Casada amb tots

Hem trigat més de cinc mesos i mig (que aviat és dit!) a tornar a una sala de cinema i l’experiència ha sigut estranya, amb uns certs aires de clandestinitat. Calia entrar per una porta lateral, vigilats per un acomodador que marcava les distàncies a la filera i que impedia que oblidéssim l’hidrogel. La cua per comprar les entrades, compartida amb la parada de crispetes i refrescos, no podia ser més ineficient, però suposo que totes les demores queden justificades per motius de seguretat sanitària.

A l’interior de la sala, amb els caparrons uniformement espaiats, me n’adono que el public es compon en la seva majoria de senyores àmpliament jubilades, fet potser atribuïble al tipus de film que anem a veure, que no és altre que «La boda de Rosa» d’Iciar Bollain. La Rosa del títol (una sòlida Candela Peña) és una dona de 45 anys que, gràcies a la seva bona disposició, s’ha convertit en la solució per a tots els problemes de família i amics, fins que un dia, tipa de no tenir vida pròpia, decideix dir prou. Si aquesta pel·lícula s’hagués fet als anys 60 o 70, Rosa engegaria a rodar tots aquests paràsits que l’envolten i tocaria el dos per no veure’ls més; però com que és filla del present, les guionistes (Alicia Luna i la mateixa Bollain) han optat per fer que Rosa decideixi casar-se amb ella mateixa, ja que és ben sabut que la clau de la felicitat passa per l’estima pròpia per damunt de l’amor al proïsme. Aquesta és pràcticament l’única idea que conté el film: una idea senzilleta i que fa una mica de pudor d’autoajuda.

«La boda de Rosa» té tots els aires d’una obra menor i segurament ho és. Se salva per la solvència d’uns actors a prova de bombes (a l’esmentada Peña l’acompanyen molt bé Sergi López, Nathalie Poza i Ramón Barea) i per un to generalment simpàtic que relaxa l’exigència. Té el valor afegit d’estar ambientada a València i a Benicàssim, amb alguns diàlegs en valencià, una decisió poc freqüent a una pel·lícula comercial espanyola. Es reserva, a més, les escenes més divertides pel final de la pel·lícula, unes escenes que recorden poderosament el Berlanga més amable, de manera que surts del cine més content de com vas entrar.