De nou una separació

El triomf internacional indiscutible de “Nader i Simin, una separació” va significar la consagració del seu director Asghar Farhadi (Isfahan, 1972) com una de les veus més originals i autoritzades del cinema actual. Una de les conseqüències d’aquell èxit ha sigut la possibilitat que ha tingut el senyor Farhadi per treballar fora del seu país, en concret a França on ha rodat “Le passé” (2013).

El film gira, igual com ho feia el seu predecessor, entorn d’una separació matrimonial. S’inicia amb l’arribada de l’iranià Ahmad (Ali Mosaffa) a París vingut amb la intenció de firmar els papers del seu divorci. Fa quatre anys que no veia a la seva esposa francesa Marie (Bérénice Bejo) i de mica en mica anirà descobrint que la situació és molt diferent de com la va deixar. No convé explicar més, perquè una de les gràcies de “Le passé” és anar copsant les complexitats de la història que es narra a través de les seves calculades revelacions i de les reverberacions que causen en un grup cada vegada més ampli de personatges.

De forma similar a “Una separació” ens trobem davant d’un intricat drama humà bastit a partir de situacions molt quotidianes, amb personatges que sovint actuen amb la millor de les intencions, però que aconsegueixen el pitjor dels resultats. Es diria que Farhadi és adepte a la creença aquella que afirma que, qui més t’estima, et farà plorar. També torna a mostrar que la veritat és impossible d’escatir i que ningú la deté de forma absoluta. Aquesta progressiva ambigüitat moral, desenvolupada com a “thriller” dels sentiments, és a la vegada angoixant i una mica insatisfactòria per la seva manca de conclusions; però és indubtablement un espectacle que atrapa.

El director, que a la seva pel·lícula anterior havia incidit en conflictes típicament iranians amb el xoc de dues famílies que tenien una relació molt diferent envers la religió, sembla igualment còmode amb aquesta família més occidental on conviuen fills de diversos pares i diversos orígens geogràfics. En tractar-se d’un drama humà, el treball de tots els intèrprets està molt cuidat, especialment el de Tahar Rahim (curiosament marit a la vida real de la protagonista de “Nader i Simin, una separació”) i encara més el de Bérénice Bejo, a qui jo només coneixia per la insubstancial “The Artist”. Una vegada més es tenen molt en compte els personatges infantils i com els afecten el comportament dels adults; i una vegada més els actors que els representen estan perfectes.

A més de ser formalment menys agosarada, si “Le passé” no sembla tan rodona com la seva predecessora, és perquè la seva acumulació de conflictes no flueix tan orgànicament i, amb més preguntes que respostes, s’hi endevina una mà malèvola (la del guionista) que empeny les situacions fins a fer-les caure pel pedregar. Res prou greu per desaconsellar la visió d’aquest film adult i apassionant.