divendres, 28 de novembre de 2014

Formes pintades

De tant en tant em convenço que estic pensant en una certa pintura, per exemple, i el que em ve al cap és una pintura totalment diferent.

Tot just un matí de fa poc em va passar amb “El davallament de la Creu” de Rogier van der Weyden.

Ara mateix puc veure aquesta pintura.

Sens dubte és del tot natural, ja que torno a pensar en ella.

Fins i tot si no hi hagués estat pensant, per altra banda, certament hauria hagut de començar a fer-ho quan he mecanografiat aquestes últimes frases.

De totes maneres, quan hi vaig estar pensant aquest matí de fa poc, no veia de cap manera “El davallament de la Creu”.

El que veia era la pintura de Jan Vermeer d’una jove adormida a una taula al Metropolitan Museum.

Ja hi torno a ser.

Òbviament, la jove no està adormida a una taula al Metropolitan Museum, igual com Maria Callas no estava despullada en aquell moll prop de Savona.

La jove és adormida a una pintura del Metropolitan Museum.

Per descomptat, també hi ha alguna cosa errònia en aquesta frase.

Atès que tampoc hi ha cap jove, sinó només la seva representació.

Que és de nou el motiu pel qual generalment m’encanta veure les pilotes de tennis.

Però tot el que volia dir, en qualsevol cas, era que no havia estat pensant de cap manera en aquesta pintura en particular, tot i que era la pintura que m’havia vingut al cap.

Encara que el que més específicament estava intentant resoldre era per què continuava sentint “Les Estacions” de Vivaldi, tot i que estava pensant en “Les Troyens” de Berlioz, posem. O en la “Rapsòdia per a contralt”.

Per altra banda, per què estic veient ara de sobte un interior de Jan Steen, quan juraria que estava pensant en una pintura de Rogier van der Weyden i encara una altra de Jan Vermeer?

Tota la música de Vivaldi, incloses “Les Estacions”, va ser oblidada durant molts anys després de la seva mort, incidentalment.

Bé, i Vermeer va ser negligit durant encara més temps.

De fet ningú no va comprar una sola pintura de Vermeer mentre encara era viu.

Vivaldi també era pèl roig.

Com Odisseu.

Quines coses de saber.

Encara que, per altra banda, no em ve al cap ni una sola dada sobre Jan Steen.

O que tot el que sóc capaç d’asseverar categòricament sobre Rogier van der Weyden és que hom no pot veure l’original d’”El davallament de la Creu” de la manera com ha de ser vist.

Malgrat que hagin netejat les finestres que hi ha a prop.

O encara si només ara me n’adono que tothom que hi surt és tan jueu com tothom que surt a “El sant sopar”, presumiblement.

No hi ha ningú a la pintura anomenada “El davallament de la Creu” de Rogier van der Weyden, siguin quines siguin les seves creences.

Les formes no tenen religió.

("La mestressa de Wittgenstein", David Markson)

2 comentaris:

  1. Com vas comentar ahir és una manera d'escriure força curiosa però molt dinàmica i interessant. Què n'hagués pensat d'aquestes caòtiques reflexions en Rogier van der Weyden?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segurament s'hauria ofès en sentir que les seves figures dolgudes no pertanyien a cap religió, que només eren taques de pintura.

      Suprimeix