Hildesheim (1 de 2)

L'ajuntament el 1895

Un dels motius que dissenyen els itineraris de les meves vacances són els indrets catalogats per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. El criteri pot ser tan arbitrari com qualsevol altre, però sembla més respectable que les estrelles Michelin, i assegura sempre monuments de caràcter únic. Una altra cosa és que l’originalitat del conjunt vingui acompanyada de la capacitat per desvetllar-nos l’interès; més d’una vegada he patit una decepció amb peces patrimonials a les quals no he sabut trobar la gràcia. Que no tot ha de ser l’Alhambra, vaja.

L'ajuntament 2.0

Hildesheim, ciutat de la Baixa Saxònia de poc més de cent mil habitants a uns trenta quilòmetres al sud-est de Hanover (i de la qual no n’havia sentit parlar en la vida), pot presumir de dos edificis classificats per la Unesco i no per això crec que justifiqui del tot la visita. La cançó ja és coneguda i Hildesheim és una ciutat més d’aquelles a les quals la Segona Guerra Mundial els canvià la cara, o directament els hi esborrà, en part perquè foren particularment adeptes al Führer.

El passeig des de l’estació fins el centre discorre per una típica zona de vianants alemanya, de les més impersonals que recordo. Asseguren que la Marktplatz (o plaça Major) fou en el seu dia una de les places més boniques del món i, encara que ha estat reconstruïda amb amor (i que la nostra visita coincideix amb el dia de mercat), d’alguna forma es percep el dèficit d’autenticitat.

Un dels punts d’interès, marcat per la Unesco, és la catedral romànica dedicada a la Mare de Déu, i en especial les seves portes de bronze. Malauradament, l’edifici es troba en plena restauració, envoltat de tanques i exclòs de tota visita. També haurem d’oblidar aquest roser suposadament mil·lenari que continua creixent al claustre. Trucs turístics que venen funcionant des dels temps medievals.