No puc negar que trobo molt atractiu el disseny dels llibres d’Edicions del Periscopi i que, si fos només per les cobertes, me’ls compraria tots. Culpeu doncs els il·lustradors Mercè Iglesias i Alex Ferreiro que adquirís “Un holograma per al rei” de Dave Eggers, autor del que només havia llegit l’autobiogràfica “Una història commovedora, sorprenent i genial”. No tenia cap referència de la novel·la i només a posteriori he descobert que va ser un dels llibres més ben rebuts l’any 2012 el que, un cop llegida, em sembla una exageració. O potser és que l’any 2012 no va ser gaire bo per les novel·les.
La trama? El rei Abdullah projecta una ciutat high-tech a les costes d’Aràbia. L’executiu americà Alan Clay ha preparat una presentació hologràfica per vendre-li al monarca la tecnologia capdavantera de la seva empresa. La vida de Clay, home de mitjana edat a les portes de l’embargament i amb una filla a la que ha de pagar la universitat, depèn de l’èxit de l’operació; però van passant els dies i el rei no apareix.
He llegit com alguns crítics han comparat aquesta espera a la del Godot de Beckett, tot i que jo he pensat abans en l’agrimensor K de Kafka, entretingut en petites escaramusses a les portes infranquejables del Castell. Certament, un llibre ambientat en el buit social d’una Aràbia imaginada i desèrtica convida a les lectures al·legòriques on la “mort” d’aquest “viatjant” pot simbolitzar tant la fi de l’hegemonia americana, com els perills de la subcontractació i la pujança de l’economia xinesa, veritable manufacturadora del planeta. La faula és feble i poc reveladora de veritats profundes, només redimida per l’exotisme de la seva ambientació, tot i que he llegit com més d’un coneixedor de la realitat aràbica ha acusat Eggers de superficialitat o directament d’ignorància sobre el país del que escriu.
Ja és difícil de creure que el molt ordinari Clay desvetlli d’immediat els furors sexuals d’una atractiva danesa; però no cal ser un expert per adonar-se que la doctora àrab que el sedueix i se’l du a nedar pel mar Roig (amb ella transvestida!) és pura fantasia de les mil i una nits. Tampoc cola el personatge de Yousef, amb el qual el protagonista estableix de seguida una poc creïble relació paterno-filial: un universitari fill d’un ric comerciant que es dedica al degradant (pels paràmetres àrabs) ofici de taxista. La resta de figures del llibre són excuses argumentals on penjar siluetes planes, com les dels tres acompanyants d’Alan, només distingibles pel seu nom i pel gènere que el seu nom implica.
Eggers escriu en un estil molt simple que ofereix poques dificultats lectores, i com que la densitat de l’anècdota i el seu gruix conceptual és tirant a escàs, es pot acabar confonent el desfici de girar pàgines per veure si passa res més amb l’interès d’un best-seller de qualitat. El recurs d’intercalar enmig de la trama episodis significatius del passat —diàlegs amb la filla, el suïcidi del veí, la relació amb l’ex-esposa—, fa pudor de taller literari mal digerit. Almenys jo no li he sabut trobar el valor a aquests exabruptes.
Ferran Ràfols Gesa ens regala una vegada més una traducció de gran qualitat (malaguanyada!). Ja tindrem millor ocasió per retrobar-nos.
La trama? El rei Abdullah projecta una ciutat high-tech a les costes d’Aràbia. L’executiu americà Alan Clay ha preparat una presentació hologràfica per vendre-li al monarca la tecnologia capdavantera de la seva empresa. La vida de Clay, home de mitjana edat a les portes de l’embargament i amb una filla a la que ha de pagar la universitat, depèn de l’èxit de l’operació; però van passant els dies i el rei no apareix.
He llegit com alguns crítics han comparat aquesta espera a la del Godot de Beckett, tot i que jo he pensat abans en l’agrimensor K de Kafka, entretingut en petites escaramusses a les portes infranquejables del Castell. Certament, un llibre ambientat en el buit social d’una Aràbia imaginada i desèrtica convida a les lectures al·legòriques on la “mort” d’aquest “viatjant” pot simbolitzar tant la fi de l’hegemonia americana, com els perills de la subcontractació i la pujança de l’economia xinesa, veritable manufacturadora del planeta. La faula és feble i poc reveladora de veritats profundes, només redimida per l’exotisme de la seva ambientació, tot i que he llegit com més d’un coneixedor de la realitat aràbica ha acusat Eggers de superficialitat o directament d’ignorància sobre el país del que escriu.
Ja és difícil de creure que el molt ordinari Clay desvetlli d’immediat els furors sexuals d’una atractiva danesa; però no cal ser un expert per adonar-se que la doctora àrab que el sedueix i se’l du a nedar pel mar Roig (amb ella transvestida!) és pura fantasia de les mil i una nits. Tampoc cola el personatge de Yousef, amb el qual el protagonista estableix de seguida una poc creïble relació paterno-filial: un universitari fill d’un ric comerciant que es dedica al degradant (pels paràmetres àrabs) ofici de taxista. La resta de figures del llibre són excuses argumentals on penjar siluetes planes, com les dels tres acompanyants d’Alan, només distingibles pel seu nom i pel gènere que el seu nom implica.
Eggers escriu en un estil molt simple que ofereix poques dificultats lectores, i com que la densitat de l’anècdota i el seu gruix conceptual és tirant a escàs, es pot acabar confonent el desfici de girar pàgines per veure si passa res més amb l’interès d’un best-seller de qualitat. El recurs d’intercalar enmig de la trama episodis significatius del passat —diàlegs amb la filla, el suïcidi del veí, la relació amb l’ex-esposa—, fa pudor de taller literari mal digerit. Almenys jo no li he sabut trobar el valor a aquests exabruptes.
Ferran Ràfols Gesa ens regala una vegada més una traducció de gran qualitat (malaguanyada!). Ja tindrem millor ocasió per retrobar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada