dijous, 11 de març de 2010

Qui t’estimes més?


Quan jo era petit, existia un gènere de senyora impertinent que te la trobaves sovint prop del “colmado” i que t’etzibava infal·liblement la pregunta “Qui t’estimes més, el pare o la mare?” Aquesta mena d’éssers vull pensar que van ser esborrats de la faç del planeta gràcies a una de les poques influències benèfiques que tingué la correcció política (o bé les enviaren totes a animar la guerra dels Balcans).

I encara així, sembla que l’ésser humà se sent atret per la polarització entre dues postures. Te o cafè? Barça o Madrid? Beatles o Rolling Stones? Tintín o Asterix? Ets dels meus o estàs contra meu? Hi ha qui sosté que l’home és un animal bel·ligerant i que fins i tot la dona ho deu de ser una mica. No dubto que aquestes confrontacions obtinguin un bon rèdit periodístic, però en el nostre dia a dia no ens fan cap favor.

No voldria sonar contemporitzador, perquè a mi també hi ha coses que no m’agraden gens ni mica; però penso que hi ha un munt d’alternatives que són del tot falses, que atien polèmiques que no haurien d’haver existit mai.

Em ve al cap l’oposició entre llibres de paper i e-books, per exemple. És un d’aquells enfrontaments que són tan llaminers pels periodistes i que permeten allò tan bonic de demanar la seva opinió a un munt d’experts, així com fer enquestes a la gent del carrer. Estic segur que combinarem les dues opcions sense que ragi la sang ni els lectors ens sentim violentats. Finalment als que ens agrada llegir, si un text ens interessa, tant ens fa taulellets cuneïformes com pantalles grises que-descansen-la-vista, el llegirem allà on puguem, com sempre hem fet.

Llegia recentment sobre la discussió que tingué lloc en un aplec de l’Ateneuesfera sobre si eren preferibles els blocs o el Twitter, com si es poguessin comparar. Sempre hi haurà algú que pensarà que és més modern, perquè s’apunta a l’últim en arribar, però són disjuntives falses. No entenc que una colla de ganàpies esmerci tant de temps en qüestions que ni s’haurien de plantejar.

Per la mena de textos que escric, ara per ara el meu suport ideal és el bloc i aquí continuaré; però no per això diré que és superior al twitter, al facebook o al proper invent social que toqui adorar: simplement són eines diferents amb funcionalitats que rarament s’encavalquen. El twitter és més apte per la immediatesa, pel seguiment de la notícia, per l’encreuament d’enllaços, mentre que el bloc permet lectures més tranquiles, més reflexives i formats molt més flexibles [i que no em vingui l’expert de torn dient-me que un apunt de bloc ha de cabre en una sola pantalla!]

Com suposo que devia de dir Marc Aureli, hi ha un moment per les bledes i un pels espinacs. De tot això, l’única diferència irreparable que ens queda és la del Barça-Madrid. Fàcilment solucionable si el futbol se te’n fot.

41 comentaris:

  1. Ep, la disjuntiva no estava entre els blocs i el Twiter, sinó què aportava aquest darrer element als blocs i per a què servia. Hi havia gent que li veia tots els aventatges i altres que no. En cap moment (a no ser que estigués entretingut buscant galetes per menjar...) es va plantejar o l'un o l'altre!

    Malgrat tot, per provocar a les meves filles, sempre els dic, quan l'altre em sent, que és la filla que més m'estimo. Així comencen a formar-se en la frustració, l'enveja, l'egoïsme, la exclussivat... però ja veuen que és una broma de les meves i no em fan cas... és molt dur ser pare! :-)

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb tot el que dius. I jo, aquests dies, que estic immersa en una batalla semblant, també ho podria aplicar. No ha hagut manera, que la part "contrària" entengui que "Per la mena de textos que escric, ara per ara el meu suport ideal és el bloc i aquí continuaré; però no per això diré que és superior al twitter, al facebook o al proper invent social que toqui adorar: simplement són eines diferents amb funcionalitats que rarament s’encavalquen." Com m'agradaria que aquesta frase, aplicada a les persones, a la manera de sentir i a les actituds, pogués ser entesa per tothom, però, com tu dius, sembla que la polèmica es troba al nucli de la genètica humana :(

    ResponElimina
  3. Anava a dir el mateix que el Pisco (sobre l'Ateneuesfera, que no sobre les filles).

    Ja es veia venir que hi hauria fitxa...

    ResponElimina
  4. M'has fet pensar en el llustrós blog Salms de l'actiu Joan Porcar: www.porcar.net
    No tan sols per la barreja de maduresa tècnica, opinió i sensibilitat (les seves composicions de videopoesia procuren alguns dels millors moments davant la pantalla); al cas de falsa disjuntiva que assenyales, fa ben poc ha penjat "la lletra ferida", una antologia d'escriptors castellonencs on no hi falta un capítol dedicat als blogs (pag.29). Penso que el breu estudi que l'encapçala mereix ser llegit.

    ResponElimina
  5. Del tot d'acord, Allau. Amb el tema del llibre, per exemple, jo passo d'un format a l'altre amb tota la tranquil·litat del món i encara no m'han caigut les mans ni cap plaga bíblica al damunt.

    ResponElimina
  6. Sí, sí, polaritzacions sense sentit. Està claríssim, no? Cafè, Barça, Beatles, Asterix i blocs :-)

    ResponElimina
  7. Tens raó, trobo que fas posts massa llargs, t'hauries de canviar de plataforma :P Ser canònic és essencial, així estem tots etiquetats i ningú es pot confondre. No fos cas ^^

    ResponElimina
  8. Galde, tot llegint diverses cròniques sobre l’acte, aquesta és la idea que m’havia fet. Jo, la veritat, no veig que el twitter em pugui fer gaire servei.

    ResponElimina
  9. Sí, Frannia, és allò tan corrent de “si no ets dels meus, estàs contra meu”. I així ens va.

    ResponElimina
  10. Jo em trobo entre els qui el futbol se'ls en fot. No tan sols se me'n fot, sinó que m'emprenya una mica el rebombori que se li organitza al voltant. Però les persones funcionem de formes molt primitives i bàsiques, i ens construïm a nosaltres mateixos a partir d'aquestes dualitats. Qui t'estimes més, Nostro Senyor o Satanàs?

    ResponElimina
  11. Sí que es veia venir, Puig. Els mals tràngols, quan abans millor.

    ResponElimina
  12. L’he llegit, Girbén, perquè hi apareix una amiga :)

    ResponElimina
  13. Maria, no t’ho havia dit, però a casa som del Madrid.

    ResponElimina
  14. Tens raó, Clídice, com que sóc més aviat baixet, em canviaré de plataformes i, ja que em surten uns posts tan llargs, em dedicaré a escriure enciclopèdies

    ResponElimina
  15. Nostro Senyor o Satanàs? Lluís, ja he dit que no m’agrada el futbol.

    ResponElimina
  16. M'hauries de dir que no és veritat, abans que siga massa tard...

    ResponElimina
  17. Llargs, Allau, són els teus tentacles amicals :)
    Jo ja he sotasignat la fitxa del vigilant.

    ResponElimina
  18. ja sé que només era l'encapçalament, però aquest tipus de senyores encara existeixen i et demanen, com a mestres de primària, qui t'estimes més, si el papa o la mama, també et fan fer exercicis tipus: qui és el teu millor amic a classe i quan es troben amb dos nens a qui no ha escollit ningú, llavors afegeixen, i digueu-me ara, perquè el tal i el qual no són els millors amics de ningú... Això almenys m'ha explicat un que treballa amb mi i té la seva filla a la classe on es conserven aquests bons hàbits...

    ResponElimina
  19. Sí, Montserrat, després d’escriure el proemi se’m va acudir que potser no havien desaparegut, que simplement m’havia fet massa gran perquè ningú m’ho preguntés. Gràcies per la teva aportació sobre aquests ambaixadors del bon rotllo.

    ResponElimina
  20. Flipo amb la imatge que has triat. L'altre dia, com a comentari de l'entrada sobre la biografia de Lewis Carroll i la separació entre autor i obra, anava a fer una comparació de l'estil "la vida de Rodolfo Guzmán Huerta probablement va ser un avorriment; el que compta és que Santo El enmascarado de plata sigui excitant". I ara em penges un retrat seu!
    Els camins dels superherois són inescrutables...

    ResponElimina
  21. ser o no ser...

    quin plaer entrar a un blog on la gent no s'insulta.

    ResponElimina
  22. Santi, de casualitats d'aquestes els blocs en van plens.

    ResponElimina
  23. Benvingut, Quim! El meu blogroll és ple de llocs on la gent no s'insulta i hem sembla el més "normal".

    ResponElimina
  24. Jo com només tenia mare, ningú no m'ho preguntava això del papa o la mama, amb mí eren molt políticament correctes . Potser perquè la meva mare era soltera :D! Però tens raó Allau . Més que un sant. Si no et posiciones, si no dius si ets d'aquests o dels altres, ets poc de fiar. Els altres volen saber a quin cantó ets, sino els destrempes.

    ResponElimina
  25. El cas es que si aquestes dicotomies estan tan esteses, i actuen a nivells tan primaris, alguna raó de fons hi deu haver (no em pregunteu quina). Jo es que tinc tendència a pensar que les coses quasi mai son gratuïtes. Potser algú ens ho explicaria en termes de sociobiologia...

    ResponElimina
  26. Molt bona pensada, Llum, la de la teva mare per estalviar-te dilemes absurds.

    ResponElimina
  27. Doncs no sé, Brian, quin avantatge pot obtenir la natura d’unes hostilitats perfectament evitables; però no descarto que puguis tenir raó.

    ResponElimina
  28. He llegit en algun lloc, darrerament, que el dubte i el raonament serien molt poc adaptatius en front del comportament intuïtiu i automàtic; cal triar, be o malament, però ràpid. Dit altrament: els cagadubtes tècnicament hauríem d'estar extingits.

    ResponElimina
  29. Té sentit, Brian: si dubtes, el predador se’t menja. Sobre el raonament, no ho tinc tan clar; però és evident que, quan has de prendre una decisió ràpida, no és moment per pensar, has d’haver fet abans els deures a casa.

    ResponElimina
  30. A mi la pregunta encara me la feien més dura: si el teu pare i la teua mare estiguessin a punt de caure per un precipici, a qui dels dos salvaries?
    I per cert, trobo imperdonable que, en les teues cites d'elements que divideixen la humanitat en dos, t'hagis descuidat del gran dilema Nesquik- Colacao.

    ResponElimina
  31. Sàdics els de Xàbia, oi?

    I, Leb, l’elecció entre Nesquik i Cola-Cao és pràcticament insoluble.

    ResponElimina
  32. Molt bon comentari Leb: l'elecció entre el
    Nesquik i el Cola Cao és claríssima!!!

    Jo sóc de Cola Cao: forever and ever.

    ResponElimina
  33. Recordo aquest tipus de preguntes. Amb pares en procès de separació crònica es fan més que habituals. Suposo que no sabia què respondre i no responia res. Les meves capacitats adaptatives sempre han estat força minses.

    Sobre colacao-nesquik, a casa meva, em compràvem Vit perquè l'snoopy l'anunciava. O ho he somiat? Algú recorda el Vit?

    ResponElimina
  34. Al contrari, Marta, em sembla l'opció més assenyada: el no sap/no contesta.

    El Vit no el recordo, devia de ser un Vit i no Vit :)

    ResponElimina
  35. Llum, ara ja començo a tenir dubtes, però el Cola-cao no era aquella substància xocolatosa tan insoluble? O és que la van millorar mentre jo no mirava? Aquests dilemes comencen a atabalar-me.

    ResponElimina
  36. Allau aquesta és la gràcia del Cola-Cao: els grumolls que et petaven dins la boca :) ai! millor que les magdalenes de Proust ^^ El Nesquick és per golafres i gent que no reflexiona sobre la vida i el seu entorn. El Cola-Cao és per sibarites :P

    ResponElimina
  37. Doncs mira, Clídice, no ho volia dir, però jo vaig créixer amb el Nesquik i no et perdonaré mai el que m'acabes de dir :p

    ResponElimina
  38. ;P i és que el Nesquick és al patriarcat el que el Cola-Cao és al matriarcat, i aquesta n'és la prova fefaent (ai, que em tronx viva, me'n vaig a córrer i a reflexionar sobre Cola-Cao i feminisme huas huas huas)

    ResponElimina