De l’autor de “Trainspotting”!, anuncia l’esquer publicitari per intentar vendre’ns la pel·lícula “Filth” (“Escòria” o “Ronya”, segons el diccionari que consultis). Finalment l’Irvine Welsh no té cap culpa si l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la “Trainspotting” sortís tan reeixida i tingués tant d’èxit com per catapultar les carreres del seu director Danny Boyle, dels seus actors Ewan McGregor i Robert Carlyle, i fins i tot la de l’Iggy Pop de “Lust for Life”. Que tants anys més tard ho tornin a intentar resulta comprensible, i que aquesta “Filth” de 2013 els hagi quedat una mica passada moda, també.
El protagonista és un detectiu de la policia d’Edimburg abocat a una espiral autodestructiva en la qual intervenen les drogues (coca, de preferència), l’alcohol, l’explotació sexual, el puteig sistemàtic d’amics i col·legues i un quasi nul sentit de la decència. De forma que es pretén subtil (però que no ho és), descobrirem que darrera d’aquest comportament tan sòrdid, s’amaguen traumes infantils, un desordre bipolar i un matrimoni dissolt per abandonament. També hi ha un crim, on mor un turista oriental, el que s’utilitza com a llunyana excusa de trama vertebradora, encara que sigui una investigació que no vagi enlloc.
El desconegut Jon S. Baird firma el guió i dirigeix, amb el film de Danny Boyle sempre present. Així, l’estil és sempre frenètic, entretallat, grotesc i ple de cançons conegudes que duren poquíssim. Intenta ser provocador i acaba resultant fatigós i pueril com un nen que repeteix paraules grolleres. Sospito que la novel·la original de Welsh, més transgressora en els seus plantejaments (i amb la inclusió d’un monòleg interior a càrrec de la tènia que viu a l'estómac del protagonista), ha de ser molt més defensable.
Potser el millor que té “Filth” és l’esforç que fa James McAvoy —encasellat gairebé sempre en papers de bon jan— per convèncer-nos de la repulsió del seu personatge. L’acompanyen altres bons actors britànics, amb menció especial per Eddie Marsan, solvents interpretacions d’Imogen Poots i de Jamie Bell, i un massa histriònic Jim Broadbent. Detall curiós, en un cameo hi surt David Soul, el ros de Starsky & Hutch, qui ves per on des de 2004 és ciutadà britànic. Ben mirat, la recuperació de “Silver Lady” és el millor que té per oferir aquest tros de “Ronya”.
El protagonista és un detectiu de la policia d’Edimburg abocat a una espiral autodestructiva en la qual intervenen les drogues (coca, de preferència), l’alcohol, l’explotació sexual, el puteig sistemàtic d’amics i col·legues i un quasi nul sentit de la decència. De forma que es pretén subtil (però que no ho és), descobrirem que darrera d’aquest comportament tan sòrdid, s’amaguen traumes infantils, un desordre bipolar i un matrimoni dissolt per abandonament. També hi ha un crim, on mor un turista oriental, el que s’utilitza com a llunyana excusa de trama vertebradora, encara que sigui una investigació que no vagi enlloc.
El desconegut Jon S. Baird firma el guió i dirigeix, amb el film de Danny Boyle sempre present. Així, l’estil és sempre frenètic, entretallat, grotesc i ple de cançons conegudes que duren poquíssim. Intenta ser provocador i acaba resultant fatigós i pueril com un nen que repeteix paraules grolleres. Sospito que la novel·la original de Welsh, més transgressora en els seus plantejaments (i amb la inclusió d’un monòleg interior a càrrec de la tènia que viu a l'estómac del protagonista), ha de ser molt més defensable.
Potser el millor que té “Filth” és l’esforç que fa James McAvoy —encasellat gairebé sempre en papers de bon jan— per convèncer-nos de la repulsió del seu personatge. L’acompanyen altres bons actors britànics, amb menció especial per Eddie Marsan, solvents interpretacions d’Imogen Poots i de Jamie Bell, i un massa histriònic Jim Broadbent. Detall curiós, en un cameo hi surt David Soul, el ros de Starsky & Hutch, qui ves per on des de 2004 és ciutadà britànic. Ben mirat, la recuperació de “Silver Lady” és el millor que té per oferir aquest tros de “Ronya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada