La maledicció de l’obra maleïda (1 de 2)

Füssli il·lustra "Macbeth"

De supersticiosos, el món en va ple i ni la ment més racional els convencerà que això seu no arriba ni a pseudo-ciència. Per tant, de l’existència de persones, objectes i conceptes que són essencialment malastrucs, tothom en té alguna idea (que creu) precisa i digna de demostració matemàtica.

Coneguda és l’aversió que sent la professió teatral per la roba de color groc. Sempre havia sentit dir que el motiu era que Molière va morir en escena vestit d’aquest color. Bé, no va ser exactament així, de fet estava representant la seva darrera obra “El malalt imaginari” (quina ironia!) quan va patir un atac que tanmateix no l’impedí acabar la funció. No fou fins poques hores més tard que va expirar. Curiosament la Wikipedia en anglès sosté que el color que porta mala sort és ell verd, perquè així vestia Molière a la seva actuació final. La Wiki francesa no es pronuncia. I ja és curiós que aquestes creences irracionals —igual que la discrepància entre el dimarts 13 i el divendres 13— respectin les fronteres culturals. 

Aquests dies d’inici de tardor alguns referents de la història de la malastrugança em fan companyia i m’obliguen a replantejar-me la meva visió escèptica de la vida. El primer és Àlex Rigola, que estrena “Mcbth” al Temporada Alta de Girona. Darrera d’aquesta paraula impronunciable (i devoradora de vocals) s’hi amaga el “Macbeth” de William Shakespeare, que ja fa segles que carrega sobre les seves espatlles un anunci de mala sort pel qual no he trobat justificació gaire documentada. Es veu que ja a l’època de la seva estrena es deia que l’autor havia utilitzat conjurs autèntics en el parlament de les bruixes i des de llavors s’ha considerat irresponsable i gairebé suïcida mencionar el nom del protagonista entre les quatre parets d’un teatre. Per evitar les conseqüències de la maledicció s’han proposat diversos mètodes rituals com són fer tres voltes a la mançana del teatre, escopir sobre l’espatlla esquerra o llençar un renec. Dins de la professió s’utilitza habitualment l’eufemisme “l’obra escocesa”; però Rigola, sempre trencador, proposa una alternativa més agosarada.

Per altra banda aquest divendres inicio la temporada del Liceu amb “La forza del destino” de Giuseppe Verdi, una obra d’argument ridículament impossible que també carrega sobre la seva esquena una pèssima reputació de dissort. Entre els motius que fonamenten aquesta opinió es cita, per exemple, els desgraciats últims anys de l’autor del “libretto” Francesco Maria Piave —malaltia i paràlisi, germà empresonat, mare boja, misèria...—, a la que seria la seva darrera col·laboració amb Verdi. També es comenta que rarament aquesta òpera és estrenada per la totalitat del repartiment anunciat inicialment, ja que sempre hi ha substitucions d’última hora causades per les més diverses contingències. Diuen que les pífies escèniques són freqüents durant la seva representació: barbes postisses que cauen, personatges que ensopeguen amb l’atrezzo o obliden el text. Incidents molt freqüents a tot el gran teatre del món i que no tindré en consideració a menys que algú em presenti un estudi estadístic des d’una òptica estrictament científica. De coincidències circumstancials, com que l’u de setembre de 1939, quan Alemanya envaí Polònia i inicià la Segona Guerra Mundial, s’estigués representant “La forza del destino” a Varsòvia, prefereixo no fer-ne esment: coses així passen cada dia per a qui no encalça la circumstància màgica.

A partir d’aquests arguments fútils, i tal com passava amb “Mcbth”, queda de bon to entre els experts no mencionar l’obra pel títol i maquillar-la com “la vint-i-quatresema òpera de Verdi”, “l’òpera escrita per a Sant Petersburg” (on s’estrenà) o “la Potenza del Fato”. 

L’únic testimoni creïble d’aquest recurrent mal “fario” l’he trobat a la Metropolitan Opera de Nova York el març de 1960. Quan el baríton Leonard Warren es disposava a iniciar la “cabaletta” de l’ària “Morir, tremenda cosa”, va caure fulminat en plena escena. No em sembla raó suficient per embrutar l’honor de la peça, però pel supersticiós basta i sobra. Aquest fou el cas de Luciano Pavarotti, que no va gosar mai interpretar Alvaro, la part del tenor. I si Franco Corelli va encarnar el paper, es rumoreja que ho va fer amb esporàdiques aferrades al paquet com a sortilegi protector.