dimecres, 6 de juny del 2018

L’imperi del control


Benvinguts a la quarta temporada de «Black Mirror», la de 2017, potser la més heterogènia de totes, tot i que diria que m’estimo més la tercera. O alguns capítols de les dues anteriors. I això és el millor que té la sèrie: que n’hi ha molt per triar i remenar, pràcticament per a tots els gustos.

Comença de perles amb «USS Callister», un capítol extrallarg de 76 minuts, on un guru dels videojocs manipula l’ADN dels empleats de la seva companyia per fer-los ballar (metafòricament) al so de la música que més li ve de gust. Potser és l’episodi més divertit de les quatre temporades, amb la seva exagerada paròdia de «Star Trek», incloent-hi les abundants notes racistes i masclistes a propòsit de la sèrie original de Gene Roddenberry. El protagonitza el pujant Jesse Plemons, aquí un demiürg maligne que programa jocs de computadora, i Cristin Milioti (rescatada de «Fargo 2»); però també Jimmi Simpson (enganyós bonàs de «Westworld»). El desenvolupament del capítol és inconsistent i el desenllaç, facilot de nassos, però funciona molt millor que algun dels cinc posteriors.


«Arkangel» va sobre una mare sobreprotectora que confia la vigilància de la seva filla a un sistema incorporat biònicament. Dirigeix Jodie Foster i protagonitza la interessant Rosemarie DeWitt. La idea és interessant, com ho són algunes de les conseqüències explorades; però el capítol m’ha deixat més aviat fred. Potser és que els problemes de la paternitat em queden una mica lluny.


A «Crocodile» un crim del passat persegueix una arquitecta d’èxit, quan una asseguradora investiga un accident de tràfic que s’acaba de produir davant de l’hotel on s’allotja. El desenvolupament és intrigant, la conclusió satisfactòria, però l’evolució de la protagonista cap al deliri homicida és de difícil justificació i frega el sadisme gratuït. Filmada a Islàndia que, com és costum, representa un enorme valor afegit als escenaris.


«Hang the DJ» («Penja el DJ») presenta una aplicació per trobar parella que t’assigna un candidat i t’informa del temps que durarà la vostra relació. A través de diversos aparellaments temptatius, l’aplicació troba finalment la teva mitja taronja ideal amb una taxa d’èxit del 98%. Un capítol d’estètica molt marcada, una mica a l’estil de Wes Anderson, i amb un to proper a la comèdia. Un dels meus preferits. I una bona reflexió sobre la natura volàtil i condicionada de l’enamorament.


«Metalhead» («Cap de metall»), en rigorós blanc i negre i música de Penderecki, és potser l’episodi més fora de lloc de les quatre temporades de «Black Mirror» i també el més curt. El seu giny tecnològic central és una mena de gos robot assassí, que (en el context) propicia poques reflexions. L’episodi esdevé així una faula de supervivència en temps post-apocalíptics; impròpia de la sèrie, però igualment excitant. I el seu final és d’aquells que trenquen el cor.


«Black Museum» («Museu negre») dura 69 minuts, o sigui que és més aviat llarg, i amalgama tres històries, com passava a l’excel·lent episodi nadalenc. L’argument m’ha semblat retorçat i amb un excés d’elements «mad doctor», impropis del segle XXI. Però suggereix tantes idees i presenta tants girs sorprenents, que li perdono la seva manca d’elegància per concloure aquesta quarta temporada.

Suposo que no seré l’únic que estigui sospirant ja per la cinquena sèrie.

4 comentaris:

  1. Suposo que ja vas llegir el CT2760 on en parlava de la temporada i ja sabràs els meus gusts i que també em va agradar la temporada, especialment els capítols 4, 6 i 1, cada un per raons molt diferents, poc més hi ha a afegir quan estem tant d'acord.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, per descomptat sempre et llegeixo per comparar les opinions sobre sèries.

      Elimina
  2. Un post tan acurat mereix un comentari elaborat, estiguem o no estiguem d'acord. Dir que sí, evidentment estic sospirant per la cinquena temporada, veurem amb què ens sorprendran.

    Sobre els capítols, hem començat molt malament, tot i que amb un somriure sota el nas, perquè de vegades sembla que allò que no t'agrada a tu a mi sí que m'agrada, i viceversa. Per sort a 'Crocodile' ja coincidíem, fins i tot en la valoració dels meravellosos paisatges islandesos. 'USS Callister' a mi no em va agradar especialment, deu ser perquè no sóc massa d'Star Trek. Per cert, el tal Jimmi jo el tenia vist de House of Cards. En canvi 'Arkangel' sí que em va agradar, trobo que està molt bé i és 'molt black mirror', com la tecnologia, quan se'n va de mare, acaba perjudicant-nos més que ajudant-nos. I mira que a mi la paternitat em cau tan lluny com a tu, si fa no fa.

    'Hang the DJ' és, sens dubte, l'estrella de la temporada, fins i tot podria estar en el rànquing dels tres millors capítols, ves què et dic. Per mi els altres dos serien 'Be right back' i 'The Entire Story of you', dit sigui de passada, suposo que per la novetat quan encara la sèrie no ha desplegat tota la seva potència.

    'Metalhead', en canvi, potser és el pitjor de tots, com tu dius. El més desubicat almenys, per tot el capítol, però el que importa realment és el final. Em recorda una mica a 'White Bear', salvant les distàncies, i encara que aquell tampoc és dels que més em va agradar. 'Metalhead' vol demostrar una cosa que arriba massa tard, perquè ja estàs cansat del maleït gos i d'aquest clima post-apocalíptic dels nassos.

    I arribem a 'Black Museum', que és una mica macabre, però que també se l'ha de comptar entre els bons capítols d'aquesta temporada, i que és el més auto-referent de tots. Anem trobant cosetes de molts altres capítols, i això m'encanta. Les auto-referències d'aquesta sèrie per mi són un dels seus punts més forts. Molt inquietant i desmesurat, però bon capítol.

    Saps, no només sospiro per la cinquena temporada, sinó que friso també per llegir la teva opinió al respecte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt amable per haver comentat tan extensament. Les referències a altres capítols que té "Black Museum" també les vaig notar, gràcies per recordar-m'ho.

      Com que "Black mirror" és una sèrie molt variada però sempre de gran qualitat, els capítols que més ens agraden dibuixen una mena de retrat de la nostra personalitat.

      Elimina