dimecres, 19 de juny del 2013

Psicodrama, Nova York

Charlie Kaufman fou el guionista més admirat a Hollywood durant el breu període que va de 1999 (“Being John Malkovich”, dirigida per Spike Jonze) fins a 2004 (“Eternal Sunshine of the Spotless Mind”, dirigida per Michel Gondry i anomenada aquí “Oblida’t de mi”). L’any 2008 decidí estrenar-se a la direcció amb “Synecdoche, New York”, un cop de cap que fou rebut amb escàs èxit comercial i extrema divisió crítica, encara que (com tota obra basada en l’excentricitat) s’ha fet amb la seva pròpia banda d’admiradors particulars. Com que no l’havia vista i aquests dies l’han recuperat al Boliche, allà que me n’hi vaig anar, atret pels títols pretensiosos com una abella a la mel.

El títol, pensat per foragitar espectadors, en realitat juga amb el nom de la ciutat de Schenectady a l’estat de Nova York, on està rodada part de la pel·lícula; però també es refereix a la sinècdoque, figura d’estil en la qual la part representa el tot o viceversa. Potser explicant una mica l’argument s’entendrà millor això de la sinècdoque.

Philip Seymour Hoffman —protagonista absolut i evident alter ego de Kaufman— fa de Caden Cotard, un dramaturg i director teatral al qual trobem en un moment particularment baix de la seva vida. Afligit per diverses malalties possiblement psicosomàtiques, a més d’algun dolorós accident domèstic, llegeix morbosament les necrològiques i creu que tots els programes de televisió parlen d’ell. La seva dona (Catherine Keener), raonablement farta, agafa la filla i se’n va a fer de bohèmia a Berlín. Caden inicia una problemàtica relació amb la taquillera del teatre on dirigeix “La mort d’un viatjant” (Samantha Morton), però s’acaba casant amb la primera actriu (Michelle Williams). Una oportuna beca milionària li permetrà fer el muntatge teatral somniat: en un hangar descomunal escenificarà la seva pròpia vida a un nivell cada vegada més hiperrealista, fins arribar als extrems d’aquell conte de Borges on l’extrema escala del mapa acabava confonent-se amb el territori.
Així que els personatges de la pel·lícula comencen a disposar d’actors que representen els seus papers, entra en joc la “mise en abyme” pròpia dels emprovadors de sastreria, i es produeixen situacions estranyes, com quan l’actor que fa de Caden Cotard adquireix tanta importància que requereix un segon actor que faci el seu paper (o sigui el paper d’actor que fa de Caden Cotard).

Moment màgic on Emily Watson fa de Samantha Morton i Tom Noonan de Philip Seymour Hofman
Tot això pot sonar bastant embolicat i pretensiós, però la veritat és que passa força bé, encara que no sempre s’entengui. El guió propicia algunes imatges visualment potents, com aquesta Nova York a escala real, enquibida dins d’un hangar, on volen els zepelins; o la casa en combustió permanent, on viu Hazel (i on morirà abrasada). Hi ha al·lusions més abstruses: el cognom del protagonista bateja la síndrome de Cotard, malaltia mental que indueix a creure’s mort o amb els òrgans putrefactes.

Potser és el moment de dir-ho clarament: una de les interpretacions més esteses de la pel·lícula defensa que tota ella és el deliri del protagonista durant les seves últimes hores (o minuts) de vida. I sí, el film respira mort pels sis costats del cub, i és una mort per la qual no estic disposat a dedicar gaire sentiment. Prefereixo lamentar que “Synecdoche, New York” dilapidi un munt d’actrius de primera magnitud en papers que no les fan justícia. A les mencionades afegiu-hi Hope Davis, Emily Watson, Jennifer Jason Leigh i Dianne Wiest (un pòker de somni humit per a completistes).

I, francament, que tot va malament i que acabarem morint, no són ni bones ni noves notícies. O sigui que, de forma digna de Kaufman, caldrà demanar-li que s'oblidi de nosaltres.

4 comentaris:

  1. La veritat, em va semblar una pedra considerable. ELs altres guions que cites són ingeniosos, però Synechdocque em va fer adormir. RIP, Charlie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, jo curiosament la vaig seguir bastant despert; però per descomptat és una empanada.

      Elimina
  2. Empanada està clar que ho és, i sembla que una mica indigesta, però això de jugar amb els personatges i els actors té la seva gràcia, no? (com a idea, almenys). Quin bé de déu d'actrius, tota la raó!
    Dissabte nem al cine (bien!), però em sembla que aquesta no serà L'Escollida....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Gemma, millor escollir-ne una altra, que aquesta no és precisament una pel·lícula estiuenca.

      Elimina