dijous, 20 d’octubre de 2011

Tintin et moi

Una línia gens clara

Queda poc més d’una setmana perquè s’estreni la pel·lícula que ha fet Steven Spielberg sobre el personatge de Tintín i, de moment, els crítics que l’han vista han respost de forma generalment entusiasta, especialment els que no tenien coneixement previ del món d’Hergé. El darrer tràiler presentat en societat és certament molt llaminer, però ja deixa entreveure el que ens temíem: que aquest no serà el “nostre” Tintín.

La traducció d’una obra d’art d’un mitjà expressiu a un altre difícilment podrà reproduir les troballes de l’original i, qui intenti aconseguir efectes idèntics, es veurà abocat al fracàs. Per tant, la millor manera d’afrontar aquest “The Adventures of Tintin: Secret of The Unicorn” és alliberat de tot prejudici, contemplant-la com una obra autònoma i decidir si, per ella mateixa, funciona o no. És clar, que pels que ens agrada Tintín i el seu món, el propòsit és fàcil d’enunciar, però gairebé impossible de seguir; perquè, qui ha caigut víctima del “verí” Tintín, no podrà evitar respondre emocionalment, sense atendre a raons.

Devia llegir el meu primer Tintín a principis dels 60, tenia 6 o 7 anys, no més. Era “L’afer Tornassol” o potser “Estoc de Coc”? En aquell moment hi havia traduïts, sense cap respecte a l’ordre d’edició original, uns 10 títols de la col·lecció. Eren aquells volums d’Editorial Juventud, de tapa dura i llom de tela, que desprenien un aroma potent, càlid i molt agradable. Els traduïa al castellà Concepció Cendrera; en Joaquim Ventalló estava a punt de començar (1963) la seva modèlica tasca de traduir-los al català.

No puc recordar quines foren les meves impressions en obrir el primer àlbum que m’arribà a les mans, però —la imatge és ben clara— em veig en aquell petit menjador del carrer de Sardenya, amb la seva llum pobra i el televisor que s’ho menjava tot. Devia ser Nadal, el meu aniversari. Puc imaginar que em sentia entre fascinat i confús. Fins llavors, les meves lectures havien consistit en TBOs i Pumbys, Donald i Gilito, la Zorra y el Cuervo o Periquita; al seu costat, aquelles aventures semblaven atabaladorament complexes, però irresistibles. Hi havia moltes coses que no entenia: qui eren aquells personatges que apareixien de sobte i que tothom semblava conèixer menys jo?, d’on sortien aquell parell de desconeguts que salvaven Tornassol?, eren Tintín i el capità? No importava, cada aventura la tornaria a llegir una, dues, desenes de vegades i sempre descobriria nous detalls, noves connexions, nous significats ocults, semblava que Tintín no s’esgotaria mai.

Un detall sí que recordo molt bé de la primera lectura. En un dels globus que contenia el text que deien els personatges hi havia un “1” entre parèntesis que no semblava tenir cap significat. Em va costar una estona descobrir al peu de la plana una inscripció que deia “(1) Vegeu “El Cranc de les Pinces d’Or””. Jo, que no havia sentit parlar en la vida d’aquest cranc, ho vaig trobar tot plegat d’allò més esotèric. No ho sabia encara, però acabava de descobrir les notes al peu de pàgina i la intertextualitat.

L’ordre de publicació de la sèrie tampoc ajudava a la seva comprensió. Per què els Dupondt, que eren amics de Tintín, de sobte el tractaven com a un malfactor? Per què el capità Haddock apareixia com un lamentable borratxo que ja no reconeixia Tintín? Per què les aventures al Congo, que van ser de les darreres en aparèixer, eren tan beneites i puerils? De mica en mica, a base de repetides lectures, vaig anar posant ordre a aquell trenca-closques fins que l’univers que retratava revelà el seu sentit complet.

Cap a finals dels 60, principis dels 70, amb l’adolescència, vaig abandonar temporalment Tintín: els volums que aparegueren posteriorment, “Tintín i els Pícaros”, “El llac dels taurons”, “L’Art-Alfa”, “El país dels Soviets”, mai no els vaig arribar a fer meus. Però aquesta deserció no implicava oblit i, un cop complerts els ritus propis de l’edat (matar el pare, follar, llegir Hesse, fer una mica el cafre…), vaig tornar imperceptiblement a Tintín. Començava a haver-hi molta bibliografia sobre el tema i em vaig empassar més d’un assaig estructuralista entre altres produccions més lleugeres. També em vaig envoltar de tota mena de gadgets, més regalats que no pas comprats (tot s’ha de dir) i fins i tot vaig escriure algun text en un parell d’homenatges fets ran de la mort d’Hergé. Com tants altres, havia esdevingut un tintinòfil involuntari que, tanmateix, rarament rellegia els seus àlbums.

Tot i això, tal com havia sospitat, Tintín no s’esgota mai i encara avui descobreixo de tant en tant detalls insospitats que algunes vegades he reflectit aquí. Alguna cosa em diu que, després de veure la pel·lícula de Spielberg (per la qual ja friso), iniciaré una passejada sentimental per totes les obres del canon.

36 comentaris:

  1. Només he llegit un Tintin sencer a la vida i encara badallo ara. Ahhh! Perdó! Si això li afegim que l'autor sembla que era filofeixista, i racista entre d'altres virtuts... Ep, que igual estic mal informat! En tot cas jo sempre he estat d'Astèrix, un heroi anticolonialista i molt més divertit (per mi, és clar). Us desitjo més sort que les adaptacions al cinema que li han perpetrat, no serà gens difícil.

    ResponElimina
  2. Òscar, després que desitgessis la mort de Tintín al bloc que va de casa al club, passant per la Matilde i en Robert, ja esperava el teu comentari. Astèrix m'està molt bé i, en general, no m'agrada que mori ningú. Si només has llegit un Tintín, gaudeix de la teva ignorància. Celine i Pound eren filofeixistes, Quevedo potser també, qui sap si Homer (no el dels Simpson) o els autors anònims de Gilgamesh. I què? Per a mi, Tintín és tan feixista com ho podem ser tots en un mal moment, i a més amb propòsit d'esmena. Jo, per defensar Tintín, mato! I això ho dic amb cara de broma i un somriure. T'ho dic de debò, Òscar, no t'estàs passant amb les teves actituds d'adolescent rebel, quan ja no tens l'edat?

    ResponElimina
  3. Òscar, si la Matilde no arriba abans, t'envio un petó de consolació. (M'has fet riure, cabró!)

    ResponElimina
  4. Jo no em vull perdre la pel·lícula assegut al costat del Leblansky i mirant-lo a ell en comptes de la pel·lícula... ha de ser genial veure com s'esgarrapa la cara, s'estira els cabells (els pocs que li queden) d'indignació!!!

    A l'altre costat hi posaré la Carme perquè si ha de plorar no em mulli la meva samarreta...

    Que hagi sort amb la pel·lícula!

    ResponElimina
  5. Au, va, vine, Òscar, que anirem a fer una menta-poniol i brindarem pel bonic cadàver que ja no serem. Pago jo.

    ResponElimina
  6. Recordo al Cortazar -gens sospitós de feixista-explicant que, quan havia de xerrar del món amb el seu fill, se n'adonava del molt terreny que duia avançat pel sol fet que el nano llegís Tintins.
    També m'agrada aquesta de la Nothomb:"Llegeixes els Evangelis havent-hi el Tintín!" Llegia el Tintin per plaer i la Bíblia amb un esglai molt agradable. Imagino què podia ser llegir el Lotus Balu a la Xina maoísta...
    Ah, sí. La meva estrena també va ser a Sildàvia, rere El Ceptre. A partir d'aquell dia respecto la sigil·lografia.

    ResponElimina
  7. Doncs jo, Galde, penso passar-m’ho la mar de bé. Encara que no sigui Tintín.

    ResponElimina
  8. Girbén, no ho he pogut acabar de confirmar, però sembla que “El ceptre d’Ottokar” va ser la primera aventura traduïda a l’espanyol. Volguessis o no, tots havíem de passar per Sildàvia en un moment o altre.

    ResponElimina
  9. Com que ve al cas, deixa'm recordar el feliç moment que va suposar la troballa de la perduda cartografia sildava: http://foravial.blogspot.com/2010/03/sildavia-la-cartografia.html

    ResponElimina
  10. Doncs jo em vaig estrenar de petita amb el secret de l'Unicorn. El primer, marca. Serà doblement dolorós veure al cine aquest títol!

    ResponElimina
  11. Kalamar, trobo que tots aneu molt mal predisposats. Si estàs tan segura que no t'agradarà, et prendré per massoquista.

    ResponElimina
  12. Passar del paper a la pantalla sempre té les seves conseqüències i trobo que hem d'anar al cinema a veure una pel·lícula i no a recordar un mite.
    Jo ho sé....difícil.

    ResponElimina
  13. Una altra qüestió, Garbí, és si calia fer-ho. Però, si Hollywood s'ho proposa, qui és el maco que ho atura?

    ResponElimina
  14. Tot el que no sigui el Tintín dels àlbums, no és Tintín. Dit això, hem de deixar els prejudicis a banda. El de la pel·lícula és un possible Tintín. Si no ens agrada hauria de ser perquè la pel·lícula no s'ho val.

    ResponElimina
  15. Em pense que el públic al qual va adreçada la pel·li és més jove (i menys llegit) que vosté. I, potser, també que jo mateix.

    ResponElimina
  16. Molt d'acord, Enric, el de la pel·lícula és un personatge "vagament" inspirat en Tintín.

    ResponElimina
  17. Ja tens raó, Rasoir, i sobretot a un públic americà que no té la menor idea del que és això de Tintín.

    ResponElimina
  18. Possiblement no hi ha millor resum del segle XX que les aventures de Tintín. Per això tinc seriosos dubtes de l'acollida que pot tenir entre el públic del segle XXI.
    Jo ja estic esmolant les eines, però més que contra Spielberg contra tots els que gosin discutir-me la glòria de Tintín.

    ResponElimina
  19. Però tu has vist el tràiler, Santi? Crec que el jovent, més que ningú, hi caurà de quatre grapes.

    ResponElimina
  20. Com l'Òscar sempre he estat més d'Astèrix, encara que Tintín m'agradava molt, també.
    Què en penses de l'acusació de racisme que alguns han fet de "Tintín al Congo"?

    ResponElimina
  21. David, penso que sí, que “Tintín al Congo” és racista (i una de les seves aventures més fluixes), com tantes altres obres de l’època (“Allò que el vent s’endugué”, per exemple), però això no és motiu per prohibir-la, ni tan sols als nens. Tot és qüestió de fer entendre el context i no restringir la dieta cultural a les menges preparades.

    ResponElimina
  22. Això del Tintín és una secta! Matilde, que sigui doble!

    ResponElimina
  23. Sí, sí, he vist el tràiler i la cosa promet (tot i les infidelitats a dojo respecte als originals), però continuo tenint dubtes: una història sense mags, ni morts vivents, ni universos paral·lels pot atraure el jovent 2.0?

    ResponElimina
  24. Òscar, et repto a que ens desprogramis!

    ResponElimina
  25. No, no, si això us fa feliços, qui sóc jo?, pobre ignorant! (De fet sóc pobre i ignorant.) Però dubto molt que Hergé sigues mai un Déu per mi, i no principalment per filofeixista o racista, suposo que per d'adolescent haver escollit com a company d'aventures Astèrix enlloc del Tintín.

    ResponElimina
  26. Tin ... què? y etto, que é lo que é? (huis huis huis). Jo també vaig descobrir les notes a peu de pàgina ... amb els Asterix :D Elis elis. Òscar i Matilde, aquesta ronda la pago jo! Menta poniol per a tothom!

    ResponElimina
  27. Clídice, però jo les vaig descobrir abans. Avantatges de ser vell.

    ResponElimina
  28. Espero que la película sea un tanto distinta a las historietas... no porque éstas no me gusten (me encantan, especialmente siempre que aparece el profesor Tornasol), sino porque opino que las adaptaciones al cine deben aportar algo nuevo, diferente (puede que peor, pero hay que arriesgarse). Los puristas me echan miradas de odio cuando digo estas cosas, pero para mí una película que es exactamente igual a libro/cómic/serie que ya conoces es una pequeña pérdida de tiempo..,

    ResponElimina
  29. Completamente de acuerdo, si no, que filmen directamente las páginas de los álbumes.

    ResponElimina
  30. Jo crec que en les adaptacions —noveŀla, cine teatre, còmic, el què sigui—, i amb independència de quin sigui l'original i quina la adaptació, el nostre original és sempre el primer que ens arriba. El que vingui després difícilment deixara de decebre'ns.

    ResponElimina
  31. No n'estic segur, Brian; jo, per exemple, prefereixo El Senyor dels Anells de Jackson que el de Tolkien, tot i que primer vaig llegir el llibre. Potser si fos un fan total de Tolkien opinaria diferent.

    ResponElimina
  32. Penso anar a veure la peli el mateix dia de l'estrena, a primera hora de la tarda, a la fila set i amb les ulleres 3D a punt. I amb tota la bona voluntat del món.
    Però deixant Tintin a banda, el que m'ha emocionat del teu post és la cita d'un dels meus preferits de la meua infància Novaro: La zorra y el cuervo!!! Junt amb Sal y pimienta, eren els meus preferits! Encara recordo l'episodi en que el cuervo enganya a la zorra amb "el filigrano para el fricasé".

    ResponElimina
  33. Leb, encara ens hi trobarem. I Sal y Pimienta també el llegia, que de la Novaro (llevat de Vidas Ejemplares), no se'ns escapava ni un.

    ResponElimina
  34. Allau, no llegies Vidas ejemplares? No m'ho puc creure! Poques coses alimentaven la libido com aquelles històries. Quantes túniques esgarrinxades i quanta carn insinuada! A mi, tanta bondat em semblava perversa.

    ResponElimina
  35. Ai, Enric, sempre vaig tenir problemes amb la idolatria i els santets d'Olot.

    ResponElimina