dijous, 13 d’octubre de 2011

La Jerusalem del Nord


Igual que a Riga, a Vilnius també hi ha un museu dedicat a recordar la trista història recent del país. El Museu de les Víctimes del Genocidi està instal·lat al lateral d’un casalot decimonònic —on ara hi ha el Tribunal d’Apel·lació— que havia estat utilitzat abans com escola o edifici d’oficines, però també (més pertinentment) com a seu de la Gestapo i posteriorment de la KGB. Aquest fet ha permès mantenir més o menys intactes algunes de les seves instal·lacions amb el mobiliari original. La visita esdevé esgarrifosa quan es baixa al soterrani, on s’han conservat en el seu estat de sordidesa original les cel·les de detenció, les sales de tortura i la cambra on s’executaven els presoners.

L’escenificació en alguns moments frega l’obscena explotació d’una tragèdia. Res de nou, perquè sembla que una part de la humanitat se sent atreta morbosament per experimentar de ben a prop la degradació, la privació de qualsevol dret, la humiliació patida per tants difunts desconeguts. Recordo a Budapest un Museu de l’Horror que, amb l’excusa  de rememorar les ordalies comeses per nazis i soviètics, esdevenia una mena de Port Aventura del dolor humà. I per aquestes contrades bàltiques he llegit que existeix un antic presidi que ara funciona com a “hotel” i on, pagant, pots passar una nit en una cel·la de càstig amb esmorzar-buffet de pa i aigua.

La línia que separa la lícita memòria històrica del munyiment de la mamella turística depèn de vegades d’una apreciació molt subjectiva. Si el museu de Vilnius és reprensible, no ho és tant pel seu disseny conceptual com per la flagrant absència que encobreix. Si bé se’ns parla de la primera ocupació soviètica, de l’arribada dels alemanys i de la posterior instauració del règim comunista amb tota la corrua de patriotes que caigueren com a mosques en cadascun d’aquests períodes, hi ha un interval d’uns tres anys sobre el qual el museu calla. No pas casualment aquest interval  conté en el seu ventre l’extermini dels jueus lituans, una qüestió delicada on sembla que alguns dels seus compatriotes no foren totalment innocents.

  Vilnius tenia una llarga tradició jueva des que, al segle XIV, el Gran Duc Gediminas convidà tres mil persones d’aquesta fe perquè s’instal·lessin a la seva capital. Al segle XIX, Vilnius havia esdevingut un dels centres culturals més importants de la llengua jiddisch i havia rebut el sobrenom de “Jerusalem del Nord”. En el seu moment àlgid, previ a la Primera Guerra Mundial, a Vilnius hi vivien gairebé 100.000 jueus (240.000 a tot el país), hi havia 100 sinagogues i cases d’oració, i es publicaven sis diaris en llengua jiddisch.

A la fi de la Segona Guerra Mundial la comunitat havia estat pràcticament anorreada. Malgrat tractar-se d’un país tècnicament ocupat per un altre, tot sembla indicar que (igual que va passar a Polònia) molts dels ciutadans van identificar-se amb els motius de l’invasor i contribuïren de bon grat a l’extermini. No és estrany, per tant, que vagin amb peus de plom a l’hora d’explicar les seves misèries històriques a un suposat Museu del Genocidi.

Llegeixo que en l’actualitat a Lituània hi viuen 5.000 jueus, el 80% a Vilnius. Les autoritats municipals, que vetllen pel turista, han dissenyat mapes murals on es mostra l’antic ghetto amb detall precís de tot el que fou i ja no hi és. L’únic edifici d’interès que ha persistit és la Sinagoga Coral que encapçala aquest apunt i simplement perquè els nazis van decidir fer-la servir com a farmàcia. Deixo al lector les reflexions misantròpiques que vinguin al cas.

12 comentaris:

  1. No hi ha cap tipus de reflexió. Amaguem allò que no ens interessa si ens fa quedar malament.

    És curiós com podem explotar el dolor, tocant gairebé a la pornografia, i no som capaços de fer una autoreflexió contundent de nosaltres mateixos com a poble...

    ResponElimina
  2. Com a poble, Galde? Preferim ser "de poble", que ser "poble". No és la primer vegada que passa.

    ResponElimina
  3. M'has fet pensar en la casa d'Anna Frank, que és tot el contrari d'un parc temàtic del dolor. El senyor Frank es va negar en rodó a que es fes una reconstrucció de les estances de la casa; se'n va fer una, provisional, que es va filmar i es va desmantellar. Ara només hi ha tot d'habitacions buides i en cadascuna et trobes alguna frase del Diari de l'Anna, alguna dada informativa molt sintètica o el testimoni d'algú que va viure els fets. La buidor (i la imaginació per emplenar tanta absència) és molt més colpidora que la recreació mimètica d'aquell espai de dolor.

    ResponElimina
  4. Solc negar-me a visitar aquests espais, no em convencen. Ara, espais com el centre d'interpretació de la batalla de l'Ebre, que et situen en el lloc i el moment, em semblen d'allò més pedagògics i adequats.

    Moltes vegades, però, noto com una espècie de menyspreu cap al genocidi dels jueus entre els nostres conciutadans. Allò de: sí, però també hi van morir ... Com si l'acte d'exterminar milions de persones per la seva herència genètica no fos prou aberrant.

    ResponElimina
  5. Jo sí que visito aquests espais i també, com Clídice, he notat en alguns dels nostres conciutadans un vague antisemitisme que deu venir donat pel comportament del govern israelià amb el poble palestí. Se senten dir disbarats al respecte. I sí, també hi van morir zíngars, republicans espanyols, gays. Qualsevol holocaust vingui d'on vingui és execrable.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  6. Estic d'acord, Santi, que és millor no fer teatre: els fets ja parlen per si sols.

    ResponElimina
  7. Clídice, això va com va i fins que no ho visites no et fas una idea del tarannà. El museu equivalent a Riga em va semblar molt digne.

    ResponElimina
  8. Glòria, l’antisemitisme a casa nostra seria un sentiment molt matisable. Potser sí que ara, per solidaritat amb els palestins, s’ha reviscolat una mica; però recordo que durant la guerra dels 6 dies els catalans esdevinguérem tots sionistes. De totes maneres, ja fa molts segles que a Espanya no hi ha una població jueva de pes i poc es pot comparar amb aquests països de l’est d’Europa on hi va haver exterminis fa quatre dies.

    ResponElimina
  9. Llàstima, Allau. Ja m'imaginava, de tota manera, que poca cosa podia quedar de la Jerusalem del Nord, la Babel jueva, d'aquell entramat bigarrat de carrers i cases. Al final resultarà que tenim més vestigis a Barcelona que a molts llocs del món.

    ResponElimina
  10. Enric, queden els carrers, estrets, però gens bigarrats. Treu-te del cap un call medieval, perquè mai no va existir allí.

    ResponElimina
  11. La transformació de llocs històrics en parcs temàtics ha arribat fins i tot a llocs com Auschwitz. Sembla que l'espectacle i la banalització és capaç d'arribar a tot arreu. Pel que fa a la comunitat jueva de Lituània, fou en el seu temps un focus enorme d'estudi i cultura caracteritzat pek rigor i el racionalisme i pel rebuig de tendències més cabalístiques i esotèriques.
    Per altra banda, desgraciadament, l'empremta jueva a Europa ha esdevingut fantasmagòrica (curiosament, reviscola a Alemanya i a França on l'antijudaisme sempre ha tingut una força enorme).

    ResponElimina
  12. David, per això mateix jo em nego a visitar Auschwitz. No em mouen més motius ocults que l'estima per qualsevol cultura i per això aquest exterminis emmudits m'indignen.

    ResponElimina