·la introdueix el Projecte Coolidge, una investigació que emprèn un milionari per esbrinar de forma estadística el nivell de fidelitat d’una mostra seleccionada. Tots aquests fragments referits al projecte, que obren i tanquen cada capítol tenen l’aire entre amoral i especulatiu de les novel·les llibertines del segle XVIII, potser perquè al darrera hi ha un potentat especulatiu i luxuriós. Potser també per la tendència a emetre frases lapidàries de certesa improbable. 

Hay amores felices que nunca tuvieron un coito memorable; y hay orgasmos mitológicos que fueron engendrados en lugares oscuros.

La vida solo pasa una vez, dice. Los actos que se repiten son actos diferentes, aunque creamos que son los mismos actos.

La part més original del llibre, i també la més interessant, són unes fitxes que es van intercalant, on uns detectius relaten les perquisicions que han fet per descobrir si els subjectes investigats cometien o no adulteri. Aquests textos breus, que funcionen gairebé com a contes independents, han estat escrits per gent com Manuel Vilas, Edurne Portela o José Ovejero i constitueixen una mostra poc freqüent de ficció en cooperativa. 

Com es pot haver deduït, «Cien noches» no m’ha interessat en absolut, ni he entès que ha motivat Luisgé Martín a escriure un text tan indiferent. Després de premiar novel·les tant potents i llegidores com «No voy a pedirle a nadie que me crea» de Juan Pablo Villalobos, «Lectura fácil» de Cristina Morales o «Nuestra parte de la noche» de Mariana Enríquez, diria que aquest any l’Herralde ha fet una davallada qualitativa difícil de perdonar.

Narcocorrido

Kalashnikovs, sombreros charros i hipopòtams nans.

A casa, quan ens hi posem, no fem les coses a mitges, i si era qüestió de llegir Juan Pablo Villalobos, no podíem deixar de banda el seu debut, «Fiesta en la madriguera» de 2010. La novel·la tracta un dels temes més recurrents de la ficció mexicana, com és el narcotràfic; però ho fa des de l’inusual punt de vista d’un nen de 10 anys. En Tochtli (sí, els noms dels personatges són tots molt «ètnics») és el fill d’un cap de la droga, amb el que viu tancat en una mansió-fortalesa, envoltat de criats, sicaris, prostitutes i polítics corruptes. Tochtli ha crescut sense mare en aquest ambient enrarit i violent i ha desenvolupat una manera de contemplar el món que converteix la seva presó d’or en el paradigma de la normalitat.

A Tochtli li agraden els barrets, els samurais, la guillotina i els francesos. I ara li ha demanat al seu pare un hipopòtam nan de Libèria, encara que es tracti d’una espècie en perill d’extinció (què no faria el seu pare per atendre els seus capricis…) Però el que més li agrada a Tochtli és llegir diccionaris i fer llistes de paraules favorites i difícils, com ara «sórdido», «nefasto», «pulcro», «patético» o «fulminante»; una cosa ben diferent és que sàpiga utilitzar-les correctament. I és així com, entre una percepció alterada de la realitat i una utilització errònia del vocabulari, el relat de Tochtli esdevé trasparent, significatiu i extremadament còmic. Per no dir que és una troballa estilística de primer ordre.

En realidad hay muchas maneras de hacer cadáveres, pero las que más se usan son con los orificios. Los orificios son agujeros que haces en las personas para que se les escape la sangre. Las balas de las pistolas hacen orificios y los cuchillos también pueden hacer orificios. Si se te escapa la sangre hay un momento en que el corazón o el hígado dejan de funcionarte. O también el cerebro. Y te mueres. Otra manera de hacer cadáveres es con los cortes, que se hacen también con los cuchillos o con los machetes y las guillotinas. Los cortes pueden ser pequeños o grandes. Si son grandes separan partes del cuerpo y hacen cadáveres en cachitos. Lo más normal es cortar las cabezas, aunque, la verdad, puedes cortar cualquier cosa. Es por culpa del cuello. Si no tuviéramos cuello sería diferente. Puede ser que lo normal fuera cortar los cuerpos a la mitad para tener dos cadáveres. Pero tenemos cuello y ésa es una tentación muy grande. En especial para los franceses.

«Fiesta en la madriguera» és breu, brutal, divertida i brillant. Amb hipopòtams nans. Delirant en suma. La millor introducció a l’obra d’aquest gran autor.