dijous, 6 de juny del 2013

Vides vistes

De vegades em sorprenc reflexionant sobre com han canviat les coses en vida meva tecnològicament parlant, sovint a una velocitat que jo diria superior a la de generacions anteriors. Perquè no és només que hagi contemplat el naixement de noves tècniques i aparells, sinó que també he estat testimoni de la seva defunció en un temps molt més breu del que caldria esperar. Així he viscut ascendències i caigudes imprevisibles com les de les cassettes, el Letraset, el ciclostil, la fotocòpia o el CD, mentre que altres inesperades extincions es perfilen a l’horitzó com, per exemple, la de les sales de cinema.

Però ara volia referir-me al canvi d’actitud en relació a la fotografia, més en concret al que es podria anomenar fotografia personal, la que reprodueix instantànies de la vida privada de l’autor i el seu entorn. Qui sigui soci de Facebook ja sap que, qui més qui menys, tothom cau en la temptació de publicar una foto que testimonia que el sospitós en qüestió ha estat allí. I perquè jo ja tinc una edat, però a tots ens consta que les generacions més tendres senten una veritable obsessió per documentar al minut les seves anades i vingudes al wàter i més enllà mitjançant l’art de l'autoretrat fotogràfic, fins a l’extrem que autoretratistes contumaços com Rembrandt o Van Gogh sentirien vergonya aliena. 

Aquest escrupolós reportatge sobre la vida pròpia pot fregar el patetisme quan la vida pròpia no dóna més de si i el narrador compulsiu es retrata insistentment sobre un fons fix (per no parlar del depriment gènere, amb derivacions eròtiques, de la foto davant del mirall del lavabo).

Cada vegada és més freqüent veure com algú fotografia amb el seu mòbil els productes d’una botiga, bé per compartir-los a les xarxes socials, bé per demanar el parer de la seva parella sobre la conveniència d’adquirir-los. En alguns restaurants que volen mantenir el seu prestigi comença a prohibir-se la fotografia i retransmissió frenètica de tot el que se serveix a taula (per cert, apunteu entre les extincions cantades, la de la càmera fotogràfica no professional: el telèfon/tauleta/giny-del-moment ja farà el fet).

Us recordo que això no sempre fou tan democràtic ni acumulatiu i que per a generacions anteriors la fotografia es limitava a les grans ocasions (matrimoni, servei militar, fi de batxillerat o sortida dominical davant del monument a Colom amb ruc de cartró inclòs) i era sempre de pagament. Quan vaig néixer, als anys 50, corrien ja càmeres d’ús “amateur” tot i que encara s’envoltaven d’una certa mística, com si calguessin coneixements esotèrics per utilitzar-les. Afortunadament la mare tenia interès i traça per documentar els nostres primers anys, i m’adono ara que no tots els companys de generació poden gaudir d’un reportatge similar.

En aquella època no era tan estrany com és ara passar per la vida sense deixar una estela iconogràfica. Em sorprèn (i molt) que la primera vegada que vaig ser a París als dotze anys o el meu inter-rail d’estiu amb l'Ernest no estiguin documentats gràficament.

Les prioritats eren unes altres. No tinc cap imatge com a “aide-memoire”. Recordo tot el que era important. Perfectament
.

30 comentaris:

  1. La nevada del 62 documentada pel que veig. Ara Facebook seria una tempesta de fotos de la nevada...

    Sobre els viatges que has fet i no hi ha documentació gràfica ja m'agradaria saber la versió dels acompanyants. Segur que no coincideix amb la teva...

    Sobre tot això en Joan Fontcuberta ara hi està treballant i reflexionant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, la nevada del 62 crec que sí que la tenim ben documentada, perquè va semblar un esdeveniment irrepetible.

      Els successius relats d’un viatge anirien alterant el seu record. De fet, només recordem allò que prèviament ens hem relatat.

      Elimina
  2. És veritat, ara hi ha una sobredosi de fotos i reconec que hi participo, no sé ni on tinc la càmera de fotos, però amb l'iphone faig un munt de fotos i vídeos (però en publico poques, crec). D'una banda, es perd aquella "força iconogràfica" de quan hi havia poques fotos, és veritat, però la possibilitat de retratar qualsevol moment quotidià, espontàniament, també m'agrada. En fi, com en moltes coses, es perd i es guanya...

    Un dia parlem de les sales de cine...

    Per cert, quin d'aquests infants ets?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que trobo, Gemma, és que amb l’excés de material, després rarament es revisa. S’ha perdut aquell costum esporàdic de mirar els àlbums familiars.

      Dels tres nens de la foto sóc el d’enmig.

      Elimina
  3. No crec que s'acabi la càmera fotogràfica no professionals, a no ser que aparegui algun giny que substitueixi les reflex. Bé, ja en parlarem d'aquí a deu anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, jo no gosaria fer profecies. Haguessis encertat l'estat de la qüestió fa una desena d'anys?

      Elimina
  4. potser per que abans es feien les fotos quan pertocava, aniversaris, excursions, trobades..i ara es una cosa quotidiana i compulsiva que s'ha transformat en una fotessa.
    Es diu que les fotografies atrapen el temps i el guarden, però diria que ara el que fan és malbaratarlo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sempre es documentaven, Francesc, perquè de les meves excursions i sortides d’infància i joventut a penes tinc fotografies, mentre que ara es retraten fins quan van al lavabo.

      Elimina
  5. Sembla mentida que un trist adverbi (en el sentit de un i no més)m'hagi pogut tocar tant la fibra. Els adverbis estan infravalorats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no sé perquè tots els estilistes literaris els desaconsellen. A mi m'agraden.

      Elimina
  6. La foto és fantàstica i, especialment, el nostre cosinet queda perfectament retratat (per fora i per dins).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament la foto me la va passar el cosinet Nanook.

      Elimina
  7. Pots incloure la pintura a l'oli entre els difunts dels darrers temps. Curiosament la foto viu un moment dolç a les galeries d'art; o amarg, perquè veus cada nyap... (No pas l'Antoine D’Agata a la Taché -ben estremidor)...
    La foto replica l'evolució de l'escultura greco-romana (dels fantàstics kouros arcaics a la multiplicació d'estèrils busts de mediocres)... I no trigarem (ara que scàners i plòters 3D ho possibiliten), a què tot quisqui vulgui tenir el seu bust de resina l'immortalitzi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, aquest futur amb els fantasmes de la família reproduïts en resina m’ha fet esgarrifar. Potser suposarà la desaparició dels nans de jardí.

      Elimina
  8. El de la dreta, no? Si sembla que ja està reflexionant sobre la fotografia i el pas del temps... (eh, potser no).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que no sóc el de la dreta (tenies un 33% de possibilitats d'encertar-la).

      Elimina
    2. Glups, jo a aquest nen el veig més un futur home d'acció :D

      Elimina
    3. T'has fixat que anava en pantalons curts? Això sí que era una educació espartana.

      Elimina
    4. El que jo deia, un home d'acció...

      Elimina
  9. Si fas un comunicat oficial, el subscric. S'ha banalitzat la fotografia i el record.

    ResponElimina
  10. Potser un comunicat seria fer-ne una gra massa; constatem-ho i prou.

    ResponElimina
  11. Cada vegada faig menys fotografies, de fet ha passat amb moltes coses, quan són a l'abast de tothom trobem que s'ha frivolitzat el tema. Potser tampoc és ben bé així, és com ha de ser a causa dels canvis tècnics i de cost. Per cert, hi ha gent que sembla que viatgi per retratar, però això no és d'ara.

    ResponElimina
  12. Crec que en totes aquestes valoracions del present també hi sura un cert elitisme per part dels privilegiats retratistes d'ahir, jo no vaig tenir màquina de retratar fins que vaig ser molt grandeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si coneguessis (com jo) persones que es retraten unes vint vegades per hora, no interpretaries la nostàlgia del passat com elitisme.

      Elimina
  13. Ara sí que m'has deixat ben parat. Llavors, les fotos de noies -lleugeretes de roba o sense, directament- a l'espill, que surten per tot arreu, ¿no és una publicitat de mòbils? Osti, quin despago, que diria ma mare. Ja veig que, tot i la neu, els pantalons curts eren reglamentaris. Jo no vaig tindre els meus primers de llargs fins els catorze anys, cosa també de reglament.

    ResponElimina
  14. Jo em sembla que vaig tenir uns pantalons llargs abans, com a cosa extraordinària i irrepetible. No vegis la il·lusió que em va fer.

    ResponElimina
  15. mai m'ha agradat fer fotos, posar coses entre els ulls i la vida sempre m'ha fet mandra -això i la meva ineptitud manifesta amb la tecnologia, és clar-. Això si, el pare se la va passar fotografiant-me prou, pels temps que eren, i li ho agraeixo. Mai més he quedat tan bé en una fotografia :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I no em negaràs que ara fa gràcia revisitar aquells fantasmes del passat que érem nosaltres.

      Elimina
  16. d'aquestes tones de fotos foteses, costarà molta feina triar i remenar, que s'ha de preparar la presentació de rigor a bodes i celebracions vàries, i començarà més d'un a maleir-se per haver posat la boca fent morritos i altres posturetes ridícules.

    Quin fred a les cametes, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, precisament vinc d'una reunió de companys d'escola i com que teníem poques fotos de l'època i la majoria eren d'una qualitat molt justeta, hem fet molta via però ens hem emocionat molt.

      Elimina