divendres, 6 de maig del 2022

Bond, James B… (1)

Ara que a Amazon Prime estan disponibles totes les pel·lícules de James Bond i atès que el meu coneixement de la sèrie és molt desigual —conec només les sovint apreciables, però de serietat impostada, de Daniel Craig i alguna quasi paròdica de Roger Moore—, he decidit fer-hi una repassada. No les penso veure totes, l’esforç no s’ho val, però sí algunes de les més valorades en els rànquings de la xarxa, començant per la que encapçala moltes de les llistes, «Des de Rússia amb amor» de 1963.

Vist ara, el segon capítol de la sèrie pot semblar lent de ritme, escàs d’humor, i només mitjanament espectacular. Aquesta adaptació primerenca i bastant fidel a la novel·la d’Ian Fleming està protagonitzada per un Bond dedicat a l’espionatge més que no pas home d’acció i, per tant, la seva aventura se centra en un «MacGuffin» tan modest com és una màquina de desxifrar missatges en clau. Introdueix alguns elements clàssics de tota la saga, com és l’escena pre-crèdits (en la qual l’agent 007 «mor»), la cançó escrita especialment per a la pel·lícula (i cantada pel «crooner» Matt Monro), i els «gadgets» popis del Professor Franz de Copenhague (un maletí multi-usos). S’hi troba a faltar una mica de vida de luxe i «far niente» i uns escenaris de disseny exagerat, especialment pel cau del dolent, tot i que cal reconèixer que Istambul sempre queda molt fotogènica al cinema. I el sexisme, que en títols posteriors es mostrarà com una broma còmplice, aquí és directament ofensiu per molt que intentis traslladar-te a la mentalitat de l’època.

Però «From Russia With Love» conté també coses molt bones com la primera aparició d’Ernst Stavro Blofeld. No li veurem mai la cara, però la seva figura amb el gat blanc entre els braços no pot ser més icònica i ha sigut copiada un munt de vegades. Els seus sequaços no són tan coloristes com els que aviat vindran, però Robert Shaw actua de forma realista, seriosa i eficaç. I què dir de Lotte Lenya, potser la menys glamurosa de les presències femenines de tota la franquícia? Si el fet que hi sigui ja compensa, no per això deixa de ser una gran actuació. I pel que fa a «la Noia» principal, Daniela Bianchi afegeix a la bellesa que se li suposa un nivell interpretatiu superior al de la majoria de les beneficiàries d’aquest ingrat rol. I Terence Young, un gran professional millor que gairebé tots els altres directors de la saga, és l’ingredient que completa la bondat del conjunt. 

Però és amb «Goldfinger», el títol següent, que s’estableix definitivament el model del que ha de ser un film de James Bond amb la introducció de l’humor, el glamur (l’Aston Martin, l’esmòquing blanc i el Martini), els «gadgets» delirants (l’Aston Martin de nou), el predomini de l’acció sobre la investigació, les noies amb nom que sembla extret d’EL PAPUS (Pussy Galore!) i els plans ridículament absurds per dominar el món. També s’instaura la tradició de liquidar una de les actrius secundàries sense cap necessitat del guió. Que aquí la interfecta acabi coberta de purpurina resulta tan memorable com poc científic.

Apart de la seva forma canònica, a «Goldfinger» no li falten virtuts. Honor Blackman és una sòlida i atractiva noia Bond; amb trenta set anys, la més granadeta de la història i amb el mèrit afegit d’haver participat en els mítics «The Avengers». Gert Fröbe en el paper d’Auric Goldfinger (nom sensacional!), grassonet i sempre vestit en tons mostassa, fa pensar en un fabricant de salsitxes, però també en la banalitat del mal. I el compacte i mut Oddjob (el coreà Harold Sakata), amb el seu bombí d’ala d’acer, és un dels esbirros més temibles i inoblidables de tota la sèrie.

L’escenògraf Ken Adam, que ja havia treballat a «Dr. No», aporta un disseny espectacular pel cau de Goldfinger —una casa amb l’interior fet tot de peces mòbils i amenaçadores— i per la cambra cuirassada de Fort Knox on té lloc l’emocionant clímax. Finalment, la cançó «Goldfinger», que Shirley Bassey interpreta amb tòrrids esgarips, és sense discussió el millor tema escrit per a la franquícia i la pedra de toc amb el que s’hauran de mesurar tots ells.

Com a director, Guy Hamilton no està a l’altura de Terence Young; però he de confessar que amb «Goldfinger» m’ho he passat molt bé i m’hi he trobat tot el que sempre havia imaginat com a arquetípicament Bond.

2 comentaris:

  1. Potser també em tocaria tornar-les a veure, com a mínim aquestes sonen bé, especialment Goldfinger.

    ResponElimina