Negocis no gaire bruts

“A Most Violent Year”, tercera pel·lícula de J. C. Chandor, confirma aquest director com un digne successor del realisme amarg de Sidney Lumet o Norman Jewison. L’any violent del títol és 1981, quan a la ciutat de Nova York es produí un rècord criminal únic en el segle. Ran de la dràstica intervenció de l’alcalde Rudolph Giuliani, la ciutat esdevingué la molt més amable meca turística que coneixem avui, però visitar Nova York a la dècada dels 70 o dels 80 no era apte pels febles de cor.

L’acció té lloc en els primers mesos d’aquest any malaguanyat i se centra en l’home de negocis Abel Morales (Oscar Isaac), un hispà fet a si mateix que ha prosperat amb la distribució i venda de combustible per la calefacció. Abel intenta conduir els seus negocis de la forma més legal possible, encara que una mà invisible assalti contínuament els seus empleats i li robi les mercaderies. Tant la seva esposa (Jessica Chastain), de la que se suggereix que té un pare mafiós, com el seu advocat (un irreconeixible Albert Brooks) li aconsellen que acudeixi a la protecció armada, però Abel s’hi resisteix per deixar impol·luta la seva honorabilitat.

Malgrat el títol i la iconografia, “A Most Violent Year” ni és una pel·lícula sobre la màfia, ni conté gaires escenes de violència; aquesta és més aviat sistèmica i es presenta com inherent al capitalisme. El clima dominant és el de l’ambigüitat moral, on tothom sembla esquitxat per la corrupció, i fins i tot el punt d’honor del protagonista podria ser la pantalla de pràctiques escassament legals. Oscar Isaac està perfecte en un paper sever i aclaparat que amaga algun replec i que tothom ha comparat al d’un jove Al Pacino. Jessica Chastain continua la seva corrua de treballs excel·lents, aquí com una tigressa que no dubtarà en atacar si la seva família està en perill. Molt bo també Elyes Gabel, com un vulnerable aspirant a triomfador. Però en realitat tot el repartiment és irreprotxable, amb gent tan variada com David Oyelowo (recent Martin Luther King), Alessandro Nivola o Catalina Sandino Moreno.

La fotografia de Bradford Young segurament és molt adequada, encara que tanta tonalitat marronosa de puré de cigrons i uns interiors quasi a les fosques deprimeixen i impedeixen veure els rostres dels actors. La música d’Alex Ebert resulta ominosa i gairebé subliminal. Només calen uns paisatges de misèria post-industrial i un fons sonor de crims radiats per acabar de completar una experiència sòrdida del tot. Tot plegat molt estimable, però una mica desinflat dramàticament. El material no dóna per les dues hores que ocupa. Que ningú no s’estranyi si avorreix una mica.

L’escola de la vida

“Raised on Robbery” és una cançó bastant atípica dins del repertori de Joni Mitchell, tant per l’ambient perdulari que suggereix com pel seu so de country comercial. Un més dels molts singles que va generar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. Per cert, la guitarra és del gran Robbie Robertson de The Band i els Maple Leafs (falta d’ortografia inclosa) és un equip d’hoquei de Toronto fundat l’any 1927.

Seia al vestíbul de l’Hotel Empire
Bevia per distreure’s
Pensava per ell mateix
Havia apostat una mica de diners en l’equip dels Maple Leafs
Llavors va entrar una senyora  amb mànigues d’encaix
Ella diu deixa’m seure
Saps, beure sol és una pena
És una pena, una puta pena
Mira aquests pallassos
Enganxats al maleït partit d’hoquei
Ei, maco, tens un munt de pasta
Porta’ns una ampolla
I riurem una mica
Ginebra és el que estic bevent
Vaig criar-me robant

Sóc una cuinera força bona
Vine a la meva cuina
T’ensenyaré la meva millor recepta
Per més que ho intento no puc estalviar un cèntim
Estic llevada cuinant després de mitjanit
Intento treure pel lloguer
Sóc aspra però plaent
Vaig criar-me robant

Llavors teníem pocs diners
Volien obrir una autopista de quatre carrils
El govern ens va donar tres mil dòlars
Hauries d’haver vist com van volar
Primer va comprar un Chevrolet Biscayne
El va deixar a una cuneta
Es va beure tota la resta
Aquell fill de puta
La seva sang és whisky dolent
Vaig criar-me robant

Saps que no tinc mala pinta
M’agrada com aguantes la beguda
Vine a casa amb mi, maco
No t’estic demanant un abric de visó
Ei, on vas?
No te’n vagis encara
El teu got no és buit i ens acabem de conèixer
Ets mesquí quan vas col·locat
Vaig criar-me robant

Un balneari fora de temporada

Amb la narrativa que prové del Japó —i ara parlo tant de literatura com de cinema— no sé mai si la sensació d’estranyesa que sovint em produeix entra dins de les intencions de l’autor o bé cal atribuir-la a les diferències culturals. M’ha tornat a succeir amb la lectura de “País de neu” la novel·la del Nobel Yasunari Kawabata, traduïda del japonès per Albert Nolla i editada per Viena Edicions el 2009. Ja des del primer paràgraf, tan concís i evocador com ho és tot el llibre, entrem en un territori vague escenari de tota l’acció.

En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s’arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor.

Tot i que aquest País de Neu té una localització geogràfica molt precisa, la novel·la no es molesta a precisar la toponímia. De fet, tot el que succeeix a la novel·la ho percebem de forma fragmentària, com un conjunt de primeríssims plans envoltats de grans zones d’ombra, als quals afavoreix la brevetat de les frases. A la contracoberta comparen “País de neu” amb la delicada bellesa d’un haiku i potser ja és això, perquè a mi els haikus sempre em deixen amb el neguit de la incompletesa un segons abans que es produeixi l’epifania.

Sigui com sigui tenim aquí en Shimamura, un home ric de Tòquio, que torna a l’hivern en aquest país de neu. Va a la recerca d’una noia que va conèixer en una estada anterior al balneari. D’ella no recorda res, però el seu índex de la mà esquerra sí que la recorda.

Tot havia començat feia tres hores, quan, ben bé per avorriment, en Shimamura s’havia fixat en el dit índex de la mà esquerra. De fet, aquell dit era l’única part del seu cos que conservava un record viu de la noia a qui anava a veure. Com més intentava recordar-la, més li fallava la memòria, i la imatge que en guardava es feia més vaga i més etèria, i el deixava sense res a què aferrar-se. Enmig d’aquella incertesa, només aquell dit retenia l’escalfor d’haver-la tocat i li permetia fer-la una mica més present. Estranyat per aquelles sensacions, es va acostar el dit al nas per olorar-se’l, i tot seguit va fer una ratlla al vidre entelat, on, de sobte, va veure aparèixer l’ull d’una noia.

Estrany, oi? I contemplat sempre amb el microscopi: el dit índex, l’ull al vidre. Però prou intrigant com per prosseguir la lectura sense hesitació. La noia que busca Shimamura es diu Komako i és una geisha. En successives escenes de psicologia una mica inescrutable, sembla que ella n’està molt dels ossets de Shimamura, mentre que ell es lliura al desgavell sensual sense arribar a perdre el cap. Confesso que tot plegat costa fer-se càrrec de la situació, ja que per començar no tinc molt clar quin és l’estatus de la geisha al Japó del segle XX. Sona estrany saber que no només el balneari compta amb la seva escuderia de cortesanes, sinó que també la pastisseria i la botiga de queviures tenen la seva. Queda clar que entre Komako i Shimamura hi ha una relació sexual, però sempre fora de camp, com un hiatus entre dues converses on només la noia s’expressa, somia i es contradiu.

Mentrestant, Shimamura és una incògnita. Sabem que té esposa i fills, però desconeixem la seva relació amb ells. Com a mínim no té cap impediment per escapar en solitari i refugiar-se al balneari de muntanya. És un home ric que no necessita treballar i que s’ha especialitzat en escriure assaigs sobre dansa contemporània occidental, de la qual no ha vist mai una funció i es guia per les fotografies a l’hora d’imaginar-se-la. Estrany, oi?

“País de neu” és una estada a un territori desconcertant del qual identifiques les paraules però no la lògica de la seva sintaxi. És en tot cas un edifici acollidor que amenaça incomoditat, una cambra on es pot palpar un pit que crema i una castanya de cabells glaçats, l’arna aixafada a la mosquitera i el ràfec de la Via Làctia, un mirall entelat o el folre vermell d’un quimono. Sense que serveixi de precedent, l’he entès a mitges, però us el recomano absolutament.

Com que cada dia feia més fred, també hi havia més insectes que es morien al tatami de la seva habitació. Hi queien d’esquena, amb les ales ben rígides, i ja no podien tombar-se. Les abelles caminaven una mica i tornaven a caure. Els insectes tenien una mort tranquil·la, que seguia el pas natural de les estacions, però si te’ls miraves de prop veies que estremien les potes i les antenes maldant per sobreviure. Aquella habitació de vuit tatamis era un escenari massa gran per a unes morts tan petites.

Quan collia un insecte mort per llençar-lo, sovint pensava en els fills que havia deixat a casa.

No teníem un dia gaire catòlic

Caravaggio és un animal

Ha passat per casa, jo no l’havia invocat, un llibre que es titula “Por qué no podemos ser cristianos (Y menos aún católicos)” i RBA n’ha tret ja tres edicions. L’ha escrit Piergiorgio Odifreddi, sorprenentment italià, i jo que em pensava que tots els italians són de missa. Com el títol anuncia, el seu propòsit és fer sang a partir de la religió catòlica, una activitat a la qual no sóc especialment aficionat; però no m’he pogut resistir a llegir-lo: la curiositat m’ha vençut i he de dir que fins i tot he après alguna cosa que segurament havia oblidat.

El llibre comença parlant de la Bíblia com a text fonamental del cristianisme. Del Vell Testament en destaca el caràcter esquizofrènic del Gènesi on es detecta fàcilment la coexistència de dos autors, cadascun amb la seva pròpia versió de la mateixa història. Apunta després al caràcter incestuós de l’origen de la Humanitat, a l’arbitrarietat del comportament de Jahvé, a mites tan indefensables mitjançant la raó com són els de Noè, Abraham o Job i fins i tot a errors de ciències naturals (considera que els rat-penats són aus, els conills ruminants i els insectes tenen quatre potes). Res de nou en general, prou sabem que el Vell Testament és una col·lecció de textos cruels, inversemblants, xovinistes i moralment indefensables que els seus exegetes han d’apuntalar amb arguments d’un equilibri purament bizantí.

Gairebé em sap greu contemplar com algú es rabeja revelant les febleses d’aquest llibre sagrat, tan vulnerable de per si. És un exercici massa cruel, una mica com assistir al sacrifici d’una foca bebè amb l’ajuda d’un bat de beisbol; però per altra banda no veig com es podria contemplar d’una altra manera. No endebades la (antigament anomenada) Història Sagrada se sol inocular en edat immadura i de feble esperit crític, quan prodigis i falòrnies passen coll avall amb facilitat. Que hi hagi persones en edat de votar i de pagar impostos que encara es considerin catòliques només ho puc entendre si han optat mig inconscientment per oblidar que a la Bíblia hi ha una part que es diu Vell Testament i que —almenys com a norma de vida— és una rucada.

Reconec que el Nou Testament funciona molt millor a tots els nivells i que Jesús, fos o no un personatge històric, pronunciava frases memorables, que Paulo Coelho mataria per tenir-ne el copyright. L’embolic dels quatre evangelis denota manca de coordinació i, a més, contradiccions a dojo. Tampoc hi trobareu a faltar els moments David Lynch, com quan Jesús guareix una senyora endimoniada i trasllada els seus dimonis a un ramat de porcs que, posseïts, se n’hi van de cap, al mar de Galilea, per ofegar-se. Alguns detalls curiosos, com que als evangelis ni la virginitat de Maria ni la resurrecció de Jesús, ni la seva ascensió s’expressen amb claredat, afegeix dubte al dogma.

El llibre explora després l’evolució del cristianisme a partir de creacions purament humanes com són el papat, el sacerdoci (i el seu celibat de companyia), la missa, la comunió (i la resta de sagraments), la immaculada concepció i la infal·libilitat del Papa. Tots aquests descobriments científics i superferolítics estan degudament documentats, tot respectant la cronologia i sense cap intervenció divina. El senyor Odifreddi no aprofundeix gaire, té un estil mediocre i gasta un humor tan barat com el meu.

A mi (deixeu-me banyar en l’art de la contradicció) m’agraden més aquests entrevistats de “la Contra” de La Vanguardia que diuen:

—Jo no sóc religiós, però tanmateix crec que hi ha “algo”.

Sí. Rebaixes a un Outlet.

Carbó i pervertits

Dominic West + Imelda Staunton = altres formes d'erotisme

Corria l’any 1984 i Margaret Thatcher, la denominada Dama de Ferro, governava el Regne Unit amb tots dos ulls adreçats al balanç comptable i els sentiments posats en pausa permanent. L’amenaça de tancar vint mines de carbó amb una pèrdua subseqüent de vint mil llocs de treball va provocar l’inici d’una vaga minera de llarg recorregut a poc d’haver començat el mes de març. La protesta es prolongaria fins l’any següent i seria considerada com un dels episodis més amargs de la història de la lluita de classes britànica. D’entre els grups que se solidaritzarien amb la vaga, cap de més improbable que el d’una colla de gais i lesbianes londinenques, les quals, conscients de la seva compartida condició de pàries, començarien a fer col·lectes pels miners en carrers laterals i antres suspectes de l’ambient.

De tot això parla precisament “Pride” (orgull, en català), una pel·lícula del director teatral Matthew Warchus amb guió del novençà Stephen Beresford. Per vendre-la, se l’ha comparat amb “The Full Monty” o “Billy Elliot”, dos films d’èxit que els recordem com a comèdies, encara que el seu substrat fos més aviat dramàtic. La comparació no és del tot desencertada, amb la diferència que “Pride” es basa en fets reals. De totes maneres, encara que alguns dels seus personatges siguin figures tretes de la realitat, ningú amb dos dits de seny podrà creure que els fets succeïssin com es mostra a la pel·lícula. Segur que la confrontació entre els activistes gais i els rudes miners gal·lesos  devia de generar més fricció de la que es produeix a “Pride”.

Però una de les intencions bàsiques de la pel·lícula és acontentar tothom, encara que sigui passant de puntetes per les qüestions més dramàtiques. Tot i això el guió és força rodó: combina la crònica del declivi de la classe obrera, amb la persecució pública de les minories sexuals i perfila amb subtilesa els inicis de la pandèmia de la sida. En general evita l’ensucrament i el melodrama mitjançant l’ús de convenients el·lipsis i dibuixa amb quatre traços una dotzena de personatges que respiren veracitat pels quatre costats. Tot això és en gran part possible perquè no hi ha cinema capaç de fer ficcions històriques creïbles com el britànic. I sobretot perquè tenen els actors que tenen.

Dins del nombrós repartiment no hi ha ni un sol punt feble i és meritori dels més joves que no desentonin davant dels gloriosos veterans. George Mackay, a qui vam descobrir a “Amanece en Edimburgo”, actua com a conductor de la trama en el seu paper de jove homosexual en plena exploració d’un nou món. També m’han agradat molt Ben Schnetzer, com el carismàtic activista Mark Ashton, i Jessica Gunning com la resolutiva esposa d’un miner que acabaria sent parlamentària ran de l’experiència de la vaga. Entre els actors coneguts resulta molt graciós trobar Dominic West en un contratipus total del seu McNulty de “The Wire” i no cal dir que adoro trobar-me Imelda Staunton a qualsevol pel·licula que veig. Paddy Considine està brillant en un paper que precisament és mat per definició: el del sindicalista bàsicament decent cridat a conciliar aquests dos mons tan contrastats.

I després queda Bill Nighy, que mereix paràgraf apart. En aquest mil·lenni no li recordo una mala interpretació, fins i tot quan la pel·lícula on intervé no se la mereix. “Love Actually”, “Shaun of the Dead”, la sèrie dels pirates del Carib, “Notes d’un escàndol”, “The Best Exotic Marigold Hotel” o “Una qüestió de temps” són totes elles sòlides proves per a la defensa. Aquí a “Pride” està prodigiós com a home literalment esborrat. Chapeau per ell.

No sé si en el plaer que acompanya la projecció d’aquesta pel·lícula hi intervé la juxtaposició de l’experiència pròpia, perquè no tots vam ser joves a la mateixa època, i jo encara ho era l’any 84. Només cal que a la banda sonora hi figurin New Order i Bronski Beat perquè la llagrimeta de la nostàlgia ragi. “Pride” pot tenir un valor documental nul, però com a catarsi de bon rotllo no té preu. I, si a algú no li agrada, serà perquè té el cor fet de vinagre.

Tres tristos pastors

George Eliot, nom de ploma de Mary Ann Evans, és un dels meus escriptors de capçalera. Diuen que, com no era gaire agraciada i per tant difícil candidata al matrimoni, els seus pares invertiren en els seus estudis molt més del que era habitual dedicar a una noia, atès que mostrava obvis signes d’intel·ligència. Eliot demostrà ben aviat el seu pensament analític i la seva capacitat crítica: als vint anys ja s’havia declarat agnòstica, el que provocà que el seu pare amenacés amb fer-la fora de casa. Tot forçant els límits de la societat victoriana, Eliot va treballar com editora de “The Westminster Review”, feina molt inhabitual per a una dona, i va viure molts anys amb un home casat. D’entre les seves obres destaca “Middlemarch” que alguns consideren la millor novel·la de la literatura anglesa.

De George Eliot ho he llegit gairebé tot, i en alguns casos més d’una vegada, però em faltava “Escenas de la vida parroquial” (Alba Editorial, 2013), que em va venir a trobar l’altre dia a la biblioteca. El llibre consta de tres novel·les, cadascuna més llarga que l’anterior. Van aparèixer anònimament per capítols al “Blackwood’s Edinburgh Magazine” entre gener i novembre de 1857, i l’any següent van ser publicats en un sol volum sota el títol “Scenes of Clerical Life” ja signats per George Eliot. Aquest recull representa la primera ficció que va fer pública l’autora.

Confesso que el títol “Escenas de la vida parroquial” no sona gaire atractiu; però el que és pitjor és que reflecteix molt bé el seu contingut: tres històries ambientades a un poble imaginari de les Midlands angleses i protagonitzades per tres clergues anglicans. Tot i que són les seves primeres ficcions, Mary Ann Evans ja era als seus 36 anys una reputada figura del món intel·lectual victorià i per tant no sorprèn la maduresa del seu estil, l’agudesa i originalitat de les seves observacions i la barreja molt ben mesurada d’humor i drama. Malgrat tot hi ha altres aspectes que delaten la narradora primerenca. Un defecte que comparteixen els tres relats és que esmercen massa pàgines en descriure personatges i situacions que no tindran cap paper important a la trama central, com si a la novel·lista novençana li vingués de gust “fer dits” demostrant el seu enginy, encara que fos en detriment de l’economia narrativa. La segona pega de les tres novel·letes és que, argumentalment, són més aviat poca cosa i les anècdotes en les que es basen són fines com el paper de fumar.

La primera i la més breu és “The Sad Fortunes of the Reverend Amos Barton” (El triste destino del reverendo Amos Barton) en la qual el capellà titular i la seva nombrosa família tenen problemes econòmics i a penes arriben a fi de mes. Quan la seva amiga la Comtessa Czerlaski s’enemista amb el seu germà, Barton l’acull a la rectoria el que provoca la censura de la congregació que pressuposa que és la seva amant i que allà dins han organitzat un “ménage à trois”. La mainadera de la família Barton fa marxar a la comtessa. La senyora Barton, que estava embarassada, mor en el part. Llavors la congregació oblida la seva maledicència i plany el pobre reverend. Sis mesos més tard el traslladen a una altra parròquia. Fi. Pel meu gust, la peça més fluixa del recull.

“Mr. Gilfil’s Love Story” (La historia de amor del señor Gilfil) compta amb un argument més convencional, però que també resulta més interessant, el que prova que de vegades és millor no fer experiments i acudir a les fórmules de solvència contrastada. Maynard Gilfil és el capellà privat en una mansió de possibles i està enamorat de Tina, una òrfena que Sir Christopher i Lady Cheverel van adoptar a Itàlia, gairebé com qui adquireix un souvenir. Però Tina no correspon aquest amor, perquè el nebot dels amos l’ha entabanat amb falses promeses de matrimoni. Quan apareix la noble Miss Assher i s’anuncia el compromís amb el nebodet, Tina desencadena una tempesta de frustració sexual. El nebot mor d’un infart i el senyor Gilfil recull els trossos de la desconsolada Tina, s’hi casa i se l’endú a una parròquia bucòlica on confia retornar-li l’alegria. Tina no dura gaire, ja que mor en el part (en van dues). El senyor Gilfil mor molts anys més tard, trist i sol. Sí, ja sé que tot plegat no té gaire bona pinta, però almenys el joc d’interessos sexuals creuats permet una mica de drama.

“Janet’s Repentance” (El arrepentimiento de Janet) és en certs aspectes la part més punyent del tríptic, la que més pot connectar amb la sensibilitat contemporània. No endebades la Janet protagonista és víctima de la violència domèstica que el seu marit borratxo l’infligeix, un marit que no és pas cap trinxeraire, sinó que forma part de les forces vives de la població. Janet, al seu torn, troba en l’alcohol la manera d’apagar les penes. Serà el molt contestat reverend Edgar Tryan qui la guiarà vers la redempció, a través de la pregària (i l’erotisme sublimat).

Malgrat totes les prevencions i les solucions una mica obliqües, tan pròpies del segle XIX, aquest conte allargassat podria ser pertinent encara. Llàstima que abans d’entrar en matèria dilapidi un pilot de pàgines fent comèdia lleugera d’unes dissensions religioses anglicanes que no interessen (ni actualment entén) ningú. Francament, aquestes “Escenas de la vida parroquial” m’han impacientat bastant i només les aconsellaria a anglòfils perversos amb tendència a tot allò que és transcendent. La coberta molt bonica, això sí, com sol ser habitual amb Alba.

Fisiologia del museu

“National Gallery” és la primera obra que conec del veteraníssim documentalista Frederick Wiseman (Boston, 1930) i, pel que llegeixo, és arquetípica de la seva manera de fer. Wiseman s’ha especialitzat en retratar com funcionen determinades institucions i ho fa sempre de forma gens intrusiva, mitjançant escenes reals, no dramatitzades, en un estil que els anglesos denominen molt graciosament com de “mosca a la paret” (fly on the wall). Malgrat això, el director nega la suposada objectivitat dels seus films, tot al·legant que la selecció del material i el muntatge final mai no són innocents, per poc programàtiques que siguin les seves intencions.

“National Gallery” aplica aquests principis a l’observació de com es mou i respira una bèstia tan fastuosa com és el famós museu homònim de Trafalgar Square (no endebades el primer museu que vaig aprendre a estimar). Sense recórrer a veus en off ni bustos parlants —només a través de la interacció entre els professionals, el públic i la pintura— el documental aconsegueix oferir una visió sorprenentment rica i polièdrica de la institució. Des de la tropa que fa la neteja i la manutenció fins al consell directiu, a tots els participants se’ls hi dedica una estona de pantalla, mentre es planteja tàcitament quin paper ha de tenir en ple segle XXI la gran pintura clàssica i de quina manera se l’ha de tractar. En un dels escassos moments en els quals es mostra la burocràcia del museu, es debat fins a quin punt cal renunciar a l’elitisme del “High Art” per tal d’augmentar el nombre de visitants, encara que sigui mitjançant l’adhesió a una popular competició esportiva; dit d’una altra manera, la contínua temptació que sent el món de la cultura a esdevenir rendible amb perversitat neoliberal. I no puc negar que a moltes de les imatges s’apunta la sospita que el gaudi de la col·lecció de la National Gallery és un vedat exclusiu per a gents d’edat avançada, de raça blanca i de classe mitjana tirant a alta.

Però un cop desempallegat de la mala consciència, el film és una veritable mina. Com ja he dit, no hi ha argument, ni tesi, ni progressió dramàtica; “National Gallery” sembla actuar per pura acumulació de materials diversos per aconseguir el seu efecte. Moltes de les seves giragonses sorprenen: un ballet contemporani davant de quadres mitològics de Ticià, un concert de piano a la sala manierista dominada per Caravaggio;    un taller d’apreciació de la pintura dedicada als invidents… D’altres tracten temes subsidiaris, en els quals no hi solem pensar, tot i que són indestriables de l’experiència de la visita al museu: la il·luminació, la distribució dels quadres a la sala, els seus marcs. I després hi ha els professionals (els historiadors, els guies, els pedagogs, els restauradors, els professors d’estètica…) que analitzen les pintures per a un públic que tenen davant seu. (En un determinat moment Wiseman sembla ironitzar en mostrar un equip “rival” que també està filmant un documental al museu, però que utilitza una veu en off de tipus prescriptiu).

Meravella la quantitat de maneres amb les quals es pot contemplar una obra d’art i el film n’explora moltes fins arribar a l’extrem de preguntar-se si el museu és el millor hàbitat per la majoria d’elles. Les veus convocades a “National Gallery” per demostrar-ho són didàctiques, persuasives i brillants. No cal dir que les obres escollides per fer-ne una dissecció parcial són totes de primera categoria. Per arrodonir la festa, afegiu als noms citats els de Leonardo, Caravaggio, Turner, Pissarro, Rubens, Holbein, Poussin, Vermeer, Velázquez... 

La pel·lícula dura tres hores de rellotge que no es noten gens, perquè cada escena s’allarga just fins abans que perdi l’interès, i a més són totes elles molt diverses i apel·len a diferents categories del plaer. Per descomptat “National Gallery” és de visió obligada per a qualsevol persona interessada en les arts plàstiques; però fins i tot el visitant més desmenjat en sortirà enormement enriquit de l’experiència. Estrenada el 2015, “National Gallery” és una de les deu millors pel·lícules del 2014. No (menteixo), una de les cinc millors. No, una de les tres. Si no quedés tan mercenari, diria allò típic del retorn de l’entrada a qui no en quedi satisfet. Que és una segona manera de garantir-vos la satisfacció per poc que us agradi mirar i pensar.

Control de cualitat

Aquests dies i fins el 31 de maig s’està celebrant al Cosmocaixa de Barcelona una exposició sobre el Projecte Sputnik que, de moment, no he visitat. El que sí que he vist és el cartell, el qual m’ha deixat bocabadat per la seva diàfana incorrecció. El títol de l’exposició sembla ser 'SPUTNIK, L’odissea del Soyuz 2' i per russificar una mica el seu aspecte han fet aquella gracieta habitual de posar la “N” majúscula invertida especularment, així “И”, el que en el nostre alfabet correspondria a la vocal “I”. Passi com a caprici de dissenyador afamat de glòria, ja que la llegibilitat a penes queda compromesa. El que m’agrada molt menys és la versió en alfabet ciríl·lic de la paraula “sputnik”, que apareix escrita com a CПЧTHИK, quan hauria de ser  CПУTHИK. La lletra ‘U’ en cirílic és ‘У’, mentre que ‘Ч’ correspondria al nostre so ‘tx’. O sigui que el que hi ha escrit al cartell sonaria com un impronunciable “sptxtnik”. Sembla mentida que una institució tan potent com la Fundació La Caixa no tingui més cura a controlar la imatge de les seves exposicions. Què els hauria costat consultar amb un especialista en llengües eslaves? O és que aquest pitafi representa només la darrera mostra d’incompetència a que ha conduït l’actual política de restricció en els pressupostos? No sé a on anirem a parar per aquest…

Ei, calla, ara veig que l’exposició l’ha comissariada en Joan Fontcuberta, un artista conegut per les seves manipulacions de les dades, que sovint fa passar per reals artefactes sorgits de la seva imaginació. Serà millor que no digui res més, perquè potser la pífia és totalment deliberada i estic ficant els peus a la galleda.

El pitjor de tot és que ara mai no ho sabré del cert.

La mateixa situació

Un cop i un altre la mateixa situació
Durant tants anys
Lligada a un telèfon que truca
en una habitació plena de miralls
Una noia bonica al quarto de bany
Comprovant el seu sex-appeal
Vaig preguntar-me quan em vas dir que m’estimaves
Creus que pot anar de debò?

Encara així vaig alçar la meva pregària
Tot preguntant-me on havia d’anar
Amb el cel ple d’astronautes
I el Senyor al corredor de la mort
Mentre milions de perduts i solitaris
Cridaven i clamaven per ser trobats
Atrapats en la lluita per una millor posició
I la recerca d’un amor que perduri

Has tingut moltes dones boniques
Ara em mires a mi
Calibrant la bellesa i la imperfecció
Per veure si valc la pena
Com l’església
Com un policia
Com una mare
Vols que sigui de fiar
Però de vegades ho utilitzes com una arma contra mi
I jo necessito la teva aprovació

Encara així vaig alçar la meva pregària
Tot preguntant-me qui m’escoltaria
Vaig dir envia’m algú
que sigui fort i fins a un cert punt sincer
Igual que els milions de perduts i solitaris
Clamava per ser alliberat
Atrapat en la lluita per més altes fites
I la meva recerca d’un amor
que no semblés aturar-se

Gènesi

Amb tota seguretat, no hi ha cobertes més lletges que les de Pratchett. Fins i tot les carrinclonades editorials d'Edward Hopper podrien suposar una benedicció, per contrast.

El recent traspàs de Sir Terry Pratchett, un autor particularment estimat pels seus molts lectors (entre els quals m’hi vull comptar), semblava exigir alguna mena de gest d’homenatge pòstum. La meva biblioteca pública de capçalera devia de pensar el mateix, perquè em va posar en safata a la taula de novetats totes les obres seves que tenen en catàleg. Havent llegit fa uns mesos “¡Guardias! ¿Guardias?” seria lògic haver escollit la seva seqüela “Hombres de armas” com a lectura de continuació, però vaig optar per “El color de la magia”, una decisió que desafia amb un punt d’arrogància els consells d’en Pons, l’home més versat en l’obra de Pratchett que conec, i també el seu més entenimentat prescriptor.

Vejam, “El color de la magia” o “The Colour of Magic”, publicada l’any 1983 del segle XX, és la novel·la inicial de la saga Mundodisco (o Discworld), o sigui que té al seu favor el privilegi de precedència, que no representa cap fotesa per a un obsessiu-compulsiu com jo. Opina en Pons, segur que amb raó, que “El color de la magia” és molt fluixa i que en Pratchett té llibres molt millors; però dic jo que, un cop decidit a endinsar-me en la saga, és preferible començar pels títols menys interessants i progressar en un crescendo de qualitat. O és que algú comença els àpats pel postre?

Dit això, “El color de la magia” és efectivament una aventura fantàstica que no convida a tirar coets, una successió de peripècies juxtaposades sense gaire seny argumental, unificada només per la presència dels seus dos protagonistes, el mag incompetent Rincewind i el turista ingenu Twoflower de l’Imperi Agateu. Twoflower, impàvid i ric, amb el seu Equipatge amb potes (precursor del trolley) i la màquina de retratar (amb nan retratista incorporat), sembla la paròdia del típic turista japonès. Entre les figures fantasioses que troben en el camí hi ha trolls petris, dracs imaginaris que tendeixen a la transparència, hamadriades boscanes, una criatura subterrània i llefiscosa digna de Lovecraft i algunes divinitats que juguen amb els personatges com si fossin peces d’escacs. Puntualment es produeix una crisi de la qual sembla impossible sortir-ne amb vida, però Rincewind i Twoflower n’acaben escapant de maneres força qüestionables a nivell de versemblança interna. La novel·la finalitza en caiguda lliure literal i entenc que conclou realment a “The Light Fantastic” (La luz fantástica), el següent volum de Discworld.

Però encara que el llibre no sigui model de construcció ni de coherència, fascina perquè en ell apareix per primer cop la cosmogonia de Discworld i algunes de les seves constants. Així, ja a la primera pàgina ens és presentada la Gran Tortuga A’Tuin nedant lentament pel gran golf interestel·lar i els quatre elefants gegantins que du sobre la closca (Berilia, Tubul, Gran T’Phon i Jerakeen són els seus noms), els quals carreguen sobre les seves esquenes el disc del món. Hi trobem ja la ciutat d’Ankh-Morpork, escenari principal de gran part de les històries de Discworld, i també el Patrici, la lliga d’assassins, la Universitat Invisible i, per descomptat, la Mort, la qual encara no ha après a parlar en majúscules i s’excedeix en les amenaces frustrades. Tots aquests elements evolucionaran en altres títols de la saga, però crec que és millor seguir la seva progressió cronològica que no topar-se amb una Mort en les seves beceroles quan ja ens trobem a l’equador de la lectura de la sèrie.

I, esclar, sent Pratchett qui és, la seva lectura permet trobar ací i allà perles d’humor intel·ligent així com imatges estupendes que, des del llunyà any 1983, s’aniran expandint en el futur. M’ha fet molta gràcia la seva paròdia del famós conte de “La mort a Samarra”:

- Me sorprende que hayas tropezado conmigo, Rincewind porque tengo una cita contigo esta misma noche.

– Oh, no, no…

– Pero, claro, lo jodido del asunto es que esperaba encontrarte en Psephopololis.

– ¡Pero eso está casi a ochocientos kilometros!

– No hace falta que me lo recuerdes. Ya veo que se me ha vuelto a descuajaringar todo el sistema.

Però de mostres equiparables n’hi ha a dojo. O sigui que conclouré amb un brindis de llarga vida a Pratchett, que no era mort si no que “estaba de parranda” en companyia d’un individu que es fa dir Mort.

No era que el troll resultase aterrador. En vez de la monstruosidad putrefacta y llena de tentáculos que esperaba, Rincewind se encontró mirando a un anciano regordete, pero no particularmente feo, que podría pasar por normal en las calles de la ciudad. Siempre, claro está, que el resto de los transeúntes estuvieran acostumbrados a ver ancianos aparentemente compuestos de agua y muy poca cosa más. Era como si el océano hubiera decidido crear vida sin pasar por todo el tedioso proceso de la evolución, limitándose a formar un bípedo con parte de sí mismo, y enviarlo a chapotear por la playa. El troll era de un agradable color azul transparente. Mientras Rincewind le contemplaba, un banco de peces plateados le pasó por el pecho.

Aquí la paraula que importa és “evolució”. Darwinià que sóc (i darwinià que també ho era Pratchett).

El pedestal són les sabates (i 2)

De quines coses s’ocupa Jorge Ibargüengoitia en els seus articles i cròniques? Ni va gaire lluny ni ho adorna amb retòrica, si li ve de gust parla del que li acaba de passar, encara que no tingui cap interès. Per exemple, que Eudoxia, la seva minyona, ha tornat a la seva terra. I fa, a partir d’això, una variació sobre el tema clàssic del servent que amarga la vida dels amos.

Nunca creí que la ausencia de una persona pudiera causar tantos trastornos tan agradables. O que la presencia de una mujer modelo pudiera resultar opresiva. Todo está más mugroso, pero hasta los sartenes parecen más contentos (por favor no me escriban cartas diciéndome que se dice la sartén: yo lo sé, pero los sartenes de mi casa, y creo que los de mi tierra, siempre han sido masculinos). Eudoxia los lavaba con piedra pómez y quedaban tan limpios que no se podía cocinar nada en ellos. Ahora el cochambre los va defendiendo, y ya están como antes.

Impecable també el retrat sardònic de la maledicció que representen les festes nadalenques:

Unos amigos míos de la infancia, de familia muy devota, tenían como argumento para demostrar la existencia de Dios el siguiente: «Sé sincero —le decían al presunto ateo—. ¿Verdad que cuando llega la Navidad te sientes invadido por un calorcillo interior que llena de felicidad completamente inexplicable? Es que es sobrenatural. Dios la ha puesto en tu corazón».

A mis amigos de ahora, por lo visto, Dios no les puso nada. Las noticias que me dan de sus fiestas son tremendas. Voy a poner aquí unas muestras:

—A las once nos fuimos con los niños a la casa de la familia N, que son amigos míos de toda la vida y festejan la Navidad en grande. Se juntaron los 46 nietos de la señora N y, como son españoles, cantaron villancicos toda la noche.

—Invitamos a Richard Strauss, no el músico, sino el librero, porque quiero que me publique mi primera novela. Para quedar bien con él, mi mujer compró un pavo monumental, pero se le olvidó sacarle las menudencias antes de meterlo al horno. Lo peor fue que venían en una bolsita de plástico.

—La fiesta había sido estupenda hasta que llegó Morales, a las dos de la mañana, y le dio por hacer una interpretación marxista del espíritu navideño.

—Pepe Surriaga declaró que a él no le gusta el champaña, pero cuando lo sacamos se tomó él solo dos botellas, y al despedirse nos confesó que se sentía como si hubiera tomado un refresco que se llama «Manzanita Rocafina».

—Le compré al niño un cañoncito monísimo con el que hizo un agujero en la consola Luis XVI que tanto le gustaba al pobrecito de mi papá.

Si se’n va al cinema, enlloc d’intentar una anàlisi mig cultivada, com faria jo mateix, es limita a descriure el que veu amb calculada corrosió. Així, davant de “La caiguda dels Déus” de Visconti:

Me habían advertido que la película duraba tres horas, que trataba de la familia Krupp en tiempo de los nazis y que había sido hecha con el único propósito de lanzar gloriosamente el último —circa 1969— hallazgo juvenil de Visconti. Nadie se había tomado la molestia de avisarme que la película es malísima. Es malísima.

Pero allí está precisamente lo admirable del cine. Ve uno un churrazo y pasa sin embargo una tarde divertidísima.

I, quan el guardonen amb el “Premio Casa de las Américas”, que es lliura a La Havana, escriu l’article “Revolución en el jardín”, que dóna títol al volum i descriu de la forma més demolidora i menys subratllada possible els efectes del castrisme.

En Cuba hay tantos visitantes y los tratan tan bien, que hay técnicos que pasan buena parte de su tiempo respondiendo a preguntas idiotas o impertinentes, como las que Aghioun y yo hicimos aquella tarde, en que actuamos como si fuéramos a instalar una fábrica de refrigeradores al día siguiente.

Però potser l’article més memorable de “Revolución en el jardín” és el que es titula “Ensayo de nota luctuosa” i dóna notícia de la mort de la seva mare. Meravella com amb material tan sensible com aquest Ibargüengoitia aconsegueix un to que és a la vegada còmic i emocionant. Comença així:

El miércoles pasado, 29 de agosto de 1973, a las siete de la noche, murió Luz Antillón, que fue mi madre.

Cuando yo estaba en la agencia, escogiendo la caja, oí su voz que me decía:

—¡La más barata, la más barata!

Creo que si hubiera visto la que compré, hubiera dicho:

—Muy bien. Pero ¿cuánto te habrá costado? ¡A poco cuatrocientos pesos!

Los precios que tenía en la cabeza eran de 1937.

Nunca fue afecta a entierros, pero creo que el suyo no le hubiera parecido mal. El cortejo no fue a vuelta de rueda, la carroza llegó junto a la tumba y, lo más importante, nadie detuvo el descenso del féretro para decir «unas palabras de despedida».

Los empleados de la agencia que la cargaron y la bajaron a la tumba, le hubieran causado muy buena impresión.

—Muy limpios, muy bien rasurados, dos de ellos bastante guapos. ¡Pobres muchachos,que oficio tan horrible el de andar cargando muertos! —Probablemente, para resaltar los adelantos modernos, hubiera recurrido a una comparación con los cargadores borrachos de Guanajuato.

El pedestal són les sabates (1)

El Pípila: un monument no mencionat en aquest apunt

Quan es parla de l’escriptor mexicà Jorge Ibargüengoitia, més que la seva obra, és inevitable recordar la seva mort en accident d’aviació l’any 1983 als afores de Madrid, en un vol d’Avianca en el qual també viatjava la pianista catalana Rosa Sabater. Autor especialitzat en formes breus i sovint humorístiques, no és aquest el millor bagatge per assegurar-se un lloc a la posteritat. En vida, autors de prestigi l’admiraven secretament; actualment, de tant en tant un entusiasta com l’Enric González trenca una llança al seu favor. Aquí al blog ja vaig escriure sobre ell a propòsit de “Estas ruinas que ves”. Ara hi torno amb “Revolución en el jardín” (Reino de Redonda, 2008) una selecció de les seves cròniques i articles realitzada pel seu compatriota Juan Villoro.

Des de 1968 a 1976 Ibargüengoitia escrigué dues col·laboracions setmanals al diari “Excélsior” que dirigia Julio Scherer. L’escriptor tenia quaranta anys i una carrera de dramaturg a l’esquena (algú li havia advertit que el seu cognom era massa llarg per enquibir-lo a una marquesina de teatre). Durant vuit anys escrigué amb completa llibertat sobre el que li donava la gana, mentre que “Excélsior” es convertia en el periòdic més llegit del país i un dels deu més importants del món. L’any 1976 el president Luis Echeverría, fart de la seva oposició, va clausurar la publicació. Ibargüengoitia continuà escrivint cròniques, ara mensuals i una mica més extenses, a la revista “Vuelta” que dirigia Octavio Paz. Així ho va fer fins la seva prematura mort als 55 anys.

L’estil d’aquestes cròniques que Villoro ha compilat no és de cap manera espectacular, respira sempre una normalitat quotidiana que es limita a descriure el que passa. On rau doncs la seva soterrada comicitat? Potser en que evita la solemnitat i es calça les sabatilles per parlar de temes que en altres plomes resultarien pomposos. En un país tan abocat a les fanfàrries patrioteres com és Mèxic (i com ho són també la resta de constituent de l’ONU), Ibargüengoitia i els seus relats impàvids, a la Buster Keaton, resulten pura subversió.

El títol del post, robat amb perfecta impunitat al nostre molt mortal Joan Brossa, exemplifica molt bé la tendència anti-retòrica de l’autor que m’ocupa i té a veure amb el primer article del recull, que es diu “El lenguaje de las piedras” i va dedicat als monuments que erigim als pares de la pàtria, més per sentit de l’obligació que per necessitat estètica. Observem, per exemple, aquesta poc subtil crítica a una andròmina horrenda que ocupa una rotonda d’Acapulco.

De la contemplación de este monumento se desprenden dos enseñanzas, una para el escultor, y la otra para el espectador que tenga ambiciones de llegar a ser héroe.

El escultor debe comprender que para un observador no avezado a los términos del arte barroco, la diferencia en tamaño entre los tres bustos que están puestos en el mismo monumento no significa una diferencia en la categoría de los personajes representados, ni en la magnitud de sus respectivas empresas, sino, simple y sencillamente,  una diferencia en el tamaño de sus cabezas, y que, de la observación del monumento, alguien podría pensar que de los personajes representados unos eran cabezones y otros microcéfalos.

Más interesante, y quizás más provechosa, es la enseñanza que este monumento ofrece al aprendiz de héroe: si no es uno calvo, o no tiene la costumbre de amarrarse un trapo a la cabeza, hay que cultivar algo que constituya un sello inconfundible, como, por ejemplo, usar anteojos cuadrados, dejarse crecer una barba extraordinaria, por lo hirsuto, por lo ralo, o por lo largo, o taparse un ojo con un parche, porque en los rasgos fisonómicos nadie se fija, y un héroe sin imagen, es como si no existiera.

Demà, més exemples d’aquestes “botanas” tan gustoses.

Holbein, el costat fosc

La recent familiaritat amb Hans Holbein el Jove m’havia d’acabar conduint a un quadre tan incòmode com “El cos de Crist mort a la tomba”, inquilí habitual del fantabulós Museu de Basilea (ara en reformes, o sigui que potser us el trobareu a Madrid). La figura de Jesucrist, crucificat i preferiblement en sofrença, forma part de la iconografia més perdurable de l’art cristià, però cap sessió de catequesi ens prepara per aquesta visió tan descarnada i tan excessiva (30,5 cm x 200 cm) del seu suplici. Crist és aquí un cadàver sense excuses, amb ulls i boca entreoberts, faccions cantelludes, que indiquen que el traspàs no ha sigut recent, i rictus mortuori indubtable. Segurament fa més d’una setmana que ha entrat a la categoria de “fiambre”. El seu melic que repunta és el darrer detall d’un realisme quasi ofensiu per l’acumulació de putrefaccions. Llegeixo que Holbein va utilitzar un ofegat pescat del Rin com a model.

Igual que altres artistes relacionats amb els inicis de la Reforma Protestant, Holbein va sentir-se atret pel macabre, i potser va quedar traumatitzat pel retaule d’Isenheim pintat sense estalviar detalls “gore” per l’alemanot Matthias Grünewald. Vistos els seus resultats estètics, no m’estranya que els enemics del papat esdevinguessin iconoclastes militants. Ben mirat, m’adono que sense l’existència de l’església catòlica no tindríem a la nostra disposició tantes icones pintades de mascles morts a la flor de la vida.

L’únic quadre similar que em ve a la memòria és el superb Crist difunt d’Andrea Mantegna, el qual representa sobre tot un exercici de perspectiva al límit de la geometria, amb plecs tèxtils curosament ordenats. Curiosament els genitals del cadàver dominen el centre de la imatge, segurament per subratllar la seva humanitat. El toc de drama humà l’aporta la vella Verge Maria plorosa que treu el nas pel racó superior, secundada per un també lacrimogen Sant Joan. Són comparses d’una festa estètica que es propagarà a través dels segles, com les ones que dibuixa una pedra llençada sobre les aigües.

Però torno al de Holbein per recordar que l’anècdota més famosa associada a aquest quadre té a veure amb Fyodor Dostoyevsky, la dona del qual va haver d’interrompre-li la seva contemplació, no fos cas que patís un enutjós atac epilèptic. A la seva novel·la “L’idiota” el personatge del Príncep Myshkin, després de contemplar el panell, certifica que és més que suficient per fer perdre la fe de qualsevol dels seus espectadors. Matèria explosiva, tot plegat.

Hi ha que neixen estrellats

“Maps to the Stars” és una pel·lícula estranya, fet que no seria sorprenent si afegim que l’ha dirigida David Cronenberg, però és també estranya dins de la seva pròpia filmografia: un objecte cinematogràfic de difícil classificació. El guió de Bruce Wagner havia estat desat en un calaix durant vint anys, però conté nombrosos elements que no queden fora de lloc a la filmografia de Cronenberg, començant per les seves arquetípiques mostres d’horror físic.

En primera instància el film semblaria una sàtira negríssima sobre el món del cinema i més en concret sobre la fauna nociva que pul·lula a Los Angeles. Havana Segrand (Julianne Moore) és una actriu madura en franca decadència que lluita per fer-se amb el paper de protagonista en un remake d’una pel·lícula que va fer la seva mare trenta anys abans. Mia Wasikowska és la seva misteriosa assistent personal, vinguda des de Florida amb propòsits secrets. John Cusack és un guru de l’autoajuda que tracta els traumes de l’Havana amb una barreja de massatge i psicodrama. Té un fill adolescent (Evan Bird) que havia sigut estrella infantil de la televisió i que ara està en procés de rehabilitació. La seva mare (Olivia Williams) li controla la carrera de forma quasi edípica. Ah, i Robert Pattinson fa de conductor de limusines amb aspiracions artístiques. Per descomptat, tots acaben relacionats de formes insospitades.

Com hem vist amb tantes pel·lícules dedicades al món del cinema, aquí hi ha sexe, hi ha addicció, narcisisme, superficialitat, safareig, ambició i una facilitat enorme per fer-se la traveta, tot presentat amb una acerbitat còmicament desagradable. Entre agents, advocats, mares d’artista, velles glòries i joves aspirants s’intercanvien tota mena de rumors maledicents, mentre volen referències a noms reals (Anne Hathaway, Gary Marshall, P. T. Anderson) i fins i tot hi apareix Carrie Fisher fent d’ella mateixa. Però a mesura que avança la pel·lícula es va fent evident que l’interès de Wagner i Cronenberg no és tant la sàtira, com el traç d’una mena de poema tonal on els motius es repeteixen quasi com una divagació. Entre els més evidents: la presència del foc (incendis, persones cremades), l’incest volgut o involuntari, les referències a la defecació, els abusos infantils, l’aparició de fantasmes…

Aquest tipus de narrativa sense un objectiu clar corre el perill d’alienar l’espectador, per molt consistent que sigui cada escena contemplada individualment. Jo en particular no he sortit gaire satisfet d’un film que és molt pitjor que la suma de les seves parts, algunes d’elles excel·lents. Compta amb una gran interpretació de Julianne Moore (premiada a Cannes i a Sitges), en un paper que l’obliga a ser vulnerable, dèspota, hipòcrita, voluble i procaç, i que és infinitament més interessant que la seva oscaritzada protagonista a “Still Alice”. Tret del jove Evan Bird, cal dir que la resta del repartiment també està molt bé, amb menció especial a Wasikowska, una noia que sempre m’agrada trobar a la pantalla. La presència de Pattinson és un xic supèrflua, però és digne d’encomi els seus esforços per escapar de l’ombra de la saga “Crepuscle”.

Difícil recomanar aquest “Maps to the Stars” que, segons els gustos de l’espectador, pot ser tant una pèrdua de temps via anada d’olla, com una experiència estimulant per insòlita. Com que anit vaig veure “Siegfried” al Liceu, he cregut descobrir en les cabòries de Bruce Wagner algun eco del foc que encerclava la valquíria, però també de l’embolica que fa fort de “Magnolia” i dels infants (i els pares) terribles de Jean Cocteau. Ho deixo aquí, per si a algú aquestes pistes li semblen interessants.

Sempre ens quedarà París

“Free Man in Paris” un altre hit-single de “Court and Spark”, una alegre cançó pop d’intrincada melodia. Diuen que rememora unes vacances que va passar Joni a París amb el productor David Geffen i el guitarrista Robbie Robertson. Amb tota seguretat una experiència del tot despreocupada.

Tal com ho veig, va dir ell
No pots sortir-te’n
Tothom busca el benefici propi
No pots complaure tothom
Sempre hi ha algú que et censura
Faig el que puc
i faig bons negocis
Hi ha molta gent que vol el meu temps
Intenten destacar
Intenten ser bons amics meus

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

Tracto amb somniadors
i amb gent que crida per telèfon
Darrerament em pregunto per què ho faig
Si em sortís amb la meva
Creuaria aquestes portes
i passejaria
Champs Elysées avall
Anant del cafè al cabaret
Pensant com em sentiria quan trobés
aquell bon amic meu

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

La perfecta casada

Kalinda i Alicia, obscurs objectes de desig

Per un costat hi ha les sèries televisives de prestigi, que s’emeten en canals de pagament i són nihilistes i sofisticades (i es diuen “Breaking Bad”), o són impressionistes i antinarratives (i es diuen “Treme”), o són misantròpiques i perverses (i es diuen “House of Cards”, i aspiren a ser “Macbeth 2.0” sense l’ajuda de Shakespeare). Per altra banda hi ha la televisió en obert, que acusaríem de merament comercial si no existissin exemples recents tan brillants com “The West Wing”. Lamentablement aquesta sèrie sobre la Casa Blanca, inventada per Aaron Sorkin, va aturar el seu trajecte regular l’any 2006 i va deixar com a estela una pila d’orfes, entre els quals ens comptem en Pons i jo. Si he de fer cas als experts, un bon substitut seu podria ser “The Good Wife”, obra del matrimoni de Robert i Michelle King, estrenada el 22 de setembre de 2009 a la cadena CBS i més viva que mai sis temporades més tard.

Sobre el paper la idea en la qual es basa “The Good Wife” no apassiona. La seva premissa inicial l’hem vista moltes vegades als titulars de la premsa americana: l’esposa del protagonista d’un escàndol sexual que decideix fer-li costat contra tot pronòstic. Aquí, l’ultratjada esposa, de nom Alicia Florrick, veu com li envien el marit a la presó i es veu obligada a treballar d’advocada, tal com feia de soltera. Se suposa que ens ha de fer molta pena, perquè abans vivia envoltada de luxe i mol·lície en un barri residencial i ara ha de portar els nens a l’escola pública i viure de lloguer en un pis del centre de Chicago; però com que això és televisió comercial i no cinema neorealista, el piset en qüestió ja m’agradaria tenir-lo a mi, totes les caigudes en desgràcia fossin com aquesta! En general tot l’embolcall de la sèrie —que es mou en el món de les finances i dels rics i poderosos— és brillant i acerat com una carrosseria nova i no predisposa a sentir simpatia pels seus personatges.

Encara no he dit que “The Good Wife” és en el fons una sèrie d’advocats, d’aquelles que en cada episodi es resol un cas i on la frase més repetida és “protesto, senyoria!” sense que l’espectador entengui mai el motiu de la protesta. Vist així “The Good Wife” tampoc es pot considerar el súmmum de l’originalitat, però com que les crítiques li són tan favorables i ja va per la sisena temporada, intentaré explicar el seu èxit a partir del visionat de la seva temporada inicial.

Per començar els casos estan molt ben pensats, toquen tota mena de qüestions d’actualitat, no abusen de les escenes de judicis i moltes vegades es resolen per altres vies, fins i tot en detriment de Lockhart & Gardner, el bufet on treballa Alicia. Això sí, la resolució sempre té un toc sorprenent. Una de les gràcies d’aquests casos és que hi apareixen personatges recurrents (jutges, advocats, fins i tot acusats) que enriqueixen l’univers de cada episodi amb les seves particulars idiosincràsies. En aquesta primera temporada ja he detectat l’expeditiu jutge que fa Denis O’Hare, l’advocada que utilitza la seva pròpia maternitat com estratègia legal (Martha Plimpton), l’advocada que es fa passar per bleda i inexperta per guanyar el cas (Mammie Gummer) o l’aficionat al sadomasoquisme a qui se li moren totes les parelles sexuals (Dylan Baker).

Paral·lelament a aquests casos episòdics hi ha una trama de continuïtat que fa que la sèrie avanci en el temps. Aquesta afecta tant a la vida laboral com a la vida familiar d’Alicia Florrick i s’estén a les desgràcies penitenciàries del seu marit i posteriorment a la seva carrera política. Així en aquests vint-i-dos capítols (sí la sèrie és generosa) hem viscut amb l’ai al cor per saber de quin dels seus nous fitxatges prescindirà el bufet: serà Alicia o serà Cary? Superarà Lockhart & Gardner els embats de la crisi econòmica o prescindir de les flors naturals no serà suficient? Perdonarà Alícia el seu marit i li retornarà el dret de cuixa o sucumbirà a la tensió sexual no resolta que existeix amb el seu cap Will Gardner? Exoneraran al marit dels seus càrrecs? Prosperarà l'idil·li entre la liberal Diane i el membre de l’associació d’amics del rifle Kurt McVeigh? Deixarà el fill d’Alicia embarassada la seva novieta? Sí, m’havia oblidat de dir que la protagonista té un fill i una filla adolescents, que això sempre dóna molt de joc (sexe, drogues, rebel·lió). També té una sogra que és una autèntica Gorgona.

Del paper d’Alicia Florrick s’encarrega Julianna Margulies, que havia sigut amant de temporada de Tony Soprano, i que té una sensualitat madura, plena de morbo. La seva interpretació s’ha endut una pila de premis molt justificats. Competeix com a principal esquer sexy femení amb la més jove Archie Panjabi, una morena d’origen indi que fa de Kalinda Sharma, la investigadora privada de la firma. Encara que sembli que es compra la roba a Bershka, la mini-faldilla, les botes i l’ambigüitat sexual la fan irresistible. El departament masculí no està tan ben representat i ni Josh Charles, com a temptació sexual en hores de feina, ni Matt Czuchry, com a jove advocat disposat a fer-te la traveta, passen d’una agradable correcció estàndard. En quant al marit d’Alicia (Chris Noth), que ja havia sigut l’home de la Carrie Bradshaw a “Sexe a Nova York”, lamento dir que és del gènere “estaquirot” i millor no aprofundir.

Apareixen a “The Good Wife” altres actors carismàtics com Alan Cumming, l’astut director de campanya sense pèls a la llengua. Mereixeria ser gai, encara que qui sap per quin camí el conduiran els guionistes en temporades ulteriors. També està fantàstica Christine Baransky, la sardònica co-directora del bufet, amb el seu riure inconfusible. L’hem vista desaprofitada recentment, tant a “Mamma Mia” com a “Into the Woods”. I, beneficis profètics de la Wikipedia, ja sé que en el futur la sèrie ens oferirà la benvinguda presència de la senyora Bartlett (Stockard Channing) i un Michael J. Fox digne de club de fans.

Quan la CBS es passa tres pobles (o tres Chicagos) amb les fotos promocionals

De moment els indicis són encara insuficients, però la cosa pinta beníssim i ja m’imagino que amb el contacte creixerà el “carinyo”, encara dubitatiu. La sèrie està escrita amb intel·ligència i un punt d’humor. A un episodi que acaben d’emetre, es menciona Richard Dawkins, i no de forma negativa. No sé què més es pot demanar.

[Per opinions més qualificades, aquí la del sempre fiable Marcos Ordóñez].

El mètode Instagram

Instagram o els colors saturats són mitja vida

Quan s’arriba a una certa edat —la que podríem anomenar el costat lleig de la cinquantena— els problemes de salut comencen a treure el nas; i encara que no el treguin, el metge aconsellarà la prevenció i els bons aliments. Els dos mètodes preventius que no sembla que puguin fer mal a ningú són beure molta aigua i les caminades llargues i a pas lleuger. Com que jo en matèria d’ingestió de líquids sóc bastant camell i l’exercici físic queda lluny de les meves activitats més estimades, es diria que ho tinc difícil per mantenir-me en forma. Les passejades encara les podria suportar, si no se’m fessin de vegades tan tedioses. Inesperadament, com ja hauran comprovat els meus amics de Facebook, Instagram —l’aplicació que serveix per retocar i compartir fotografies— ha vingut en la meva ajuda. Ara, quan surto de casa per fer un volt, ja tinc una bona excusa per justificar l’excursió: trobar el millor material per fotografiar i propagar per la xarxa, com si d’herba paràsita es tractés.

La veritat és que el mitjà és molt atractiu: el format quadrat i els quatre retocs permeten falsejar la realitat tant com vulgui el consumidor; i, com que no s’ha de llegir res més que una imatge, és summament fàcil emetre un veredicte. Mai com durant la darrera setmana m’havien dedicat tants rètols de “m’agrada” a Facebook. No sé si la meva salut millorarà, però ara que en el món dels blogs cal pidolar perquè et facin un comentari s’entendrà que tingui l’ego pels núvols. A més, no sé per quins estranys camins, s’ha fet seguidora meva una colla de noietes sense suc ni bruc, d’aquelles a les que agrada fotografiar “cupcakes”, safrans en flor i lolites fent morritos. Si em converteixen en “trending topic”, si em presenten l’Anna Wintour, ja us avisaré. De moment continuo retratant balcons de cases com si no existís el dia de demà.

Obres mestres de la pintura: Els ambaixadors

Ahir mencionava el quadre “Els ambaixadors” de Hans Holbein, el Jove. No sé que coi passa, però últimament Holbein apareix tot sovint al bloc. No em molesta, Holbein era un pintor important que pintava quadres importants, com ara “Els ambaixadors”. I per què és important “Els ambaixadors”? Bé, per començar, per la seva grandària, ja que fa 207 cm x 209,5 cm, o sigui que si el penges a una paret és molt difícil que passi desapercebut. Amb aquestes dimensions les dues figures del quadre tenen l’altura d’una persona normal i com que estan pintades de forma molt realista podrien causar algun ensurt en una habitació en penombra.

Tot i que el quadre es titula “Els ambaixadors” durant segles ningú no ha sabut de cert qui són aquests senyors i quina és la seva professió. A tot estirar el de l’esquerra podria ser Jean de Dinteville, ambaixador francès a la cort d’Enric VIII l’any 1533 en el qual es va pintar el quadre; però el de la dreta sembla anar vestit com un eclesiàstic. Bé podria ser una al·legoria del poder civil i el religiós, en aquella època s’estilava molt això de pintar una cosa per representar una altra; però esclar, si comencem amb els simbolismes, podem desbarrar tant com volguem i acabarem trobant-hi tot el que ens proposem trobar. Per això també és important “Els ambaixadors”, perquè és ple de trastos, com en una parada dels Encants, i els pots interpretar com et doni la gana que Holbein ja no és entre nosaltres per contradir-nos.

S’hi veuen per exemple dos globus (un de terrestre i un de celeste), un quadrant, un compàs, diversos rellotges de sol (un d’ells polièdric) i un torquetum que juro que no sabia el que era, però que la Viqui em diu que és un instrument per convertir mesures efectuades en tres sèries de coordenades: horitzontals, equatorials i eclíptiques. Ben mirat, tots aquests instruments més aviat apunten a geògrafs o navegants que a mers diplomàtics. Però també hi ha un llaüt amb una corda trencada, que és símbol de discòrdia (d’aquí ve l’expressió “aixafar la guitarra”), i uns instruments de vent (flautes?), un himnari luterà i un llibre d’aritmètica de l’humanista Petrus Apianus. A veure qui em processa tot aquest conjunt heterogeni en una lectura amb cara i ulls.

“Els ambaixadors” també és important perquè el seu terra de mosaic en estil Cosmati copia un que hi ha a l’abadia de Westminster davant de l’altar major i perquè hi surt una catifa turca que cobreix el mobiliari. Aquestes catifes són conegudes com a “Catifes de Holbein” en una clara mostra d’eurocentrisme, perquè motius similars es produïen a l’Anatòlia Central molts anys abans que Holbein fos deslletat.

Alfombra turca, dit en cristià.

Però el motiu principal que dóna importància a aquesta pintura és la presència de la imatge anamòrfica d’una calavera. Per a qui no s’hi fixi gaire pot semblar una barra de pa poc cuita als peus dels “ambaixadors”; però si se la contempla lateralment des de l’extrem inferior esquerra o des del superior de la dreta el crani apareix sense possibilitat de discussió. El fet que només sigui visible des d’aquests dos punts de vista contraposats convida a pensar que “The Ambassadors” va ser pintat amb la intenció de penjar-lo al costat d’una escala. Sobre el simbolisme de la calavera poca cosa es pot dir que no es redueixi al tradicional “memento mori”, un recordatori que tots passarem pel canyet. Potser sí que el missatge essencial del quadre és el retrat simbòlic del concepte “aixafar la guitarra”.

Ah!, fixem-nos finalment en la cortina verda d’IKEA que dóna fons a la imatge i fixem-nos també en el cantó superior-dret (cliqueu per ampliar). No veieu com es mig beslluma un crucifix gris? Sí, “Els ambaixadors” també és important com el precursor més cultivat de la franquícia “On és Wally?”

El camí de la creu

Segona pel·lícula de John Michael McDonagh després de la comèdia “L’irlandès” (The Guard), que no vaig veure, i segona col·laboració amb el gran actor Brendan Gleeson, “Calvary” és una obra tan inclassificable com magnètica, digna companya d’aquella “In Bruges” que va dirigir Martin McDonagh, el germà del director, i on també descollava Gleeson.

La primera escena planteja una premissa irresistiblement poderosa: un dia al confessionari li anuncien al pare James (Gleeson) que d’aquí una setmana serà executat. El fals penitent (i anunciat assassí) revela els abusos sexuals que va patir quan era un infant en mans d’un capellà, i encara que el confessor no en tingui cap culpa, sembla que aquest fet farà més saborosa la revenja. Al cap i a la fi tot l’edifici de la religió catòlica es fonamenta en el sacrifici d’un innocent. A partir d’aquí el film podria esdevenir un “thriller” de suspens llargament sostingut, però després que el protagonista declari que ja sap qui és el seu futur assassí i que no pensa denunciar-lo, tot i que no l’empara el secret de confessió, es fa evident que al director i guionista l’interessa explorar altres vies.

Així durant la setmana següent el pare James intentarà ajudar els seus feligresos en els seus problemes quotidians i es trobarà sovint amb actituds insòlitament agressives de les que no seran alienes ni l’actual crisi econòmica, ni els casos de pederàstia descoberts al si de l’església catòlica irlandesa. Els diàlegs sonen a vegades excessivament articulats, com si provinguessin d’una obra teatral, i els membres de la parròquia de vegades semblen més arquetips que persones. Per fortuna el guió està travat amb molta fluïdesa i el “casting” és tan original com inspirat de debò. Hi surten des del veteraníssim M. Emmet Walsh fins el jarmuschià Isaach de Bankolé, l’exímia actriu de teatre Kelly Reilly, el monologuista còmic Dylan Moran, l’Aidan Gillen de “The Wire”, la canadenca Marie-Josée Croze o el Chris O’Dowd de “Girls” i “Thor”.

I al capdavant hi ha Brendan Gleeson, un actor d’aparença tan ferrenya i poderosa que es diria que només li cal posar-se davant de la càmera per tenir la feina feta. Aquí ha col·laborat amb el guió i s’ha fet un paper realment a mida on pot brillar com a bon sacerdot. La seva actuació ja val la pel·lícula. I encara que “Calvary” sigui sobretot un film de “text”, el seu embolcall cinematogràfic està molt cuidat amb un muntatge en plans curts de composició perfecta. I esclar els paisatges irlandesos sempre són un valor afegit: molt malament ho hauria de fer el director de fotografia per no extreure’n dramatisme romàntic a carretades.

Un detall menor m’ha molestat. És l’aparició d’un personatge que se suposa que és milionari i que té a la seva mansió el quadre “The Ambassadors” de Hans Holbein el Jove. Es tracta d’una pintura massa coneguda com per ignorar que en realitat es troba a la National Gallery londinenca. ¿Tant els hi costava emprar una altra obra menys coneguda que no delatés tan fàcilment l’absurditat de la situació? Res, ja ho dic, una niciesa.

Més enllà del retrat tridimensional d’un personatge, “Calvary” sembla parlar de la culpa i del perdó, no m’arriscaria a endevinar quins altres propòsits amaga; però es deixa seguir amb intriga i interès. Recomanada per a qui li agradi que el sorprenguin.