Infidels

Luisgé Martín (Madrid, 1962) va guanyar el darrer Premio Herralde de Novela amb «Cien noches», puntualment editat per Anagrama el novembre de 2020. En obrir el llibre sobta la dedicatòria «Para Jorge Gubern y Lali Herralde», persones possiblement inexistents; però, si s’intercanvien els  cognoms, resulten ser els noms del matrimoni d’editors que han portat Anagrama tota la vida. Que ja sé que això dels premis no s’ha de prendre gaire seriosament, però no trobo de gaire bon gust fer la pilota als editors (tant si la dedicatòria es va escriure abans o després de guanyar el premi).

Des de les primeres línies «Cien noches» revela que el seu tema és la fidelitat entre les parelles i més concretament la fidelitat sexual, amb una tesi poc encoberta que la infidelitat és la tònica general en un alt percentatge de les relacions amoroses. La novel·la seria en certa manera una investigació sobre els tipus d’infidelitat que es poden produir i sobre si algunes són més perdonables que d’altres. Té a Irene com a protagonista (i narradora principal), una noia madrilenya de bona família que se’n va a Chicago a estudiar psicologia. Allà s’enamora d’un noi argentí, però té (per diferents motius que van des de l’analític fins al crematístic) relacions sexuals amb un munt d’homes. Pel mig hi ha un assassinat i una investigació detectivesca, que és el més proper a una trama que la novel·la pot oferir.

La resta: la descripció de diversos personatges, biografies, escenaris i circumstàncies que, sedimentats els uns sobre els altres, formen una mena de ficció informe on costa veure el traç d’una evolució. Res no sembla gaire ancorat a la realitat; tant la senyoreta de bona família, com els restaurants exclusius, les prostitutes de luxe o els carrers de Chicago, habiten el territori impersonal i abstracte del clixé. Tampoc la majoria dels detalls semblen necessaris: igual que succeeix una cosa, podria succeir-ne una altra, tal és l’arbitrarietat que es respira en aquestes «Cien noches» (que marquen, per cert, la data de caducitat amatòria de qualsevol relació).

Apart de les aventures d’Irene, la novel·la introdueix el Projecte Coolidge, una investigació que emprèn un milionari per esbrinar de forma estadística el nivell de fidelitat d’una mostra seleccionada. Tots aquests fragments referits al projecte, que obren i tanquen cada capítol tenen l’aire entre amoral i especulatiu de les novel·les llibertines del segle XVIII, potser perquè al darrera hi ha un potentat especulatiu i luxuriós. Potser també per la tendència a emetre frases lapidàries de certesa improbable. 

Hay amores felices que nunca tuvieron un coito memorable; y hay orgasmos mitológicos que fueron engendrados en lugares oscuros.

La vida solo pasa una vez, dice. Los actos que se repiten son actos diferentes, aunque creamos que son los mismos actos.

La part més original del llibre, i també la més interessant, són unes fitxes que es van intercalant, on uns detectius relaten les perquisicions que han fet per descobrir si els subjectes investigats cometien o no adulteri. Aquests textos breus, que funcionen gairebé com a contes independents, han estat escrits per gent com Manuel Vilas, Edurne Portela o José Ovejero i constitueixen una mostra poc freqüent de ficció en cooperativa. 

Com es pot haver deduït, «Cien noches» no m’ha interessat en absolut, ni he entès que ha motivat Luisgé Martín a escriure un text tan indiferent. Després de premiar novel·les tant potents i llegidores com «No voy a pedirle a nadie que me crea» de Juan Pablo Villalobos, «Lectura fácil» de Cristina Morales o «Nuestra parte de la noche» de Mariana Enríquez, diria que aquest any l’Herralde ha fet una davallada qualitativa difícil de perdonar.