dimecres, 30 de novembre del 2011

Perills d’escoltar desconeguts

“Ventajas de viajar en tren” d’Antonio Orejudo (editada el 2000 a Alfaguara i reeditada l’octubre de 2011 a Tusquets) compta d’entrada amb un títol irresistible i és, per tant, meritori que el text que hi ha al darrera estigui a la seva alçada o que encara el superi.

Una dona que acaba de deixar ingressat el seu marit a un psiquiàtric del Nord, pren el tren per retornar a Madrid. Al compartiment un desconegut que es presenta com Ángel Sanagustín, metge d’aquesta mateixa institució, li fa una pregunta inusitada: ¿Le apetece que le cuente mi vida?

Per descomptat, Sanagustín no espera la resposta i comença a explicar un munt d’històries delirants (que poden ser, o no, part de la seva vida), després fa mutis amb l’excusa d’anar comprar un refrigeri, deixant al seu darrere una carpeta vermella, plena de textos escrits per pacients psiquiàtrics.

Aquest breu resum només abasta les cinquanta primeres planes del llibre (un terç de la seva extensió) i ja conté al seu interior més peripècies i suggeriments que novel·les el triple de llargues. Orejudo és un mestre, tant de la densitat narrativa com de la fluïdesa lectora. En aquest particular viatge (no sempre en RENFE) ens toparem amb diverses patologies no exactament de manual, amb l’agent literària Helga Pato (la dona que va pujar al tren, després d’abandonar el marit al manicomi i que ja du la malaltia al seu cognom) i amb versions contradictòries d’uns mateixos fets. A l’autor l’interessa deixar clar que els llibres i la vida potser tenen punts de contacte, però no són mai el mateix. O sí que ho són?
—Si la gente se cree a pies juntillas lo que Martín, o cualquier otra persona, cuenta en un viaje de tren, como si hubiera una ley que obligara a contar la verdadera biografía, eso es problema de la gente. ¿Acaso hubo entre ustedes un pacto tácito —le preguntó a Helga— o un acuerdo explícito de sinceridad que le impidiera a él juguetear o inventarse su vida, si es que eso le entretiene y le madura?
Orejudo té fama d’escriure llibres que no s’assemblen gens els uns als altres. Respecte a “Un momento de descanso”, aquest és més ràpid, fragmentari i bèstia. Abunda en desequilibris mentals, deixalles i excrements. És brutal i divertit (a casa ha produït algunes riallades ben sorolloses). I una vegada més, després d’embolicar la troca amb una xarxa d’històries impossibles, se’n surt per arribar a una conclusió que sembla inevitable. No sé com s’ho fa aquest home, però em veig obligat a tornar-me a treure el barret (imaginari).

10 comentaris:

  1. Vaig llegir aquests dos llibre en dos dies seguits i part de les seves corresponents nits. Diferent però ambdós molt llaminers de llegir.Mentre Ventajas...em sembla una mena de sofisticat tebeo de l'Espanya negra a la manera de Mendoza, Un moment...sona més a veritat, és més compacte i és, sobretot, una sàtira de certes vidas universitàries, aquest a la manera de David Lodge.
    Jo també em trec el barret per Orejudo. Què hi fa que sigui imaginari? He fet el gest i he inclinat el cap.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  2. Glòria ho has resumit molt rebé: un momento és més proper que ventajas. Si no m'equivoco, et queda per llegir la seva primera i magnífica novel·la: "Fabulosas narraciones como historias". Glòria, tu continua.

    ResponElimina
  3. Sí, Allau, la primera i també l'última Reconstrucción i que s'afany a anar treient obres.

    ResponElimina
  4. Glòria, crec que en gaudirem tots dos.

    ResponElimina
  5. No el coneixia, miraré de fer-me amb un exemplar

    ResponElimina
  6. LLegir desconeguts, en canvi, lluny de ser un perill pot obrir finestres a móns que ve de gust visitar. Apuntat!

    ResponElimina
  7. Aris, José Luis i Ferran, no és un consell és gairebé una ordre ;p

    ResponElimina
  8. Per descomptat que el títol és llaminer. Els viatges en tren (o en diligència, o en vaixell) sempre han sigut una bona excusa per explicar històries de gent que explica històries. Quin auditori més fidel, que aquell que no pot escapar del compartiment o del menjador? :)

    ResponElimina
  9. Brian, també és un títol irònic, perquè de la conversa surten bastants embolics.

    ResponElimina