Gais en procés d’extinció (1 de 2)

La cosa comença amb Larry Kramer (Connecticut, 1935), escriptor que va guanyar l’Oscar al millor guió de 1969 amb “Women in Love”, adaptació de D.H. Lawrence i direcció de Ken Russell. Pocs anys després escriu la novel·la “Faggots”, fàcilment traduïble amb l’antinormatiu “Maricons”, una crònica molt crítica sobre les vides promíscues d’un grapat de gais de Nova York la qual, malgrat el seu enorme èxit comercial, va ser rebuda amb urpes molt esmolades per la comunitat homosexual de la ciutat. És comprensible, just en el moment històric que començaven a gaudir d’una bombolla de permissivitat que, després de tants anys de persecució i rebuig, els permetia treure’s el ventre de pena sexualment parlant, no venia gaire de gust que aparegués aquesta veu de la consciència que els advertia que aquella disbauxa no era el millor camí per aconseguir la plenitud vital, ni un company de llarga durada.

I llavors, al principi dels anys 80, amb un do de l’oportunitat veritablement pervers, apareix una misteriosa malaltia letal que sembla acarnissar-se amb els homosexuals en especial. Kramer contempla entre la perplexitat i el pànic com al seu voltant els amics cauen com a mosques, mentre les autoritats sanitàries se’n desentenen, potser perquè les víctimes pertanyen totes a una minoria no especialment apreciada per les administracions. Davant de la ignorància impotent del sector mèdic, l’escriptor (esdevingut activista per pura necessitat) proposa l’abstinència sexual com a mesura profilàctica temporal, mentre no es coneguin millor els mecanismes de transmissió de la malaltia. Per descomptat, li diuen de tot menys bonic: ningú no està disposat a renunciar a unes llibertats sexuals tan àrduament conquerides.

L’any 1982, Larry Kramer i altres persones sensibilitzades per aquella crisi sanitària creen l’autodenominat “Gay Men’s Health Crisis”, dedicat a recollir fons i proporcionar ajuda als afectats del que ja es començava a conèixer com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (o sida). Kramer es revela com un militant furibund, gens dotat per les arts de la diplomàcia (per exemple, en una entrevista televisada, fa sortir de l’armari a plantofades l’alcalde de Nova York, Ed Koch, encara que no s’hagi demostrat a hores d’ara la veracitat de les seves afirmacions). Els companys del “Gay Men’s Health Crisis”, farts de la seva manca de mà esquerra, el fan fora.

Kramer viatja a Europa amb consternació sabàtica. Passa pel camp de concentració (i extermini) de Dachau i descobreix que havia sigut inaugurat l’any 1933, molt abans de l’inici de la guerra, davant de la indiferència generalitzada tant d’alemanys com de forasters. S’identifica amb aquest menyspreu universal per les minories i escriu la peça teatral “The Normal Heart” (títol del qual encara ara se m’escapa el sentit), una espècie de crònica dels primers temps de la crisi de la sida. S’estrena a l’Off-Broadway l’any 1985 amb èxit creixent i, prova de la seva popularitat, és que hi hagin intervingut actors famosos tan diversos com Brad Davis, Joel Grey o Martin Sheen en papers protagonistes. També guanya algun premi Tony en les reposicions i es revela en definitiva com un èxit de llarga durada que havia encapsulat perfectament l’aire dels seus temps. On s’hauria d’encaminar a continuació?

El paradís asfaltat

Una de les cançons més populars de “Ladies of the Canyon” és sens dubte “Big Yellow Taxi”, un tema d’inspiració ecologista quan l’ecologia tot just començava a posar-se de moda. Malgrat la instrumentació reduïda a una guitarra acústica, la vivacitat del número i els cors quasi “doo-wop” de la pròpia Joni el converteixen en un perfecte single pop. No endebades Counting Crows i Janet Jackson el retornaren al capdamunt de les llistes algunes dècades més tard. Entre les 369 versions conegudes, la d’un Bob Dylan en hores confuses no es compta entre les més recordades.

“Big Yellow Taxi” té com a font d’inspiració una estada que l’artista va fer a Hawaii, amb més precisió a l’hotel Royal Hawaiian de Waikiki, un deliciós edifici déco d’estuc rosa que és testimoni vivent de la destrucció del paradís. Altres imatges, com la del museu d’arbres, també corresponen a una realitat viva a Oahu, com és la del Foster Botanical Garden. Costa una mica entomar l’aire positiu que respira la cançó: no voldria prendre Joni com una rematada cínica.

Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament
Un hotel de color de rosa, una boutique
I un bar super enrotllat

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Van arrencar els arbres
Els posaren en un museu d’arbres
I van fer pagar la gent
Un dòlar i mig per veure’ls

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Ei, pagès, pagès
Abandona ara mateix el DDT
Dona’m pomes tacades
Però deixa els ocells i les abelles
Si us plau!

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Tard ahir a la nit
Vaig sentir un cop de porta
Mentre un gran taxi groc
S’enduia el meu home

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Formes pintades

De tant en tant em convenço que estic pensant en una certa pintura, per exemple, i el que em ve al cap és una pintura totalment diferent.

Tot just un matí de fa poc em va passar amb “El davallament de la Creu” de Rogier van der Weyden.

Ara mateix puc veure aquesta pintura.

Sens dubte és del tot natural, ja que torno a pensar en ella.

Fins i tot si no hi hagués estat pensant, per altra banda, certament hauria hagut de començar a fer-ho quan he mecanografiat aquestes últimes frases.

De totes maneres, quan hi vaig estar pensant aquest matí de fa poc, no veia de cap manera “El davallament de la Creu”.

El que veia era la pintura de Jan Vermeer d’una jove adormida a una taula al Metropolitan Museum.

Ja hi torno a ser.

Òbviament, la jove no està adormida a una taula al Metropolitan Museum, igual com Maria Callas no estava despullada en aquell moll prop de Savona.

La jove és adormida a una pintura del Metropolitan Museum.

Per descomptat, també hi ha alguna cosa errònia en aquesta frase.

Atès que tampoc hi ha cap jove, sinó només la seva representació.

Que és de nou el motiu pel qual generalment m’encanta veure les pilotes de tennis.

Però tot el que volia dir, en qualsevol cas, era que no havia estat pensant de cap manera en aquesta pintura en particular, tot i que era la pintura que m’havia vingut al cap.

Encara que el que més específicament estava intentant resoldre era per què continuava sentint “Les Estacions” de Vivaldi, tot i que estava pensant en “Les Troyens” de Berlioz, posem. O en la “Rapsòdia per a contralt”.

Per altra banda, per què estic veient ara de sobte un interior de Jan Steen, quan juraria que estava pensant en una pintura de Rogier van der Weyden i encara una altra de Jan Vermeer?

Tota la música de Vivaldi, incloses “Les Estacions”, va ser oblidada durant molts anys després de la seva mort, incidentalment.

Bé, i Vermeer va ser negligit durant encara més temps.

De fet ningú no va comprar una sola pintura de Vermeer mentre encara era viu.

Vivaldi també era pèl roig.

Com Odisseu.

Quines coses de saber.

Encara que, per altra banda, no em ve al cap ni una sola dada sobre Jan Steen.

O que tot el que sóc capaç d’asseverar categòricament sobre Rogier van der Weyden és que hom no pot veure l’original d’”El davallament de la Creu” de la manera com ha de ser vist.

Malgrat que hagin netejat les finestres que hi ha a prop.

O encara si només ara me n’adono que tothom que hi surt és tan jueu com tothom que surt a “El sant sopar”, presumiblement.

No hi ha ningú a la pintura anomenada “El davallament de la Creu” de Rogier van der Weyden, siguin quines siguin les seves creences.

Les formes no tenen religió.

("La mestressa de Wittgenstein", David Markson)

La fi del món i altres qüestions personals

De quin color és el gat que apareix sota el teler de Penélope al fresc de Pinturicchio?

Una dona anomenada Kate (un nom que es menciona una sola vegada i cal pescar-lo al vol) monologa en un món post-apocalíptic, en el qual ella és l’última persona (i també l’últim animal) sobre la capa de la Terra. Almenys això és el que deixa entendre el seu text mecanografiat en paràgrafs breus i enunciatius que imiten formalment l’estil del “Tractatus Logico-Philosophicus” de Ludwig Wittgenstein. Aquesta és l’espinada de “Wittgenstein’s Mistress” (1988) la novel·la que possiblement assegurarà a David Markson un nínxol a la posteritat. Almenys David Foster Wallace, prescriptor intel·ligent esdevingut prescriptor indiscutible via suïcidi, considerava el llibre un dels cims de l’avantguarda literària americana [Existeix una edició introbable a Destino, “La amante de Wittgenstein” de 1989. Bé, es pot trobar a la biblioteca pública Joan Maragall de Sant Gervasi, donació d’Isabel Núñez (descansi en pau), que no deixa de ser una coincidència feliç per a un llibre que tracta molt de coincidències].

Reinicio. Una pintora americana del segle XX, col·lega de Jackson Pollock i Willem de Kooning (a qui diu haver tractat), comença a divagar entorn de gregues il·lustres, filles d’Eurípides, com ho són Helena, Cassandra, Penèlope i Clitemnestra mentre es qüestiona els seus destins finals. Com ja passava a “Això no és una novel·la”, s’hi barregen les informacions cultes, especialment sobre pintors. Aquí, més que les causes de mort, es busquen les relacions mestre-alumne i les coincidències en el temps i l’espai. Entre Rembrandt i Spinoza a l’Amsterdam del XVII, o El Greco i Sant Joan de la Creu al Toledo dels XVI. Es saludaven quan es creuaven al carrer? En quins termes?

Enmig d’aquestes excursions digressives, Kate també ens narra el seu dia a dia en un planeta desert on només li resten l’art i el llenguatge com mitjans per sobreviure: com es desplaça mitjançant els cotxes abandonats que troba en el camí, com es refugia en les grans pinacoteques del món i contempla les seves obres mestres a la llum de les fogueres, com escolta la música fortuïta que li ofereixen les radiocassettes dels vehicles i com subsisteix esgarrapant el més perdurable dels rebosts. El viatge conclou en un poble de platja de la Costa Est Americana, on l’activitat de Kate es minimitza fins esdevenir obsessiva, amb una repetició de cabòries especulatives que fan pensar en el “Molloy” de Samuel Beckett.

De tant en tant la narradora/redactora deixa caure algun detall de la seva vida personal (marit i amants de noms intercanviables, un fill mort que rep el nom dels seus amants), tot configurant una biografia d’incoherència creixent, on l’únic que segur que no es postula és que ella havia sigut l’amant de Wittgenstein, perquè Wittgenstein com sap tothom era gai (i nedà algun cop a la badia de Galway). La narradora, solipsista i poc fiable (dos trets clàssics de la posmodernitat), segurament es limita a descriure més un estat mental de connotacions patètiques que una realitat observable; però és sabut que els lectors no disposem d’altra realitat observable que la que ens dispensen els narradors, així que ens lliurem a les seves mans i el seu text. I el text, almenys en el meu cas, m’ha atrapat des del principi amb la seva precisió cristallina i no m’ha deixat anar fins el seu clau ontològic final.

Buscaré algun fragment per citar (i vendre-us el llibre) al meu apunt següent sobre aquesta mestressa tan filosòfica. Aconsello a la Matilde que se’l demani demà mateix per préstec interbibliotecari.

Monarquia per a infants (i infantes)

No sabria explicar com en temps tan il·lustrats com ho són els nostres hom considera que l’aspiració ideal de tota nena prepúber ha de ser la d’exercir de princesa; i no pas en una versió moderadament realista que Mònaco ha exportat al món de jove que aprofita els seus privilegis per fer la bandarra envoltada de “jetsetters”, sinó en la idealització edulcorada que comercialitza Disney entre colors pastel i somnis d’unicorn. Tot i que cal reconèixer que la casa pairal de Mickey s’està esforçant recentment a insuflar una mica d’iniciativa a les seves heroïnes, com la lletraferida Belle, la bèl·lica Mulan, la sarcàstica Megara o la molt poc femenina Merida; però, amb franquesa, cap de les quatre aquí mencionades computarien com a “princeses” en un món ideal.

No, les princeses que voldríem per a les nostres filles vesteixen robes llargues i rosàcies, inadequades per a qualsevol activitat que no sigui la de posar davant del fotògraf (Lord Snowdon) oficial. Diademes daurades, tassetes de te de plàstic, una vareta màgica i un poni transgènic amb color de gominola constitueixen el seu equipament somniat. Fins i tot pares de profundes conviccions republicanes han sigut atrapats donant a les seves filles el tractament de “princeses”; són els mateixos pares que uns anys més tard preferiran exhibir en públic aquestes filles, mentre la Penèlope de torn escalfa amb amples natges el sofà del televisor.

Reconeguem doncs que hi ha una demanda social de princeses a les nostres vides, per això no estranya gens una franquícia com Princelandia que de segur sadollarà totes les necessitats de colors rosa xiclet que hem inculcat a les nostres filles. Pels desinformats i els tebis diré que Princelandia ofereix experiències úniques de “spa” prematur, cosmètica infantil (l’únic objectiu de la qual només poden ser els pederastes) i desfilada per una falsa passarel·la (exempta de Karl Lagerfeld, a Déu gràcies). Es poden contractar sessions tàndem, mare-filla, que tant contribuiran a fomentar una immarcescible ràbia familiar i també egotrips unipersonals que es titulen “Princess Forever” i s’anuncien així:

Cumple el sueño que siempre has llevado dentro... 
porque los sueños no tienen edad.


¿Por qué no dejar fluir esa niña que toda mujer lleva dentro
 y que en el fondo quiere volver a sentirse una princesa?


Disfruta del servicio de Spa + merienda


El precio será establecido en función del menú contratado. 
También se puede concertar solamente el spa.

Contra el pensament màgic i la monarquia, República ja!

Encara no crema París?

Fa una pila d’anys, en una galàxia molt llunyana, Volker Schlöndorff era un director de cinema que tenia un munt de coses importants a dir, d’aquelles que cal escoltar amb atenció, si no vols que et considerin com a espècimen d’una altra època. Coses que es titulaven “El jove Törless” (adaptació de Musil), “L’honor perdut de Katharina Blum” (adaptació de Böll) o “El tambor de llauna” (adaptació de Grass). Ben mirat, l’especialitat de Schlöndorff era l’adaptació d’obres literàries de qualitat, segurament el camí menys prestigiós cap a la posteritat. De tot això ja fa ben bé més de trenta anys i les últimes notícies que recordo a propòsit del director alemany tenien a veure amb la molt luxosa i forassenyada adaptació que va fer de Proust, “Un amour de Swann” (1984).

Inexplicablement Schlöndorff ha renascut recentment de les seves cendres amb “Diplomatie”, premiada a Valladolid enguany, segurament perquè no tenien gaire més per escollir. Es basa en una obra de teatre de Cyril Gely, que el film intenta airejar infructuosament amb accions sorolloses, però dramàticament estanques. L’argument va sobre els últims dies dels alemanys a París, durant la Segona Guerra Mundial, quan la seva desfeta ja era previsible, però encara s’aferraven a una venjança terrible que destruiria una de les capitals més boniques d’Occident. L’acció se centra en una nit d’agost de 1944 i narra l’encontre entre el governador alemany general Dietrich von Choltitz i el diplomàtic suec Raul Nordling que l’intenta dissuadir de la demolició de París, un encontre que per cert mai no es va produir en la forma concentrada que presenta la pel·lícula.

Aquest mateix conflicte d’interessos figurava a la novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins “Crema París?”, un artefacte a hores d’ara mig oblidat, però que esdevingué l’any 1966  un film notori de René Clement, guió de Gore Vidal i Francis Ford Coppola, i cançó principal de la patriòtica Mireille Mathieu, amb l’ajuda de Maurice Jarre. El paper de l’alemany el feia Gert Froebe, que era una mena d’alemany-tipus dels films de l’època, mentre que del cònsol suec s’encarregava Orson Welles en mode desesperadament alimentici.

A “Diplomatie” els protagonistes els encarnen Niels Arestrup (Choltitz) i André Dussollier (Nordling) dos actors francesos de llarg recorregut que defensen el seus respectius papers sense dificultat, però que no em sembla que els permetin un lluïment particular (tot i que Arestrup va ser guardonat a Valladolid). L’enfrontament de les raons inflexibles de la milícia amb els possibilismes diplomàtics no dóna gaire joc dramàtic, almenys en aquest guió de Gely i Schlöndorff. I en quant al suspens sobre el desenllaç, no crec que a ningú se li acudeixi ni per un moment que París arribarà a saltar pels aires. [Curiosament el travelling final és quasi una còpia del de “La grande bellezza”, però amb el Sena substituint el Tíber i una banda sonora infinitament menys sublim].

“Diplomatie” és una mostra de cinema correcte, passador i una mica antiquat; però només dura 84 minuts, o sigui que no atempta cap dret humà.

Aquests entranyables italians i les seves tradicions

Ho intento de nou amb Fante (en part perquè el club de lectura m’hi ha obligat), a veure si la familiaritat acaba millorant la valoració per aquest autor. Ara es tracta de “La germandat del raïm” (Edicions de 1984, juny de 2013), una novel·la apareguda originalment el 1977. El protagonista, com ja passava a “A l’oest de Roma”, és l’escriptor Henry Molise, encara que el Henry de “La germandat del raïm” sembla tenir només la meitat de fills. Poc importa perquè el llibre concerneix sobretot al seu pare ancià, Nick Molise, un paleta retirat sempre a la grenya amb la seva esposa.

De fet la trama es posa en marxa quan Maria Molise, ran d’una sospita d’adulteri decideix divorciar-se de Nick i posar fi a cinquanta anys de matrimoni. Henry haurà de prendre l’avió per intentar apagar el foc i, a contracor, es veurà embolicat en un poc assenyat projecte del seu pare: la construcció d’un fumador de carn en un paratge de muntanya. Serà així com coneixerà una galeria de vells pintorescos, sempre disposats a entaular-se en companyia d’una baralla de cartes i una garrafa de vi local, en definitiva la germandat del títol.

En un marc temporal imprecís que es podria situar a la Califòrnia de mitjans del segle XX, el llibre relata una realitat on la comunitat immigrant italiana encara representa una amenaça exòtica i plena d’idiosincràsies. Fante explota tots els tòpics a l’ús: els homes italians són borratxos, dropos, faldillers i ocasionalment violents, les seves dones, beates inflexibles i cuineres excel·lents. Se suposa que tota aquesta càrrega antropològica ha de ser tan “humana” i tan graciosa com la colla de borratxets irlandesos d’algunes pel·lícules de John Ford. Reconec que per a mi no ho és i que llegir com un home intenta estrangular la seva dona, no me’l fa especialment simpàtic, més aviat el contrari. Tampoc l’espectacle d’una dona de mitjana (o tercera) edat rebaixada al nivell de nimfòmana sòrdida em sembla el súmmum de la comicitat.

He de confessar que al club de lectura les opinions foren majoritàriament favorables i fins i tot algú expressà una adhesió absoluta, de fan de bava. Queda clar que el fan de Fante no hauria de freqüentar aquest blog descregut. En tot cas, Martí Sales torna a demostrar que és el traductor ideal per aquesta mena d’aventures, amb els peus molt a terra.

***

L'opinió de Marc M, a quí sí que agrada Fante:

Com a personatge em sembla interessant perquè va ser un bon guionista mal pagat més dels que van aconseguir sobreviure de mitjes feinetes fetes apretant les dents: produccions poc vistoses, estudis de segona. A Hollywood, va escriure el guió de molts westerns (un de William Wellman amb Ricardo Montalban y Shelley Winters), un parell de pel·lis dirigides per Dymitrick (la més coneguda, perquè és el primer film amb Jane Fonda de prota, és Walk on the Wild Side) i bastants capitols per series de TV que cap americà viu deu recordar avui dia.

Les seves novel·les tracten de persones humanes normals i corrents: lamentables, bocamolls, porucs, egoistes, orgullosos. M'agrada que siguin comedies humanes desprovistes de penetració moral i la psicología dels personatges, la manera com lluiten entre ells d'una manera salvatge, inmadura, acarnissats en demostrar-se que no es conceben a sí mateixos sense l'antagonisme de l'altre. També perquè en aquest panorama el que perdura és la passió, la més grotesca i la més heroica, tant com la persistència tenaç davant l'ordre decadent de les coses. L'evolució que va del fracás a l'éxit, de l'odi mortal a l'estimació profunda, de l'acte de venjança a la desesperació i la culpa, de la victòria ocasional a la derrota correctiva, es produeix al mateix temps i en totes les direccions. 

M'agrada pels tocs d'humor cafre.

El seu estil em flipa sobretot per les transicions, per la consició i lleugeresa amb què disecciona l'acció, per les motivacions dels personatges descrites en dues frases efectives, per l'eloqûència, per dir les coses tal com ragen, amb una poètica mundana, salada, sense pretencions però amb esperit d'elevació. M'agrada perquè em manté alerta i em fa riure, perquè té girs i gags de mestre de l'humor, a vegades, pur slapstick narratiu, a vegades, simplement efectista, però sempre descriu el va-i-bé de la realitat per pams, ordenadament, amb un fraseig que em manté atent. Ho trobo d'una naturalesa elegant que no es desfà ni en l'escena de l'intent d'estrangulament ni a la de la perruca de la infermera ninfòmana. 

Hi ha una frase on el protagonista prova de fer entendre la seva negativa a acceptar la feina al que l'empeny el Molise gran, afirmant que l'espera l'editor, i que ell, es guanya la vida fent l'únic que sap fer: “posar un paraula darrera l'altra, com les comptes d'un rosari”. M'agrada la visió humil, artesanal, creadora i il·luminadora (californiana,... o mediterrànea) que es desprén d'aquesta postura davant la literatura, per molt magrejada que pugui semblar la idea.

També m'interessa la recreació que fa de la vida dels vagabunds a USA dels anys trenta i quaranta, els traballadors de fàbrica dels ports, els budells de l'época daurada de Hollywood, les cuines de les families italianes humils, les sales de joc i la misèria dels perdedors, i em convenç molt que ho faci amb una lirisme més propi de Hamsun que de Steinbeck. Perquè retrata un món a tocar del somni americà, lamentable i tragicòmic.
M'agrada perque es tronat, sentimental i exagerat, una mica fill de puta, pero es fa estimar, i perquè segurament no té cap gran història però sap coure bona literatura simplement explicant-la. Per mi, son motius suficients. 

En companyia de difunts

“Still Life” (horriblement retitolada “Nunca es demasiado tarde”) és una pel·lícula petita però emotiva, que l’habitualment productor Uberto Pasolini va filmar l’any passat i que al Festival de Venècia s’endugué una pila de premis no oficials. Tracta d’un tema incòmode però d’interès universal com és el de la repercussió social de la mort; o més aviat la seva falta de repercussió. En el seu centre, l’anodí John May (Eddie Marsan) un gris empleat municipal que s’encarrega de buscar els familiars d’aquells que han mort sols, i en cas de no trobar-los els organitza el funeral. Unes retallades pressupostàries el deixen sense feina, però un dels seus últims casos li obrirà noves expectatives, que potser auguren un radical canvi de vida.

“Still Life” és una cinta plàcida i contemplativa, basada en petits detalls i l’establiment de precises simetries. Potser massa agosaradament Pasolini ha citat Yasujiro Ozu com un dels seus models. Per cert, el director no té res a veure amb el més famós Pier Paolo, però és tanmateix nebot de Luchino Visconti i està casat amb la prolífica compositora Rachel Portman que aquí firma una banda sonora repetitiva i enervant.

En tot cas les perquisicions de John May se segueixen amb interès, mentre ens demostren que fins i tot les morts més solitàries poden amagar una vida que ha afectat per bé o per mal a un grapat considerable de persones. Primers plans de calces sobre un radiador o el clot que deixa el cap sobre el coixí apareixen com a crits pòstums que la vida reclama a la mortalitat i marquen el to generalment tristoi del film. Mentrestant el solitari protagonista s’aplica metòdicament als seus rituals mortuoris fins a no deixar dubte que la seva única família són aquests difunts orfes.

Eddie Marsan és un dels grans característics del cinema britànic actual a qui darrerament he vist a la sensacional “The World’s End” i la trinxeraire “Filth”. La seva especialitat sembla ser la dels homes d’aparença conformista que amaguen una inesperada i perillosa vena subversiva o psicòpata. Aquí ha de mantenir durant gran part del metratge un capteniment molt contingut i només cap al final se li concedeix el benefici d’algun somriure. Se li podria demanar molt més, però encara així el paper ha agradat i li ha facilitat algun premi festivaler a Edimburg i Karlovy Vary.

I parlant del final (que no us espatllaré, però que no és gaire previsible) no tinc gaire clar si m’agrada o no. Per descomptat està pensat per provocar una descàrrega emocional tan malèficament premeditada com la de l’anunci de la loteria de Nadal d’enguany. Confesso que en el seu moment vaig deixar anar alguna llagrimeta, mentre em preguntava “sotto voce” si es podia ser més manipulador. “Still Life” és passadora i funciona perfectament com a versió portàtil del “memento mori”. El veredicte final depèn en gran mesura de la vostra reacció epidèrmica a l’última escena. El 92% de la crítica i una proporció equivalent d’espectadors han optat per plorar sense recança.

Mentrestant a California

El títol del tercer àlbum de Joni Mitchell “Ladies of the Canyon” de 1970 proclama el seu trasllat a la solejada Califòrnia, en concret al districte de Laurel Canyon a Los Angeles, un veritable Bloomsbury de la cultura alternativa de l’època. En aquell moment Joni estava vivint una intensa relació amorosa amb Graham Nash, que queda reflectida en diverses cançons del disc (Nash escriuria al seu torn “Our House”, sobre la casa que compartiren). De fet, tot “Ladies of the Canyon” revela el moment àlgid del flirteig amb Crosby, Still, Nash & Young al complet, com ja s’anirà veient.

El disc representa un clar progrés sobre els dos precedents (i no només per un dibuix de portada on l’artista demostra molt més domini gràfic). Mitchell exhibeix un estil de transició que abandona els modismes folk i comença a experimentar amb harmonies inusuals. Prova de la seva creixent sofisticació és la presència esporàdica d’altres instruments (vents, cordes, percussió) i l’aparició de les seves primeres interpretacions des del piano. Una bona mostra és aquesta meravellosa “For Free” (De franc), que conclou a més amb un bell solo de Paul Horn al clarinet, i que m’agrada situar prop del cim de la seva obra.

Anit vaig dormir en un bon hotel
Avui he sortit a comprar joies
El vent corria per la ciutat bruta
I els nens escapaven de les escoles
Era dreta a una cantonada sorollosa
Tot esperant la llum verda
Ell era a l’altre costat del carrer
I de debò que tocava molt bé, de franc
Amb el seu clarinet, de franc

Jo em moc pels diners
I per les salutacions davant d’un teló de vellut
Tinc una limusina negra
I dos senyors
M’acompanyen a les recepcions
I em bellugo només si tens diners
O si ets amic meu
Però la banda unipersonal
Al costat de la parada de menjar ràpid
De debò que tocava molt bé

Ningú no s’aturava a escoltar-lo
Encara que toqués tan dolç i excels
Sabien que no l’havien vist mai a la seva televisió
Per tant deixaven que la seva música passés de llarg
Vaig voler creuar i demanar-li una cançó
Potser fer-li les segones veus
Vaig sentir la seva tornada
Mentre el semàfor canviava
De debò que tocava molt bé
De franc

The Byrds en van fer una versió en el seu malaguanyat (però salvable) àlbum de reunió de 1973. Queda escapçada en mancar-li el solo final, però David Crosby amb la seva de veu de fum i de cendra bé mereix que l’escoltem de nou.

Benji, condemna i salvació

Charolais

L’homofòbia no descansa i de vegades on menys t’ho esperes. Aquesta és la història dramàtica però finalment esperançadora de Benji, un toro de raça “charolaise”, dut a les portes del sacrifici per culpa de les seves tendències sexuals. S’inicia al comtat irlandès de Mayo, on un granger (que vol romandre anònim) va adquirir l’esmentat Benji per fer-lo exercir de semental. Al principi va pensar que l’animal era tímid, ja que es mantenia allunyat de les vaques; però quan el va descobrir perseguint activament altres mascles, hagué de reconèixer que no havia fet una bona inversió.

Al principi no em vaig prendre gaire seriosament la possibilitat que el toro pogués ser gai, però després de buscar consell sé que això pot passar. El toro és massa vell per castrar-lo i convertir-lo en bou, per tant el reservaré per l’escorxador.

Quan l’Animal Rights Action Network (ARAN) conegué la notícia, s’afanyaren a obrir un projecte de crowfunding: calia reunir 5.000 lliures per comprar Benjy i salvar-lo del sacrifici anunciat. John Carmody, membre d’ARAN, no ho podia dir de forma més eloqüent:

El tràngol del petit (?) Benjy està colpint els cors i les llars de la societat irlandesa amb la realitat del que haurà d’afrontar aquest noi innocent si algú en algun lloc no intervé. Jo mateix, com a home gai, conec massa bé el que és ser tractat amb indiferència, per això espero que puguem oferir a Benjy una segona oportunitat a la vida, tot ajudant a cridar l’atenció sobre els problemes als que s’han d’encarar els gais arreu del món, i per descomptat els molts altres Benjys que diàriament són conduïts a l’escorxador amb molta menys sort que la seva.

I ja en un tuit descaradament sentimental, insistia Carmody: “Ajudeu a #SalvarBenjy el toro gai de l’escorxador i doneu-li una llar aquest Nadal”.

Mentre la campanya, que tenia data límit del 10 de desembre, tirava endavant (a hores d’ara, quan l’he consultat just abans de publicar, anaven per les 4.281 lliures), s’obria a Facebook la pàgina “Ajuda’ns a ficar Benjy dins d’un panet” (Help Us Get Benjy Into A Bun), moguda no sé si per intencions carnívores, homòfobes o simplement trinxeraires. Possiblement la bretolada “feisbuquera”, sense cap conseqüència pràctica en el món real, respon tan sols a l’èxit indiscriminat amb el qual els adolescents acullen la incorrecció política.

Però no vull allargar el suspens: sapigueu que el toro Benjy ha sigut amnistiat sense que calgués completar el projecte de micromecenatge. Sam Simon [entre moltes altres coses creador de “The Simpsons” al costat de Matt Groening i James L. Brooks] pateix un càncer colo-rectal terminal, diagnosticat des de 2012, i entre els seus últims desitjos es troba el de salvar tantes bèsties amenaçades com sigui possible. Tal filantropia, ampliada aquí al gènere animal, desemboca en el consol cert de veure Benjy en el seu refugi. Benjy no és un dissident iranià, ni una esclava sexual de l’Eixample. Benjy és un bòvid.

No sé ben bé com llegir aquesta historieta que m’he vist empès a explicar. No cal dir que no vull fotre’m ni d’animalistes ni d’activistes gais, però jo (igual que els joves bandarres de Facebook, encara que per ben diferents motius) no acabo de tenir clar que ens estiguem mobilitzant pels objectius correctes, malgrat tot el bon cor que hi posem. Escrigueu, si us plau, la moral de la faula (que jo no he sigut capaç de destil·lar) als comentaris.

NO tots els polítics són iguals

Després de veure les set temporades seguides de “The West Wing”, vam deixar unes setmanes de pausa abans d’encetar la primera de “House of Cards” per evitar-nos un empatx de política americana , tot i ser conscients que es tractava de dues sèries tan antagòniques com els seus protagonistes. Aquest “Castell de cartes” adapta una sèrie britànica homònima de 1990, composta de tres temporades de quatre capítols cadascuna. Els americans sent els americans i trobant-nos en plena edat daurada dels serials televisius, “House of Cards” (USA) ha estès el material fins abastar de moment tres temporades de 13 capítols. És de suposar que l’original gaudirà de molta més concisió i claredat narrativa, substituïdes en l’adaptació pels tocs de nou ric de les actuals sèries de qualitat.



No cal sinó veure els crèdits tan elegants com poc originals amb un “timelapse” de diversos racons de Washington sota una música minimalista de baixa graduació a càrrec de Jeff Beal. O la direcció gèlida i quirúrgica que imposa en els primers episodis David Fincher i que després James Foley o Joel Schumacher s’afanyen a imitar. Els quicos i una mica bigarrats decorats de la Casa Blanca a “The West Wing”, són a penes transitats a “House of Cards”, que prefereix visitar els interiors austers i una mica nòrdics d’habitatges privats. Tampoc el tràfec incessant que es trobava en els passadissos del poder d’aquella sèrie es reflecteix aquí, ja que tot aquest món sembla més estàtic i buit.



Podria continuar detallant les peculiaritats de la sèrie, però estaria faltant a la veritat si no digués ja d’entrada que el protagonisme de Kevin Spacey és el seu tret més distintiu i el que més la salva d’una possible temptació d’adotzenament. Spacey fa el paper de l’ambiciós congressista demòcrata Frank Underwood, el qual ran de l’elecció d’un nou president dels Estats Units es veu postergat en el càrrec de secretari d’estat que li havien promès. Qualsevol espectador mínimament avisat, conscient que Spacey no sol representar germanetes de la caritat, té dret a esperar que la venjança d’Underwood serà terrible (i no anirà gaire equivocat). L’actor, amb aquell carisma maligne que se’l trepitja, amenaça a foc molt lent, encongeix l’ànim per allà on passa i fins i tot es permet esglaiar l’espectador, quan trenca amb cinisme la quarta paret.



Seria injust oblidar que al seu costat, amb fidelitat conjugal pròpia de Lady Macbeth, es troba Robin Wright, madura bellesa capaç també de les malícies més extremes. Per la manera com vesteix els seus “Little Black Dresses”, m’estranya que no cometi cap crim flagrant a la primera temporada. Al seu voltant, un munt de personatges, que poden ser tan grisos com tots els que tallen el bacallà a la Casa Blanca, tan immoralment ambigus com els de l’entorn dels Underwood, o tan desgraciadets com les víctimes dels dos mons anteriors. D’entre tots ells el guió mira de tractar amb preferència la periodista inexperta a la recerca d’exclusives (Zoe Barnes, actuada per Kate Mara) i l'innocent congressista politoxicòman Peter Russo (Corey Stoll). Per cert, serà per la diferent percepció social de l’alcoholisme, però en cap sèrie política americana hi pot faltar el candidat en procés de desintoxicació i la premsa que el persegueix aferrissadament, cosa que no recordo haver vist mai al nostre país. 



“House of Cards” es pren el seu temps, executa maniobres de distracció (que ja comencen a ser típiques), té uns capítols inicials digressius (tot i que seran rellevants al final de la temporada) i acaba precipitadament amb un munt de qüestions encara no solucionades (“cliffhanger”!!!). Tal com pertoca als serials moderns, s’hi troben detalls suggeridors on hi intervé l’origami de grues, les aranyes atrapades en una copa de vi, les taques a la moqueta i les aixetes trencades a força de fúria. En resum no és una sèrie trencadora ni inusualment absorbent, però està per sobre la mitjana i té uns protagonistes de categoria.

Les traduccions agressives

Ja sabeu com sóc de sensible a les males traduccions i per això comprendreu que m’hagi passat el dia en un estat febrós per culpa de la notícia de “La Vanguardia” publicada la mitjanit passada i que es pot llegir a dalt. Clarament el titular no pretén informar que s’emetran unes targetes de crèdit que serviran com a permís de treball al Cinquè Continent i la traducció adequada hauria de ser “visado”, tot i que la RAE accepta “visa” com a sinònim i americanisme. Però “La Vanguardia”, com anunciava fa uns anys, és ben espanyola i no s’hauria de permetre aquests modismes confusos. Algun comentarista els ha advertit de l’error i l’han mig corregit tot i que en aquesta captura de les 23:02 del dia 17 encara persisteix el titular confús.

Ja posat, comentaré altres vicis de traducció que últimament freqüenta la premsa, tant l’escrita com la parlada. És el cas de l’expressió “low profile” (o l’oposada “high profile”) que es refereix a persones que, malgrat la seva rellevància o el seu accés potencial a una celebritat barata, porten una vida discreta, allunyada de l’atenció pública. No crec que, ni en castellà ni en català, sigui correcte emprar la construcció “perfil baix”, com per exemple en aquest cas inventat però plausible: “La filla d’Amancio Ortega prefereix mantenir un perfil baix”. Com a perfils baixos, els dels nans de la Blancaneu.

I la meva proposta a paraula més horrorosa del quinquenni se l’endú “socialité”. En anglès “socialite” (sense el signe gràfic de l’accent) és el substantiu que identifica a totes aquelles persones, l’única funció de les quals és muntar festetes i saraus, o ser-ne part convidada, sense utilitat coneguda més enllà de donar consistència al parasitisme social. Als Estats Units són “socialites” reconegudes Paris Hilton i Kim Kardashian; les seves equivalents aquí són Isabel Preysler o Nati Abascal (i Pilar Rahola seguirà el seu camí, si algun dia ens independitzem). “Socialite” es pronuncia més o menys com “soixalait” (res a veure amb la llet de soja), però els redactors de revistes de tendències i moda, gent amb un coeficient intel·lectual tan discutible com el dels cuiners amb estrelles Michelin, prefereixen escriure aquest “socialité”, d’accent agut afrancesat per pur esnobisme, que intenta rimar molt esforçadament amb “liberté, égalité, fraternité”, un lema nacional que l’hi dóna bufetades a tutiplén.

En tot això segurament hi ha molt papanatisme adreçat contra la llengua anglesa; encara que a l’últim paràgraf sembli que vulgui adaptar-la a les particularitats del francès. Enmig d’aquesta Torre de Babel no em puc treure del cap la confessió d’una mossa qualsevol, en un reportatge televisiu. Li preguntaven quin tipus de cuina preferia, i responia tota cofoia: “Cocina española, of course!”

El periodista reticent

Amb els escriptors canònics mai no saps què et pots esperar, especialment a la nostra literatura, la qual amb una història a l’esquena encara bastant portàtil, de vegades sembla que inclogui alguns noms tan sols perquè n’hi ha d’haver de tot a l’acadèmia. Per això, d’un personatge com Agustí Calvet “Gaziel” (Sant Feliu de Guixols, 1887 - Barcelona, 1964), constantment i obedientment exalçat com el primer periodista modern de la Península Ibèrica, poc t’esperes que sigui capaç de captivar-te tant amb el seu “Tot els camins duen a Roma” que Proa ha reeditat aquest setembre.

Gaziel va ser sobretot periodista (empordanès i conservador, precursor de Josep Pla per només deu anys), que va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional en castellà i fou el director de “La Vanguardia” entre el 1920 i el 1936, capçalera barcelonina que va ser la més venuda a la Península durant els anys de la Segona República. Per les seves idees catalanistes va ser jutjat a la fi de la Guerra Civil i, encara que absolt, va haver d'exiliar-se a Madrid per poder continuar treballant.

“Tots els camins duen a Roma”, memòria de joventut escrita quan el periodista jubilat ja superava la setantena, es delecta en una llengua materna que l’àmbit professional gairebé sempre li havia negat. Es nota que Gaziel en gaudeix, s'esplaia en el fangueig amb el català i quasi es venja de les cotilles de l’època que (no ho oblideu) aquell principi d’anys 50 eren encara les del franquisme més viu. Hi ha quelcom d’explosiu en el retrat, des d’un assenyat aburgesament, de pulsions juvenils que no han sigut del tot oblidades. Com a bon periodista, s’explica amb claredat, precisió i pertinença en el detall, tot embolcallat amb una fina ironia que tant ens agrada pensar que és pròpia d’aquesta terra.

I quin bon material de base!, amb un Gaziel que va viure de primera mà (quan encara no buscava professionalment la notícia) esdeveniments com l’atemptat al general Martínez Campos, la bomba del Liceu, el debut de Maria Barrientos, l’enterrament de mossèn Cinto, la Setmana Tràgica o l’inici de la Primera Guerra Mundial. I que a més va tractar homenots del seu temps, com Xènius, els dos Rubió, Prat de la Riba o Narcís Oller. Però és molt millor la descripció de la vida quotidiana d’aquesta família de la burgesia empordanesa, que allà pel 1893 va instal·lar-se als primers confins de l’Eixample en una Barcelona que sembla vinguda d’una altra galàxia: on els ramats de cabres passaven al capvespre pel carrer de Trafalgar, el carrer de Provença marcava el final de la civilització, el Parc de la Ciutadella era font d’infeccions febroses i els jesuïtes de Sarrià semblaven Fort Apatxe en terra d’infidels.

“Tots els camins duen a Roma” és un gabinet de tresors que abasta a la vegada les atmosferes públiques i privades, amb “bonus tracks” insuperables, com una descripció absolutament sinistra de la Universitat de Barcelona d’aquell temps, unes estampes heroiques dels inicis de l’Institut d’Estudis Catalans, viatges al Marroc, Madrid i París (molt més exòtics i perillosos del que sona), una reflexió sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida escrivint en català, i la dissecció anatòmico-forense de la pròpia família Calvet, que ja paga l’entrada, de tan disfuncional com era. Gaziel, d’estirp antiromàntica i poc donat a l’egocentrisme, es permet un capítol amorós autobiogràfic que podria funcionar perfectament com una “nouvelle”. I de fet, tot el “Bildungsroman” implícit al relat, malgrat la seva veracitat indubtable, fa pensar en un guió perfectament orquestrat en el qual l’aprenent de filòsof es veu obligat per les circumstàncies a esdevenir el millor periodista de la seva generació.

Espero que, amb tot el que he escrit fins ara, quedi clar que aquest llibre (juntament amb les “Meravelles” de Perucho (i en Markson!)) suposa la meva millor revelació literària d’aquest principi de temporada. Us abandonaré amb un fragment que reuneix poesia i ciència en un vagó de tren, on alguna cosa a dir tenen el pare Cirera i Bach. 

Maragall exultava escoltant l’astrònom, i l’astrònom deia i tornava a dir al poeta —quan aquest descansava un moment amb les seves contínues preguntes— com també a ell l’havien meravellat les paraules que ens dirigia suara, parlant dels camps, de l’aire, de la llum minvant, dels grills i de les estrelles. No cal dir que els dos joves no perdíem ni un mot de l’un ni de l’altre, extasiats. Feia pocs dies justament que jo havia sentit per primera vegada el “Concert en re menor”, de J. S. Bach, per a dos violins; i em semblava que tornava a sentir-lo, però, per comptes de dos violins, aquí es responien i s’acordaven dos mestres catalans, dos admirables poetes: un de la paraula viva i l’altre de l’astronomia. Com una mena de bordó, Permanyer hi posava, amb els seus roncs ritmats, la veu del baix acompanyant.

El viatge semblava un somni. ens despertàrem tot d’un cop en trobar-nos a Barcelona sense adonar-nos-en.

La dura vida de la filla de l’astronauta

Twinkle, twinkle, little star

Invariablement les pel·lícules de Christopher Nolan m’han provocat més irritació que goig gràcies a les seves elevades pretensions, on els excessos de l’embolcall amaguen les abundants febleses conceptuals. “Interstellar” potser representa la versió més ambiciosa d’aquests defectes amb una història èpica que ens trasllada literalment d’un extrem a l’altre de l’Univers, tot intentant que en el seu nucli bategui tanmateix un drama íntim d’interès humà.

El film se situa en un futur proper (el vestuari, els vehicles i el mobiliari m’han semblat indistingibles dels actuals) on la Terra es troba al límit dels seus recursos i ha revertit en una societat de nou agrària. Cooper (Matthew McConaughey) és un antic pilot de la NASA reciclat en granger que viu junt amb el seu sogre i els seus dos fills adolescents (l’home és vidu). La filla en particular està convençuda que a la seva habitació hi ha un fantasma, o com a mínim un fenomen “poltergeist”. Sigui com sigui, pare i filla acaben descobrint un laboratori secret de la NASA, el qual està investigant l’Univers a la recerca d’un planeta que permeti allotjar la Humanitat. Com que Cooper és un pilot expert, el conviden a apuntar-se a la propera missió, i accepta immediatament amb el temps just per agafar el raspall de dents, com si se n’anés a les Planes enlloc dels afores de Saturn. La nena s’ho pren molt malament i fa la pataleta perquè ho interpreta com una traïció paterna; i aquest conflicte paterno-filial de nyigui-nyogui acabarà vertebrant la resta del film.

No explico més, perquè encara passen moltes més coses, algunes ben inesperades; i és que en gairebé tres hores de film hi ha lloc per a tot, fins i tot per a una mica (molta) de palla. Hi ha, per exemple, al principi tota una subtrama entorn al complot conspiranoic de l’arribada dels americans a la Lluna, de la qual no se’n treu rèdit posterior, i que bé podrien haver eliminat per a benefici de l’espectador. Pel meu gust també podrien haver suprimit gran part de les explicacions suposadament científiques, que potser tenen alguna base certa, però que dubto que gran part del públic assimili com poca cosa més que un guatxi-guatxi, gravetat!, guatxi-guatxi, quàntic!, guatxi-guatxi, forat negre! Almenys, els pobres actors que es veuen obligats a dir aquestes frases, hi posen un convenciment més aviat penós. Per no parlar d’aquell símptoma típic del mal guionista, en el qual un personatge li diu a l’altre el que tots dos saben, amb l’única finalitat d’informar un tercer, és a dir l’espectador (tipus: “com vostè sap, doctor X, un planeta és un objecte astronòmic que orbita una estrella”).

“Interstellar” conté alguns moment visualment aclaparadors i únics (com l’origami parisenc d’”Inception”): constitueixen la meva única excusa per continuar veient les pel·lícules de Nolan. Però malgrat la brillantor per concebre espais inesperats, no estic segur que el director sigui capaç de descriure arquitectures més convencionals. Jo, en tot cas, em vaig trobar perdut amb la topografia de les diverses naus i les seves connexions espacials. En quant a l’inevitable robot artificialment intel·ligent, no el podrien haver dissenyat una mica menys similar a una vitroceràmica d’interfase digital?

L’èxit (o fallida) de la pel·lícula depèn de la implicació emocional que n’extreu dels seus espectadors. El que això subscriu (o més aviat suprascriu, si fem cas a la capçalera) va trobar risible gairebé tot el seu recorregut, exceptuant algunes seqüències d’acció. En aquesta tessitura, la majoria dels actors que hi intervenen (noms tan sobradament competents com els de Michael Caine, Ellen Burstyn, Anne Hathaway, Casey Affleck, John Lithgow, Jessica Chastain o Matt Damon) aporten solidesa, i poca glòria, a uns papers que no se la mereixen. Només McConaughey, en un registre de baríton mecànic i sinistre, molt en la línia de “True Detective”, es permet algun moment de lluïment, en especial a l’escena on contempla emmudit vint-i-tres anys de missatges de la família.

Malgrat els seus defensors, que Nolan sempre els tindrà, “Interstellar” esdevé clarament insuportable (i grotesca, i artificialment allargada), en els seus trenta últims  minuts, quan es produeix una confrontació molt poc viscuda entre l’astronauta i la seva filla rebeca. A la cinquena dimensió “nada menus”. Si quedava alguna subtilesa, ara ja se n’ha anat definitivament en orris claveguera avall, i mentrestant la banda sonora de Hans Zimmer, una piconadora amb sons d’orgue i ecos de Philip Glass menor, continua pidolant un Oscar amb una absència de subtilesa digna de millor causa.

Els dos costats dels núvols

“Clouds” (Núvols) de 1969 és un disc que segueix pautes similars al seu primer: sofisticació melòdica, veu cristallina, instrumentació escassa i proximitat als paràmetres del folk. Aquí, la mateixa Joni firmà la producció i l’únic altre músic que hi col·laborà va ser Stephen Stills. La coberta torna a ser obra seva, en aquest cas un autoretrat a l’oli que a mi em sembla de colors molt agres i ofensivament kitsch.

L’àlbum conté “Both Sides, Now”, una de les seves cançons més emblemàtiques, celebrades i versionades. Malgrat ser un tema molt elegant i d’innegable qualitat, els fans de llarg recorregut podem arribar a desvetllar per ell una injusta mania, com a representació reduccionista d’un cançoner que conté moltes més perles que aquesta.

La inspiració inicial de la cançó prové de la novel·la de Saul Bellow “Henderson the Rain King”, on es reflexiona que la possibilitat moderna (gràcies a l’aviació comercial) de poder contemplar els núvols tant des de dalt com des de baix ens hauria de treure la por a la mort. La interpretació és discutible, la cançó fa així.

Rengles i dolls de cabells d’àngel
I castells de gelat en l’aire
I canyons de plomes pertot arreu
Així he mirat els núvols

Però ara només tapen el sol
Plouen i neven sobre tothom
Tantes coses que hauria fet
Però els núvols m’han barrat el camí

Ara he mirat els núvols des dels dos costats
De dalt, de baix, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió dels núvols
En realitat no en sé res de núvols

Llunes i junys i sínies de fira
La dansa vertiginosa que sents
Quan tots els contes de fades es fan reals
Així he mirat l’amor

Però ara només és un altre recital
Els deixes rient quan te’n vas
Però si t’importa, no els hi ho demostris
No et traeixis a tu mateixa

Ara he mirat l’amor des dels dos costats
De donar i prendre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de l’amor
En realitat no en sé res de l’amor

Plors i pors, i sentir l’orgull
De dir “T’estimo” ben fort
Somnis i intrigues i espectadors d’un circ
Així he mirat la vida

Però ara els vells amics es comporten de forma rara
Fan que no amb el cap, diuen que he canviat
Bé, alguna cosa s’ha perdut, i alguna cosa s’ha guanyat
En la vida del dia a dia

Ara he mirat la vida des dels dos costats
De guanyar i perdre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de la vida
En realitat no en sé res de la vida.

Ara he mirat la vida des dels dos costats
De guanyar i perdre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de la vida
En realitat no en sé res de la vida.

Oficialment se li coneixen 992 versions, amb Judy Collins ostentant prerrogativa de pionera. Darrera seu, i per citar només noms coneguts, Bing Crosby, Claudine Longet (en francès), Frank Sinatra, Leonard “Mr. Spock” Nimoy, Marie Laforêt (també en francès), Nana Mouskouri, Neil Diamond, Pete Seeger, Andy Williams, Engelbert Humperdinck, Willie Nelson, Hugh Masekela (instrumental), Clannad, Hole, Dolly Parton, Tori Amos, Doris Day, Herbie Hancock, Susan Boyle o Idina Menzel. Amb aquesta selecció s’entén que “Both Sides, Now” va néixer amb vocació d’estàndard capaç de ser trasplantada a gairebé qualsevol univers musical. Per descomptat, em quedo amb la versió de la seva autora (la de Judy Collins, tan de “música lleugera”, m’esgarrifa pel pilot automàtic que du posat). Busqueu a YouTube, compareu, i reconegueu que una bona veu no és quasi mai el més important.

A llom d’elefants

Vaques marines imaginades per russos

Prepareu-vos que això serà una excursió sense xarxa per la Wikipedia. Comença a una d’aquelles illes perdudes i solitàries que m’agrada explorar virtualment, l’illa de Sant Jordi a l’arxipèlag de les Pribilof, propietat d’Estats Units en el veïnatge d’Alaska. Aquí és on van ser vistes l’any 1786 les últimes vaques marines de Steller. Les havia descrit per primera vegada el naturalista Georg Wilhelm Steller l’any 1741, quan acompanyava l’explorador Vitus Bering (conegut històricament com “l’estret”). Poc més de quaranta anys més tard, aquelles bèsties no eren més que una altra espècie extinta. Les vaques marítimes pertanyien a l’ordre dels sirènids, com els actuals dugongs i manatís, però amb els seus vuit o nou metres de llargària devien de ser un espectacle digne de ser vist. Suposo que la sensibilitat davant de la natura és un valor cultural més i que, el que ara tant ens dol, fa un quart de mil·lenni era el pa que s’hi donava cada dia; però sap greu que animals tan dòcils i tan bonifacis es deixessin massacrar per una humanitat depredadora i sense remordiment.

I fixeu-vos que no només era qüestió de massacrar vaques marines, que també hi havia lleons (marins), llops (marins) i elefants (marins), cadascun d’ells omplint un nínxol ecològic amb molt més “panache” que el que l’homo sapiens mereix. He dit elefants? Què tenen d’especial els elefants? Doncs que els proboscidis comparteixen amb els sirènids (dugongs, manatís i vaques marines) el clade dels tetiteris, del que constitueixen els dos únics ordres encara existents en l’actualitat.

Em poso a pensar en elefants perduts en la història i el primer que se m’acut és el d’“El viatge de l’elefant”, novel·lat per Saramago a partir d’un paquiderm de nom Suleiman que viatjà de Lisboa a Viena en qualitat de regal de noces del rei João III per a l’arxiduc Maximilià allà cap a 1551. Que jo recordi, l’elefant no tenia res de particular i el llibre em va avorrir bastant. Més gràcia tingué Hanno (en italià, Annone), un elefant albí que Manuel I de Portugal li va regalar al papa Lleó X i que va esdevenir el seu animal de companyia favorit. El tenia en un recinte especial que va fer construir entre la basílica de Sant Pere i el Palau Apostòlic. Fou molt estimat per tota la cort papal i participà en nombroses processions. Dos anys després de la seva arribada a Roma va indisposar-se per culpa d’un sobtat restrenyiment i morí (amb el papa al seu costat) el 8 de juny de 1516 després de rebre una lavativa enriquida amb pols d’or. Tenia set anys. Fou enterrat al Cortile del Belvedere sota un epitafi escrit pel papa mateix. Rafael li dedicà uns frescos que no han sobreviscut.

Hanno dibuixat per Rafael

Sembla ser que l’ocurrència d’elefants blancs és més aviat escassa, especialment pel que fa als elefants africans, i no necessàriament implica que l’elefant hagi de ser albí: una pigmentació de color marró clar o rosat és suficient per a considerar-lo com a tal. Per descomptat, es prohibeix la ingesta d’alcohol durant l’avaluació. Considerats com a símbols de poder i bona sort en tot el Sud-est Asiàtic, s’han usat tradicionalment com a presents de bona voluntat oferts als jerarques locals. La junta militar que des de fa anys controla Myanmar ha fet de la recol·lecció d’elefants blancs un mitjà propagandístic per sancionar el seu règim. De moment en tenen tres en un pavelló als afores de Yangon.

En anglès l’expressió “white elephant” indica una possessió suposadament envejable de la qual no et pots desprendre i que fa molta més nosa que servei. Seria una mena de victòria pírrica pagada en espècie. L’originà el rei de Siam (¿abans o després de protagonitzar musicals sota la cara de Yul Brynner?) que solia regalar aquests paquiderms als súbdits que l’emprenyaven, atès que el cost de la manutenció era molt superior al valor de l’honor concedit. La Wikipedia s’afanya a informar-nos que aquesta expressió no té res a veure amb aquella altra no del tot similar de ”The elephant in the room”. L’elefant a l’habitació (el qual, per molt que intentis pensar en una altra cosa, persisteix present al seu racó) representa la veritat òbvia o el fet indefugible que, o bé s’ignora o bé se li nega cap via de diàleg. Tot plegat un retrat cert del que està passant aquí i ara.

Elefant a l'habitació de Banksy

Artistes morts

“this is not a novel” (el títol tot en minúscules, per ofendre a consciència les convencions tipogràfiques que regeixen el món editorial en anglès) certament no és una novel·la, però sí un molt consistent homenatge al ball de confusions inventat pel poeta pictòric René Magritte. O, traduït a un altre idioma, un festí postmodern sense data de caducitat a la vista.

La culpa va ser de la Matilde. Així fou com vaig arribar a David Markson (Albany, 1927 - Greenwich Village, 2010, sempre a l’estat de Nova York), només perquè “De casa al club” en feia descarat proselitisme. Markson va començar la seva carrera escrivint atípiques novel·les de gènere, de ciència-ficció o de cowboys, una d’elles fins i tot adaptada al cinema amb Frank Sinatra com a protagonista. Només alguns anys abans de morir va aconseguir un cert respecte per part d’una crítica descreguda en escriure llibres altament experimentals, com ho és la seva tetralogia final composta per “Reader’s Block” (1996), “This Is Not A Novel” (2001), “Vanishing Point” (2004) i “The Last Novel” (2007).

“This Is Not A Novel” (existeix versió en castellà a La Bestia Equilátera, que es deu dir “Esto no es una novela”) consisteix en un seguit de frases aparentment sense connexió, encara que hi ha uns temes que es repeteixen i que subtilment enllacen unes i altres. De tant en tant hi apareix un Escriptor que intenta descriure el llibre que tenim entre mans, com una declaració d’intencions o bé com una conjectura. Hi ha també cites literàries, curiositats històriques a la manera d’una miscel·lània, noms deixats anar com a fulls del calendari i morts, moltes morts. Així, la “melodia” que més es repeteix és la de la causa de la mort de desenes d’artistes i altres celebritats. Pot semblar poca cosa o fins i tot una forma molt barruda de fer literatura; però per algú aficionat a les llistes aquesta lletania arriba a ser tan addictiva com impossible d’abandonar.

André Gide morí d’una malaltia dels pulmons.
Rellegint l’Eneida al seu llit de mort.

Va ser mentre feien còpies dels frescos de Masaccio a Santa Maria del Carmine com a joves aprenents que Michelangelo va criticar la forma de dibuixar de Pietro Torrigiano:
L’os i el cartílag van desfer-se com galeta, Torrigiano li diria més tard a Benvenuto Cellini.
En referència al nas de Michelangelo.

El geni més gran del nostre segle, Goethe anomenava Byron.
El geni més gran del nostre segle, Byron anomenava Goethe.

Ivan Turgenev, als dinou anys, durant un foc a bord d’un vaixell:
Salveu-me! Sóc l’únic fill de ma mare!

Catul, que estimava una dona a la qual anomenava Lèsbia, però el nom real de la qual pot haver sigut Clòdia.
Properci, que estimava una dona a la qual anomenava Cynthia, però el nom real de la qual pot haver sigut Hòstia.
Tots dos, ben bé dos mil anys enrere.

Gustav Mahler morí d’endocarditis.

Louis-Ferdinand Celine morí d’un aneurisma cerebral

Una novel·la sense “motivacions” centrals dominants, vol l’Escriptor.

Per tant sense conflictes i/o confrontacions, similarment.

Rudolph Kreutzer mai va interpretar la sonata “Kreutzer”.

Una de les ennoblidores delícies del Paradís, tal com les promet Sant Tomàs d’Aquino:
Contemplar els condemnats mentre són torturats i rostits allà sota.

L’amistat de Samuel Beckett i Alberto Giacometti.

Richard Strauss: Per què ha d’escriure d’aquesta manera? Vostè té talent.
Paul Hindemith: Herr Professor, faci la seva música que jo faré la meva.

Porto d’Ercole. On va morir Caravaggio.
Molt probablement de malària.
A una taverna.

Georgia O’Keeffe va morir cega.

He vist una representació de “Hamlet, Príncep de Dinamarca”, però actualment les obres velles comencen a fastiguejar en aquesta època refinada.
Diu el Diari de John Evelyn el 26 de novembre de 1661.

Sense temes socials, és a dir, sense imatges de la societat.

Cap representació dels costums i/o la moral contemporània.

Categòricament, sense política.

Vulgar i ensopit, Ruskin rebutjava Rembrandt així.
Germà de Dostoievsky, l’anomenava Malraux.

Per la raó que sigui, Jean Sibelius no va escriure ni una sola nota els trenta últims anys de la seva vida.

Kierkegaard morí d’una infecció pulmonar.
O d’una malaltia de l’espinada.

Conjectura de Karl Barth:
Que mentre és possible que els àngels toquin només Bach per lloar Déu, entre ells toquen Mozart.

Teofrast dictaminà que la música de flauta podia guarir la ciàtica.
Per no parlar de l’epilèpsia.

Alexander Pope morí d’hidropesia.

John Milton morí de gota

Teofrast digué que la música de flauta hauria guarit això, també.

Ningú no va pintar una esquena de dona millor que Boucher, va dir Renoir.

Una novel·la completament sense símbols.

Robert de Nàpols: Giotto, si jo fos vostè, amb aquesta calor deixaria de pintar per una estona.
Giotto: També jo ho faria, si fos vostè.

Matthew Arnold morí d’un atac de cor corrent darrera d’un tramvia a Liverpool.

I així sense pausa possible durant 160 pàgines. Fascinant.

Fins que el matrimoni ens separi

 

Ben (John Lithgow), un jubilat aficionat a la pintura, i George (Alfred Molina), professor de música en una escola catòlica de Manhattan, decideixen casar-se després de 39 anys de convivència. Tot i que l’escola on treballava George coneixia la seva homosexualitat, no és fins que es produeix aquesta confirmació oficial que decideixen acomiadar-lo. Incapaços de mantenir-se amb la pensió de Ben i les classes particulars de George es veuen obligats a buscar-se un habitatge més econòmic on viure, mentrestant hauran de separar-se i lliurar-se a l’hospitalitat de familiars i amics. George acabarà al sofà d’una parella de veïns policies que estan sempre de festa. Ben serà acollit pel seu nebot (Darren Burrows) i la seva dona (Marisa Tomei) i compartirà llitera amb el seu fill adolescent (Charlie Tahan).

Del director Ira Sachs només coneixia el seu film anterior, el drama d’amor i dependència “Keep the Lights On”. Aquest “Love is Strange” és un afer molt més tranquil i agredolç, encara que de desenvolupament en part inesperat. El punt de partida és molt versemblant, casos d’hipocresia similar en el si de l’estament eclesiàstic s’han produït a la realitat; en canvi les conseqüències de l’acomiadament, tot i que no dubto que el mercat immobiliari a Nova York estigui impossible, semblen regir-se per una aplicació exagerada de les lleis de Murphy: es diria que no els podria anar pitjor a la parella seccionada.

Però “Love is Strange” s’entreté poc en la flagrant discriminació que li fa d’espoleta i, enlloc de denunciar-la, acaba narrant la peripècia d’un vell matrimoni que es coneix massa bé i que no suporta viure separat, on el fet que estigui format per dos homes és gairebé anecdòtic. En les seves trajectòries separades sembla que el personatge que encarna Lithgow és el que agafa més pes, en el seu difícil encaix a casa del seu nebot. Hi ha una subtrama que sembla suggerir l’homosexualitat del personatge adolescent que finalment demostra ser una maniobra de distracció, el propòsit de la qual se m’escapa. És en tot cas un film poc previsible i d’emocions molt controlades, amb el·lipsis elegants i una extàtica banda sonora gentilesa de Frederic Chopin.

Predomina un aire de contemplació i aïllament propi d’un quadre de Hopper. Per això mateix l’intercanvi entre els personatges presenta un valor afegit i, en general, tots els actors estan molt ajustats. Als seguidors de “Doctor en Alaska” els farà gràcia retrobar a Darren Burrows (que feia d’Ed Chigliak, l’indi cinèfil) i John Cullum (el propietari del cafè, Holling Vincoeur), lògicament envellits. Sempre m’agrada veure Marisa Tomei, que aquí resol gairebé sense paraules la impaciència exasperada de qui vol mantenir les formes davant d’una persona estimada que la irrita.

Però si la pel·lícula brilla és gràcies a John Lithgow i Alfred Molina, dos veterans actors de caràcter que a més resulten ser bons amics en la vida real. Els duets que tenen a soles, a la llitera i al bar després del concert, són una delícia d’intimitat de llarga durada, on a penes calen les paraules per dir-s’ho tot. Potser la pega principal de “Love is Strange” és que Lithgow i Molina no comparteixin més estona la pantalla; però, ja amb la perspectiva d’anar a veure “Interstellar” al cap, més m’estimo quedar-me amb gana que el previsible empatx que em perpetrarà Christopher Nolan.