La vida és un algorisme

Segur que tard o d’hora arribarà el dia que les màquines endevinaran les nostres intencions; però està clar que, de moment, aquesta data no ha arribat i els vans esforços dels que les programen el cotarro estan resultant més contraproduents que cap altra cosa. Crec que en algun apunt anterior ja m’havia queixat de Gmail que, cada vegada que (per exemple) escrivia la paraula “Barcelona”, em suggeria hotels i apartaments de l’única ciutat on tinc el sostre assegurat. I això m’ha fet pensar en aquella funció tan galdosa d’autocompletar que tenen tots els mòbils, tant els smart com els tontets, i que no han encertat ni una sola vegada la paraula que pretens teclejar.

A Booking.com, quan t’interesses per un hotel a Bremen, encara que acabis fent-ne una reserva, tingues la seguretat que et continuaran oferint gangues d’hotel a Bremen la resta de la teva vida, com si no tinguessis altra cosa a fer que visitar la hanseàtica ciutat alemanya tots els mesos de l’any. De la mateixa forma, cada vegada que consulto un llibre determinat a Amazon —perquè vull llegir què n’opinen els lectors, perquè vull copiar-me la seva coberta, no pas perquè vulgui adquirir-lo (perquè de fet ja me l’he llegit)—, em veig torpedinat a continuació per “banners” que insisteixen a vendre’m el llibre pertot arreu.

Darrerament, gràcies a aquest desgavell de dades de la Googlesfera —on no he acabat de saber a quin núvol tinc les fotos, però on jo sí que sóc definitivament als núvols— em sorprenen de tant en tant amb una presentació de diapositives que ningú no els ha demanat, amb títols tan suggestius com “Fin de semana en Dublín” o “Dos noches en la Rioja”. La localització sol ser correcta, la selecció de les fotos i el període temporal del títol, molt més discutible. Però se suposa que, si hom pren instantànies, és amb el sol propòsit de donar la tabarra a amics i saludats, així que s’ha d’agrair a Google+ que et preparin la bomba-lapa de destrucció massiva i te la posin a l’abast llesta per compartir.

Però, esclar, de totes aquestes mostres d’intel·ligència artificial posades al servei del consumidor, la que s'endú la palma (ja ho haureu endevinat) és la del resum personal de l’any que s’ha tret de la màniga Facebook. Fa dies, quan va aparèixer el meu resum en el mur, vaig quedar-me al·lucinant (a quadres i a ratlles) perquè, només per començar, la foto de la coberta era la de l’Anna Wintour del VOGUE (seguida per una del misèries de l’Houellebecq. La llegenda annexa deia una cosa així com “Este año ha sido fabuloso. Gracias por haber formado parte de él”. Per descomptat, ni el meu any ha sigut tan fabulós, ni la Wintour hi ha fet cap paper (ni gran ni petit). Vaig afanyar-me a esborrar, sense compartir-la, aquella mostra ofensiva de mutu desconeixement.

Ara ja sé que per elaborar aquest àlbum s’havia partit de l’algorisme segons el qual el major nombre de comentaris corresponia al major nivell de rellevància. S’entén així que jo, que no utilitzo Facebook per comunicacions gaire personals, tingués un resum anual farcit de personatges tan inesperats i incongruents com Anna Wintour, Homer Simpson o Piero della Francesca.

Pitjor els ha anat als que s’han trobat a la portada del seu resum de l’any l’urna que conté les cendres del seu pare, l’incendi del seu apartament, o el retrat de la filla de sis anys que ha mort de càncer aquest 2014. Davant de tants casos de dolguda indignació (i de mal rotllo també), FB s’ha vist obligat a demanar excuses (aposto que no serà la darrera).

Aquestes són les coses que passen quan el que més importa és: a) “Número UNO en U.S.A.”; b) 578.264 amics a Facebook; c) un “M’agrada” més; d) aquella matèria marró que adoren totes les mosques.

Les bones intencions de Triadú

M’ho estic passant de por llegint les cartes creuades entre Mercè Rodoreda i Joan Sales publicades l’any 2008 per Club Editor. Hi hauria moltes coses a destacar del llibre i potser d’aquí uns dies hi insistiré perquè s’ho val. De moment em quedo amb la comicitat involuntària causada pels suposats bons oficis de Joan Triadú. Però serà millor escoltar com Sales li ho explica a Rodoreda:

En Triadú ha publicat un article en una revisteta que es diu Forja (que ara no tinc aquí, ja us l’enviaré un altre dia) en què després de recomanar als lectors “com a lectura d’estiu” La plaça del Diamant (i molts altres llibres, en general bastant espessos), diu, referint-se a vós, “que les dones, que generalment no hi toquen, quan hi toquen l’encerten”. Ja us l’enviaré i suposo que us hi fareu el mateix tip de riure que s’hi va fer la meva dona. En Triadú és un cas com un cabàs, no ens hi podem enfadar, al contrari, ja que ens tracta tan bé (a vós i a mi), però la mena de comentaris que fa a les nostres obres són lleugerament desconcertants… (16/VII/1963)

Carreguem-nos de paciència, prudència i experiència en el cas Triadú, la bona voluntat del qual està fora de discussió. Llàstima que els seus elogis tenen la rara virtut de perjudicar la venda dels llibres que elogia! Poseu-vos a la pell del lector que llegeix que ha sortit un llibre en el qual “allò que s’ha d’entendre és molt diferent del que es pensaran entendre els lectors” (…) El lector decidirà que es tracta d’un llibre genial (això els lectors no solen regatejar-ho mai), però que no val la pena de comprar-lo ja que ell no hi entendria res. ¿Quines ganes de comprar un llibre que no has d’entendre? (16/IX/1963)

El comentari triaduresc, encomiàstic, és també d’aquells que desanimen tot lector si hagués estat temptat de comprar el llibre: malgrat que a moments pot semblar que hi balleu una voluptuosa  rumba:

Mercè Rodoreda ho ha trobat tot: ritmes i cadències, el caminar expositiu, pauses i llibertats, un cert tipus de cos a cos amb el lector, una pau final i una tensió interna del grau que li és suportable…

Que em pengin si això no és pornografia!
Què hi farem. (19/IX/1963)

Miralls de l’ànima

Segona pel·lícula de pintors del cap de setmana, encara que comparar William Turner amb Margaret Keane sona quasi a sacrilegi. Tim Burton narra a “Big Eyes” la història veritable d’aquesta pintora americana que durant anys va crear a l’ombra del seu marit, el qual s’ocupava de la comercialització dels quadres mentre se n’adjudicava l’autoria sota l’excusa que ningú no compra les pintures fetes per una dona. El cas, que pot fer reflexionar sobre com ha canviat la consideració de la condició femenina des dels anys 50 del segle XX, és curiós però no sembla suficient per construir un film consistent; almenys el guió de Scott Alexander i Larry Karaszewski (que ja havien col·laborat amb Burton a la genial “Ed Wood”) sembla tan mancat de propòsit com de força.

L’única raó per la qual Burton pot haver-se interessat per aquesta història és pel caràcter de l’obra de Keane, plena de vailets tristos d’ulls enormes i llefiscosos, una apoteosi del kitsch que durant uns anys va captivar el gust de l’americà mitjà. Però el director no ha sabut portar aquest món mòrbid al seu territori i firma potser la seva pel·lícula menys personal, plena de llum i colors pop gentilesa de la fotografia de Bruno Delbonnel. Fins i tot el muntatge musical amb cançó de Lana del Rey inclosa al bell mig del film no em podria semblar menys característic del Burton que tots coneixem.

Amy Adams, una actriu que habitualment m’encanta, fa de Margaret Keane, un paper malauradament passiu i de vida interior ignota, poc hi pot fer. Christoph Waltz, com el seu manipulador marit, sobreactua de forma progressivament molesta en detriment de la pel·lícula. La resta d’actors —Danny Huston, Jason Schwatzman, Terence Stamp, Jon Polito— tenen molt poc paper i, en general, una funcionalitat dubtosa.

“Big Eyes”, sense ser exactament desagradable, acaba deixant un pòsit insuficient i la certesa que en algun dels seus racons s’amaga una pel·lícula infinitament millor. La contemplació continuada dels quadres de la senyora Keane tampoc ajuden a fer més agradable el visionat; més aviat el contrari.

Retrat de l’artista d’incògnit

Res es presta menys a la representació cinematogràfica que els processos implicats en la creació artística. Les pel·lícules protagonitzades per artistes, especialment si es tracta de pintors o escriptors, resulten particularment frustrants. Potser per això el sempre inesperat Mike Leigh, a l’hora d’abordar la vida del gran paisatgista romàntic Joseph Mallord William Turner, opta pel prosaisme naturalista i evita qualsevol frec de transcendència al seu “Mr Turner” de 2014.

El film tracta dels últims anys del pintor, sense cap afany didàctic ni cap voluntat de tancar amb un llaç de ras rosa una història “rodona”. De fet l’obra de Turner, revolucionària en la forma i el cromatisme, clara precursora de l’impressionisme i de futures abstraccions (i particular favorita meva), queda sempre en un discret segon terme a la pel·lícula de Leigh. El guió, que també firma el director, s’ocupa més aviat d’escenes quotidianes, seguits d’anècdotes segurament significatives, però que dificulten el dibuix d’un arc narratiu. Per això les dues hores i mitja de durada, sense arribar a fer-se impossibles, poden convidar a alguna esporàdica capcinada que, malgrat tot, no impediran gaudir de les virtuts de “Mr. Turner”, que són moltes.

Les pel·lícules britàniques d’època sempre llueixen una ambientació impecable (no sé com s’ho fan) i en aquesta ocasió tampoc deceben: “Mr. Turner” és bonica i creïble. Però a més aquí Leigh, l’últim director a qui titllaria d’esteticista, compon un seguit de plans superbament exquisits (especialment els d’interiors emmarcats per la verticalitat d’una porta) i contracta Dick Pope perquè li fotografii algunes de les imatges més boniques d’aquest 2014 cinematogràfic. La banda sonora de Gary Yershon juga magníficament a la corda fluixa que separa transgressió i classicisme. De fet, en la versió de Leigh, no hi ha res de llepat (i tant que convidaria Turner a fer-la!)

I després hi ha els actors. Timothy Spall fent de Turner ha estat merescudament lloat (i guardonat). Aquest còmplice habitual de Leigh rep aquí el seu primer paper protagonista i durant gran part de l’espectacle fa d’ós misantrop perdut en una proverbial botiga de plats i olles. Potser no hi ha millor lloc per calibrar un gran actor que la potència i modulació dels seus grunys. Al seu voltant, una pila de comediants i comediantes, d’entre les quals només he sabut reconèixer Lesley Manville, encara que tota la resta planeja al mateix nivell.

Segons la tesi de “Mr. Turner”, un perfecte artista pot ser també un imperfecte cabró pel que fa a les seves relacions humanes. O un home vulgar, sense més atenuants. En aquest sentit el film fa pensar en l’“Amadeus” de Milos Forman (i Peter Shaffer), protagonitzat per un artífex-músic de creacions divines i comportament que no està a l’alçada. Però, mentre que “Amadeus” intentava vendre’t el producte Mozart mitjançant un videoclip pagat pels executius de West Hollywood, “Mr Turner” només et ven els encants d’una misantropia que passa per Margate.

Margate és el primer lloc on surt el sol a les Illes Britàniques. No em crec les paraules pòstumes de Turner: “The sun is God”. Massa bonic per ser cert. Turner és el paio que abandona una amant amb la que ha engendrat dues filles; que contracta una minyona fidel, psoriàtica i amb dret a benefici; i que passa els seus darrers anys en concubinatge amb la vídua Sophia Booth. Concupiscència sense redempció estètica? Que trist!

Blau

El quart àlbum de Joni Mitchell va ser publicat l’any 1971 sota el nom de “Blue”, un color que en la llengua anglesa té sempre connotacions tristes. De fet la seva inspiració final es deu al trencament de la relació amb James Taylor o sigui que el títol no sembla totalment desencertat. Una vegada més el disc és un afer auster de folk infrainstrumentat i sofisticació creixent. Per a alguns oients el to confessional voreja la impudícia, fet que no impedeix que aquest “Blue” sigui l’obra de Mitchell més propera al canon, digna de figurar a totes les llistes, començant pels 500 Greatest Albums of All Time de Rolling Stone Magazine (2003), on ocupa el lloc número 30 i és la primera entrada femenina. Així mateix el gener de 2000 el New York Times va escollir “Blue” com un dels vint-i-cinc àlbums que representen un punt d’inflexió i un cim de la música popular del segle XX, fita discutible però igualment impressionant.

Per primera vegada la coberta del disc no és obra de Joni, sinó que presenta una fotografia molt blava de Tim Considine. Crec que tots sortim guanyant.

En quant a la cançó titular Blue/Blau, no es pot dir més amb menys recursos; especialment en una època on estimar un heroïnòman et condemnava a terra de ningú:

Les cançons tristes [blaves] són com tatuatges
Ja saps que he estat a mar abans
Corona’m i llença’m l’àncora
O deixa’m fugir navegant
Ei, Blau, aquí tens una cançó
Tinta en una agulla
Sota la pell
Un espai buit per omplir
Bé, hi ha tants que s’hi enfonsen
Que has de continuar pensant
Que pots superar aquestes onades
Àcid, beguda, i sexe
Agulles, pistoles, i herba
Un munt de rialles un munt de rialles
Tothom diu que l’infern és el camí que mola més per fugir
Bé, jo no ho crec
Però malgrat tot hi faré una ullada
Blau, t’estimo

Blau, aquí tens una petxina
A dins hi sentiràs un sospir
Una cançó de bressol nebulosa
La meva cançó per a tu

Bon Nadal!!!

Contes de Nadal

1.
Tot aprofitant que els cotxes tenien llum verda, la nena que venia encenedors als semàfors va consultar a la Viquipèdia del seu smartphone la paraula “hipotèrmia”.

2.
Ebenezer Scrooge, disposat a rendibilitzar la seva redescoberta bonhomia, va organitzar una telemarató a una cadena pública.

3.
Totes les famílies que el Nadal de l’any passat s’havien discutit a causa del sobiranisme català, enguany optaren per ser infelices d’una manera diferent.

4.
Totes les seves aportacions al banc d’aliments provenien de cultius ecològics de proximitat i no contenien gluten, ni greixos saturats.

5.
El digestòleg no acostumava a posar caganer al pessebre; però li agradava l’escena de l’àngel i els pastors entorn de la foguera. Coses.

6.
Quan, un mes d’agost, en Marc va descobrir el tió de cada Nadal amagat al fons de l’armari del dormitori dels seus pares, el primer que va pensar és que s’havia de ser molt burro per no treure’n profit tot l’any.

7.
Panses i figues, i nous i olives, i mel i mató. Al Nen de la Mare l’estaven intentant matar amb una mala dieta.

8.
Els reis d’Orient van acabar a London-Stansted tot seguint les llums dels vols regulars de Ryanair.

9.
“Pero mira como beben los peces en el río, por ver a Dios nacer”. Que “National Geographic” faci un programa amb aquest títol. Encara que només sigui per aclarir-nos si els peixos beuen o no.

10.
Ja posats, el Papa Francesc hauria de desemmascarar també el Papa Noel: el major pederasta de la història, amb llicència per obnubilar.

La vida secreta d’Aràbia

No puc negar que trobo molt atractiu el disseny dels llibres d’Edicions del Periscopi i que, si fos només per les cobertes, me’ls compraria tots. Culpeu doncs els il·lustradors Mercè Iglesias i Alex Ferreiro que adquirís “Un holograma per al rei” de Dave Eggers, autor del que només havia llegit l’autobiogràfica “Una història commovedora, sorprenent i genial”. No tenia cap referència de la novel·la i només a posteriori he descobert que va ser un dels llibres més ben rebuts l’any 2012 el que, un cop llegida, em sembla una exageració. O potser és que l’any 2012 no va ser gaire bo per les novel·les.

La trama? El rei Abdullah projecta una ciutat high-tech a les costes d’Aràbia. L’executiu americà Alan Clay ha preparat una presentació hologràfica per vendre-li al monarca la tecnologia capdavantera de la seva empresa. La vida de Clay, home de mitjana edat a les portes de l’embargament i amb una filla a la que ha de pagar la universitat, depèn de l’èxit de l’operació; però van passant els dies i el rei no apareix.

He llegit com alguns crítics han comparat aquesta espera a la del Godot de Beckett, tot i que jo he pensat abans en l’agrimensor K de Kafka, entretingut en petites escaramusses a les portes infranquejables del Castell. Certament, un llibre ambientat en el buit social d’una Aràbia imaginada i desèrtica convida a les lectures al·legòriques on la “mort” d’aquest “viatjant” pot simbolitzar tant la fi de l’hegemonia americana, com els perills de la subcontractació i la pujança de l’economia xinesa, veritable manufacturadora del planeta. La faula és feble i poc reveladora de veritats profundes, només redimida per l’exotisme de la seva ambientació, tot i que he llegit com més d’un coneixedor de la realitat aràbica ha acusat Eggers de superficialitat o directament d’ignorància sobre el país del que escriu.

Ja és difícil de creure que el molt ordinari Clay desvetlli d’immediat els furors sexuals d’una atractiva danesa; però no cal ser un expert per adonar-se que la doctora àrab que el sedueix i se’l du a nedar pel mar Roig (amb ella transvestida!) és pura fantasia de les mil i una nits. Tampoc cola el personatge de Yousef, amb el qual el protagonista estableix de seguida una poc creïble relació paterno-filial: un universitari fill d’un ric comerciant que es dedica al degradant (pels paràmetres àrabs) ofici de taxista. La resta de figures del llibre són excuses argumentals on penjar siluetes planes, com les dels tres acompanyants d’Alan, només distingibles pel seu nom i pel gènere que el seu nom implica.

Eggers escriu en un estil molt simple que ofereix poques dificultats lectores, i com que la densitat de l’anècdota i el seu gruix conceptual és tirant a escàs, es pot acabar confonent el desfici de girar pàgines per veure si passa res més amb l’interès d’un best-seller de qualitat. El recurs d’intercalar enmig de la trama episodis significatius del passat —diàlegs amb la filla, el suïcidi del veí, la relació amb l’ex-esposa—, fa pudor de taller literari mal digerit. Almenys jo no li he sabut trobar el valor a aquests exabruptes.

Ferran Ràfols Gesa ens regala una vegada més una traducció de gran qualitat (malaguanyada!). Ja tindrem millor ocasió per retrobar-nos.

Les arrels

Ja és molt que el Nobel de Literatura d’enguany no només em sonés, sinó que a més l’hagués llegit fa alguns anys amb nocturnitat i contumàcia (“Barri Perdut”, “Les boulevards de ceinture”, “Dora Bruder”). Recordava Patrick Modiano com un autor elegant, de personatges moralment ambigus i ambientacions nebuloses de color una mica Cartier Bresson, prou satisfactori com per homenatjar-lo amb una nova lectura. Vaig cribar (o vaig voler entendre) que els experts cridats a fer l’autòpsia del guardonat recomanaven “Un pedigree” com l’essència reconcentrada de la seva carrera, i allà que m’hi vaig llençar de cap. No vaig trigar gaire a descobrir el meu error.

“Un pedigree” són les memòries de joventut, el “Bildungsroman” definitiu que explica de quin obscur planter sorgeix el novel·lista Modiano. Tan breu (127 planes) com tota la seva producció, l’autor esdevé autobiogràfic i detalla circumstàncies personals que es repetirien a textos anteriors i posteriors en forma de ficció. Qualsevol “modianista” aplicat hi reconeixerà el pare jueu ficat en negocis tèrbols i un xic estraperlistes, i la mare actriu despullada de qualsevol sentiment maternal.

Era una noia bonica amb el cor sec. El seu promès li havia regalat un chow-chow, però ella no se n’ocupava i el confiava a diverses persones, com ho farà més tard amb mi. El chow-chow s’havia suïcidat tirant-se per una finestra. Aquest gos apareix a dues o tres fotos i he de confessar que em commou infinitament i que m’hi sento molt proper.

Es tracta d’una narració dolorosa (a ningú li agrada reconeixe’s com un fill no desitjat) i expeditiva. Es diria que Modiano s’ha d’alliberar d’aquests records per tal de poder continuar endavant i hi esmerça molt poc afecte i molta menys filigrana literària. De vegades es diria que el seu relat l’ha transcrit directament d’una agenda.

Escric aquestes pàgines com es redacta un atestat o un currículum vitae, a títol documental i sens dubte per acabar amb una vida que no era la meva. Els esdeveniments que evocaré fins el meu aniversari número vint-i-u, els he viscut de forma transparent —aquest procediment que consisteix a fer desfilar en segon pla paisatges, mentre que els actors resten immòbils a una tarima de l’estudio. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han viscut abans: tot desfilava entre transparències i jo no podia viure encara la meva vida.

“Un pedigree” constitueix per tant un document que no té preu pel coneixedor exhaustiu de l’obra de Modiano. Per un lector més casual el llibre resultarà insatisfactori, com el telegrama que arriba al destinatari equivocat. La foto de la coberta és, això sí, adorable.

El Hobbit torna a casa per Nadal

La batalla és el concepte

Intentaré fer poca sang, perquè ja em vaig despatxar de gust quan es van estrenar les dues parts anteriors, i mentiria si digués que he anat enganyat a veure “The Hobbit: The Battle of the Five Armies”; ja sabia més o menys el que podia trobar i només era qüestió de calibrar si se’m faria o no molt feixuga la contemplació d’aquesta epopeia final de la Terra Mitja. Havia comentat a bastament l’exageració que significa dedicar una trilogia de films sobredimensionats a l’adaptació d’un llibre que no depassa les tres centes pàgines, el que ignorava és que inicialment el projecte contemplava només dues pel·lícules, i fou només quan ja s’havia conclòs el rodatge principal que es va decidir fer una tercera part. Això explicaria el desgavell estructural dels dos primers lliuraments: un episodi inicial durant la meitat del qual no succeïa res i una segona part farcida d’incidents digressius i que acabava interrompuda en un moment de màxim suspens.

“La batalla dels cinc exèrcits” ocupa els seus primers minuts en lligar els fils que havien quedat penjant a “La desolació de Smaug” i és només després d’haver-se tret de sobre el drac Smaug que la pel·lícula comença pròpiament. Almenys el títol no enganya, ja que el film consisteix bàsicament en col·locar els exèrcits anunciats en posició de batalla i després dedicar gairebé una hora a veure com s’esbatussen. Són seqüències espectaculars amb una pila de figurants (suposo que digitals), però que no acaben d’emocionar, ja que en el fons sabem que tots els personatges amb frase (i en són molts) sobreviuran a la contesa. Confessaré que un parell de morts em van agafar amb la guàrdia baixa, tot defraudant les meves expectatives d’una guerra incruenta; però, com que a aquestes altures, ja no em puc prendre la sèrie seriosament, el meu grau de desconsol ha sigut suportable. Un cop aconseguida la victòria final se’n segueixen diversos fatigosos epílegs, però res comparable a l’exasperant final d’”El retorn del rei”.

El film no m’ha semblat que pugui exhibir grans moments per al record i els seus tres escassos escenaris principals són pràcticament tots coneguts des de l’episodi anterior. Moltes de les situacions puden a “déjà vu”, com la corrupció del rei dels nans quan li esclata la vena “Tío Gilito” (potser el gir de guió més interessant, encara que calqui les posteriors temptacions de Frodo). El rescat de Gandalf a Dol Guldur també l’havíem vist abans en altres circumstàncies, per no parlar de les àguiles com a “deus ex machina”, veritable figura d’estil que no sé si atribuir a Tolkien o a Jackson.

Com que m’imagino que aquest tipus de superproduccions les paguen bé, en elles s’hi apinyen més actors dels necessaris, la majoria d’ells sobrats de talent però sense cap oportunitat de lluïment. Aquí passen per caixa, tot defensant papers inexistents, gent tan respectable com Christopher Lee, Cate Blanchet, Stephen Fry o Hugo Weaving. Orlando Bloom, mentrestant, esprem la mamella de Legolas com l’últim paper decent de la seva vida, aquí protagonista del seu propi vídeojoc. Evangeline Lily fa d’elfa enamorada d’un nan, inevitable quota femenina afegida a un original homogèniament masculí. Llàstima que el que comença amb una certa trempera, acabi derivant en el típic cas de la damisel·la en un destret.

Doctor Watson, I suppose

El sempre fiable Ian McKellen rep aquí menys atenció que en tota la resta de la sèrie i a sobre me’l treuen brut i esgarrinxat, gris en definitiva. Tampoc el Bilbo de Martin Freeman té gaires oportunitats per brillar, però en treu un profit enorme: les seves faccions feblement humanes, febrilment humanes, i agressivament mundanes també regalen a la saga el primer paper amb el que ens podem relacionar de tu a tu (almenys d’ençà del Sam Gamgee de Sean Astin). Tot plegat, art menor.

I on era el Gollum quan tant el necessitàvem?

Joni us desitja bon nadal

Segur que tornaré a parlar d’aquest àlbum de Joni Mitchell, el “Blue” de 1971, quan hagin passat les festes; però ara m’hauré d’aturar al seu “River” (que vol dir “riu”, i no és de riure) i que gràcies a una ambientació nadalenca i unes notes de piano que imiten el “Jingle Bells” ha esdevingut un involuntari villancet americà.

Malgrat no haver estat mai publicada com a “single”, “River” és la segona cançó més versionada de l’obra de Mitchell (432 avatars en total, i amb noves lectures que s’hi afegeixen cada dia). Hi han dit la seva des de les Indigo Girls fins a Barry Manilow, Aimee Mann, Beth Orton i Tracey Thorn. Servituds d’escriure clàssics.

Arriba Nadal
Estan tallant arbres
Posen rens dalt de les cases
I canten cançons de joia i pau
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

Però no neva aquí
El verd dura tot l’any
Faré una pila de diners
I llavors deixaré aquest ambient de bogeria
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

M’agradaria tenir un riu tan llarg
Ensenyaria els meus peus a volar
M’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant
Vaig fer plorar el meu xicot

Va intentar ajudar-me de tot cor
Ja saps, m’ho va posar fàcil
I m’estimava amb tant de morbo
Que em feia tremolar els genolls
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

No sóc fàcil de manipular
Sóc egoista i trista
He perdut el millor xicot
que mai no he tingut
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

Oh, m’agradaria tenir un riu tan llarg
Ensenyaria els meus peus a volar
M’agradaria tenir un riu
Pel qual escapar patinant
He obligat el meu xicot a dir-me adéu

Arriba Nadal
Estan tallant arbres
Posen rens dalt de les cases
I canten cançons de joia i pau
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant



I com m'agraden molt, afegiré una versió en viu de les Indigo Girls.

Un escèptic al sol

La producció recent de Woody Allen ens ha acostumat a un puja i baixa qualitatiu on gairebé tot s’hi val, des de la inanitat inofensiva de “To Rome with Love” fins al tribut a les virtuts interpretatives de l’excèntrica Cate Blanchett a “Blue Jasmine”, passant per la fantasiosa “Midnight in Paris”, potser el seu projecte més universalment estimat dels seus últims deu anys (en seriosa competència amb la moralista “Match Point”).

Enmig d’aquest catàleg canònic, “Magic in the Moonlight”, l’entrada corresponent a l’any 2014 dins de la copiosa filmografia d’Allen, no causa cap sorpresa. Almenys temàticament, els mags de vodevil i altres superxeries similars han figurat a l’obra d’Allen des de temps immemorials (amb menció especial per la gran “Oedipus Wrecks”). Aquí el protagonista és un tal Stanley Crawford (Colin Firth) a qui descobrim fent “chinoiseries” a un escenari de Berlín l’any 1928. Com molts altres mags del passat i el present, Crawford és un escèptic militant sempre disposat a desemmascarar farsants que s’atribueixen poders paranormals. El seu amic Howard Burkan (Simon McBurney) li proposa viatjar a la Côte d’Azur per destapar el frau de la jove mèdium Sophie Baker (Emma Stone) que està explotant la credulitat d’una acabalada família amiga.

La petita faula de “Magic in the Moonlight”, amb la defensa de la necessitat d’una mica de fantasia en qualsevol vida mínimament equilibrada, no té intrínsecament res de dolent i podria imaginar-me una versió de la mateixa història infinitament més atractiva. Llastimosament Allen no s’hi ha esforçat gaire i li ha sortit una obra rutinària, mancada de vivacitat, on alguns signes d’identitat del director desentonen fins a invocar la paròdia (com aquest “You Do Something to Me” de Cole Porter en clau de jazz antic).

Emma Stone perpetua la imatge de la jove atractiva, però intel·lectualment nul·la, que ha poblat les pel·lícules de Woody Allen des dels inicis dels temps i el fet que el seu objecte amorós la superi en gairebé trenta primaveres és una altra figura d’estil del director que ja comença a fer angúnia. La Stone ha demostrat més d’una vegada que és una comediant formidable; aquí el guio no li permet cap lluïment. I en quant a Colin Firth, actor sempre fiable, aguanta més malament que bé un paper prepotent de bufetada. La seva actitud uniformement menyspreable fa molt difícil empassar-se la conclusió feliç de la trama romàntica (que tothom amb dos ulls a la cara veurà abocada al fracàs). La veterana Eileen Atkins és l’única de l’elenc que rep un paper mitjanament decent.

La pel·lícula té una factura visualment brillant, cosa que no es pot dir sovint en el cas d’Allen. El magnífic Darius Khondji (Delicatessen, Seven, Stealing Beauty, My Blueberry Nights, Amour) fotografia una Provença plena de llum i de colors càlids, mentre que Sonia Grande i Anne Seibel afegeixen vestuari i localitzacions d’època, en els apartats més remarcables del projecte. Apart d’això, no hi ha més; “Magic in the Moonlight” és un dels films més tediosos que puc recordar. No li he sabut descobrir ni un sol gag, ni m’ha dibuixat cap somriure a la cara. Pena de pel·lícula.

Racons amb encant

Lesbianisme pànic

Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol.

Ningú li negarà a Shirley Jackson la seva mà per escriure principis de novel·la difícils de superar. Fa dos anys i escaig ho comentava a propòsit de “We Have Always Lived in the Castle” (que us commino a llegir, així que l’editorial ”l’altra” la publiqui en un futur que s’augura pròxim). Però el text liminar citat a dalt pertany a “La maledicció de Hill House”, que és el llibre més recent del meu club de lectura (publicat a “l’altra”, i raonablement traduït per Martí Sales, malgrat la bogeria del text). Amb aquesta novel·la de 1959 la Jackson esdevingué la mestressa titular del gènere de les cases encantades, encara que ni fos un gènere gaire reconegut, ni el llibre contingués gaires encanteris. Tal fou l’eco que provocà, que esdevingué l’any 1963 el film “The Haunting”, un clàssic de l’horror en blanc i negre que dirigí el sempre professional Robert Wise amb Claire Bloom, Julie Harris i Russ Tamblyn al repartiment. L’any 1999 l’holandès Jan de Bont filmà una nova versió, aquesta completament infidel a l’original, amb Catherine Zeta Jones, Lily Taylor, Liam Neeson i Owen Wilson. Fou execrada amb unanimitat.

Però tornem al llibre el qual, malgrat les promeses genèriques, s’entesta a defraudar-les totes. Hi ha, sí, un casalot d’aspecte tòxic i arquitectura enrevessada, on el doctor Montague, un antropòleg expert en qüestions paranormals, convida altres tres persones per una estada estiuenca (ja d’entrada l’estació de l’any menys propensa al misteri). Es tracta de Theodora, esperit lliure i alegre amb dots telepàtiques, Eleanor, tímida, fràgil i possiblement neuròtica, i Luke, el jove tarambana que heretarà la casa en el futur. Els primers dies transcorren en un anticlímax de pícnics assolellats i diàlegs faceciosos amb alguna insinuació de caire sexual. La suposada llegenda terrorífica de Hill House, un cop el doctor la desgrana, no resulta particularment distingida (ni gaire terrorífica, si vas a mirar). I quan finalment apareixen els fenòmens paranormals (cops a les portes, taques de sang, missatges escrits en guix a les parets), són immediatament contrarestats per tocs de comèdia que impedeixen que l’atmosfera es carregui en excés.

Còmica és, per exemple, la senyora Dudley, minyona gòtica que repeteix a qui vulgui escoltar-se-la les hores a les quals serveix l’esmorzar i el dinar. Còmica és també la vulgar senyora Montague, que apareix a mitja novel·la decidida a emprendre totes les investigacions que el seu marit només ha esbossat tímidament i que acabarà sent l’única immune als encanteris de la mansió. I, si no és còmica, és almenys xocant l’actitud dels quatre protagonistes, entre els quals circulen sentiments ambigus i suggestius.

Tret dels paràgrafs inicials i del final, “La maledicció de Hill House” adopta (en tercera persona) el punt de vista de la poc equilibrada Eleanor, un cas ideal de narradora poc fiable. La sospita més ben fundada apunta a que tot l’encanteri de la casa té lloc dins del cap de la pobra noia, veritable víctima de la possessió. Original i anticonvencional com ella sola, aquesta novel·la hauria de ser una màquina infal·lible per engendrar fans de la Shirley Jackson.

Literatura de proximitat

Adam i Cots en un moment desenfocat

Els beneficis de la indústria editorial declina uniformement, disminueix el nombre de lectors, la pirateria acapara el llibre electrònic, les grans superfícies devoren les llibreries petites, el paper de la crítica es redueix sovint al de promotor dels interessos del que paga, només els autors mediàtics poden sobreviure (del que altres els hi escriuen) i, sí, plouen llengües de foc i som a les portes de l’apocalipsi.

Davant d’aquest cruel panorama algunes aldees gales resisteixen sota la forma de petites editorials i encara més petites llibreries que treuen profit d’una guerra de guerrilles caracteritzada per les seves accions fulminants, a petita escala i a molt curta distància. Recolzats pels quintacolumnistes paral·lels dels clubs de lectura, en els quals també participo i del que hauré de parlar un altre dia, aquests actes socials i públics creen un vincle indubtable entre els dispensadors de literatura i els seus consumidors. Em reservaré l’opinió si l’esforç esmerçat per editors, llibreters, escriptors, dissenyadors, traductors, distribuïdors, divulgadors, il·lustradors i tutti quanti en aquests rituals queda justificat per la contrapartida econòmica que se’n segueix (gosaria dir que no), però no puc negar que m’ho passo d’allò més bé amb aquests encontres informals entre emissor i receptor.

I, per no passar-me de críptic, aclariré que no estic parlant ara de les convencionals presentacions de llibre, comunes tant a editorials grans com a les més petites, i marcades amb ferro roent per tants d’interessos creuats; sinó més aviat de la planificació d’experiències úniques que poden passar de la lectura improvisada en veu alta d’aforismes infantils a un concert de riot girls de la Plana de Vic. A hores d’ara, a la Barcelona de 2014, totes les llibreries interessants s’hi dediquen amb delit, es diguin “No llegiu”, “Ona”, “La memòria” o “Calders”.

La llibreria que em queda més a prop de casa és “La Impossible” del carrer de Provença (davant del Maragall) i per això és la que m’ha proporcionat els espectacles literaris recents més inesperats, inoblidables i agraïts. Penso, per exemple, en la presentació del catàleg de Club Editor a càrrec de Maria Bohigues, la néta de Joan Sales. Penso també en una defensa a dues veus de “La moustache” de Carrère, patrocinada per l’editora de La Breu Ester Andorrà i pel seu traductor Ferran Ràfols Gesa. Penso en Eugènia Broggi i Martí Sales enfrontats a la Shirley Jackson de “La maledicció de Hill House”.

Aquest vespre de dimarts setze de desembre hem gaudit a La Impossible del luxe de sentir parlar Josep Cots qui durant trenta anys ha encapçalat Edicions de 1984 i l'escoltar-lo ha sigut una estona de veritable història viva d'aquest país. No us podeu imaginar com m'agraden aquestes tertúlies gairebé a cau d'orella on s'hi barregen sense solució de continuïtat les anècdotes, les opinions, les confidències i el bon humor.

Mapa (que et deixa gairebé) mut

De forma molt discreta i sense que a pràcticament ningú li tregui el son, un dels col·lectius més universalment discriminats ha de ser el de les persones no religioses, tant si s’identifiquen com a ateus, com si es denominen agnòstics, lliurepensadors o humanistes. Malgrat ser una tendència a l’alça (entre 2005 i 2012 la població que es declarava religiosa va disminuir en un 9% mentre que l’ateisme pujava un 3%) ni tan sols moltes de les societats considerades més progressistes del Planeta estan prou sensibilitzades per no discriminar ningú per la manca de religió. Només cal que mireu el descoratjador mapamundi adjunt, on els països estan colorejats segons la llibertat de pensament de la qual gaudeixen. Busqueu, preferiblement amb lupa, els pocs països de color verd que poden presumir de polítiques no discriminatòries.

Us estalviaré la feina: es tracta de Bèlgica i Holanda, Taiwan, Estònia, Kosovo i Sierra Leone. Representen 60 milions de persones que viuen en països on els ateus poden viure tranquils, és a dir un 0,85% de la població mundial. [Per a qui vulgui més detalls pot consultar aquest prolix informe de més de 500 pàgines].

No suposarà una sorpresa per a ningú trobar Espanya pintada de color taronja, el que indica discriminació sistèmica, ja que malgrat el que la Constitució i diverses lleis assegurin sobre la llibertat religiosa i l’absència d’una religió d’estat, la religió catòlica continua gaudint d’amplis privilegis; i no tan sols en forma oficial, mitjançant concordats, protecció a centres d’ensenyament concertat o destí dels nostres impostos, sinó també tàcitament, sota l’assumpció que el catolicisme no ha d’ofendre ningú, ja que és el credo de la majoria dels espanyols. Així una entelèquia fantàstica com és la marededéu pot esdevenir impulsora del pla de creació de llocs de treball, pot ser receptora de condecoracions oficials i pot ser designada espectacle d’interès nacional (especialment si surt a passejar un Divendres Sant per Sevilla).

El panorama mundial és desolador; però cal ser optimista i llegir entre línies cap a on tendeixen els temps: no és tan sols que creixin els descreguts, sinó també que els creients seran més respectuosos. Quasi no podem estar pitjor, o sigui que a la força haurem de millorar.

Pura bogeria

Pare, confesso que he pecat i, malgrat la promesa que vaig fer fa un any, he reincidit amb “American Horror Story”. Ja se sap que cada temporada d’aquesta sèrie és independent i autoconclusiva, de manera que, llevat dels guionistes principals (Ryan Murphy i Brad Falchuck), d’alguns actors (que no repeteixen paper), de l’horror i de l’americanisme, poc tenen a veure cadascuna de les temporades; ¿creu que això servirà d’atenuant per donar-li una nova oportunitat? La segona temporada es subtitula “Asylum”, bàsicament té lloc en un manicomi de Massachusetts l’any 1964 i és tant o més demencial i passada de voltes que la primera (encara que, tractant-se d’un manicomi, la demència ja li ve de sèrie).

Jo, la veritat, no he sabut com prendre-m’ho, perquè (si es tracta d’una broma) potser s’han excedit per un muntant final de dotze capítols. ¿Com podria expressar la sensació de saturació que provoca la sèrie? Potser citant els tòpics horrífics que trobarem als seus dos primers capítols: lesbianisme, amors interracials, nazis que fan doblet com “mad doctors”, monges sàdiques amb roba interior de ras vermell, experiments genètics i cretinisme freak, nimfomania, un assassí en sèrie amb perfum d’Hanibal Lecter, possessions infernals i exorcisme, nenes parricides i abduccions alienígenes.

Després de tot aquest impressionant bagatge, és inevitable que la sèrie decaigui durant els restants onze capítols, perquè ja li queden pocs pals a tocar (¿algú s’apunta al canibalisme infantil o al sexe amb insectes?) Segurament tot això s’ha de prendre amb una certa distància (“amb la llengua a la galta”, que diuen els anglòfons) i la millor manera de consumir la sèrie és en companyia d’uns quants porros i alguns amics de confiança compartint sofà. De debò que no et pots prendre seriosament aquests plans sempre inclinats, els grans angulars, els flaixos, les distorsions, les llambregades sòniques: totes les figures d’estil d’un observador orat (encara que algunes textures de vídeo antic i una mena de clip psicodèlic té una certa gràcia). I a sobre una banda sonora on intervé aquest terapeutic “Dominique”, èxit d’antany tan beat com “beat”, gràcies a la monja Soeur Sourire (no confondre amb Pepe Sonrisas).

Sap greu que tant de talent interpretatiu es dilapidi en empreses tan dubtoses com aquesta. Jessica Lange que, de moment, s’ha apuntat a les quatre temporades existents d’American Horror Story, es veu obligada a sobreactuar com una possessa mentre es debat si prefereix escollir el “kitsch” o el “camp” com a escola d’interpretació. James Cromwell mostra molta més dignitat a l’hora de defensar un paper igualment impossible. Actors mitjanament importants, com Ian McShane, Chloë Sevigny o Joseph Fiennes s’enfonsen en la pròpia mediocritat que els dicta el guió. També repeteixen de la temporada anterior Zachary Quinto, Sarah Paulson, Evan Peters, Dylan McDermott i Frances Conroy (no sé què els deu donar el Ryan Murphy).

El desenvolupament de la trama és desastrosament erràtic, amb la introducció d’episodis escandalosos però sense cap continuïtat, només per mor d’afegir-hi picant; i els dos últims capítols semblen una agònica operació depurativa per eliminar gairebé tots els personatges. Potser haurem de prendre tot plegat com un cim de la comicitat perversa, on Franka Potente pot aparèixer com una Anna Frank que sobreviu l’Holocaust i l’angelical Lily Rabe encarna una mongeta satànica. Si reincideixo amb “American Horror Story: Coven”, foteu-me un tret. Feu-me el favor.

Una veu interior

Peppe i Toni Servillo (amb verdures)

Deliciosa nit al Lliure amb “Le voci di dentro” d’Eduardo de Filippo. No descobreixo res si dic que Toni Servillo és un actor enorme. Si a “Il divo” i a “La grande bellezza” brodava dos papers diametralment diferents, ara demostra el seu mestratge en un tercer vèrtex on encarna un menestral napolità ple de fantasia i mala consciència. I que bé li dóna la rèplica el seu germà Peppe, tots dos alternativament august i clown de la comèdia.

I també què gran era de Filippo: divertit, enginyós, popular, però sempre amb una càrrega de profunditat a la butxaca. “Le voci di dentro” de l’any 48 passa per ser una de les seves obres més amargues, però ara m’interessa menys la peça que un moment de connexió epifànica durant el primer acte. Res d’espectacular, ja us ho asseguro. Només una cuina de família amb una minyona adormida, la tieta que mol el cafè, el porter que puja amb un paner de prunes i verdures, uns macarrons cremats i un veí desnodrit que necessita un got de vi per refer-se. A la casa la senyora Cimmaruta llegeix les cartes a clients majoritàriament masculins, mentre que la germana del senyor Cimmaruta fabrica sabó i espelmes a l’habitació secreta. És Nàpols durant la darrera guerra, però també és qualsevol novel·la de Juan Marsé, i una cançó de Serrat o un record tret de la vida dels meus pares al barri de la Mercè. Ha sigut aquesta instantània comunió mediterrània la que m’ha fet espurnejar els ulls, el “cri de coeur” del tots som u. Serà això la catarsi del teatre.

Post-it: prendre nota per tornar-hi aviat.

Fills de les flors

¿Recordeu Woodstock, el festival musical de pau, amor i malentesos que es va celebrar l’any 1969 en un racó rural de l’estat de Nova York? No, és clar que la majoria de nosaltres no ho podem recordar de forma directa; però, si volem burxar una mica, tampoc Joni Mitchell, autora de la cançó emblemàtica esdevinguda souvenir sònic de l’acte, va ser-hi present. Graham Nash, el seu xicot del moment, li va proporcionar els detalls, ja que ella, amb una actuació emparaulada al show de Dick Cavett, no es va moure de Nova York per consell del seu mànager.

“Woodstock”, retrat robot de tota una època, ha gaudit de més de 275 versions. L’original de Joni és típicament auster i bastant esquiu en la seva voluntat de permanència (una altra forma de dir que no és gens comercial). Bastant atípic en aquest moment de la carrera de la Mitchell són tant el piano elèctric com els cors multipista.

Vaig topar-me amb un fill de Déu
Caminava per la carretera
Li vaig preguntar on anava
I això és el que em digué
Vaig a la granja de Yasgur
M’ajuntaré a un grup de rock’n’roll
Acamparé allà a la vora
Intentaré alliberar la meva ànima

Som pols d’estels
Som daurats
I hem d’aconseguir
retornar al jardí

Llavors, puc caminar al teu costat?
He vingut aquí per escapar de la contaminació
I em sento com un engranatge
en alguna cosa que gira
Potser només és l’època de l’any
O potser és el moment de la Humanitat
No sé qui sóc
Però ja saps que la vida serveix per aprendre

Som pols d’estels
Som daurats
I hem d’aconseguir
retornar al jardí

Quan vam arribar a Woodstock
Teníem la força de mig milió
I pertot arreu hi havia cançons i festa
I vaig somiar que hi havia bombarders
escopetejats al cel
I s’estaven convertint en papallones
Sobre la nostra nació  

Som pols d’estels
Carboni de mil milions d’anys
Som daurats
Atrapats en un mal negoci
I hem d’aconseguir
retornar al jardí

Com la nit i el dia, la versió més coneguda de la cançó és la que apareixia al “Dejà vu” de Crosby, Stills, Nash & Young. Stephen Stills presideix el número, des del punteig de guitarra inicial fins el predomini de la seva veu cantant.

Perill: vida salvatge

Ran del desgraciat incident en el qual una persona pertorbada va introduir-se en el recinte dels lleons del zoo de Barcelona, el seu director va admetre que caldria reforçar les seves mesures de seguretat, motivat potser perquè quan passen fets d’aquest tipus els responsables han de fer com si estiguessin per la feina d’evitar-los. Són evitables tots els accidents? Per descomptat que no, i crec que el zoo ja fa prou si aconsegueix que no hi hagi possibilitat que les bèsties fugin de les gàbies i que els visitants no puguin caure al fos de les feres per accident. Anar més enllà fins a preveure comportaments suïcides obligaria a blindar tot el parc i perjudicaria l’experiència del visitant mitjà. Seria una mica com si, per protegir els vianants, es posessin valles a totes les voreres.

D’uns anys ençà la tendència que impera assumeix que el públic som idiotes immadurs amb el senderi d’un infant de bolquers i que és el deure de les diverses administracions vetllar per la nostra seguretat, com pares amatents. M’hi ha fet pensar (i riure) una carta que publicava ahir La Vanguardia i que firmava la senyora Nerea Peláez:

Nos encontrábamos en el Coll de Can Maçana (Montserrat) cuando una serpiente picó a nuestra perra, Salsa. La llevé de urgencia al hospital Ars Veterinària de Barcelona. Nos informaron de que hay dos tipos de serpientes venenosas en Montserrat: la serpiente verde, cuyo efecto es parecido al de una avispa, con inflamación en la zona y debilidad pero que se supera, y la víbora negra, la que picó a Salsa. Los pronósticos no eran buenos, la víbora es venenosa y actúa rápido en la sangre.

Quiero anunciar a los ciudadanos y montañistas de que hay serpientes venenosas en Montserrat. Denuncio la falta de información del peligro que conlleva para las familias, niños y animales que haya este tipo de serpientes venenosas en el parque natural.

Desconec de quin esterilitzat barri residencial ha sortit la senyora Peláez i quins són els seus coneixements de la fauna salvatge d’aquesta bonica terra que l’acull (sospito que deuen ser escassos), però algú l’hauria d’informar que, malgrat que de vegades brilli el sol i la vegetació es mostri verda i ufana, no es troba al món dels Teletubbies. Que a Catalunya hi ha escurçons negres més enllà de TV3, i escorpins i altres artròpodes metzinosos, i bolets tòxics, baies no mengívoles i herbes urticants, que saltar un barranc de cinquanta metres sol ser letal, que els polítics frustren de forma cíclica, i que els pocs óssos que hi ha al Pirineu gens s’assemblen a Winnie the Pooh. ¿O potser pretén la senyora Peláez que cada escurçó del país vingui acompanyat d’un mosso d’esquadra que agiti una bandereta vermella al seu costat? Els escurçons que he consultat, tots estan d’acord i diuen que no.

Ja de passada, vull denunciar el perill que representen per a rèptils i monjos (em sents Caballé?) totes les "familias, niños y animales" que es passegen per la Catalana Serra els caps de setmana.

Petits gestos quotidians

La cosa més o menys va anar així, tal com ens ho van explicar els seus protagonistes una tarda de novembre a la llibreria “La Impossible”.

Cada principi de temporada Ferran Ràfols Gesa (un dels escassos traductors de capçalera d’aquest bloc) presenta la seva “carta als reis” a Ester Andorrà (una de les parts de la bicèfala “la breu edicions”). Amb això vull dir que Ferran li lliura a Ester una llista de títols candidats a ser divulgats en català i publicats per “la breu” (i, a ser possible, traduïts per en Ràfols “himself”). Fa un any o dos, entre la pila d’aspirants hi figurava “La Moustache”, títol primerenc d’Emmanuel Carrère (escrit el 1986), mai abans traduït a cap llengua ibèrica; però que havia causat una impressió duradora molts anys enrere en dos lectors tan aguts com Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Un cop donada la llum verda al projecte, la negociació amb els agents de Carrère anava per bon camí, fins que va intervenir Anagrama que va fer aturar les màquines per reclamar els seus drets, tot adduint que tenien intenció de publicar el llibre. [Recordem que Anagrama és l’editora actual de Carrère en castellà i que, recentment, els hereus italians d’Herralde estan fent provatures cautes amb l’edició en català.] Resultava terriblement sospitós que Anagrama de sobte s’interessés per publicar un títol tan antic i finalment es pogué demostrar que no entrava entre els seus plans editorials immediats. Finalment “la breu” va sortir-se’n amb la seva i publicà “El bigoti” (i de retruc Anagrama s’animà a publicar “El bigote” en castellà). La història acaba bé, perquè el llibre (estupendament traduït per Ferran Ràfols) ja va per la seva segona edició.

Poc té a veure “El bigoti” amb la producció més recent de Carrère, centrada en l’autoficció documental a títols com “L’adversari”, “Una novel·la russa” o “Limónov”. Com a pura ficció aparentment realista, el llibre té l’estructura d’un conte llarg amb una sola situació de partida, la qual duta fins les darreres conseqüències viatja des de la més pura quotidianitat fins al descarnament de l’alienació. Tot comença el dia que l’anònim protagonista decideix afaitar-se el bigoti que ha lluït durant els últims deu anys. Contra tot pronòstic ni la dona ni els amics s’adonen de l’afaitada i, quan ell els insisteix, li asseguren que mai no ha dut bigoti. Estarà sent víctima d’una broma pesada? Ha viscut tot el seu passat recent sota un error de percepció? El seu entorn immediat l’està intentant tornar boig? A mesura que el seu sentit de la realitat s’esquerda, el protagonista s’embarca en raonaments cada vegada més delirants, fins que no li queda altre remei que fugir, potser cap a la seva perdició final (i és curiós pensar com canviaria aquest relat, si s’hagués escrit vint anys més tard, amb els mòbils a ple rendiment).

Viure així, en un terreny minat, avançar a palpes a l’espera d’una nova esllavissada, ningú no li podria donar suport. Va comprendre que era justament aquella perspectiva el que l’havia fet fugir, molt més que no pas la hipòtesi absurda d’un complot contra ell. En la febre de la vigília no se n’havia acabat d’adonar, però era una evidència: havia de desaparèixer. No necessàriament del món, però sí del món que era el seu, el que coneixia i on era conegut, perquè d’ara endavant les condicions de vida d’aquest món havien quedat corrompudes, gangrenades per efecte d’una monstruositat incomprensible que o bé renunciava a comprendre o bé afrontava entre les parets d’un manicomi.

Estupendament escrita, desenvolupada amb claredat i malícia, enganyosament innocent (fins que deixa de ser-ho), “El bigoti” demostra el talent del jove Emmanuel Carrère en el gènere de l’horror domèstic, aquell que no necessita elements sobrenaturals per angoixar-nos i fer-nos esgarrifar. L’horror que més m’agrada (sempre que sigui llegit).

El que una mare no faci…

Geni o bluff? L’únic que sabem de cert és que Xavier Dolan fa molta ràbia. Vejam, Dolan és insultantment atractiu i jove (25 anys), però ja ha dirigit (i escrit i muntat i de vegades interpretat) cinc llargmetratges, quatre dels quals s’han exhibit amb èxit al Festival de Cannes i l´‘ultim (“Mommy”) va guanyar el Premi del Jurat a compartir amb Jean-Luc Godard. Per a Dolan no hi ha tema tabú i tant pot gosar abordar l’homofòbia, com els trastorns mentals o la transsexualitat; no reconeix la influència dels grans mestres innovadors del melodrama (Sirk, Almodóvar, Fassbinder), als que afirma desconèixer, i tota la seva educació cinematogràfica es redueix als “blockbusters” que va veure de nen. A sobre la paraula humilitat no existeix en el seu vocabulari (diu que ja hi haurà temps per ser humil quan es trobi en el cim).

De moment, i malgrat una actitud tan poc complaent, el nano s’ha guanyat una colla d’admiradors: “Mommy”, per exemple, va rebre a Cannes una ovació de 13 minuts. El film gira entorn d’una sola situació expandida durant un minutatge excessiu (un mal tan propi dels temps que corren com de l’obra del mateix Dolan), els problemes de convivència entre una dona vídua i sense feina (Anne Dorval) i el seu fill de quinze anys (Antoine-Olivier Pilon), que pateix trastorns de dèficit d’atenció per hiperactivitat i per a qui l’adjectiu “conflictiu” li queda curt. Un angoixant drama de cambra on només hi té cabuda un tercer personatge, el d’una veïna traumatitzada (Suzanne Clément), que aporta solidaritat i espai vital.

Si “Mommy” aconsegueix passar de forma prou fluïda és per la seva muntanya russa d’emocions, on la violència, l’exasperació i fins i tot la suggestió d’incest tant poden causar la llàgrima com la rialla. També per una fotografia sempre vibrant d’André Turpin, per un muntatge encisador i ple de detalls, per uns muntatges musicals tan entabanadors com els d’un videoclip “indie”. Sí, l’estètica de la pel·lícula s’acosta perillosament a allò que s’anomena “cool” (encara que entre els seus materials s’hi barregin elements tan kitsch com Celine Dion o la bijuteria de mercadillo), especialment a causa del seu format tan similar al d’Instagram.

Aquesta és la peculiaritat de “Mommy” de la qual tothom acaba parlant: el format de les seves imatges que és (gairebé sempre) 1:1, és a dir una imatge quadrada que per il·lusió òptica acaba semblant vertical. Tot i que el quadrat no és una forma aliena a la pintura o al còmic, sembla fora de lloc en cinema, on la seva evolució ha tendit vers la pantalla panoràmica. De tota manera, un cop t’hi acostumes, no semblen tan rares aquestes composicions amb focus central que tant afavoreixen el caràcter claustrofòbic de la història (i que tant contribueixen a un moment de catarsi una mica barata).

Els tres protagonistes estan absolutament brillants, visualment hi ha molta tela a gaudir i el guió sap com jugar a ser intrigant (com en el trauma no especificat de la veïna); però de vegades no estic segur que Dolan tingui clar el que pretén explicar-nos. No es poden confondre cinc minuts de crits desaforats amb la intensitat emocional, i l’element distòpic que hi introdueix sembla tan brètol com poc meditat. El noi és jove i de moment promet.

Déu escull poble

Els del mig no són Merche Mar i Escamillo, més aviat Weaver i Turturro

Poc ens pensàvem que el gènere cinematogràfic de l’epopeia bíblica, agònic ja a la dècada dels seixanta del segle passat i més mort ara que Charlton Heston, reviscolaria amb força durant aquest 2014. Va disparar primer Darren Aronofsky amb aquell “Noè” empeltat de Terra Mitja que almenys tenia la gran virtut que no sabies per on agafar-lo. Ara ataca Riddley Scott amb “Exodus: Gods and Kings” sobre la molt més problemàtica història del cabdill Moisès i la primera pregunta que em ve al cap és: a qui amb dos dits de front i amb quina intenció se li va acudir adaptar pel segle XXI un mite tan antic com repulsiu? Més avall oferiré algunes explicacions que justifiquen el projecte, almenys de cara a la taquilla; de moment em plantejaré una segona pregunta: per què la traducció del títol en castellà és “Exodus: dioses y reyes”? “Exodus”?, per l’amor de déu, acabarem parlant tots en guatxi-guatxi!

Com que se suposa que la història de Moisès és prou coneguda, els guionistes (en nombre de quatre i entre els quals figura el prestigiós Steve Zaillian) decideixen estalviar-nos els prolegòmens amb la canastreta al Nil i el bany de la filla del faraó; així que el film comença amb un Moisès adult (Christian Bale) germà de l’ànima de Ramsés  II (Joel Edgerton), l’hereu imperial del tron egipci. Després d’una batalla amb els hittites que es mostra només per animar aquesta ensopida primera part de la pel·lícula, Moisès visita unes mines on els hebreus han sigut explotats des de fa quatre-cents anys i descobreix que ell també pertany a aquest llinatge d’esclaus. Es produeix a continuació una confusa escena dramàtica on apareixen un munt de dones que ningú havia tingut el gust de presentar-nos abans; suposadament són la mare putativa, la dida, la germana, la madrastra… Tant se val perquè no les tornarem a veure mai més; però em quedaré amb la recança de no ser millor lector de la Bíblia, ja que no hauré entès ni un borrall. Finalment, potser la història de Moisès no era tan coneguda com em pensava.

La qüestió és que el futur líder religiós acaba a l’exili sinaític i, enmig dels encants de la transhumància caprina, coneix la que serà la seva esposa Sèfora (María Valverde, en un paper totalment cosmètic). En aquesta part de la pel·lícula, Moisès rep missatges divins que l’insten a esdevenir l’alliberador dels 400.000 hebreus que malden sota el jou egipci, i acaba convertint-se en un terrorista reticent, però terriblement eficaç. O alguna cosa similar, perquè he de confessar que en aquest tram de la pel·lícula em vaig adormir; potser perquè els debats interns del personatge de Christian Bale, entre l’escepticisme i les intervencions divines, només conviden al tedi.

A més, en una decisió molt agosarada (i que no funciona gens ni mica), la veu de Déu, o la seva forma física, o l’àngel que la representa, s’encarna en un vailet de deu anys entre petulant i capriciós que, deixant de banda els seus parracs bíblics de color de gos com fuig, sembla extret d’una pel·lícula de Harry Potter. No és d’estranyar que Moisès no li acabi de fer gaire cas, i és que per fer de Jahvè el que apareixia a les velles pel·lícules de Cecil B. de Mille ho petava.

Sortosament els penosos 150 minuts del metratge s’animen en la seva última hora, quan arriba allò de les plagues amb les quals el déu dels jueus extorsionarà els egipcis. I aquí és on volíem arribar, perquè la veritable excusa per perpetrar “Exodus: Gods and Kings” no és altra que la de celebrar un festival d’efectes especials generats per ordinador. La cosa funciona prou bé tot i que aclapara tanta dimensió èpica i tant de rebombori musical per part d’Alberto Iglesias. El pas del Mar Roig me l’havia imaginat més gran, però les panoràmiques des del cel de multituds de píxels en forma humana en fuga per paisatges d’Almeria i Fuerteventura resulten terriblement convincents.

Lamentablement el guió intenta contemporitzar, tot oferint una visió el més realista possible de la història; per això les plagues (i fins i tot la separació de les aigües del Mar Roig) s’atribueixen a fenòmens purament naturals. I per això mateix, quan arriba la darrera plaga, la de la mort de tots els primogènits egipcis, la que no admet explicació racional, l’efecte és encara més devastador. Com s’exclama amb tota la raó el faraó davant de Moisès: quina mena de déu psicòpata adoreu? Francament, després de veure una pel·lícula com aquesta, una persona mínimament sensible no hauria de continuar creient en cap de les religions monoteistes que accepten el mite de Moisès com un dels seus fonaments.

Però no deixeu que m’encengui, que com ja he dit “Exodus” és la mera excusa per fer pirotècnia d’ordinador. D’element humà n’hi ha ben poc: Moisès i Ramsès són els seus únics personatges amb una mica de gruix i només Christian Bale se’n surt a mitges (sobretot quan va més brut i “grunge”), mentre que Joel Edgerton queda difuminat per culpa d’un excés d’eyeliner. Al seu voltant, una pila d’actors excel·lents (Sigourney Weaver, Ben Kingsley, John Turturro, Hiam Abbass) dilapiden el seu talent en un saldo limitat a dues frases per cap. I, perquè consti en acta, l’Aaron Paul de “Breaking Bad” no fa el paper d’Aaron, com semblaria pertocar-li, sinó el de Josuè. Tant se val, tots dos, són papers de merda.

L’elecció del repartiment ha reviscolat una vella reivindicació, la d’aspirar que en una producció sobre l’antic Egipte i els seus esclaus de l’Orient Mitjà, no tots els seus actors siguin anglosaxons d’ulls blaus. Només la palestina Abbass s’acosta al meu ideal de “biopic” bíblic, amb Valverde i Turturro com a mencions especials en qualitat de mediterranis. Com s’està veient aquests dies, el racisme a Estats Units és lluny de ser eradicat; i em fot que l’haguem de compartir a través d’aquestes produccions transversals tan mancades de talent de color.

A aquestes altures de la pel·lícula ja queda clar que Ridley Scott no té cap criteri per escollir els seus guions i que la seva única virtut és saber vestir-los el més apanyadament possible. Quan els seus guions es titulen “Blade Runner”, “Alien”, “Thelma & Louise”, o fins i tot “Gladiator”, el resultat pot ser memorable.  En el cas que ens ocupa s’ha topat amb un pestinyo conflictiu i ple d’arítmies (l’últim acte conclou precipitadament, però sembla assegurar-nos que no hi haurà “Exodus 2: The Revenge”, el que sempre és un consol). Indigne fins i tot pel cine-club parroquial, si és que aquestes coses encara existeixen.

Kingsley diu dues frases i passa per caixa

Esperit nadalenc

Un empleat descontent, acomiadat de la secció de joguines dels grans magatzems londinencs Harrods on treballava de Pare Noel, va dur a terme durant la tarda d’ahir una espectacular venjança. Lloyd Hudson de 35 anys, tot accedint a la sala de control del manteniment de l’edifici, va fer-se amb el comandament que gestionava les 10.000 bombetes de la façana. Parapetat durant més d’una hora, fins que els guardes de seguretat van aconseguir reduir-lo, Hudson va lletrejar de forma molt directa els seus sentiments envers la directiva de Harrods: un “Fuck Off” que bé es podria traduir com “aneu a prendre pel cul”.

“Havia begut gairebé dues ampolles de whisky”, comunicà un portaveu de l’empresa, “i precisament aquest tipus de conducta és el que va causar el seu acomiadament en primer lloc”. Hudson va ser posat en llibertat sota fiança.

Els vianants del carrer Knightsbridge es mostraven consternats. “Francament, estic fastiguejada,” va dir Irene Rider de Gary (Indiana). “Estava amb els meus néts. Acabàvem de baixar de l’autobús. Vaig dir “mireu nens” i vaig ensenyar-los els llums. Però sabeu què deien els llums? Deien “Fuck off”, un missatge poc apropiat pels infants. I menys en època nadalenca.”

[En realitat, la notícia és falsa, com no podia ser d’altra manera havent-la llegida a The Poke, fet que no treu que mereixeria haver sigut certa en una realitat on prevalgués la justícia poètica].

Cançons de parvulari

Continuo amb el prolífic “Ladies of the Canyon” (ja vaig pel seu capítol tres) i ara em topo amb “The Circle Game”, una cançó que vaig deduir que s’havia implantat fermament als centres d’ensenyament primari americans a partir d’una pel·lícula de Stockard Channing, segurament la meravellosa “Six Degrees of Separation” de Fred Schepisi. Tot i que, deixant de banda els cavallets de fira, la reflexió sobre el fet d’envellir no sembla el més apropiat per les aules. Es tracta indubtablement d’una cançó de melodia agradable i rodona (circular?) El cor d’acompanyament, acreditat com “The Lookout Mountain United Downstairs Choir”, no són altres que els Crosby, Stills, Nash & Young.

Ahir un infant es meravellava
Va atrapar una libèl·lula dins d’un flascó
Poruc quan el cel era ple de trons
I plorós quan queia un estel

Llavors l’infant va voltar deu cops les estacions de l’any
Va patinar sobre deu corrents glaçats
Les paraules d’algú més vell l’haurien de calmar
I les promeses d’un altre dia bastirien el seu somni

I les estacions volten i volten
I els ponis pintats pugen i baixen
Som captius dels cavallets del temps
No podem retornar, només podem mirar
enrere, al lloc d’on venim
I voltar i voltar
al joc circular

Setze primaveres i setze estius acaben de passar
Les tombarelles esdevenen les rodes de cotxe que creuen la ciutat
I li diuen que es prengui el seu temps i que no trigarà
a arrossegar els peus per alentir els cicles.

I les estacions volten i volten
I els ponis pintats pugen i baixen
Som captius dels cavallets del temps
No podem retornar, només podem mirar
enrere, al lloc d’on venim
I voltar i voltar
al joc circular

Així que passen els anys i el noi ja en té vint
I els seus somnis han perdut grandesa quan s’han fet realitat
Hi haurà somnis nous, potser somnis millors
I un munt de somnis abans que el gir de l’any s’apagui.

I les estacions volten i volten
I els ponis pintats pugen i baixen
Som captius dels cavallets del temps
No podem retornar, només podem mirar
enrere, al lloc d’on venim
I voltar i voltar
al joc circular