diumenge, 14 d’agost de 2011

Architecture in Helsinki

Detall de l'entrada de l'hotel Linna

La ciutat té un petit centre d’estil neoclàssic al voltant de la plaça del Senat, obra de l’alemany Carl Ludvig Engel, autor de la famosa catedral, de la universitat i de molts altres edificis oficials. Durant els anys de la Guerra Freda es filmaren aquí moltes pel·lícules, suposadament ambientades a Moscou o Sant Petersburg (“La carta del Kremlin”, “Reds”, “Gorky Park”…), un fet que no enorgulleix gaire els ciutadans.

Per descomptat, la gran referència arquitectònica finlandesa és Alvar Aalto, del qual només vam poder contemplar la sala de concerts Finlàndia, un edifici al que no vaig saber veure-li cap atractiu i que, a més, ha estat ampliat recentment, de manera que es fa difícil distingir el que és original de la còpia. Un altre edifici emblemàtic, l’estadi olímpic, tenia la seva característica torre coberta per bastides publicitàries o sigui que ens vam quedar amb les ganes.

 Detall de la façana del Museu de la Ciutat

Però el que veritablement em va fascinar van ser els seus edificis Art Nouveau, que allà anomenen Jugend, i que no s’assemblen a res que jo hagués conegut abans. Bastits en una època de forts sentiments nacionalistes i inspirats pel Kalevala, una compilació èpica de tradicions orals reunides al segle XIX, conserven el típic gust per l’ornamentació del modernisme, però amb temàtiques decididament medievals i un punt bàrbares. Sembla com si els trolls dels boscos haguessin envaït la ciutat, decidits a tastar els encants de la vida burgesa. La seva paleta, en tons marrons, verd fosc i gris pot sonar com el súmmum de la depressió, però un cop s’entra en aquest joc fantàstic jo li vaig trobar totes les gràcies.


La figura més destacada d’aquest estil fou Eliel Saarinen (1873-1950), autor del Museu de la Ciutat i de la fabulosa Estació Central amb les imponents parelles de guerrers (o de culturistes) que guarden les seves portes. Reconec que aquest edifici voreja tant el kitsch com l’arquitectura feixista, però el seu interior em va enamorar. Eliel fou el pare d’Eero Saarinen (1910-1961), també arquitecte i amb una reputació internacional que supera la del seu pare.


I perquè l’experiència fos completa, vam escollir un hotel, antiga residència d’estudiants, que semblava sortit dels nibelungs però que presentava una decoració entre fantasiosa i acollidora.



Architecture in Helsinki és una banda australiana que actuava allí aquest estiu. Pràcticament no els he escoltat mai. Res que YouTube no et pugui solucionar. Aquesta cançó m’ha recordat The Tom-tom Club i m’ha fet somriure. No té res a veure amb la resta de l’apunt.

12 comentaris:

  1. No sé Allau, entre kitsch, escenografia de barrufets o de pel·lícula gòtica i un punt o dos, totalitària, però una mica de por si que fa, oi?

    ResponElimina
  2. Doncs mira, Joaquim, dec ser una mica barrufet perquè jo m'hi trobava molt a gust.

    ResponElimina
  3. Ostres, Allau, no sabia que el Saarinen tingués un pare tan titànic. L'interior de l'estació sí que mola. Llàstima que l'Aalto no et fes el pes, potser no l'has tastat prou.

    ResponElimina
  4. No m'ho explico, Kalamar, perquè jo sóc de gustos més aviat racionalistes, però aquest cop va véncer el meu costat delirant.

    ResponElimina
  5. Pues mira que a mi me pareció una ciudad sosina...

    ResponElimina
  6. L'estació m'agrada molt. Les altres coses, ho has dit molt bé, són entre kitsch i feixistes. Sento això d'Aalto, tan prestigiós.

    ResponElimina
  7. Ya ves, Sufur, yo con cuatro elfos de piedra me conformo.

    ResponElimina
  8. Glòria, potser per deixar clars els meus arguments m'he passat amb la pedreria. També hi ha mostres de Jugen molt més inofensives.

    En quant a Aalto, amb un parell d'obres no el puc jutjar; però hi ha certs arquitectes que cal ser de l'ofici per apreciar-los, potser Aalto era un d'ells.

    ResponElimina
  9. No sé si és el tipus de materials, o la pedreria que dius tu, però tot plegat té un punt d'artificiós i poc acollidor. M'agrada molt l'Art Nouveau, però dec estar acostumat als trets més occidentals, tot i que la raconada de coixins a tocar de l'escala és bonica. L'interior de l'estació també, malgrat l'arcada. La resta em recorda l'Exin Castillos.

    ResponElimina
  10. Enric, entre tots em feu sentir com un freaky nostàlgic de l'Exin Castillos. T'agraeixo que et quedis amb la raconada i els coixins.

    ResponElimina
  11. Com que jo també em vaig sentir còmode a helsinki (hi vaig ser durant vuit hores només, en una escala cap a bankgok) aquest cop, estic amb tu.

    ResponElimina
  12. Marta, si t'hi vas sentir còmoda, mereix més de vuit hores.

    ResponElimina