El Hobbit turista

A diferència de la trilogia d’El Senyor dels Anells, la qual m’havia llegit sencera dues vegades, a penes sabia res de la novel·la El Hobbit, si no és que tractava dels seus antecedents i que el seu to era més lleuger, com correspon a una obra pensada pels infants. De totes maneres, davant de l’imminent projecte cinematogràfic de Peter Jackson, no calia si no fer una mica de números per veure que alguna cosa no quadrava. La trilogia d’El Senyor dels Anells, tal com Tolkien la va escriure, deu ocupar unes 1.600 pàgines, mentre que El Hobbit amb prou feines arriba a les 300 planes. La versió cinematogràfica de la trilogia va ocupar nou hores ben llustroses repartides en tres cintes i, encara que alguns episodis de l’original s’eliminaren (Tom Bombadil!, s’exclama algun fan) i certs detalls de la trama es passaren una mica per alt, l’adaptació es pot considerar gairebé un triomf. En canvi, esmerçar el mateix metratge i la mateixa estructura de tríptic per traslladar a la pantalla un llibre que no arriba a la cinquena part dels anteriors, sembla tant una abominació narrativa com una maniobra destinada a escurar-nos les butxaques durant tres anys consecutius pel simple fet que la majoria dels mortals estem disposats a comprar-li a Peter Jackson qualsevol bunyol sobre la Terra Mitja que ens vulgui vendre.

I tot aquest paràgraf introductori per acabar dient que, un cop superat l’entrebanc del naixement del meu nebot Roger, hem passat alegrement per taquilla per empassar-nos El Hobbit: un viatge inesperat, amb la seguretat que les seves tres hores menys deu minuts contindrien molta palla, com així ha estat. I és que el seu argument és d’una simplicitat que contrasta ofensivament amb la seva durada. Tot plegat, una colla de tretze nans, patrocinats pel mag Gandalf, convencen el sedentari hobbit Bilbo a partir a la recerca d’aventures i a recuperar la seva terra perduda, arravatada pel drac Smaug. I, de moment, no hi ha més.

Els 166 minuts del film es demostren incapaços d’ensenyar més que el principi de l’aventura i, per tant, són dramàticament soporífers, s’allarguen fins els límits del tedi i en alguns casos només es justifiquen per l’oportunitat que ofereixen de tornar a veure els actors de la saga anterior (Ian Holm, Hugo Weaving, Cate Blanchett), ja que argumentalment no aporten res. En succeir les dues aventures en un mateix univers, es fa difícil fer concordar l’atmosfera èpica d’El Senyor dels Anells amb el to més juganer d’El Hobbit i, malgrat alguns moments de violència, aviat queda clar que aquí realment ningú no està en perill i que, per tant, no cal patir, encara que s’enfrontin tretze nans amb un milió d’orcs. 

No tot a aquest primer porticó d’El Hobbit és negatiu. L’elecció de Martin Freeman pel paper de Bilbo sembla adequadíssima, tant pel seu aire insegur i familiar, com per la seva màgia i el seu caràcter entranyable (res a veure amb el Frodo psicòtic d’Elijah Wood, que també fa aquí un cameo inútil); Freeman sembla haver nascut per fer de hobbit a la vida civil. El Gandalf d’Ian McKellan i sobretot el Gollum d’Andy Serkis continuen figurant entre els trumfos de la pel·lícula. De fet, la llarga escena entre Bilbo i un Gollum d’espectaculars prestacions computeritzades és un dels grans moments del film. En quant als tretze nans que ens acompanyen al llarg de tot el viatge, amb l’exclusió del Thorin de Richard Armitage, són tan grotescos com indistingibles i francament no conviden a cap empatia.

Els fans acèrrims i acrítics d’El Senyor dels Anells de Jackson, que semblen ser els únics destinataris d’aquesta pel·lícula (a la manera dels nens molt petits, a qui res els agrada més que la repetició d'un conte conegut), gaudiran de retrobar-se amb la vibrant música de Howard Shore, amb les vistes aèries d’una Nova Zelanda de postal i amb alguns decorats familiars com els de Rivendel i la Comarca. Potser perquè hi ha hagut molts temps morts durant els quals t’hi podies fixar, l’estètica del film (encara que m’asseguren que és la mateixa) m’ha semblat molt més llepada que a la sèrie original.

El Hobbit: un viatge inesperat, amb les seves arítmies de guió, els seus farciments incomprensibles i els episodis que no condueixen enlloc, és una obra fallida que només se salva pel que té de déjà vu d’un precedent immensament superior i universalment admirat. Ara dic que no, però d’aquí un any, quan s’estreni El Hobbit: La desolació de Smaug, qui sap si no tornaré a caure en la temptació per donar-me el plaer de dir pestes de Peter Jackson una vegada més. Encetarem una nova tradició nadalenca.