divendres, 12 de març de 2010

Webern o els prejudicis


Tendeixo a pensar, i no dec ser l’únic, que tot artista d’avantguarda ha de tenir el cap ben moblat amb idees progressistes i esquerranoses, i que rarament s’aliarà amb les forces de la reacció, amb l’ultradreta o el feixisme. És un “a priori” temptador, tot i que la història s’ha ocupat d’oferir-nos algunes excepcions que no sé si confirmen la regla. El primer que em ve al cap és el poeta Ezra Pound, avantguardista com pocs, i tanmateix simpatitzant del règim mussolinià.

Però de qui volia parlar avui és del músic austríac Anton Webern, de la vida del qual poc sabia fins que vaig llegir “The rest is noise”.

Webern pertanyia a la Segona Escola Vienesa juntament amb Arnold Schönberg i Alban Berg. Schönberg fou el patriarca del grup i el seu màxim teoritzador, ja des del seu tractat d'harmonia, “Harmonienlehre”, que amb el seu rebuig de l'estancament tonal el conduiria al descobriment del dodecafonisme. Berg era el més líric i el més dotat pel drama. Mentrestant, Anton Webern fou el més radical. Autor d’una obra breu, aforística, aracniforme i de difícil audició, fins i tot per les permissives orelles de qui això escriu. Amb aquestes credencials, caldria pensar que l’home havia de ser un revolucionari en totes les facetes de la seva vida; però res més lluny de la realitat, com l’arribada del nazisme va demostrar.

L’any 1933, Schönberg fou obligat a exiliar-se pels seus orígens jueus. Fastiguejat, es canvià el cognom a Schoenberg i s’instal·là a Califòrnia no gaire lluny del seu etern antagonista Igor Stravinsky. Berg moria prematurament l’any 1935, tenia només 50 anys. Webern, que havia nascut el 1883, romangué a l’Alemanya hitleriana (o a l’Àustria hitleriana, que venia a ser el mateix).

Per descomptat, la música d’Anton Webern fou considerada “bolxevic” i “degenerada” per part del Partit Nazi (ja se sap que Hitler era un melòman de gustos molt més tradicionals). El compositor, al seu torn, va fer l’any 1933 unes conferències privades en les quals criticava la política cultural nazi. Per fortuna, la seva prevista publicació mai no es dugué a terme, fet que el va salvar de possibles conseqüències funestes.

Amb l’inici de la guerra, però, a Webern se li capgirà el cervell (no se sap si per sobtada conversió o per premeditada estratègia de supervivència) i començà a declarar públicament que Hitler era un “home únic”, creador d’un Nou Estat Alemany. Va aplaudir sorollosament les invasions de Dinamarca i Noruega, en un intent infructuós de continuar fent la viu viu en un ambient que li era estèticament hostil. La veritat és que, malgrat la baixada de pantalons, va haver de malviure aquells anys bèl·lics. Tingué una absurda fi.

Als finals de la guerra es traslladà a Salzburg, pensant que seria un lloc més segur. Tot desafiant el toc de queda, va sortir a fumar una cigarreta a la porta de casa seva, perquè el fum no molestés els seus néts. Un dels soldats de les forces aliades que buscaven el gendre de Webern per les seves relacions amb el mercat negre li va disparar un tret.

Fou un 15 de setembre de 1945. El músic tenia, per tant, 61 anys. Segons la wiki, el soldat que va disparar el tret assassí no es va recuperar mai del trauma i morí alcoholitzat el 1955. No sé si creure-m’ho, però queda ben bonic.

Pel que fa a Webern, continuo intentant entendre la seva música (i em sembla que cada vegada som més a prop l’un de l’altre). En quant a la seva persona, em costa de digerir, però això segurament són també prejudicis.

30 comentaris:

  1. Jo del poc que he escoltat del Webern (una òpera en el Liceu ja va una vintena d'anys, pot ser?) no em va agradar massa, tot sigui dit de pas.
    Sobre la seva vida ho desconeixia tot i la he trobat ben curiosa... final inclòs.
    Malgrat això és curiós com ens agrada els finals truculents dels protagonistes de certs esdeveniments (bomba atòmica, descoberta de Tutankamon, astronautes ...)!

    ResponElimina
  2. Sobretot les dels astronautes, oi Galde?

    ResponElimina
  3. No sé si prefereixo els astronautes als músics, però Webern em costa molt. Ara sabent les seves idees, em penso que el deixo al calaix dels impossibles. Això dels prejudicis i els aprioris és un vell tema que no resoldrem, les emocions actuen al marge d'altres formes d'enteniment, s'hi interfereixen.

    ResponElimina
  4. Jo, Lluís, penso continuar intentant entendre la seva obra. La seva música és tant i tant abstracta que difícilment em farà pensar en la ideologia tardana del seu autor.

    ResponElimina
  5. ...donant la volta a la frase d' Ortega: yo soy yo y mis prejuicios...què seria de nosaltres sense els nostres prejudicis.
    M'ha agradat el text, gràcies.

    ResponElimina
  6. Home, Robert, jo no em conformaria amb assumir els prejudicis i miraria d’evitar-los (ei, si pot ser!)

    ResponElimina
  7. querido Allau, a diferencia de la biografía del Sr Carroll, la vida de Anton Webern, sus vivencias, sus inquietudes, sus inspiraciones, me parece que son un pozo sin fondo, aunque probablemente sondeable con un buen equipo de buceo... de momento me seduce mucho más que la vida de los astronaútas, aunque yo si pudiera elegir, ya en otra vida claro, me reencarno en astronauta... que pasada, ver el universo desde otra perspertiva¡¡¡

    ResponElimina
  8. una prova més que obra i autor no sempre van de la mà. I quina mania en saber quina cara fan els autors! Cara i ànima. Ais! Ara m'interessa més el tipus ^^

    ResponElimina
  9. Pilar, tampoco he pretendido contar la vida del señor Webern, del que sé bien poco. Lo he utilizado como excusa para mostrar cómo a menudo, desde la ignorancia, nos dejamos llevar por los estereotipos.
    Y para mí, ni el espacio ni el fondo del mar. Déjame a ras de suelo.

    ResponElimina
  10. El cert és, Clídice, que són més interessants les biografies de les persones contradictòries que les de trajectòria monolítica.

    ResponElimina
  11. Webwrn era tan radical que fins i tot Schönberg va considerar que anava massa lluny, encara que possiblement darrere d'aquesta crítica estava l'enveja del mestre al veure's superat per l'alumne. El cas és que dels tres membres de la segona escola de Viena és el més inaccessible. Però abans d'emprendre el camí de l'experimentació i el dodecafonisme, Webern també va tinre un passat post-romàntic, igual que Schönberg amb La nit transfigurada o els Gürre-Lieder, i aquest passat és més fàcil d'escoltar. Per si algú vol accedir a Webern per aquest camí, recomane l'escolta de Passacaglia, com ja vaig fer al meu blog fa un temps:

    http://www.youtube.com/watch?v=25wgP-0feLc&feature=player_embedded

    ResponElimina
  12. (dues observacions)
    1. l' Harmonienlehre de Schönberg (traduït per Ramón Barce al castellà com a "Tratado de armonía", ed. Real Musical, 1974) és un tractat d'harmonia tonal més o menys tradicional. Ni conté cap teorització de la Segona Escola de Viena –com dius tu–, ni "marcà el camí cap al dodecafonisme" (el llibre tot just és del 1911), ni "turns out to be an autopsy of a system that has ceased to function" –com tan anacrònicament diu Alex Ross al seu bestseller (aprofito per felicitar-te per la teva crítica de la pèssima traducció del títol; llàstima que, pel meu gust, t'hagis quedat un pèl curt)–.
    2. Les conferències a les que fas referència fóren publicades, finalment, el 1960 per Universal Edition amb el títol de Der Weg zur neuen Musik (El camí cap a la nova música). L'edició fou preparada per Willi Reich, alumne de Webern i fidel assistent a les conferències, sobre la transcripció taquigràfica del seu amic –i amic, també, de Webern– l'advocat vienès Rudolf Ploderer. Hi ha una traducció catalana del llibre feta pel compositor i crític musical Josep Casanovas per a l'editorial Antoni Bosch (1982). L'any passat va sortir la primera traducció castellana.

    (dos comentaris)
    1. No sé perquè m'agrada tant l'adjectiu 'aracniforme' aplicat a la música de Webern. ¿És per aquesta sensació d'arquitectura buida que donen les aranyes més comunes, tot potes finíssimes i llarguíssimes i quasi sense cos?
    2. Malgrat no ser cap gran coneixedor de la seva vida, diria que Webern és un pèssim exemple del que pretens criticar. Més que un mal exemple: un error. Potser Strauss; qui sap si Fürtwängler –molt agafat per la punta– o Karajan?; però, ¿Webern? ¿aquest senyor que va venir a Barcelona el 1931 a dirigir l'Orquestra Pau Casals? ¿el mateix que va tornar el 1936 per dirigir l'estrena del concert de violí de Berg –malgrat que, finalment, ho hagués de fer Scherchen– i que, pocs mesos després, a Londres, posà fi definitivament i voluntàriamnet a la seva carrera pública com a director (un any i mig abans de l' Anschluss)?

    AVÍS
    Ningú no pot haver sentit, ni al Liceu de Barcelona ni al d'Altenes, una òpera de Anton Webern, simplement perquè no en va compondre cap. És possible que les persones que s'ho pensen confonguin el protagonista del post d'avui amb Carl Maria von Weber, quasi cent anys exactes més jove, autor d'òperes tan conegudes com Der Freischütz.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Titus, per l’enllaç. Potser m’equivoqui, però a part d’aquest cèlebre “Passacaglia”, vols dir que té gaire més coses d’estil post-romàntic?

    ResponElimina
  14. Gràcies, Uberto, pels aclariments i les correccions. Això de l’Harmonienlehre miraré d’arreglar-ho aquesta tarda.
    Sobre l’error en l’elecció del personatge, no ho sé. Com dic, podia respondre a una estratègia per sobreviure, però sembla cert que en els seus darrers anys li va fer la pilota a Hitler. Dels altres músics que cites, com ja coneixia que havien tingut problemes en la desnazificació posterior a la guerra i com que la seva estètica és més tradicional, no em servien per parlar dels meus prejudicis. De totes maneres, les ambigüitats de Richard Strauss amb el règim són com per escriure un llibre (que potser ja està escrit).
    I sí, devia de ser “Der Freischutz” de Von Weber, crec que fins i tot la vaig veure.

    ResponElimina
  15. Pilar em va parlar ahir d'aquest blog i per aquesta recomanació i sent coneixedor dels comentaris d'Allau a In fernem land, aquest matí des de Pequeño formato he entrat per veure si hi havia quelcom interessant. He tingut la sort de que el post d'avui era suggestiu: Webwen i la referència a Alex Ross m'ha agradat i per aquest motiu m'he dirigit a al alfabètic d'Allaus per veure que hi havía sobre òpera (soc monotemàtic), però la "m" es abans que la "o", i m'he parat a matemàtiques (no soc matemàtic però m'agraden). M'ha semblat fantàstic tot, sobretot investigar les hores del rellotge. algunes facils, altres dificils i la del 3 tindré de tornar a llegir-la.
    Afegeixo el blog a favorits i el llegiré sovint, advertint que no soc de fer massas comentaris.

    Amfortas.

    ResponElimina
  16. Des del meu minúscul coneixement de Webern, agraeixo la teua revisió de la seua obra aracniforme -m'ha encisat aquest adjectiu aplicat a la música- lligant-la a la seua bio. Ets un incitador al coneixement, o com a mi m'agrada dir, un encenedor de llums.

    ResponElimina
  17. Benvingut, Amfortas! Amb referents com vosaltres, no t’aconsellaria que fessis gaire cas als meus apunts d’òpera: sóc un aficionat sense gaires coneixements tècnics. Per cert, l’etiqueta d’òpera queda al final de la llista, perquè el Sr. Blogger no sap alfabetitzar vocals accentuades.

    Respecte els comentaris, comenta com i quan et vingui de gust i permet-me recomanar-te aquest apunt per acollir-te amb un somriure:

    http://allausz.blogspot.com/2010/02/shakespeare-comentat.html

    ResponElimina
  18. M’alegro, Leb, que serveixin d’alguna cosa aquestes divagacions. Si no coneixes res de Webern, t’aconsello l’enllaç que ha posat en Titus; així tindràs una introducció tranquil•la i podràs anar preparat per quan et comencin a atacar les aranyes.

    ResponElimina
  19. Que no fos la Lulu de Berg, l'òpera que va veure Galderich al Liceu fa una vintena d'anys.

    ResponElimina
  20. També podria ser, Matilde: llegeixo que es va estrenar a l'Estat Espanyol l'any 1987 al Liceu. Estilísticament és molt més propera a Webern que l'òpera romàntica "El caçador furtiu" de Von Webern.

    ResponElimina
  21. Res a veure amb Webern: mira què he trobat: http://www.minijuegos.com/juegos/jugar.php?id=9055

    ResponElimina
  22. Ha, ha! No escaparem de la promoció de la pel·lícula. I, és clar, jo n'hauré de parlar.

    ResponElimina
  23. Anton Webern era un señor tan ensimismado en su arte que
    incluso descartó la idea de componer una ópera. Cualquiera que es capaz de crear una obra como la suya ha de estar por fuerza ensimismado, así que tampoco me parece que haya que cogérsela con papel de fumar (disculpen la grosería de la expresión), si Webern capituló o no. Ninguno vivíamos entonces y quién sabe lo que cualquiera de nosotros hubiera hecho en parecidas circunstacias. Martin Heidegger ha sido increíblemente bien tratado por la historia hasta que hace poco alguien ha empezado a decir lo contrario. El señor Webern no tuvo la oportunidad de crearse un nuevo personaje desde el cual enmascarar o incluso propulsar su figura después de todo aquel desastre. Ejemplos de este tipo los tenemos cerca. Lo mató un soldado mientras se fumaba un cigarrillo.

    ResponElimina
  24. Hola, señor a., no sé qué habría hecho yo en similares circunstancias (aunque lanzar vivas a Hitler me queda un poco lejos de mis próximos proyectos).

    Confío que ninguno de mis lectores se la cojan/limpien con papel de fumar, existen métodos más higiénicos.

    Su ataque final al tabaquismo, me mata.

    ResponElimina
  25. Señor Allau, por favor, no piense mal de mí, que acabé de escribir el post dándole la última calada al último Lucky que me quedaba y ya no había forma de ir a por más. Por eso me puse lírico.

    ResponElimina
  26. Webern, benvolgut Allau, em sobrepassa per a totes bandes, per tant és millor que per honestedat, manifesti la més sincera de les opinions que us puc deixar aquí. no m'agrada, ni l'entenc i no sé si hores d'ara tinc ganes de que m'agradi i d'entendre'l.
    Pel que fa a la seva vida i els fets que li va tocar viure i com els va viure, no em serveix cap atenuant. Altres en les seves circumstàncies van optar per reaccions radicals i doloroses, allunyades a les seves. Allò de que haguéssim fet nosaltres, com a pregunta expiatòria no em serveix. No vull imaginar-me que feria en circumstàncies similars, doncs qualsevol dubte teòric sobre el tema, em fa un mal insuportable.
    Et deixo aquest comentari, després que la passada nit, en un sobretaula encantador a casa de la Glòria, fossis durant una estona, el protagonista de la nostra agradable conversa.

    ResponElimina
  27. per culpa teva estic escoltant Webern, alhora que parlant-ne amb el meu altre amic de l'ànima, en Willy, que fa música electrònica. Estic d'acord amb algunes de les coses que me'n diu:

    - mu "peliculero" pa su época
    - mola... es muy "visual"
    - además es muy poco lineal... parece una montaña rusa
    - por eso mola

    i respecte a la seva vida

    - casi todos los genios son algo mu malo

    Doncs això, que gràcies per fer-m'hi pensar i fer-me escoltar-lo. Tota l'estona em trobo en un món conegut, no m'és gens aliè ni antipàtic. O sigui que a mi "em mola" :) Ara ve la segona part, quan em toca esbrinar que caratsus volen dir les seves obres :P

    ResponElimina
  28. Joaquim, com ja he dit, jo hi continuo insistint de tant en tant; perquè em sap greu perdre'm cap creador que hagi estat important en l'evolució de l'art. Sobre la seva vida no diré res, no era la meva intenció jutjar-lo, només constatar com l'obra, de vegades, ens fa dibuixar una imatge equivocada del seu autor.

    No em van xiular les orelles, senyal que no veu dir res de dolent. Una abraçada.

    ResponElimina
  29. Clídice, m'alegro que siguis una alumna aplicada. No és estrany que el reconeguis, totes les bandes sonores de les pel·lícules de por han mamat de les seves composicions.

    Sobre què volen dir, ni m'ho pregunto? Cal?

    ResponElimina