dimecres, 11 de desembre del 2013

Roma era una festa

De l’art particular de Paolo Sorrentino coneixia dues obres tan antitètiques com “Il divo” —implacable i molt creatiu retrat de l’etern Giulio Andreotti— i This must be the place —una autèntica marcianada amb rockers, maletes de rodes i holocaust—. L’aclamada “La grande bellezza”, que el dissabte s’endugué aquest premi del cinema europeu que solen donar a Berlín i que no recordo com se diu, sembla una barreja de les dues: una manera com una altra d’intentar començar a descriure l’indescriptible. “La grande bellezza” és el doble retrat, el d’un personatge i el d’una ciutat. El personatge protagonista és un tal Jep Gambardella, cronista social ja madur, autor llunyà d’una única novel·la de culte, testimoni privilegiat dels plaers i els dies de les elits. Gambardella té les faccions de l’excel·lent Toni Servillo (que ja havia interpretat per Sorrentino un admirable Andreotti), en un paper que l’obliga a envellir deu anys i que amb una barreja de cinisme, melangia i tendresa condueix amb autoritat de mestre la molt llarga peripècia del film. El guardó com a millor actor europeu que va rebre dissabte passat em sembla merescudíssim, tot i la injustícia que aquests exercicis d’exclusió comporten. La ciutat retratada a “La grande bellezza” és per descomptat l’eternament eterna Roma, un lloc que es diria propici per a la vida secreta i pel safareig i de la qual el napolità Sorrentino sembla un guia totalment qualificat.

Abans de continuar serà inevitable mencionar el nom de Federico Fellini ja que “La grande bellezza” cita-homenatja-recrea l’obra del mestre de Rimini, i molt especialment les seves “La dolce vita” i “Roma”. Sorrentino no se n’amaga i fins i tot fa broma quan el protagonista proposa anar a veure un monstre marí a la platja (igual com al final de “La dolce vita”, encara que irònicament el monstre esdevé aquí el cadàver varat del creuer Costa Concordia). Són igualment cites fellinianes l’encontre nocturn amb una “star” peripatètica (fou Anna Magnani en el cas de Fellini) o tot el circ que envolta a la monja santa.

Lluny d’esdevenir derivatiu, Sorrentino organitza un espectacle de dues hores i mitja que és pura fascinació sensorial i temàtica. Si m’ho preguntéssiu, no sabria dir-vos de què va exactament la pel·lícula, encara que al seu cor hi ha un rebuig i alhora una acceptació d’aquesta inacabable conga hedonista i suïcida que és la vida dels protagonistes. Segurament és també una carta d’amor a Roma; jo almenys n’he sortit enamorat i amb ganes de tornar-hi d’immediat. El pròleg al Gianicolo, amb el Tempietto del Bramante, l’ambaixada espanyola i el grup de japonesos, culmina amb la sublim interpretació coral de “I lie” de David Lang. És la primera mostra d’una banda sonora tant deliberada com perfectament programada, capaç de saltar de l’exquisit al vulgar sense despentinar-se. Hi trobareu Pärt, Tavener, Preisner i Gorecki; però igualment Raffaella Carrà i “Mueve la colita”. Seria imperdonable no destacar una de les festes més ben filmades dels temps recents, festa de la qual Baz “Gatsby” Luhrman podria aprendre moltes lliçons.

Cert que de vegades l’efecte està subratllat amb marcador “fosforescent” (els flamencs al balcó o l’aristòcrata vinguda a menys que visita el seu lloc de naixement), però són pegues mínimes per a una obra lliure i apassionant, que a més està obtenint inesperades adhesions de bona part dels seus espectadors. Hi ha d’haver quelcom de màgic i excepcional, quan un film tan poc convencional aconsegueix connectar amb el seu públic.

És possible enamorar-se d’una pel·lícula? O tot és només un bla, bla, bla? Calla, Jep, l'amor és encara possible.


19 comentaris:

  1. Veig que és d'obligada visió tant pels teus comentaris com dels d'altra gent competent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galde, obligada per a qui accepti que una pel·lícula és obligatòria.

      Elimina
  2. Doncs deu tenir alguna màgia especial ja que enamora gent molt diferent, amb força unanimitat, pel que veig, escolto i llegeixo... sempre hi ha algun repatani, és clar.

    ResponElimina
  3. M'agradara veure-la d'aquí uns anys si encara sóc entre els vius, comprovaré si l'amor és perdurable o efímer... Tot i que potser hi torni abans, per si un cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, l'amor s'ha d'agafar en calent. Jo hi torno avui, aprofitant que en Josep encara no l'ha vist.

      Elimina
  4. li ho deia l'altre dia a Júlia, un parell de crítics de cinema d'aquests que gairebé no els agrada cap pel·lícula, deien que era la pel·lícula de l'any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, sigui o no la pel·lícula de l'any, la veritat és que poques pel·lícules veuràs com aquesta.

      Elimina
  5. Jo m'hi afegeixo. Potser només The act of killing la supera enguany. Luhrmann podria passar-se anys veient l'escena sense treure l'aigua clara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "The act of killing" em va fer por veure-la per la seva duresa, però ja m'estic penedint.

      Elimina
  6. M'has picat fort, espero no empatxar-me de tanta bellesa..

    ResponElimina
    Respostes
    1. El de l'empatx és un perill cert d'aquesta pel·li.

      Elimina
  7. Ara que la he vist puc dir amb coneixement de causa que has fet una crítica boníssima. La millor peli que he vist des de fa molt temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra coincidir, encara que sembla haver agradat a gairebé tothom.

      Elimina
  8. Hem anat avui,
    Jo també tinc ganes de tornar a Roma, que n'aprengui Allen de com s'explica una ciutat i la seva gent o part de la seva gent, ja que en aquesta genial i brillant posada en escena només hi ha una part del romans que ben mirat podrien ser madrilenys, parisencs o moscovites, per no dir barcelonins, amb les corresponents variants.
    Jo he bavejat en molts moments, però mai, però mai m'he emocionat. No sé si és una cosa pretesa o senzillament li ha sortit així de cínica, distant i freda. Com és que resulta tan freda?
    Hi ha moltes històries només apuntades que o potser s'han quedat en un segur metratge descartat.
    Per acabar, les lleus insinuacions gais que apunta la història sembla que hagin fet por a Sorrentino, llàstima, hagués estat bé una dissecció al respecte, no trobes?.
    Encara l'he de pair del tot, però m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sí que em vaig emocionar, encara que fos contra els desitjos de Sorrentino. I no ets el primer que em menciona les insinuacions gais que jo no hi sé veure, potser perquè els heterosexuals italians són els més gais del món (però, pobre de tu que els hi comentis).

      Elimina
    2. Certament, els italians que crec conèixer bé, son talment com dius.
      Els tres moments més rellevantment gais:
      1 l'encontre amb el veí, pel que sent una especial atracció, al replà de la escala. Poc rellevant
      2 la insistent mirada mentre passeja pel Trastevere amb el conductor de la barcassa.
      3, i la definitiva, el seguiment que fa del noi al bar que jo crec que s'insinua a ell, quan va a comprar tabac i quan al segueix al lavabo. Només l'aturada a la taula d'aquella enigmàtica senyora tronada, evita l'encontre. És una escena estranya, amb algun que altre, dels molts que hi deu haver, missatges xifrats.

      Elimina
    3. Et concedeixo la 3. Un personatge com Jep, que es guia per la curiositat i l'hedonisme pot caure fàcilment en aquests equívocs sense conseqüència.

      Elimina