Pobres mascles

El cinema de Cesc Gay m’agrada perquè sempre posa en primer terme les relacions humanes i ho fa amb subtilesa i veritat dramàtica. M’imagino que tots els actors del país pagarien per intervenir a les seves pel·lícules, donades les possibilitats que ofereixen els seus guions i per això és fàcil de comprendre que a “Una pistola en cada mano” (títol poc afortunat) hagi pogut aplegar un repartiment somiat amb algunes de les primeres figures de l’escena nacional.

La cinta s’articula en diverses històries successives inspirades per la pregunta ben explícita: de què parlen els homes, quan no els senten les dones? No, no espereu converses sobre sexe i futbol; Gay i el seu coguionista Tomàs Aragay demostren una mà molt fina per descriure a través de diàlegs a dos les pors, les mentides, la frigidesa sentimental i l’autoengany que afligeixen el mascle urbà. Potser mai abans el director s’havia mostrat tan dur amb els seus personatges, als quals contempla malgrat tot amb una irònica pietat. Com molt bé observa Júlia Costa, aquesta visió unànimement negativa del gènere masculí no sembla ofendre cap correcció política, mentre que un retrat equivalent dedicat a les dones seria titllat immediatament de misogin.

La veritat és que “Una pistola en cada mano” es deixa veure molt bé, té un guió excel·lent i retrata una Barcelona fotogènica i immediatament reconeixible. A més compta, com ja he dit, amb grans actors, tots oferint el millor d’ells mateixos. Deixeu-me destacar entre els meus favorits, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Luis Tosar i Leonardo Sbaraglia; i entre elles (perquè també hi ha elles) Candela Peña i Clara Segura; però no es pot ser injust amb Leonor Wattling, Cayetana Guillén-Cuervo, Jesús Cámara, Eduardo Noriega, Alberto Sanjuan i Jordi Mollà. Molt recomanable per ambdós sexes.