El Teatre Nacional va inaugurar l’any del centenari de Mercè Rodoreda amb una aplaudida adaptació de La plaça del diamant, que jo no vaig veure. Ara, per cloure l’efemèride, estrena una versió d’Aloma escrita per Lluís Arcarazo sota la direcció de Joan Lluís Bozzo i, com es tracta d’un espectacle de Dagoll Dagom, l’han traduïda en clau de musical, detall que d’entrada fa molta, molta por.
Aloma és una obra de jovenesa de l’autora, però que presenta ja moltes de les seves constants literàries, i és considerada com la primera pedra del cànon rodoredià. Escrita a partir de 1934 i publicada l’any 1938, la novel·lista va reescriure-la completament l’any 69, prova de l’estima que mantenia per aquesta obra primerenca. Narra la pèrdua de la innocència i el pas a la maduresa d’una noia que viu a una torreta del Putxet amb el seu germà, la cunyada i un nebot. Un germà de la cunyada, que viu a l’Argentina, arriba per passar una temporada amb la família i, després de diverses desgràcies, el drama culminarà amb la seducció i abandonament de la noia epònima. Com es veu per aquest succint resum, l’argument no és un prodigi d’originalitat. El text de la novel·la se salva amb honors per l’estil contingut i intimista, per la rica imatgeria i per l’antisentimentalisme, marques de la casa. Sembla que Aloma, segurament pel seu caràcter iniciàtic, és la “lectura obligatòria” favorita dels batxillers catalans (Aloma mola! (palíndrom)).
Amb aquests precedents, confesso que anit vaig acostar-me al Nacional amb les butxaques plenes de prejudicis. L’inici, amb la pujada des del port fins a Sant Gervasi, és una preciositat que predisposa a embarcar-se en aquesta marciana aventura; però aleshores comença l’acció i resulta que no n’hi ha. Durant la primera hora de l’espectacle presenciem, mitjanament avorrits, un seguit d’escenes costumistes i uns personatges que les canten en un decorat magnífic. Perquè això sí, es nota que s’han gastat els quartos en la producció, i l’escenografia de Montse Amenós, amb les seves projeccions i els seus vels transparents, aporten l’ambient màgic i floral requerit. També la música original d’Alfonso Vilallonga sona excel·lent, amb un matís acústic de cordes, guitarra, acordió i percussions. És una partitura més aviat fosca i lírica, allunyada de les convencions del musical. Però, perquè el públic no s’adormi, s’ha cregut convenient incloure-hi també material tan allunyat del món de l’autora com un tango, un cuplet de Pepitu Sampere i un inenarrable número tropical al voltant dels productes ultramarins. Val a dir que un Smoke gets in your eyes a càrrec d’uns insospitats Ginger i Fred té força encant. En canvi les lletres d’algunes cançons són com a mínim discutibles en una peça que és sobretot un drama i alguns rodolins com “tonto/Toronto” o “volàtil/dàtil” causaren diversos graus d’incomoditat entre els espectadors la nit de la preestrena.
La segona part (crec que, a partir de l’estrena, l’espectacle es representarà tot seguit) conté molts més decorats i moltes més desgràcies i, per tant, se segueix amb interès creixent, de manera que la funció acaba en punta en una curiosa apoteosi íntima que gairebé m’emociona.
Cal afegir que la interpretació és bona i en alguns casos excel·lent, especialment des del punt de vista musical. Per això, jo que no aprecio gaire les caderneres mediàtiques, em quedo amb la solidesa de Carme Sansa (Aloma madura) i Anabel Totusaus (Anna, la cunyada) a qui ja vaig descobrir a Boscos endins.Quin és el balanç doncs d'aquesta Aloma? Bona direcció i interpretació, música interessant, escenografia encisadora i un gran però, el mateix que em plantejava abans d’haver vist l’espectacle: era imprescindible fer-ne un musical? Em fa l’efecte que tot l’embolcall melòdic ajuda poc a explicar el text original (poc teatral per altra banda) i més aviat traeix l’univers de la Rodoreda. L’única explicació que trobo per aquesta empresa tan desassenyada és la que donen alguns alpinistes, quan els pregunten perquè han escalat una muntanya, simplement “perquè era allí”.
