dijous, 25 d’agost de 2011

Memòria histèrica


Abans que a Espanya ens agafés aquesta fal·lera de ser més papistes que el papa (llegiu els diaris recents), el país que representava l’autèntica Reserva Catòlica d’Occident era sens dubte Polònia. Almenys fa tres estius encara podies contemplar com força gent s’agenollava i se senyava en passar davant d’una església. Per això sorprèn que d’allí ens arribi un llibre tan fresc i descarat com “Lovetown” de Michał Witkowski que Anagrama ha publicat aquest mes de juny.

Les autodenominades Patrycja i Lukrecja són dues velles carrosses (no dos transvestits, com afirma erròniament la contracoberta) que rememoren davant d’un jove periodista les suposades delícies de la vida homosexual durant el comunisme. Se segueixen una sèrie d’anècdotes i retrats, històries picaresques i nostàlgiques, que es comparen explícitament amb el Decameró; un Decameró però on tots els narradors parlen en femení.

El món que descriuen i enyoren les aviat identificades com a Històrica 1 i Històrica 2 no pot semblar més depriment i masoquista. Lligant als parcs i als lavabos públics, aprofitant-se dels borratxos i dels soldats soviètics que troben a faltar la xicota, acceptant el maltractament com una forma de vida i veient com la SIDA va acabant amb els seus amics; només el desig per recuperar una joventut perduda justificaria la nostàlgia per un món feliçment periclitat, ja que no les mou cap reivindicació política. Aquestes Patrycja i Lukrecja em van fer pensar més d’una vegada en el cèlebre díctum de Vázquez-Montalbán que assegurava que contra Franco vivíem millor.

És clar que Michał Witkowski amb aquesta glamurització, de tot a cent, d’uns temps foscos intenta provocar als seus compatriotes des de les trinxeres de la teoria “queer”. Així a les “reines” de tota la vida hi contraposa la progressiva “normalitat” de l’homosexualitat en els temps presents i denuncia de forma implícita la pèrdua d’una combativitat que sí existí en temps més heroics.
Sobre la mesa aparece un licor casero. Sabe a hierbas, es turbio, fuerte y con un toque de menta excesivo. Bebemos, fumamos… Se van animando. Que ahora ya nada es igual. No hay soldados, no hay parque, los maricones se divierten en bares modernos y elegantes, donde es cool dejarse ver por todo el mundo, y está lleno de periodistas y de élites locales. Pero ésos ya no son maricones, sino gays. Solario, tecno, cosas guays. Y ninguno de ellos se avergüenza ni piensa que está cometiendo un pecado. Todo es un juego.
Al final, veus i històries es barregen en un gran deliri una mica reiteratiu, on és difícil distingir qui explica què i el periodista, ara esdevingut Michałina, intercala les seves experiències de gai més jove, però igualment atret per aquest panorama decadent, fins arribar a una conclusió tan surrealista com divertida.

No és certament una obra rodona, però sí que ofereix un punt de vista extremadament original sobre realitats poc conegudes. Algunes solucions de traducció emprades per les paraules d’argot no acaben de sonar satisfactòries i el títol “Lovetown” no té res a veure amb el seu contingut; l’original “Lubiewo” remet a una ciutat balneari on sembla que hi ha força “ambient”, però que segurament no constitueix cap esquer pel lector.

Malgrat tot, el llibre m’ha divertit, m’ha esgarrifat i m’ha fet dubtar, perplex. Serà perquè sóc mig marica, mig gai. Recomanable per qui es trobi en la meva mateixa situació. Cap dels lectors habituals, oi?

5 comentaris:

  1. Allau, primer de tot, m'ha agradat la descripció "mig marica, mig gai" perquè pressuposa un grau d'incertesa de la que tots hauríem de prendre nota.

    El meu cas no és el teu, però he tingut l'oportunitat de viure "intensament" moltes de les situacions que exposes, i que exposa el llibre, amb una barreja d'inconsciència, esperit lúdic, aventura i cerca de coneixement de la vida i d'un mateix. I tinc molt a explicar! (O no). Així que, t'entenc, tot i que segur que compartim sensibilitats diferents.

    Del llibre, espectacular la portada kitsch imitant les postals dels anys 60.

    ResponElimina
  2. Enric, no em diguis que vas viure a Polònia als anys 80!

    He d'aclarir que la coberta kitsch no pertany a la novel·la; es tracta d'un fullet turístic de la regió, possiblement dels 60 o 70.

    ResponElimina
  3. Ya ni siquiera Polonia es lo que era... Aun así, me sigue pareciendo un país un tanto gris, la verdad.

    Para viajar en el tiempo y volver a los "felices" años franquistas/comunistas/macarthistas, basta con irse a vivir a cualquier pueblo de la Castilla profunda. Ahí se acaba toda nostalgia, te lo digo yo, je je

    ResponElimina
  4. Sí que es gris, sí. Allí una sola pluma parece un estallido de color. Però de la Castilla profunda, o por lo menos de la Zamora profunda me llegan voces de que algunas cosas están cambiando.

    ResponElimina
  5. Tuve un novio zamorano, y la verdad es que sí que me contaba que había vidilla gay por allá... en la capital, claro. En el pueblo de sus padres, ni siquiera sabían que era gay :-P

    ResponElimina