dimarts, 8 de juny de 2010

Retorn a Roma


El fènix de Santa Prassede, un dels millors records de Roma.

Em sol agradar molt tot el que escriu el periodista Enric González (fill de Francesc González-Ledesma, un altre bon professional), especialment les seves cròniques i els seus articles d’opinió. En González sembla poc partidista i ple de sentit comú, aporta una visió de vegades original i inesperada amb la que em costa no estar-hi d’acord. Prova del seu esperit independent, deu de ser un dels pocs periodistes que conec que es permet criticar l’empresa que li dóna de menjar. Podria equivocar-me, però sembla d’aquelles persones amb les que deu ser un plaer compartir un cafè.

Enric González ha estat corresponsal de “EL PAÍS” a Londres, París, Nova York, Washington i Roma. Fruit d’aquestes estades havia escrit amb èxit “Historias de Nueva York”, “Historias de Londres” i “Historias del Calcio”, i encara que el darrer llibre girés entorn del futbol italià, els seus lectors li reclamaven l’homòleg corresponent a la capital italiana. El deute s’ha saldat aquest passat mes de maig, en el qual RBA li ha publicat “Historias de Roma”.

El llibret es llegeix en un no res, no tant per la brevetat de les seves 123 pàgines, com pel plaer que proporciona la seva lectura. González és un guia afable i suculent, amb una prosa plena de gràcia, però també de fibra; vull dir amb això que evita la palla, que presenta una pila de fets concrets i d’opinions que eviten l’estereotip.

En el primer capítol, el periodista, disposat a abandonar la corresponsalia de Washington, es planteja quin nou destí escollirà entre Pequín, Buenos Aires o Roma. De Xina l’atrau el bombó periodístic que són uns Jocs Olímpics, de Buenos Aires el caramel futbolístic dels derbis River-Boca. Lola, la seva companya, posa les coses a lloc i li demana que pensi on li agradaria viure, com li agradaria treballar i què voldria aprendre.

“¿Qué me interesaba aprender? Cosas muy vagas. ¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No creo. Pero si hay algún lugar para intentarlo, ese lugar es Roma.”

No hi ha millor cicerone d’una ciutat que algú que no hi ha nascut, però que s’hi ha vist obligat a viure una temporada llarga i sap copsar totes les idiosincràsies que la individualitzen i que han esdevingut invisibles pels seus ciutadans. Així, González, de forma arbitrària ens va explicant fets històrics, anècdotes desopilants, ens apropa als racons que li agraden, ens parla del que s’hi menja, de com funcionen els romans, de les seves manies i les seves alegries. Fins i tot amb els personatges més masegats és capaç de dir coses que sonen a nou. Per exemple, de Joan Pau II, “A diferencia de sus antecesores inmediatos, Juan XXIII, Pablo VI y el efímero Juan Pablo I, jamás se mostró dubitativo. Ése es un rasgo que no me gusta. Quizá constituya un rasgo positivo en un papa; personalmente, lo dudo”. O de Berlusconi, “un hombre riquísimo que no se deja corromper, sino que corrompe, lo cual le evita presiones y garantiza la fiabilidad de sus promesas”.

De la mà de González farem un volt per la ciutat vella, escoltarem la història del papat, ens endinsarem en els misteris de la burocràcia, aprofundirem en una figura tan romana com la d’Alberto Sordi, presenciarem els enfrontaments futbolístics entre la Lazio i la Roma o veurem com quatre fornits moldaus li entren un sofà per la teulada. I molt sovint, petites epifanies com aquesta:

“Casi no me atrevo a decirlo, porque ocurre rarísimas veces. Lo de que nieve en Roma, digo. ¿Nieva y están en Roma? Corran hacia el Panteón y hagan lo que hace cualquier romano informado: entren y miren al techo, al agujero de la cúpula. Los copos entran en el templo y quedan suspendidos girando en el aire. Sólo eso. Tal vez tengan ocasión de contemplar un espectáculo más sublime, pero dudo que sea en esta vida”.

En l’actualitat, Enric González està de corresponsal a Jerusalem i darrerament se li ha girat feina; però quan l’urgència de les notícies li ho permet, va escrivint un bloc més reflexiu sobre el conflicte en aquelles terres eternament conflictives. Mentre espero amb candeletes les seves històries de Jerusalem, corro a llegir totes les seves cròniques anteriors, crec que fins i tot la del “calcio”, mira que us dic!

22 comentaris:

  1. Em sembla que cada dia miraré quin temps farà demà a Roma i quan assegurin que nevarà ho deixaré tot per veure aquest sublim espectacle.

    Gràcies per la recomanació. El buscarem!

    ResponElimina
  2. Jo també, òbviament, estic esperant amb candeletes (de shabbat) les seues possibles històries de Jerusalem, una ciutat que sempre se m'ha fet massa excessiva la mire per on la mire (i mira que me l'he de mirar). Una llàstima que no l'envien de corresponsal a Lisboa, Buenos Aires o el DF (i que el malgastaren a Washington). I que París li semblara, molt encertadament en la meua opinió, una ciutat «cruel».

    I a Roma, hi tornarem, no? Estic disposat a creure que pot nevar a tocar de juliol i tot, ni que siga per tornar-hi.

    ResponElimina
  3. el pollastre fenice! :-)

    la mitja de nevades ací és una cada trenta anys, i enguany ha nevat, tocarà esperar...

    ResponElimina
  4. ...precisament una de les raons per les que llegeixo el país..si senyor, no sabia que fos fill de Silver Kane, tks per la informació.

    ResponElimina
  5. Galde, em sembla que ho tens cru; com diu la Maria, caldrà que esperis al 2040.

    ResponElimina
  6. Jesús, ja ho diuen que totes les excuses porten a Roma.

    ResponElimina
  7. Maria, és que per molt que la postal ho contradigui, jo hi veig un pollastre, diví, però pollastre.

    ResponElimina
  8. Robert, jo ho vaig descobrir fa quatre dies...

    ResponElimina
  9. M'agradaria, abans de palmar-la, ser una romana informada qualsevol i veure aquests flocs de què parla en González. Amb aquesta (gran) esperança visc. M'ha sobrevingut un atac de flipiwindisme agut!!
    (Gràcies per la recomanació, Allau. Corro a llegir totes les cròniques. Calcio inclosa)

    ResponElimina
  10. Ai, Matilde, si ens poguéssim dividir com les amebes! Jo també voldria ser romà, londinenc, brooklynita i fins i tot parisenc.

    ResponElimina
  11. m'has fet buscar desopilant en un ... llibre! que el termcat on-line no la contempla. tse tse. :) penso que hi deu haver poques coses més impressionants que veure com la neu entra pel forat del panteó.

    ResponElimina
  12. El de Nova York estava prou bé.

    ResponElimina
  13. Cli, a l'Alcover-Moll sí que hi és:

    Beneit, gamarús, ximple, poca-solta.

    ResponElimina
  14. Salvador, encara no he llegit el NY, però m'oloro que Roma fa més pel tarannà d'en González.

    ResponElimina
  15. Jo aquest encara no l'he llegit, però els de Londres i Nova York els vaig trobar boníssims. I és el que tu dius: sempre té una observació, una reflexió, una opinió sobtada que et fa mirar amb nous ulls allò que creies familiar.

    ResponElimina
  16. Mira, espai, no he pogut esperar i ja m'he comprat els de Nova York i Londres.

    ResponElimina
  17. Te'ls cruspiràs en un no res:

    «Mis hermanas siempre han dicho que soy raro. También lo dice Lola. Y lo dicen mis amigos, y las mujeres de mis amigos. En Nueva York me sentí como en casa porque todo el mundo me parecía raro, más raro que yo.»
    ("Historias de Nueva York", p.37)

    ResponElimina
  18. Me'ls estic cruspint, Brian, me'ls estic cruspint.

    ResponElimina
  19. Aquest comentari hauria d'estar al post posterior...
    Està bé que no comentis, si no trobes res per afegir. A mi em passa sovint i he començat a acostumar-me a no sentir-me culpable...
    Pero, home, no tallis la possibilita que els altres et comentin ;)
    (Bé fes el que vulguis que al cap ia a la fi és el teu blog.)

    ResponElimina
  20. hehehe, com l'Eulàlia ^^ Del que dius, servidora només no comenta quan realment no sap que dir, estrany oi? jo que em xerro al damunt :P, però penso que quan algú treballa un apunt com cal, el comentari és el "salari mental". Ara, quan te n'adones que aquell que comenta no t'ha llegit ... bé, això és com tot :)

    ResponElimina
  21. A mi em fa que a l'Allau se li ha girat feina amb allò del Diseccionari, i s'ha procurat pau i tranquil·litat no permeten comentaris al post d'avui. Se la sap llarga.
    I és curiós, només cal que no et deixin xerrar, i t'agafen unes ganes que t'ho fas a sobre, i perpetres el comentari més llarg que has escrit mai. Ni que sigui pixant fora de text.

    ResponElimina
  22. Ai Car-ai!!, precisament avui que li volia donar una alegria… és clar que ja ho diu ‘cada X dies....’ Bé Allau: perdona, però t’he dedicat un post amb horror i eròtica, per omplir el teu ‘MMA’, completar la teva col•lecció d’Alicia i treure un somriure a ToTs .....

    ResponElimina