diumenge, 27 de juny de 2010

La vida és joc


El Liceu ha tancat la temporada amb la reposició de “La dama de piques” de Piotr Ilitx Txaikovsky en una producció de Gilbert Deflo i William Orlandi que ja havia vist, però que no recordava. La reputació de Txaikovsky va ser durant molt de temps sotmesa a quarantena: la crítica seriosa no podia ni volia donar el seu vist i plau a un compositor tan estimat per tota mena de públic. Se l’acusà de barat, d’efectista, de sentimental i se li negà un lloc entre els més grans. Sembla que les tornes han anat canviant lentament i ara, que els dogmatismes no estan gaire ben vistos, Txaikovsky té el seu lloc assegurat al panteó. No em sabria pronunciar sobre altres peces de la seva producció, però crec que les seves dues òperes més famoses, “Eugene Onegin” i “La dama de piques” (ambdues basades en textos de Pushkin), tenen personalitat i força dramàtica, qualitats que no són tan freqüents com voldríem dins del repertori.

El cas de “La dama”, en particular, és una mica més complex i fins i tot un punt esquizoide. La seva columna vertebral, la que s’origina en el conte de Pushkin, relata una fantasmagòrica història de ludopatia traspassada per l’amor, amb pactes fàustics inclosos. És un argument negre, potent i fascinant; però, com que l’obra fou un encàrrec dels teatres imperials, calgué adaptar-la a les maneres de la “grande opèra” amb tots els ets i uts. Així, de forma totalment supèrflua, s’inclouen en el seu decurs cors de nens jugant als soldats, cors de dides i de gent que per allí passava, una òpera-ballet de clares influències mozartianes, cançons de “boudoir” i cançons de taverna i, fins i tot un cameo de Caterina la Gran. Només hi faltaria una troupe de gossets ensinistrats, que tot arribarà.

He llegit que sovint es mutilen aquests fragments més convencionals, cosa que no passa en la versió completista del Liceu. Entenc el sentit d’aquestes mutilacions i gairebé les recomanaria, perquè, quan l’obra s’oblida de les servituds al gènere i tornem al drama de Hermann, Lisa, la Comtessa i Ieletski, les escenes adquireixen una potència envejable.

El famós tenor Ben Heppner emmalaltí durant els assajos i l’ha hagut de substituir a corre cuita Misha Didyk, que havia de protagonitzar “El jugador” de Prokofiev (tot queda entre ludòpates). Tot i que en la seva veu hi trobo un rerefons aspre, ha defensat prou bé el difícil paper i físicament era del tot creïble. Emily Magee ha fet una Lisa de veu bonica, encara que poc poderosa, que, de totes maneres, ens ha agradat. El rol de la Comtessa s’adjudica habitualment a velles glòries que han perdut la veu, però no la dignitat. La grandíssima contralto Ewa Podles canta les seves breus aparicions magistralment i deixa el llistó prou alt perquè, amb aquest paper, ocupi tots els teatres d’Europa quan es retiri. Ludovic Tézier m’ha agradat amb la seva única ària del Príncep Ieletski al segon acte.

No sabria dir si hi ha hagut un problema amb la direcció de Michael Boder, però m’ha semblat en molts moments, sobretot a l’inici, que les bellíssimes melodies orquestrals i la línia del cant anaven per camins divergents. En el quintet del primer acte fins i tot m’ha semblat sentir una estranya reverberació cacofònica, com si s’hi hagués afegit un sisè cantant ectoplasmàtic. A mesura que l’obra avançava, crec que aquests defectes s’han anat corregint.

La producció, amb decorats i vestuari de William Orlandi, és luxosa i tradicional, però juga bé amb el recurs dels panells que oculten part de l’escenari i permeten moments d’intimitat en les escenes de masses. Una major agilitat en els canvis de quadre serien benvinguts, ja que en una òpera tan heteròclita com aquesta, només intensifiquen la dispersió de l’espectador.

“La dama de piques”, tal com l’hem vista, és una òpera brillant i agradosa que sembla deixar el públic prou satisfet. En l’actualitat predomina la tendència de respectar les intencions de l’autor i per això es representa amb tota la seva parafernàlia imperial. Jo, però, dins del meu cap anava tallant aquí i allà i hi veia possibilitats pel que podria ser una magistral òpera de cambra. Fantasies de director d’escena frustrat que espero que em siguin excusades.

10 comentaris:

  1. No res d'excusar, jo entenc el que dius perquè jo mateix ho he pensat en més d'una ocasió. No et dic que si tinguera potestat per fer-ho tallaria escenes, possiblement el respecte per la ortodoxia seria més fort, però la tentació hi estaria.

    ResponElimina
  2. Per sort, Titus, són cabòries sense conseqüències. I de fet, els fragments que em "sobren" també són ben bonics.

    ResponElimina
  3. Imagino que no deu ser fàcil prendre la decisió d'on tallar i d'on no.

    ResponElimina
  4. si em prometen la troupe de gossets faig un esforç i vaig a l'òpera! :)

    ResponElimina
  5. Brian, de vegades m'he preguntat perquè les òperes en general són més llargues que les pel·lícules, per exemple. Potser perquè provenen d'un temps on no hi havia tanta pressa? El cert és que de vegades m'impacienten.

    ResponElimina
  6. Clídice, el cor de dides no és prou alicient?

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt la teva crònica, Allau. Els teus projectes d'adaptació més breu també em semble, com a mínim, legítims. També crec que l'òpera, igual que moltes obres teatrals i musicals, es van crear, sobretot, per una societat concreta que no tenia pressa ni gairebé res més a fer que gaudir de la festa que la vida podia ser per ells, els rics molt rics. D'altra banda tampoc hi havia el cinema que ha arribat a tothom i que, amb una hora i mitja, et pot contar una història.

    ResponElimina
  8. Encara que darrerament, Glòria, el cinema s'ha empaltat d'una elefantiasi operística i sembla que si no superes llargament les dues hores no ets ningú.

    ResponElimina
  9. Doncs jo no hi tallaria res, ves per on, i en canvi fotria tisorada a gairebé tot el que va fer el senyor Wagner, al cel sia en santa companyia... Cada vegada m'agrada més, la Dama de piques, i amb la Podles fent de comtessa ja era per tocar el cel. Recordo l'Obrastzova del 2002-2003 que feia una mica de pena, vocalment.

    Quant al quintet... he esperat a veure-la per dir res per veure si tenia la mateixa sensació i sí, la vaig tenir l'altra vegada, la tinc quan l'escolto enregistrada i l'he tingut ara: és desconcertant, no van a l'hora i crec que això no és un problema de direcció d'orquestra sinó un efecte volgut pel compositor: al cap i a la fi, és al quintet on es troben els personatges de la tragèdia i comencen les premonicions, no? No ho sé, cabòries meves.

    ResponElimina
  10. És curiós això del quintet. Com que no tinc cap versió enregistrada, no he pogut fer comparacions. I com a tu, m'ha agradat molt més la versió actual. L'altra la tenia totalment oblidada.

    ResponElimina