dimarts, 2 de març de 2010

Indicis de primavera


Foto de gloskeith a Flickr

Quan surt de la feina, nota la brisa tèbia i decideix tornar caminant. A l’avinguda els arbres comencen a mostrar petits brots d’un verd molt tendre. Sembla que amb el mes de març l’implacable hivern d’aquest any ha quedat clausurat i s’anuncia ja la primavera. “Indicis de primavera”, pensa. Un bon títol. Potser que n’escrigui alguna cosa. La llarga letargia hivernal, el sobtat desvetllar de la terra, la força tel·lúrica de la Vida que s’obre pas per renovar-se any rere any. L’intrusiu verd d’aquests brots... No, “intrusiu” no és l’adjectiu escaient, té una clara implicació negativa. El verd desitjat o el desitjat verd, el verd benvingut o el benvingut verd, l’anhelat verd, l’ansiat verd (no). O encara el verd fosforescent, frescal, jove, lluminós, impactant, elèctric, líquid, infantil.

A casa el rep el silenci. Ella deu haver sortit; si no, les converses del televisor omplirien la sala. Gairebé se n’alegra; perquè, si ella fos al sofà, on la troba habitualment, s’hauria vist obligat a preguntar-li com li ha anat el dia i li hauria d’explicar també com ha anat el seu; i avui, que ha arribat inspirat, no vol perdre el temps. Cal aprofitar l’empenta per escriure de seguida l’apunt que li volta pel cap.

Engega l’ordinador i, abans que res, mira el correu. Només sis missatges. Un d’ells delata l’spam des del títol. Tres són comentaris a entrades d’altres blocs als que s’ha subscrit. Els llegeix per sobre i els esborra. Queden el dos comentaris que li han fet a l’apunt d’avui. Troba pobra la resposta, no es conforma amb menys de set o vuit comentaris diaris. Potser la seva reflexió sobre l’aroma del fricandó no ha satisfet les aspiracions líriques dels seus lectors, l’hauran trobada poc elevada, massa quotidiana. Amb el to elegíac d’aquests indicis de primavera que porta entre cella i cella, se’n rescabalarà. Però primer esborra els dos comentaris sense obrir-los; prefereix entrar al seu bloc i llegir-se’ls en la seva pròpia salsa. Tot i que no sap gaire què dir, els respon tots dos, sempre ho fa. Després consulta les seves estadístiques de visites i l’origen dels seus visitants. Quezon City?, curiós. Algú ha arribat al seu bloc teclejant a Google “com decapar objectes esfèrics” i després ha consultat tots els apunts classificats sota l’etiqueta “Ensonyaments”. Detecta una web d’origen que li resulta desconeguda, la segueix. Es tracta d’un bloc ple de fotos de flors i d’arbres i de poemes originals. Es titula “Saba i llavor”. Si es repeteix la visita, hi tornarà i s’ho mirarà amb més atenció. Fa la ronda pels blocs habituals, alguns han publicat entrada nova. Les mira, les llegeix, les escolta (segons el cas), algunes les comenta. Torna al correu: un spam.

Entra a l’editor del seu bloc i escriu el títol del nou apunt: “Indicis de primavera”. Sota quina etiqueta l’arxivarà? “Moments”? “Epifanies”? Torna al correu: res. Es remira les estadístiques: un visitant afegit. Entra a Facebook, llegeix, comenta, saluda. De nou a l’editor, no acaba de decidir-se entre “Moments” i “Epifanies”. O seria millor “Impressions”? Repassa els blocs amics per si hi ha novetat, el correu, el Facebook, l’editor, el correu, les estadístiques...

De sobte nota una esgarrapada de gana a l’estómac. Mira el rellotge: dos quarts d’onze! El pis continua en silenci. Habitualment sopen a quarts de deu. Què ha pogut passar? Intenta recordar si ella li digué ahir que aniria a algun lloc. La truca al mòbil, però no respon, sembla que sigui fora de cobertura o que el mòbil estigui desconnectat. Mentre pensa què pot fer a continuació, entra a la cuina per tallar-se una llesca de pa i entretenir la gana. La noteta groga és sobre el marbre, prop de la nevera. Llegeix:

“Seré uns dies fora. O potser uns mesos. Quan em vagui, en parlem. No em busquis”.

Aclaparat, les cames li fan figa. Encara sense entendre res s’asseu davant de la pantalla amb el cap entre les mans. El silenci que l’envolta se li torna insuportable, el pis ha esdevingut una desoladora amenaça. Sol, sol, s’ha quedat sol. Què farà ara? Com pot viure sense ella? Davant seu contempla un futur sense esperança. Un futur desesperançat. La casa desolada, la casa buida. No, millor “Des de la buidor”. Però l’estat en el que es troba i en el que probablement s’hi trobarà els propers dies, mereix un tractament més profund, potser una sèrie d’apunts monogràfics. “Cròniques de la buidor” és un bon nom genèric. Cal posar-se a la feina.

I s’hi posa.

(dedicat als vidus i vídues dels blocs)

29 comentaris:

  1. Potser així inflarà les estadístiques! No tot està perdut!

    ResponSuprimeix
  2. Ja me'n vaig a dormir, Allau. Tu m'has donat la millor bona nit amb aquest relat que tot just comença i que si no el vols continuar seguirà igualent el seu curs encara que no quedi escrit enlloc.
    A rellegir-nos!

    ResponSuprimeix
  3. Ella l'ha deixat per un que té moooltes més visites i, mínim, 30 comentaris per apunt.

    ResponSuprimeix
  4. María, yo creo que ella se ha ido con uno que no tiene ordenador...

    ResponSuprimeix
  5. estic amb la maria, impossible quedar-te amb algú que parli de l'aroma del fricandó, ha de ser un avorrit de ca l'ample! Has retratat un matrimoni mort amb precisió, que ell sigui blogaire o col·leccionista de segells té poca importància :)

    ResponSuprimeix
  6. Bouvard i Pécuchet haurien estat uns blogaires temibles!

    (i ja dic jo sempre que el Josep és un sant)

    ResponSuprimeix
  7. Impressionant, amic Allau. Si fa una cerca al Google pel mot "sociòpata" (no oblidi posar l'accentuació oberta a la lletra "o") el seu blog és la segona entrada que dona avui el cercador. Li confesso una enveja malsana...

    ResponSuprimeix
  8. L’única pega, Galde, és que les visites no et preparen el sopar.

    ResponSuprimeix
  9. Bon dia, Glòria! El relat és queda així, no tindrà continuació. (Quin mal ha fet la Clídice amb el seu “colebrot”!)

    ResponSuprimeix
  10. Maria, tens una veritable sensibilitat blocaire.

    ResponSuprimeix
  11. Clídice, quina mania li teniu tots al fricandó, jo trobo que dóna per un bon apunt.

    ResponSuprimeix
  12. I ja dic jo sempre, Santi, que no s’ha de barrejar realitat i ficció ;p

    ResponSuprimeix
  13. Senyor Boris, por em fa vostè buscant aquestes paraulotes al cercador.

    ResponSuprimeix
  14. Ai Allau..., tu i la teva continguda malícia!
    I amb quin profit grates avui en les ferides obertes pel desfici d'alguns!
    Un dia se sabran tots els pactes que ens ha calgut establir.

    ResponSuprimeix
  15. ...et juro que he estat set minuts sencers mirant la foto...la trobo espectacular...aquest tìpus de cel són els que m'agraden, gràcies pel text i per la foto...

    ResponSuprimeix
  16. Girbén, m’has fet pensar que, amb tants naixements, casoris, divorcis i defuncions, encara està per escriure la Història Sentimental de la Catosfera.

    ResponSuprimeix
  17. De res, Robert. La foto la vaig trobar buscant imatges de “Spring glory”. És un camp anglès, evidentment.

    ResponSuprimeix
  18. Impressionant. M'ha deixat corprès i garratibat. Si s'admeten apostes, la meva va per la Pilar: "yo creo que ella se ha ido con uno que no tiene ordenador..."

    ResponSuprimeix
  19. Benvingut, Brian. Si t’he de dir la veritat, no tinc ni idea amb qui ha anat la dona, però per trobar algú sense ordinador ho té cru.

    ResponSuprimeix
  20. Ja ens has ben retratat... sempre cercant històries en les (nostres pròpies) desgràcies.

    ResponSuprimeix
  21. Jo conec a un que no té ordinador i que no sap que és un blog,ni el facebook, ni la blogosfera, que no té mòbil , que és vegetarià i que a més es pentina amb la ratlla al mig. Potser se n'ha anat amb ell...

    ResponSuprimeix
  22. Fer les coses i fer que et passin per escriure-les i explicar-les als desconeguts que et segueixen pel món virtual, una manera de viure...

    ResponSuprimeix
  23. Guim, "de lo perdido, saca lo que puedas".

    ResponSuprimeix
  24. Montserrat, suggereixes que l'home ho ha fet deliberadament per tenir "tema"?

    ResponSuprimeix
  25. Gràcies per la benvinguda, Allau. Potser no ha anat amb ningú: he sentit a dir que hi ha dones prou intel·ligents com per no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra...

    ResponSuprimeix
  26. Brian, hi ha dones (i homes) prou intel·ligents per mantenir-se lluny de qualsevol blocaire: una raça que cal mantenir permanentment en parèntesi preventiu.

    ResponSuprimeix