La maledicció de la Bond Girl (3 de 3)

L’argument més sòlid que recolza la teoria sobre el poc futur que tenen les actrius que fan de noia Bond l’aporta Ursula Andress, icona per excel·lència de tota la sèrie. La seva presència en agressiu biquini blanc a “Dr. No” (1962) marcaria tot el futur estètic (tòrrid però sovint insignificant) de les successives acompanyants de l’espia amb llicència per matar, almenys fins que el mateix James Bond/Daniel Craig superés aquest moment “Venus sorgida de les aigües” a “Casino Royale” (2006). Confio que ningú no em contradirà, si afirmo que Andress és una actriu inexistent. El seu únic paper digne de menció a la Història del Cinema Universal, apart de l’Afrodita de “Furia de titanes” (memorable gràcies als efectes especials de l’immens Ray Harryhausen), serà el de Vesper Lynd a la inclassificable “Casino Royale” de l’any 67, on Bond era a la vegada David Niven i Woody Allen. Amb això queda tot dit.

Maud Adams

Abans de mencionar altres noies Bond caigudes a l’anonimat i la desgràcia, serà bo recordar la sueca Maud Adams, l’única que ha fet doblet a la sèrie de pel·lícules oficials i a més amb dos personatges diferents. Aparegué primer com a secundària a “The Man with the Golden Gun” (1974) i després a “Octopussy” (1983) com a titular de ple. No ho va fer del tot malament, potser perquè va ser una de les menys explosives noies Bond i per tant va haver-se d’esforçar a actuar una mica; però la seva carrera posterior caigué en una digna mediocritat.

Daniela Bianchi

Cronològicament la segona de la llista fou Daniela Bianchi (“From Russia with Love” (1963)). Era atractiva, però algú se’n recorda d’ella? No m’estranya, perquè va abandonar l’actuació el 1968, amb només 26 anys. Claudine Auger, després de la seva intervenció a “Thunderball” (1965) ha mantingut una carrera discreta a França, però sense cap rellevància internacional. I què em dieu  dels noms de Maryam D’Abo (“The Living Daylights”, 1987), Izabella Scorupco (“GoldenEye”, 1995), Carey Lowell (“Licence to kill”, 1989), Jill St. John (“Diamonds are Forever”, 1971), Mie Hama (“You Only Live Twice”, 1967), Tanya Roberts (“A View to a Kill”, 1985), Denise Richards (“The World is not Enough”, 1999) o Lois Chiles (“Moonraker”, 1979)? Si alguna d’elles us sona, segur que és per la raó equivocada, encara que he de confessar una certa parcialitat envers Chiles, que gaudí d’un paper prominent al famós “Gatsby” (llavors) de Robert Redford. En quant a la Richards, mereix tota mena d’aplaudiments i corones de llorer per haver representat no només la més improbable de les científiques nuclears de la història del cinema, sinó de tota la història de la Humanitat. Un triomf d’incompetència que encara fa riure ara als addictes a la sèrie.

Denise Richards, eterna aspirant al Nobel

De les noies-esquer més recents, com són Olga Kurylenko (“Quantum of Solace”, 2008) o Naomie Harris (“Skyfall”, 2012), el feixuc veredicte de la Història dirà la seva, quan toqui. Naomie Harris té almenys un futur assegurat com a Eve Moneypenny i certament la noia apunta bones maneres.

I he deixat pel final dos casos propers i oposats a la vegada, agermanats per una similar caiguda en l’oblit. Començaré per la morena Barbara Bach (“The Spy who Loved Me”, 1977), que no ho va fer pas malament al costat de Roger Moore, i d’ençà que conegué Ringo Starr al rodatge de “Cavernícola”, no ha emprenyat ningú d’altre. En altres paraules, es va retirar l’any 1986 per confirmar la maledicció entorn de la qual se centren aquests articles.

I arribem així al punt més baix de la sèrie, al nadir de la ignomínia pel que fa a noies Bond. Cal presentar doncs a Britt Ekland (“The Man with the Golden Gun”, 1974), també coneguda com Miss Mary Goodnight. Aquesta sueca, avui encara de bon veure, té l’honor d’haver assolit una sima d’ineptitud interpretativa sense parió en la seva intervenció a la saga 007. El nom us serà familiar perquè va estar casada amb Peter Sellers i mantingué una sonada aventura amb Rod Stewart: el tipus d’activitat ofensiva que t’assegura una certa perdurabilitat a la premsa britànica sensacionalista. Res a veure amb allò que coneixem com a art dramàtic.

Britt, no et van dir que no toquessis cap botó?