La vida és un algorisme

Segur que tard o d’hora arribarà el dia que les màquines endevinaran les nostres intencions; però està clar que, de moment, aquesta data no ha arribat i els vans esforços dels que les programen el cotarro estan resultant més contraproduents que cap altra cosa. Crec que en algun apunt anterior ja m’havia queixat de Gmail que, cada vegada que (per exemple) escrivia la paraula “Barcelona”, em suggeria hotels i apartaments de l’única ciutat on tinc el sostre assegurat. I això m’ha fet pensar en aquella funció tan galdosa d’autocompletar que tenen tots els mòbils, tant els smart com els tontets, i que no han encertat ni una sola vegada la paraula que pretens teclejar.

A Booking.com, quan t’interesses per un hotel a Bremen, encara que acabis fent-ne una reserva, tingues la seguretat que et continuaran oferint gangues d’hotel a Bremen la resta de la teva vida, com si no tinguessis altra cosa a fer que visitar la hanseàtica ciutat alemanya tots els mesos de l’any. De la mateixa forma, cada vegada que consulto un llibre determinat a Amazon —perquè vull llegir què n’opinen els lectors, perquè vull copiar-me la seva coberta, no pas perquè vulgui adquirir-lo (perquè de fet ja me l’he llegit)—, em veig torpedinat a continuació per “banners” que insisteixen a vendre’m el llibre pertot arreu.

Darrerament, gràcies a aquest desgavell de dades de la Googlesfera —on no he acabat de saber a quin núvol tinc les fotos, però on jo sí que sóc definitivament als núvols— em sorprenen de tant en tant amb una presentació de diapositives que ningú no els ha demanat, amb títols tan suggestius com “Fin de semana en Dublín” o “Dos noches en la Rioja”. La localització sol ser correcta, la selecció de les fotos i el període temporal del títol, molt més discutible. Però se suposa que, si hom pren instantànies, és amb el sol propòsit de donar la tabarra a amics i saludats, així que s’ha d’agrair a Google+ que et preparin la bomba-lapa de destrucció massiva i te la posin a l’abast llesta per compartir.

Però, esclar, de totes aquestes mostres d’intel·ligència artificial posades al servei del consumidor, la que s'endú la palma (ja ho haureu endevinat) és la del resum personal de l’any que s’ha tret de la màniga Facebook. Fa dies, quan va aparèixer el meu resum en el mur, vaig quedar-me al·lucinant (a quadres i a ratlles) perquè, només per començar, la foto de la coberta era la de l’Anna Wintour del VOGUE (seguida per una del misèries de l’Houellebecq. La llegenda annexa deia una cosa així com “Este año ha sido fabuloso. Gracias por haber formado parte de él”. Per descomptat, ni el meu any ha sigut tan fabulós, ni la Wintour hi ha fet cap paper (ni gran ni petit). Vaig afanyar-me a esborrar, sense compartir-la, aquella mostra ofensiva de mutu desconeixement.

Ara ja sé que per elaborar aquest àlbum s’havia partit de l’algorisme segons el qual el major nombre de comentaris corresponia al major nivell de rellevància. S’entén així que jo, que no utilitzo Facebook per comunicacions gaire personals, tingués un resum anual farcit de personatges tan inesperats i incongruents com Anna Wintour, Homer Simpson o Piero della Francesca.

Pitjor els ha anat als que s’han trobat a la portada del seu resum de l’any l’urna que conté les cendres del seu pare, l’incendi del seu apartament, o el retrat de la filla de sis anys que ha mort de càncer aquest 2014. Davant de tants casos de dolguda indignació (i de mal rotllo també), FB s’ha vist obligat a demanar excuses (aposto que no serà la darrera).

Aquestes són les coses que passen quan el que més importa és: a) “Número UNO en U.S.A.”; b) 578.264 amics a Facebook; c) un “M’agrada” més; d) aquella matèria marró que adoren totes les mosques.