Un dia perfecte (i 3)

El que té de més especial el palau de Hellbrunn són els seus jardins i més en concret els seus Wasserspiele (jocs d’aigua), una meravella de l’enginy mecànic que em sembla que es pot trobar a pocs indrets del món i menys amb tanta voluntat faceciosa.

La visita, necessàriament guiada, comença al bonic racó de la foto de dalt on el grup és alliçonat sobre la història dels jardins. Si us hi fixeu a la dreta hi ha una taula i uns tamborets de marbre, ideals per fer un àpat a la fresca. En un moment donat la guia convida un grup de voluntaris a seure al voltant de la taula. Un cop cadascú al seu lloc, obre el pas de l’aigua i un bonics rajolins parabòlics envolten els fingits comensals. En cas que la companyia es fes carregosa, l’arquebisbe bromista tenia previst que un raig d’aigua brollés del seient de cadascun dels tamborets. Abans de fer la demostració pràctica, es convida els voluntaris a retirar-se.

Si un jardí manierista ja presenta per definició un plus de literatura grotesca, la combinació amb els usos lúdics de l’aigua és una aposta irresistible, sobretot en una càlida tarda d’estiu. S’hi troben tota mena de personatges fantàstics, a escala molt diversa i sempre en disposicions ben escenogràfiques: déus, nimfes, nans i pastors que podrien encaterinar al més empedreït dels pessebristes, en especial un teatre mecànic (impulsat per la força hidràulica, sí) que reprodueix una estampa urbana amb més de dos-cents figurants tallats en fusta de til·ler.

Hi ha grutes formidables i encisadores cascades. Recordo una corrua de monstres mitològics que suraven per un circuit aquàtic i un arbre d’ocells que cantaven també  impulsats per l’aigua. En una altra gruta, una mena de con daurat que simbolitza la corona del poder fa equilibris sobre un brollador, tot emulant l’oucomballa i evocant com és de variable la fortuna. La màscara que veieu abaix, situada als peus d’un Neptú o d’un Orfeu sense Eurídice, tot d’una comença a moure els ulls i la llengua, ja podeu imaginar perquè.

Però el que predomina durant el passeig és la broma brètol, on el doll de l’aigua sorgeix  d’on menys t’ho penses amb la intenció de deixar-te xop, com ara d’aquests caps tan morts dels cérvols de la cantonada. No cal dir que la canalla, amb tot aquest mullader, s’ho passa d’allò més bé, i nosaltres de retruc.