Nadal a l’agost (2)

Com que «El conte de Nadal» és un text clàssic, la majoria de les seves adaptacions inclouen determinats fragments citats literalment. Un que és pràcticament inevitable és la frase inicial —«Per començar: Marley era mort. Sobre això no hi havia cap dubte»—, que sovint recita una veu en off o es mostra escrit a la pàgina. També és habitual la presència de la rèplica que fa Scrooge, quan l’informen que alguns pobres prefereixen morir abans que acabar a un asil: «Si prefereixen morir, millor que ho facin i disminueixi així l’excés de població». Per altra banda, crec que no existeix cap versió que no acabi amb el petit tolit Tiny Tim proferint la seva benedicció universal: «God bless Us, Every One!»

Crec que no es deixa ni un sol d’aquests punts la molt escrupolosa versió televisiva de Clive Donner l’any 1984, que compta com a virtut principal l’Ebenezer Scrooge de George C. Scott. Scott, que físicament comunica una sensació d’opulència difícil d’associar amb la gasiveria, realitza una interpretació excel·lent, només superada per la d’Alastair Sim. L’acompanyen una colla de bons actors, dels quals els més coneguts són David Warner i Susannah York com a matrimoni Cratchit. El malaguanyat Roger Rees, que ja havia triomfat fent de Nicholas Nickleby amb la Royal Shakespeare Company, interpreta a Fred, el nebot. El Jacob Marley de Frank Finlay, excessivament histriònic, és un dels punts millorables. El personatge de Tiny Tim, el fill coixet de Bob Cratchit, sempre representa una temptació per carregar les tintes sentimentals, i el d’aquesta versió és particularment perniciós, maquillat com un cadàver ambulant.

L’ambientació comptà amb un bon pressupost i els exteriors van ser filmats a l’antiga vila de Shrewsbury, on fins a dia d’avui es conserva la làpida de la tomba d’Ebenezer Scrooge al cementiri parroquial de St. Chad. Al guió potser li manca subtilesa, ja que martelleja les idees més enllà del que és necessari. Tret d’això (i del repel·lent Tiny Tim) aquest «A Christmas Carol» és una versió moderna molt acceptable i amb un George C. Scott decididament notable.

Hi va haver un temps que Robert Zemeckis es dedicava a fer estupend cinema per a tota la família, com ho proven l’existència de la trilogia «Back to the Future», «Who framed Roger Rabbit?» o «Romancing the Stone»; però d’uns anys  ençà ha invertit la major part de les seves energies en filmar adaptació de textos clàssics amb la tècnica del «motion capture», que recobreix la feina dels actors de carn i ossos amb una epidermis digital força repulsiva. El seu «A Christmas Carol» de 2009 utilitza aquesta tècnica al servei de l’actor Jim Carrey, qui no content amb interpretar Scrooge, fa també el paper dels tres fantasmes. L’acompanyen actors de la categoria de Gary Oldman, Colin Firth, Robin Wright o Bob Hoskins, encara que amb una aparença emmascarada gens afavoridora.

Diuen que el film no està malament i que la seva darrera mitja hora és veritablement terrorífica; però jo no ho he pogut verificar, perquè amb els primers cinc minuts en vaig tenir prou. Comença espectacularment amb un viatge aeri sobre el cel de Londres, però així que van aparèixer els primers personatges en pantalla em va entrar una angúnia difícil de superar, com si tot l’elenc estigués format per autèntics morts vivents. I ara!