dimecres, 3 de març de 2010

Generació plastilina


Foto de KirrilyRobert a Flickr

Algú dirà que treballo a sou d’en Quim Monzó, perquè en pocs dies hi torno a parlar. Però jo, que acostumo a escriure de tots els llibres que llegeixo, no puc fer-hi res si, mentre encara roman en funcionament la seva exposició celebratòria, s’acaba de publicar un nou recull dels seus articles periodístics per a LA VANGUARDIA apareguts entre el 2001 i el 2004: “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (Quaderns Crema, 2010).


En un comentari al meu apunt de l’altre dia, algú retreia Monzó que escrigués les seves columnes periodístiques en castellà. Evidentment en la seva decisió, com en gairebé tot el que fa, hi intervé més el sentit comú que la postura heroica: no serà pas a l’AVUI on gaudirà de la màxima audiència i l’emolument segur i substanciós. Ara bé, cal dir que bona part d’aquestes columnes publicades en castellà acaben convertides en llibres escrits en català. Ignoro el seu procés de redacció, si l’original és en un o altre idioma (per alguns títols que juguen amb girs castellans, suposo que el pas al català és posterior); però per una de tantes anomalies que carrega la llengua catalana, queda clar que el que, per qüestions comercials, va veure la llum per primera vegada a la premsa castellana, a l’hora d’esdevenir llibre garanteix el seu èxit si ho fa en català (sospito que els lectors de Monzó en la versió d’Anagrama constitueixen només una minoria exquisida).


La col·lecció d’articles que ara m’ocupa, tot i tenir alguns anys a l’esquena, podria haver estat escrita ahir mateix, potser perquè un dels trets més característics de l’ésser humà és l’aversió a canviar els hàbits i, per tant, l’estupidesa acomodatícia es perpetua a través de les generacions. Aquesta Internacional Papanates, brillant expressió que Jordi Barbeta va encunyar, és la que accepta a ulls clucs i amb ínfules de modernor qualsevol idea que li venguin els gurus de torn. Monzó, igual que aquell nen que va descobrir que l’emperador es passejava nu, es limita a descriure sense prejudicis el que veu. Que els resultats siguin sovint tan reveladors, delaten la mena de conformisme de papagai on vivim tan còmodament instal·lats.


Temàticament l’articulista parla de qüestions properes que afecten al màxim nombre de persones i que, no obstant, a gairebé ningú no se li acut discutir. La marca del biquini sobre la pell morena o el parrús sense afaitar són tan antiestètics com ens volen fer creure? Exigir amabilitat en el tracte al públic és una forma de discriminar els antipàtics? Es pot parlar de violència de gènere, quan la parella és homosexual? (Corol·lari: perquè en els controls dels aeroports els homes escorcollen els homes i les dones les dones?) És realment necessari saber català per viure a Catalunya? (NO!) Dur un bar és realment un joc de nens? Fingir l’orgasme és una prerrogativa femenina? Una parella que només s’ha casat pel civil té dret a batejar els seus fills? (NO, NO i NO!)


Alguna vegada Monzó voreja la irrellevància (servituds de la publicació periòdica (que m’ho digui a mi!)), d’altres frega l’obra mestra de gènere incert (“El teatre de la vida”). Tot llegint-lo, he pensat que aquesta sèrie de textos breus, tan arrelats a la quotidianitat, pertanyien per dret propi al món dels blocs. Quim Monzó seria un excel·lent blocaire, no hi ha dubte. Tant ell com nosaltres sabem prou bé, però, que els blocs rarament et paguen el gintònic nostre de cada dia.

29 comentaris:

  1. "Tant ell com nosaltres sabem prou bé, però, que els blocs rarament et paguen el gintònic nostre de cada dia." Aquest és el gran problema dels blocaires i el per què molts escriptors professionals (fora d'honroses excepcions!) no porten un bloc!
    Me'l compraré, serà un bon llibre per llegir a batzagades!

    ResponElimina
  2. Galde, faràs bé de llegir-lo a batzagades. O tot seguit. La decadència de l'alcohol com a incentiu de la literatura blocaire és gairebé tan interessant com la decadència de la croqueta de la qual parlava tan bé Harold Bloom.

    ResponElimina
  3. paguen, paguen, paguen en espècie...

    ResponElimina
  4. Ai, Maria, que pragmàtica em resultes!

    ResponElimina
  5. He llegit els teus dos apunts de Monzó. Jo també en sóc força seguidor, de fet és el meu contista català actual favorit, però reconec que hi ha alguns llibres d'articles i algun altre que em falten per llegir i no tinc pressa per llegir el "Papanatas". Quan cau alguna Vanguardia a les meves mans el segon que llegeixo després de "La Contra" és l'article d'en Monzó. A l'exposició del Santa Mònica ja hi he anat dues vegades. El que més em va agradar és al bar amb les fotos de noies nues i frases per elles usen per dir que no. Això no surt al catàleg, oi?

    ResponElimina
  6. Sí, Òscar, les frases amb les que elles diuen que no són un dels grans moments del catàleg.

    "No, primer vull estar segura de mi mateixa".

    O

    "Un polvo, què entens tu per un polvo?"

    Genial!!!

    ResponElimina
  7. -És que demà passat he d’anar a la Molina
    -No, que avui véns amb l’armadura.
    -He passat un cap de setmana fatal, amb els ronyons.

    De fet la segona vegada que hi vaig anar les vaig apuntar totes, mentre la noia que estava per allà vigilant em mirava malament... Bé, és consolador saber que a en Monzó també li donen(donaven?)excuses barates.

    ResponElimina
  8. Òscar, totes, totes hi són al catàleg. No cal que et molestis a apuntar-les.

    ResponElimina
  9. Però el catàleg és molt car... A veure, algú que me'l regali?

    ResponElimina
  10. Rodó, Allau, un cop més, rodó.

    ResponElimina
  11. Ai, Prat, el temps que fa no prenc un gintònic...

    ResponElimina
  12. Calma que tot arribarà. El mecenatge dels blocs és cosa de temps i s'acabarà imposant per pura lògica. Sols caldrà mantenir una secció on de tant en tant facis una lloa del teu patrocinador i a canvi ell podrà desgravar.

    ResponElimina
  13. Doncs, res, Girbén, a esperar el senyor Bombay o el senyor Tankeray.

    ResponElimina
  14. Ara mateix inicio el contacte amb els del Gin Xoriguer. En una clàusula queda clar que hauré de fer llargues estades a Menorca per a inspirar-me millor.

    ResponElimina
  15. Ja començo a imaginar-me el panorama: "aquest bloc està patrocinat per" i a partir d'aquí, els productes que més s'adiuen a cada bloc: ginebra, compreses, iogurts laxants, joguines eròtiques. Ei, això pot ser un bon post...

    ResponElimina
  16. Precisament en Monzó parla d’una companyia de teatre que, per finançar-se, “escenifica” anuncis abans i després de la funció. Alguns blocs ja tenen anuncis, però potser no els que més els escauen. Sí que donaria per un apunt... (definitivament, Leb, ets un virus!)

    ResponElimina
  17. recordo una vegada que vaig acabar bevent xoriguer amb cacaolat ... ai! no, que això és de la meva vida real i no s'escau parlar-ne :P

    Doncs, mira, el Monzó guai i tal, com sempre no? (a mi ja m'està bé, però no li beso els peus com tu), però això del patrocini ... em miraré de posar un slot per si algú "pica" :D

    ResponElimina
  18. Clídice, no exageris, jo no li beso els peus al Monzó (ecs!)

    ResponElimina
  19. Què no pots prendre gintònics, Allau? Ni un de tant en tant?
    (Ves ara aquesta amb les preguntetes)

    ResponElimina
  20. Mu, menjo de tot, però darrerament tiro més pel whisky.

    ResponElimina
  21. Alguns ens conformaríem amb pagar-no el gintònic de cada divendres!

    ResponElimina
  22. Marta, no dóna ni per això, és trist, oi?

    ResponElimina
  23. jeje m'he imaginat el títol d'un post: menys comentaris i més gintònics. Ideal pel 28 de desembre

    ResponElimina
  24. Marta, no celebro especialment el 28 de desembre, però m'apunto tant a més comentaris com a més gintònics.

    ResponElimina