Petits gestos quotidians

La cosa més o menys va anar així, tal com ens ho van explicar els seus protagonistes una tarda de novembre a la llibreria “La Impossible”.

Cada principi de temporada Ferran Ràfols Gesa (un dels escassos traductors de capçalera d’aquest bloc) presenta la seva “carta als reis” a Ester Andorrà (una de les parts de la bicèfala “la breu edicions”). Amb això vull dir que Ferran li lliura a Ester una llista de títols candidats a ser divulgats en català i publicats per “la breu” (i, a ser possible, traduïts per en Ràfols “himself”). Fa un any o dos, entre la pila d’aspirants hi figurava “La Moustache”, títol primerenc d’Emmanuel Carrère (escrit el 1986), mai abans traduït a cap llengua ibèrica; però que havia causat una impressió duradora molts anys enrere en dos lectors tan aguts com Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Un cop donada la llum verda al projecte, la negociació amb els agents de Carrère anava per bon camí, fins que va intervenir Anagrama que va fer aturar les màquines per reclamar els seus drets, tot adduint que tenien intenció de publicar el llibre. [Recordem que Anagrama és l’editora actual de Carrère en castellà i que, recentment, els hereus italians d’Herralde estan fent provatures cautes amb l’edició en català.] Resultava terriblement sospitós que Anagrama de sobte s’interessés per publicar un títol tan antic i finalment es pogué demostrar que no entrava entre els seus plans editorials immediats. Finalment “la breu” va sortir-se’n amb la seva i publicà “El bigoti” (i de retruc Anagrama s’animà a publicar “El bigote” en castellà). La història acaba bé, perquè el llibre (estupendament traduït per Ferran Ràfols) ja va per la seva segona edició.

Poc té a veure “El bigoti” amb la producció més recent de Carrère, centrada en l’autoficció documental a títols com “L’adversari”, “Una novel·la russa” o “Limónov”. Com a pura ficció aparentment realista, el llibre té l’estructura d’un conte llarg amb una sola situació de partida, la qual duta fins les darreres conseqüències viatja des de la més pura quotidianitat fins al descarnament de l’alienació. Tot comença el dia que l’anònim protagonista decideix afaitar-se el bigoti que ha lluït durant els últims deu anys. Contra tot pronòstic ni la dona ni els amics s’adonen de l’afaitada i, quan ell els insisteix, li asseguren que mai no ha dut bigoti. Estarà sent víctima d’una broma pesada? Ha viscut tot el seu passat recent sota un error de percepció? El seu entorn immediat l’està intentant tornar boig? A mesura que el seu sentit de la realitat s’esquerda, el protagonista s’embarca en raonaments cada vegada més delirants, fins que no li queda altre remei que fugir, potser cap a la seva perdició final (i és curiós pensar com canviaria aquest relat, si s’hagués escrit vint anys més tard, amb els mòbils a ple rendiment).

Viure així, en un terreny minat, avançar a palpes a l’espera d’una nova esllavissada, ningú no li podria donar suport. Va comprendre que era justament aquella perspectiva el que l’havia fet fugir, molt més que no pas la hipòtesi absurda d’un complot contra ell. En la febre de la vigília no se n’havia acabat d’adonar, però era una evidència: havia de desaparèixer. No necessàriament del món, però sí del món que era el seu, el que coneixia i on era conegut, perquè d’ara endavant les condicions de vida d’aquest món havien quedat corrompudes, gangrenades per efecte d’una monstruositat incomprensible que o bé renunciava a comprendre o bé afrontava entre les parets d’un manicomi.

Estupendament escrita, desenvolupada amb claredat i malícia, enganyosament innocent (fins que deixa de ser-ho), “El bigoti” demostra el talent del jove Emmanuel Carrère en el gènere de l’horror domèstic, aquell que no necessita elements sobrenaturals per angoixar-nos i fer-nos esgarrifar. L’horror que més m’agrada (sempre que sigui llegit).