diumenge, 14 d’octubre de 2012

Mare natura

Suposo que pocs espectadors acudiran a veure “Lo imposible”, el segon llargmetratge del barceloní Juan Antonio Bayona després de l’èxit d’”El orfanato” (2007), sense saber que tracta de les vicissituds d’una família que va patir el catastròfic tsunami que arrasà les costes de l’Índic el dia de Sant Esteve de 2004. Per poc que hagueu vist tràilers i llegit les entrevistes promocionals, sabreu que el guió es basa en el cas real d’una família espanyola (matrimoni amb tres fills) que es trobava de vacances a Tailàndia en aquell moment, i que contra tot pronòstic es va salvar al complet (encara que no es pot dir que en sortissin indemnes). Com que els mateixos autors no s’amaguen de revelar el desenllaç, crec que és just no tractar la pel·lícula com si contingués un element de suspens. Però ja tornaré sobre la qüestió més endavant.

Començaré pel més fàcil, la pura epidermis del film, que és d’una professionalitat aclaparadora. Si bé al repartiment predominen els noms anglosaxons amb dues estrelles mundials al capdavant (qüestió de mercat), l’equip tècnic té un cor que gira entorn de la fructífera ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i en el seu centre trobem Bayona, pura destil·lació de Trinitat Vella, si se’m permet el xovinisme. Habitualment miro d’evitar el cofoisme, però cal reconèixer que aquesta producció bàsicament local pot mirar a la cara sense avergonyir-se a qualsevol esforç de Hollywood. I segur que per un pressupost descaradament menor.

“Lo imposible” compta amb dues estrelles propulsores: Naomi Watts qui, d’ençà que va ballar davant de King-Kong sense fer el ridícul, sembla que està per damunt del bé i del mal, i Ewan McGregor, noi bufó que no sol molestar, encara que el prefereixo al costat de Polansky, que no pas amb George Lucas i els seus ninots de fira. Però el veritable protagonista, que centra el punt de vista, enamora la càmera, i lliura els moments més punyents, és Tom Holland, que interpreta l’adolescent Lucas amb una autoritat enlluernadora, rèplica perfecta a la veterania de la Watts.

Malgrat que l’espectador sap que la cinta acaba “bé”, no pot evitar la tensió des del seu inici quan contempla l’arribada de la família a l’aparent paradís tailandès en escenes tan plàcides com ominoses. A partir del moment que les forces de la natura esclaten, comença una odissea d’horror que arriba a implicar l’espectador fins afectar-lo físicament. En el camí de mort, confusió i por, hi ha també moments per la maduració i l’expressió dels sentiments, de vegades de forma desbordada, però d’altres d’una forma molt subtil que atribueixo a l’intel·ligent guió de Sergio G. Sánchez. De totes maneres li hauria demanat que, si realment tot el que es narra va succeir així i encara que la pel·lícula es tituli com es titula, eliminés algunes coincidències tan improbables que només poden succeir a la realitat, però que en una obra de ficció són difícils de pair.

Els meus dos principals retrets són una banda sonora massa intrusiva que paradoxalment fa disminuir l’efecte que vol aconseguir i una visió de la catàstrofe centrada en les víctimes occidentals. Veient la pel·lícula fa la sensació que la majoria dels afectats foren turistes, ja que la població local només hi apareix en la forma de samaritans benintencionats o en la d’equip mèdic depassat per les circumstàncies.

Pecats menors d’una pel·lícula contundent que exigeix un espectador amb certa vocació masoquista i bona disposició a deixar anar un petit tsunami pels llagrimals. 

8 comentaris:

  1. Mira que ens ho poses bé, però em sembla que ni així. A priori no li acabo de veure l'interès a una catàstrofe tan "sobada" que sabem com acaba.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Part de mi és amb tu, Enric, però té elements que m'estimo més no haver-me perdut.

      Suprimeix
  2. Les teves anàlisis són tan ajustades que no arribo a saber si hi haig d'anar o no. Potser no hauria de dependre de la teva estupenda crònica però, noi, em pot.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, depèn molt de si trobes o no satisfactori una descàrrega d'emocions i sentiments davant d'una pantalla.

      Suprimeix
  3. no tenia pensat anar-la a veure, ja he vist el trailer i no em sedueix, diuen que els primers 50 minuts són impresionants com salvad al soldadp Ryan, pero aquesta del Ryan després no hi ha qui l'aguanti. No crec sigui el cas de lo Imposible, però no em sedueix gaire anar-la a veure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Francesc, el principi és contundent, però si el tràiler no t'ha seduït, poc s'hi pot fer.

      Suprimeix
  4. No li nego mèrits però no m'hi trobaran. Per cert, podien haver posat una mare més 'hispànica' com la real. L'oblit de les víctimes locals sembla que també fa una mica d'angúnia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Júlia, a la pel·lícula la família és de nacionalitat no precisada però clarament anglo-saxona. I això que a penes hi apareguin víctimes tailandeses no ho perceps a menys que indaguis en el teu record del film.

      Suprimeix