Fins que el matrimoni ens separi

 

Ben (John Lithgow), un jubilat aficionat a la pintura, i George (Alfred Molina), professor de música en una escola catòlica de Manhattan, decideixen casar-se després de 39 anys de convivència. Tot i que l’escola on treballava George coneixia la seva homosexualitat, no és fins que es produeix aquesta confirmació oficial que decideixen acomiadar-lo. Incapaços de mantenir-se amb la pensió de Ben i les classes particulars de George es veuen obligats a buscar-se un habitatge més econòmic on viure, mentrestant hauran de separar-se i lliurar-se a l’hospitalitat de familiars i amics. George acabarà al sofà d’una parella de veïns policies que estan sempre de festa. Ben serà acollit pel seu nebot (Darren Burrows) i la seva dona (Marisa Tomei) i compartirà llitera amb el seu fill adolescent (Charlie Tahan).

Del director Ira Sachs només coneixia el seu film anterior, el drama d’amor i dependència “Keep the Lights On”. Aquest “Love is Strange” és un afer molt més tranquil i agredolç, encara que de desenvolupament en part inesperat. El punt de partida és molt versemblant, casos d’hipocresia similar en el si de l’estament eclesiàstic s’han produït a la realitat; en canvi les conseqüències de l’acomiadament, tot i que no dubto que el mercat immobiliari a Nova York estigui impossible, semblen regir-se per una aplicació exagerada de les lleis de Murphy: es diria que no els podria anar pitjor a la parella seccionada.

Però “Love is Strange” s’entreté poc en la flagrant discriminació que li fa d’espoleta i, enlloc de denunciar-la, acaba narrant la peripècia d’un vell matrimoni que es coneix massa bé i que no suporta viure separat, on el fet que estigui format per dos homes és gairebé anecdòtic. En les seves trajectòries separades sembla que el personatge que encarna Lithgow és el que agafa més pes, en el seu difícil encaix a casa del seu nebot. Hi ha una subtrama que sembla suggerir l’homosexualitat del personatge adolescent que finalment demostra ser una maniobra de distracció, el propòsit de la qual se m’escapa. És en tot cas un film poc previsible i d’emocions molt controlades, amb el·lipsis elegants i una extàtica banda sonora gentilesa de Frederic Chopin.

Predomina un aire de contemplació i aïllament propi d’un quadre de Hopper. Per això mateix l’intercanvi entre els personatges presenta un valor afegit i, en general, tots els actors estan molt ajustats. Als seguidors de “Doctor en Alaska” els farà gràcia retrobar a Darren Burrows (que feia d’Ed Chigliak, l’indi cinèfil) i John Cullum (el propietari del cafè, Holling Vincoeur), lògicament envellits. Sempre m’agrada veure Marisa Tomei, que aquí resol gairebé sense paraules la impaciència exasperada de qui vol mantenir les formes davant d’una persona estimada que la irrita.

Però si la pel·lícula brilla és gràcies a John Lithgow i Alfred Molina, dos veterans actors de caràcter que a més resulten ser bons amics en la vida real. Els duets que tenen a soles, a la llitera i al bar després del concert, són una delícia d’intimitat de llarga durada, on a penes calen les paraules per dir-s’ho tot. Potser la pega principal de “Love is Strange” és que Lithgow i Molina no comparteixin més estona la pantalla; però, ja amb la perspectiva d’anar a veure “Interstellar” al cap, més m’estimo quedar-me amb gana que el previsible empatx que em perpetrarà Christopher Nolan.