divendres, 28 d’octubre de 2011

Lidice o l’horror


Si la ignorància té alguna cosa bona, és que mai no te l’acabes i et permet sentir-te viu sota un procés d’aprenentatge continu.

Tenia presents Dresden i Coventry (recordo/je me souviens que una professora del batxillerat ens explicà que fins i tot existia el verb “coventritzar”, però jo no l’he tornat a sentir mai més); tenia presents Hiroshima i Nagasaki, i el “blitz” de Londres i el bombardeig de Guernica. Mostres recollides d’aquí i d’allà de la cega destrucció massiva de la que és capaç la guerra moderna. Però de Lidice (no confondre amb Clídice) no en sabia res fins que he llegit “HHhH”.

Lidice era, és i serà un poble petit al nord-oest de Praga. No era seu de cap indústria estratègica per l’avanç de la guerra, ni amagava cap contingut simbòlic de resistència, ni presentava una població especialment adversa a l’ocupació alemanya (ho devia de ser, en igual mesura, a com ho eren la resta de pobles txecs de l’època). Però Reinhard Heydrich, el “virrei” de Bohèmia i Moràvia, havia estat assassinat ran d’un atemptat i el règim nazi no es podia permetre la impunitat, encara que no hagués estat capaç d’identificar els perpetradors de l’execució.

Qüestions fútils, allunyades de tota lògica (una carta d’amor escrita per un membre de la resistència, adreçada a una noia del poble), però suficients per atiar el desig de venjança indiscriminada, mentre no es trobaven altres culpables, apuntà mortalment Lidice.

El 10 de juny de 1942 les SS envoltaren el poble. 173 mascles de més de 16 anys foren executats amb tècniques diverses, buscant sempre la màxima eficiència en la indústria de la mort. Mentrestant, 203 dones i 105 nens iniciaren el seu camí final en direcció als camps de concentració i extermini. Amb voluntat didàctica els nazis arrasaren el poble, ara ja buit. No volgueren deixar pedra sobre pedra.


Des del punt de vista propagandístic, l’anorreament de Lidice fou un fracàs total pel Tercer Reich, que fins al moment havia aconseguit maquillar les seves maniobres més brutes de cara a l’exterior. Arreu del món s’alçaren respostes empàtiques contra aquesta destrucció arbitrària. Els miners britànics s’hi solidaritzaren; a Mèxic, Colòmbia, Panamà i Brasil es rebatejaren poblacions afegint-li com a apèndix el nom de Lidice.

Acabada la guerra, alguns (o caldria dir millor algunes) supervivents retornaren a Lidice. La nova reencarnació del poble, que es completà el 1949, contempla les ruïnes del vell enclavament des de les altures. A dos homes de Lidice que estaven servint a la RAF en el moment de la massacre, el nou govern comunista els denegà el dret a tornar-se a instal·lar al poble natal.

Actualment s’hi ha fet un museu i un monument commemoratiu (tot el que canònicament pertoca), un recordatori necessari i em temo que també una fita més del turisme de l’horror. No crec que mai m’hi trobeu per allí. Em basta saber que fets com aquests han estat possibles, i que tant els seus autors com les seves víctimes potser no eren tan diferents de mi. Fàstic de món!

12 comentaris:

  1. A partir d'ara no podré deixar de pensar-hi quan vegi el meu nick. És en aquests moments quan et preguntes: "i qui és l'il·luminat que ens diu que l'ésser humà és bo per naturalesa?".

    ResponElimina
  2. I jo, que no deixava de pensar en tu cada vegada que escrivia el nom del poblet.

    ResponElimina
  3. Un nom que no coneixia i que serà difícil que oblidi.
    Com tampoc no he oblidat això de "coventritzar": tota la vida que espero, en va, llegir-ho o sentir-ho. Perquè no ens devien enganyar a l'escola, oi?

    ResponElimina
  4. Sí, Santi, encara riuen per l'ensarronada.

    ResponElimina
  5. El que va passar a Lidice fou espantós per bé que l'assassinat de Heydrich és, segurament, la fita més alta assolida per la resistència antinazi. No deixa de ser curiosa, però, com de capriciosa pot arribar a ser la solidaritat i l'empatia internacional: de Lidices n'hi ha haver molts.
    Estic totalment d'acord amb el que dius sobre el turisme de l'horror. De Port Aventura a segons quins llocs canònicament museïtzats no hi ha pas gaire diferència.

    ResponElimina
  6. És curiós perquè sempre parlem de les destrosses de la Segona Guerra Mundial i molt poc dels bombardejos sobre territori espanyol. Qui va guanyar va silenciar el seu horror i això pesa excepte el cas de Gernika. Reus, Granollers, Barcelona patiren l'horror del bombardeig sistemàtic (malgrat que no massiu i concentrat) i ara en Peces Barba torna a recordar amb total impunitat aquests bombardejos, per fer broma...

    ResponElimina
  7. Segur que molts de vosaltres heu passejat pel poble vell de Belchite, oi? Ruïnes i runa ho diuen tot. Qualsevol cartell explicatiu falsejaria la realitat.

    Pel que fa a Lidice, és un exemple dels pobles arrasats totalment. Però a la IIGM hi va haver pobles que van quedar dempeus sense que sobrevisques cap dels seus habitants.

    A mi, tant una cosa com l'altra em provoquen una tristesa immensa.

    ResponElimina
  8. David, potser la diferència resideix que la massacre de Lidice fou coneguda "en calent", mentre que moltes de les barbaritats de la guerra només es van conèixer a posteriori.

    ResponElimina
  9. Galde, ni Reus, ni Granollers, ni Barcelona comptàrem amb un Picasso que ens pintés els bombardeigs; però jo recordo davant de casa dels avis el solar de la casa de la bomba.

    ResponElimina
  10. Enric, és cert que molts pobles quedaren deshabitats seguint les directrius d'un gran pla, el que em xoca de Lidice és que fos destruïda de forma tan freda i arbitrària.

    ResponElimina
  11. Perdoneu la pedanteria, però no us van ensarronar del tot. Sols que el terme original no serví per expressar l’horror d’una destrucció d’aquesta mena, sinó que tenia intencions propagandístiques. És “coventrieren”, un invent del Doctor Goebbels, del qual ens en parla a bastament Victor Klemperer en el sempre recomanable Lingua Tertii Imperi. En el seu moment d’esplendor, diu el filòleg, recorda haver escoltat l’expressió fins a quatre cops per dia. Anys més tard, quan eren les ciutats alemanyes les “coventritzades”, va semblar oportú deixar-lo de fer servir.

    ResponElimina
  12. Gràcies, Alexandre, per l'aclariment. Haurem de congratular-nos que el terme hagi caigut en desús.

    ResponElimina