El memorable episodi del laberint a Hampton Court (il·lustrat per A. Frederics)
Prou sabia des de fa anys de l’existència de “Three Men in a Boat” d’un tal Jerome K. Jerome i l’havia considerat un clàssic menor, molt insular, del que s’anomena humor anglès. Va caldre que primer la Clídice la reivindiqués com la joia màxima de la literatura britànica, si no mundial, i després en Robert confirmés la seva excel·lència, perquè em decidís a llegir-la. Després diran que els blocs no serveixen per a res!
Havia pensat que aquest autor no havia fet res més de profit en la seva vida, però llegint les seves dades biogràfiques he vist que estava bastant equivocat. Jerome Klapka Jerome (1859-1927) tingué una infantesa veritablement “dickensiana”. Als 13 anys quedà orfe de pare i mare i es veié obligat a treballar d’oficinista a l’estació ferroviària d’Euston, però com que el que l’atreia era el teatre se’n va anar per aquests mons de déu per malviure amb companyies de tercera, dormint al carrer si calia. Diu que des dels 10 anys tenia el propòsit de ser escriptor i un encontre fortuït amb Charles Dickens(!) en un parc el va refermar en les seves intencions. Malauradament no he pogut trobar la transcripció del diàleg que mantingueren i que apareix a l’autobiografia de Jerome.
Aviat va començar a guanyar-se la vida escrivint petites històries i assajos i de mica en mica es va fer un lloc en el món literari anglès de fi de segle. Com a editor de “The Idler” i “To-day” va publicar contes d’escriptors de la categoria de Conan Doyle, Kipling, Gising o Hardy, va escriure novel·la seriosa, obres de teatre d’èxit per a, entre d’altres, Sarah Bernhard i va gaudir de l’estima i l’amistat de Bernard-Shaw, H.G.Wells, J.M.Barrie, Rider Haggard… Home de fermes conviccions liberals, amb tendències socialistes, fou també un convençut pacifista, fet que unit al seu amor per Alemanya li causà alguns problemes durant la Primera Guerra Mundial.
“Tres homes en una barca (per no parlar del gos)”, l’obra que li garantiria la posteritat, aparegué el 1889, relativament aviat en la seva carrera (hi ha edició a Quaderns Crema, l’anterior de Selecta, segons Clídice, no val la pena). Inicialment havia de ser una guia seriosa sobre el Tàmesi, la seva història i les poblacions i edificis interessants que hom podia trobar a les seves ribes. Havia pensat intercalar també alguns moments còmics per alleugerir el contingut. Com que la redacció del llibre no acabava de rutllar, decidí començar per les escenes còmiques (acabava de tornar de la seva lluna de mel, per tant el seu ànim és ben comprensible). A la fi, les poques referències serioses que arribà a introduir gairebé foren eliminades pel seu editor i el que en quedà fou ni més ni menys que una obra mestra d’humor a foc lent.
La història que narra el llibre, inesperadament, té molt a veure amb l’aparició del ferrocarril, que amb les seves possibilitats per transportar tant passatgers com mercaderies, havia fet disminuir considerablement el tràfic fluvial. El Tàmesi, lliure de barcasses, havia esdevingut l’indret d’esplai de moda, tant per les classes mitges com per les més afluents. Així, no és d’estranyar que els protagonistes (George, Harris i el narrador J., per no parlar de l’imprescindible terrier Montmorency), afectats per un mal que ara anomenaríem “estrès”, decideixin dedicar una quinzena de les seves vides a remar riu amunt entre Kingston i Oxford.
L’excursió, no cal dir-ho, és plena d’incidents calamitosos i de digressions còmiques, però també d’observacions molt perspicaces sobre el comportament humà. L’humor emprat és d’una finor irònica que rep el nom d’understatement, paraula intraduïble que retrata a la perfecció en què consisteix l’humor anglès. L’understatement és tot el contrari de l’exageració de la farsa i busca el contrast per atenuació. Així, els nostres protagonistes, quan passen una estona a una taverna, mai no acaben amb una merda com un piano, sinó que només se senten vagament confosos i amb dificultat per trobar el camí a casa.
Un altre recurs que sovinteja és el d’una llarga descripció plena de lirisme que es veu truncada per un fet totalment prosaic. Aquesta barreja de registres permet moments de veritable emoció, infreqüents en obres d’aquest tipus, com ara la plàcida descripció del cadàver d’un gos que sura corrent avall o la compassiva història de la dona suïcida que es llença al Tàmesi.
Però el to general que se’n desprèn és lluminós i benèfic, recomanable com a lectura d’estiu, o per prendre’s unes vacances en qualsevol altra època de l’any. Que serveixi aquest apunt com un agraïment conjunt a Clídice a Robert, i també a J. K. J.
Havia pensat que aquest autor no havia fet res més de profit en la seva vida, però llegint les seves dades biogràfiques he vist que estava bastant equivocat. Jerome Klapka Jerome (1859-1927) tingué una infantesa veritablement “dickensiana”. Als 13 anys quedà orfe de pare i mare i es veié obligat a treballar d’oficinista a l’estació ferroviària d’Euston, però com que el que l’atreia era el teatre se’n va anar per aquests mons de déu per malviure amb companyies de tercera, dormint al carrer si calia. Diu que des dels 10 anys tenia el propòsit de ser escriptor i un encontre fortuït amb Charles Dickens(!) en un parc el va refermar en les seves intencions. Malauradament no he pogut trobar la transcripció del diàleg que mantingueren i que apareix a l’autobiografia de Jerome.
Aviat va començar a guanyar-se la vida escrivint petites històries i assajos i de mica en mica es va fer un lloc en el món literari anglès de fi de segle. Com a editor de “The Idler” i “To-day” va publicar contes d’escriptors de la categoria de Conan Doyle, Kipling, Gising o Hardy, va escriure novel·la seriosa, obres de teatre d’èxit per a, entre d’altres, Sarah Bernhard i va gaudir de l’estima i l’amistat de Bernard-Shaw, H.G.Wells, J.M.Barrie, Rider Haggard… Home de fermes conviccions liberals, amb tendències socialistes, fou també un convençut pacifista, fet que unit al seu amor per Alemanya li causà alguns problemes durant la Primera Guerra Mundial.
“Tres homes en una barca (per no parlar del gos)”, l’obra que li garantiria la posteritat, aparegué el 1889, relativament aviat en la seva carrera (hi ha edició a Quaderns Crema, l’anterior de Selecta, segons Clídice, no val la pena). Inicialment havia de ser una guia seriosa sobre el Tàmesi, la seva història i les poblacions i edificis interessants que hom podia trobar a les seves ribes. Havia pensat intercalar també alguns moments còmics per alleugerir el contingut. Com que la redacció del llibre no acabava de rutllar, decidí començar per les escenes còmiques (acabava de tornar de la seva lluna de mel, per tant el seu ànim és ben comprensible). A la fi, les poques referències serioses que arribà a introduir gairebé foren eliminades pel seu editor i el que en quedà fou ni més ni menys que una obra mestra d’humor a foc lent.
La història que narra el llibre, inesperadament, té molt a veure amb l’aparició del ferrocarril, que amb les seves possibilitats per transportar tant passatgers com mercaderies, havia fet disminuir considerablement el tràfic fluvial. El Tàmesi, lliure de barcasses, havia esdevingut l’indret d’esplai de moda, tant per les classes mitges com per les més afluents. Així, no és d’estranyar que els protagonistes (George, Harris i el narrador J., per no parlar de l’imprescindible terrier Montmorency), afectats per un mal que ara anomenaríem “estrès”, decideixin dedicar una quinzena de les seves vides a remar riu amunt entre Kingston i Oxford.
L’excursió, no cal dir-ho, és plena d’incidents calamitosos i de digressions còmiques, però també d’observacions molt perspicaces sobre el comportament humà. L’humor emprat és d’una finor irònica que rep el nom d’understatement, paraula intraduïble que retrata a la perfecció en què consisteix l’humor anglès. L’understatement és tot el contrari de l’exageració de la farsa i busca el contrast per atenuació. Així, els nostres protagonistes, quan passen una estona a una taverna, mai no acaben amb una merda com un piano, sinó que només se senten vagament confosos i amb dificultat per trobar el camí a casa.
Un altre recurs que sovinteja és el d’una llarga descripció plena de lirisme que es veu truncada per un fet totalment prosaic. Aquesta barreja de registres permet moments de veritable emoció, infreqüents en obres d’aquest tipus, com ara la plàcida descripció del cadàver d’un gos que sura corrent avall o la compassiva història de la dona suïcida que es llença al Tàmesi.
Però el to general que se’n desprèn és lluminós i benèfic, recomanable com a lectura d’estiu, o per prendre’s unes vacances en qualsevol altra època de l’any. Que serveixi aquest apunt com un agraïment conjunt a Clídice a Robert, i també a J. K. J.
J. i Montmorency observen com George i Harris planten la tenda de campanya (de nou dibuixats per A. Frederics)
Reconec que només vaig fullejar en Jerome, però tot i aquesta minusvalidesa meva no em va semblar tan brillant. També deu ser que la literatur anglesa no és la meva preferida, salvant algunes excepcions. Tot i les meves manies personals, hi ha uns autor com aquest que prefiguren el surrealisme i el dadaïsme. Aprofito el moment per (tornar a) reivindicar el Tristam Shandy, amb el risc de fer-me pesat.
ResponEliminaHome, Lluís, és un clàssic menor. De tant en tant aquestes coses ja van bé.
ResponEliminame n'alegro que t'ho hagis passat bé, era "algú" en Jerome K., ara, però, no cometis l'error de llegir "Tres anglesos a Alemanya", la prova fefaent d'allò de la bondat de les segones parts, fluix, molt fluix.
ResponEliminaMassa tard, Clídice, ja l'he llegit i a mi m'ha agradat. No sabia que havia estat traduït. Quina editorial?
ResponEliminasegurament el mal va ser la traducció doncs, que era de la mateixa editorial que no em va agradar l'anterior. quan sigui a casa t'ho miro. tot i que, ben pensat, potser va ser al castellà ... bé, ja t'ho diré :)
ResponEliminaM'heu fet agafar l'escala per abastar els dos petits volums de la Selecta que em varen regalar quan devia tenir 15 o 16 anys i que mai vaig arribar a llegir. La seqüela (Three men on the Bummel) es va traduir llavors com "Tres anglesos s'esbargeixen". La traducció d'ambdós ve firmada per M. Ferrando i J. M. Mustieles. Les primeres edicions a la Selecta son del 1921 i 1920; i les que jo tinc del 1954 i 1953, respectivament. (Curiosament la publicació de la segona part, per la Selva Negra, va precedir a la primera aventura pel Tàmesi).
ResponEliminaGràcies, Brian, aquesta és la referència que no havia sabut trobar. Pel que va dir la Clídice, la traducció no és gaire bona.
ResponEliminaa vore xe, la traducció al català que tinc sous mon nez és de Selecta (1986) i no hi especifica el nom del traductor (jo tampoc l'hagués posat). Del "Tres anglesos a Alemanya" el tinc en castellà, de Bruguera (1982), traduït per Ramon Casals Pou. De la bondat d'aquesta traducció no en puc parlar perquè no en tinc cap més referent, per tant veig que hauré de provar de trobar-ne alguna altra. :)
ResponElimina