Nadal a l’agost (3)

El personatge dels tebeos que tota la vida vam conèixer com a «Tío Gilito», en la seva llengua original du el nom de Scrooge McDuck, combinant el cognom d’un avar literari amb la tradicional gasiveria que s’atribueix als escocesos. Per tant, res més lògic que, quan la casa Disney va decidir adaptar el «Conte de Nadal» de Dickens, elegís McDuck com a protagonista. El resultat és el migmetratge «Mickey’s Christmas Carol» de 1983, en el qual un reguitzell de personatges més o menys coneguts de l’escuderia Disney interpreten els papers dels de la novel·la. Així veurem com l’ànec Donald fa de Fred, el nebot de Scrooge, o Jeminy Cricket (Pepito Grillo) fa de Fantasma dels Nadals passats, mentre personatges menors els encarnen figures mig oblidades de «Robin Hood» o «Ichabod and Mr. Toad».

Amb 26 minuts de durada no es pot esperar gran cosa d’una adaptació que, a més, ha estat pensada pel públic infantil, però (sorprenentment) el guió segueix amb força fidelitat els punts principals de l’original. Comprensiblement el to no pot ser gaire seriós; per això sobta una paorosa escena al cementiri, en la qual el taüt de Scrooge s’obre per mostrar les portes de l’infern. També resulta curiós (coses de l’antropomorfisme animal) veure com Donald convida el seu oncle a un banquet on es servirà oca farcida.

«Mickey’s Christmas Carol» marcà dues efemèrides dignes d’esment: va ser el primer film on sortia Mickey Mouse en 30 anys (tot i que el seu paper de Bob Cratchit no és precisament protagonista) i fou la darrera vegada que Clarence Nash va posar veu a l’ànec Donald (ho havia estat fent des del 1934). D’entre les adaptacions de «Conte de Nadal» aquesta no deixa de ser una petita raresa, encara que conté coses tan summament estranyes com l’aparició de Goofy fent de l’espectre de Jacob Marley. Viure per veure!

Encara més fidel a l’original i també molt més divertida és «The Muppet Christmas Carol» de 1992, dirigida per Brian Henson i dedicada al seu pare Jim, que havia mort dos anys abans. Va ser la primera ocasió que la colla dels «muppets» va interpretar personatges diferents a ells mateixos (i ho van fer molt bé). Kermit i Miss Piggy feien del matrimoni Cratchit, mentre que l’os Fozzie feia de Mr. Fozziwig (Mr. Fezziwig a l’original dickensià). A Jacob Marley se li va afegir un germà Robert (pesqueu l’acudit?) perquè els interpretessin els rondinaires Waldorf i Statler. I Robin la granota és sens dubte el Tiny Tim que fa menys ràbia de tot el catàleg.

Ebenezer Scrooge era Michael Caine i, encara que a aquesta pàgina sentim veritable devoció per l’actor, no es pot dir que sigui un Scrooge de referència: el caràcter agre del seu personatge aviat deriva en una irritació superficial just a una passa de la redempció final. Però, si bé aquesta versió és deficitària en els aspectes més foscos de la novel·la, resulta difícil indisposar-s’hi, tal és la bonhomia i la cordialitat que respira el conjunt. Inclou a més intervencions del mateix Charles Dickens al qual interpreta Gonzo el Gran en companyia de Rizzo la rata. Aquest duet fantàstic i els seus comentaris afegeixen un toc metanarratiu i tones de comicitat. Poseu-hi per acabar un grapat de cançons encantadores de Paul Williams i obtindreu un espectacle adequat per a tota la família i que seria aconsellable contemplar cada Nadal enlloc d’aquella llauna ploranera d’en Frank Capra.